Foto: Reinaldo Márquez
Aquest estiu, el Museu del Tabac (a Sant Julià de Lòria) i el Museu del Perfum (a Escaldes-Engordany) ens ofereixen una mostra de l’art de Niki de Saint Phalle, una petita finestra al seu món irònic i fantàstic, esfereïdor i joiós. No us espanteu amb les serps i els dimonis: la seva creadora ha viscut molts anys plens de felicitat. No us deixeu enganyar amb els colors alegres: és un cant d’amor i de la vida nascut com una Venus tremolosa sortida de les ones de l’Oceà, fruit de la seva fecundació accidental i brutal.
Com neix un esperit lliure? Com arribem a ser allò que voldríem ser, com superem l’etapa d’un horror mut, i ens presentem al món, primer com a patidors eterns que necessiten explicar-se, fent-se paraula, fent-se art, i poc després, com a nosaltres mateixos, en tota la nostra realitat despullada, salvatge i ingènuament bonica? Aquells dragons dels nostres somnis, i totes les bestioles verdes de boques obertes, es converteixen en símbols de sort, atrapats en els suports que utilitzem per materialitzar-los (paper, argila, rajola).
Les catedrals gòtiques es decoraven de gargulles, per espantar els esperits malignes. Molts pobles, moltes tribus adopten la imatge de l’animal, ocell o peix que més perill representa per a ells com a talismà, escut o tòtem, per a la seva protecció, la seva bona sort. Cada guerrer sap que per no tenir por d’un lleó, has de pensar com un lleó, i Niki de Saint Phalle és una guerrera innata, intuïtiva. La història de les seves creacions artístiques és la història de Moby Dick, des del començament, quan crea les seves “pintures disparades” que, segons el comissari de l’exposició Stefano Cecchetto, representen una etapa especialment original de la seva trajectòria artística, “una invenció genial”. “De la mateixa manera que Miquel Àngel arremet amb el martell contra l’escultura de Moisès per incitar-lo a parlar”, continua l’historiador, “Niki dispara per difondre la pintura, per fer “cantar” l’obra”. Niki de Saint Phalle comença la seva creació del món per via de la destrucció dels seus fonaments existents, i descobreix, en si mateixa, una capacitat d’invenció pràcticament il·limitada.
Val la pena llegir sobre Niki de Saint Phalle: tot i sent una vida tristament marcada per una sèrie d’experiències tràgiques, és una vida d’una somniadora i guanyadora. Entre d’altres detalls curiosos, estem parlant de l’alumna expulsada d’una escola privada per haver pintat les fulles de guix que cobrien certes parts de les estàtues del jardí de l’escola de color vermell, d’una directora de cine que ha representat la guerra on les armes són òrgans masculins gegants (en forma de diverses armes de guerra, recreades d’una manera molt viva) que disparen i exploten i maten les persones a les quals estan enganxades (en podeu veure fragments a la pel·lícula que forma part de l’exposició al Museu del Tabac). Estem parlant de l’artista que realitzà, l’any 1966 i en col·laboració amb Jean Tinguely i Per Olof Ulvedt, una instal·lació gegant de 28 metres de llarg per 6 metres d’alt, en forma d’una dona embarassada de cames obertes, amb un forat adaptat pel pas del públic visitant, col·locat al lloc corresponent a la vagina. Els interessats en el mecanisme, compreu-vos el catàleg de l’exposició del Museu del Tabac, la foto de l’escultura a la sala del Museu d’Art Modern d’Estocolm, a la pàgina 8, no té pèrdua. Al catàleg, llegim que l’escultura fou realitzada a partir de Gustave Coubert i de la seva pintura més provocadora, “L’origine du monde”.
Des del primer dia de la seva vida artística, Niki de Saint Phalle es disfressa de monstres que habiten la seva genial i torturada ment, per espantar-los, per confondre’ls, per fer-los dubtar, i tal com diu ella mateixa a la pel·lícula titulada “Who is the monster, you or me?”, que es projecta a l’exposició al Museu del Tabac, per preguntar-los: “Qui és el monstre, tu o jo?” Mireu aquesta pel·lícula, feta amb la participació de l’artista i el seu marit Jean Tinguely: ofereix una deliciosa manera de comprendre les motivacions de Niki de Saint Phalle en diferents etapes de la seva vida d’artista. Segons Stefano Cecchetto, la passió per l’art “la duu a la recerca i a la posterior descoberta d’una identitat”, que tindrà “la remor i la ràbia d’una ideologia camuflada en forma de divertiment”.
La sexualitat es troba just a l’encreuament d’allò sagrat i d’allò profà que més revela sobre l’ànima humana. Però a part de les glorioses imatges encaminades a “épater le bourgeois”, hi són l’amor i la mort, la paròdia i la imaginació imparable, il·limitada. Les reaccions que pot produir l’obra de Niki de Saint Phalle són diverses.
El meu home no hi veu res de fosc, i percep el món de Niki de Saint Phalle com a lluminós i divertit. La meva filla de cinc anys està fascinada amb les escultures del Jardí del Tarot, ha reproduït la litografia de l’any 1991 a base d’enganxines, i aquests dies que estem de vacances cada dia em diu, referint-se al catàleg: “Mama, per què no mirem aquelles escultures estranyes?”. Els cors senzills, sincers i purs només hi troben alegria. Sigui com sigui, l’exposició es diu “Joia de viure”: la joia de viure és el que desitjo que hi trobeu. “Les Nanas” són obra de pura tendresa. Trobem els principis d’aquesta tendresa a les serigrafies dels finals dels anys seixanta i els setanta.
“Ahir a la nit vaig somniar que jo era una flor i tu eres una serp, i jo et pertanyia a tu i tu em pertanyies a mi”. Aquest és el text que trobem escrit per sobre de dues muntanyes de sorra amb una nítida lletra de col·legiala característica de Niki de Saint Phalle, a la part de baix de la serigrafia sobre paper Balkis blanc, de l’any 1968.
La serigrafia, que es diu “My love we won’t” (per entendre’ns al context, podríem traduir el títol com a “Amor meu, no ho farem”), es troba a la sala “Love” de la petita i preciosa exposició de l’artista al Museu del Tabac, oberta des de fa dues setmanes i fins al mes d’octubre. Aquesta sala està dedicada al seu marit i amor de la seva vida, Jean Tinguely, coautor d’una sèrie d’obres entre les quals jo ressaltaria “La fontaine Stravinsky” de la plaça del Centre Pompidou, a París. “Niki i Jean”, diu Stefano Cecchetto, “van ser la parella explosiva que va revolucionar l’art del segle XX”.
No us comento res de les escultures en petit format que podeu veure a les fotografies: parlen per si mateixes. Val la pena apropar-se al món creat per Niki de Saint Phalle: potser us farà conèixer a vosaltres mateixos una mica millor del que us coneixíeu abans. Bona sort!
(Publicat al Fòrum.ad el 12 de juliol del 2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada