Lilàs

Un dels meus amors més llunyans i mai materialitzats fou Georges Brassens. Naturalment, mai no el vaig conèixer en persona. Quan va morir, jo estava estudiant a l’escola primària de la província russa: l’any 1981, jo tenia set anys. No vaig començar a aprendre la llengua francesa fins a la secundària; els meus pares tampoc no parlaven francès, l’aprenentatge d’idiomes a Rússia solia ser força limitat. Llegien textos tècnics en anglès, relacionats amb la seva professió, i potser una mica de poesia. De francès, en canvi, rien de rien. Jo, quan llegia “Guerra i pau” – un dels pocs llibres que teníem a la casa del poble, i des dels onze anys, aproximadament, en llegia fragments, puntualment cada estiu – intentava desxifrar les parts escrites en francès comparant-les amb les traduccions russes a les notes de peu de pàgina. Era divertit, però poc fructífer.

La meva primera professora de francès tenia un nom rus, li dèiem Anna Ivànovna, utilitzant el nom i el patronímic, com és costum a Rússia (segons aquest sistema, em dic Alexandra Serguèievna, cosa que significa “Alexandra filla de Serguei”, doncs ella era “Anna filla d’Ivan”), però era francesa, nascuda a França. Des d’un bon principi, quan encara no parlàvem ni enteníem l’idioma, ens va fer aprendre poemes i cançons de memòria. Més de vint anys més tard, encara puc recitar, amb una certa precisió, com “Maître Corbeau, sur un arbre perché, tenait a son bec un... fromage”. Fèiem una pausa teatral abans de la paraula “fromage”, suposo que per demostrar que el formatge era un simple exemple del que el Mestre Corb podia haver tingut a son bec. Me’l imaginava,el Mestre Corb, vestit de gala, amb expressió seriosa i cara de Louis de Funes. Maître Renard, en canvi, era el respecte personificat, tot i que estava concentrat en el seu objectiu. Moralitzava amb una bona educació descomunal: “Mon bon monsieur, apprenez que tout flatteur vit au depense de celui qui l’écoute”. La mateixa professora ens va introduir a Brassens. Vaig passar la meva adolescència aprenent de memòria les cançons de molts anys enrere, entre les quals destacaven “L’auvergnat” i “La mauvaise réputation”.

Els lilàs creixien al nostre jardí i sempre teníem aquestes flors a la taula del despatx o de la cuina. Crec que a la meva mare li agradaven especialment, tot i que ella, d’altra banda, estimava totes les flors. Crec recordar que l’aroma de les seves fragàncies preferides – de la marca Christian Dior – s’assemblava força a la de lilàs. Però una part del meu amor per aquestes flors de color lila o blanc –que de nens fins i tot en menjàvem quan en trobàvem una de no sé quants pètals, ja que se suposava que menjar una d’aquelles flors d’un número determinat de pètals portava bona sort – ve de la cançó de Georges Brassens, de l’any 1957. “Et le temps est un barbare dans le genre d’Attila”. Per a mi, Brassens amagava una profunda i eterna felicitat fins i tot a les cançons més tristes. Qui no ha desitjat endinsar-se en el món de l’amor més profund escoltant “Il n’y a pas d’amour heureux”?.. Qui no ha desitjat ser distint de tothom, anar contra corrent, escoltant que “la musique qui marche a pas, celà ne me regarde pas”?.. Desprès anàvem tots en una fila disciplinada, al cap i a la fi, érem nens russos. M’agradaria poder dir que aquelles cançons de George Brassens havien cultivat en mi, de ben petita, l’amor per la llibertat. Però el que més van cultivar en mi, és l’amor per l’amistat, i per la llengua francesa. Encara aprenent els meus verbs irregulars, intentava pronunciar les “erres” com Brassens, i imitava – suposo que sense gran èxit - l’accent del sud, del Midi francès. Després, ja a Moscou, a la universitat, havent començat a aprendre castellà, vaig passar vàries hores escoltant la versió de Paco Ibáñez d’aquelles cançons que m’agradaven tant.

La cançó que porto cantant tot el dia d’avui no té cap moralitat ni context polític. “Quand je vais chez la fleuriste, je n’achète que des lilas”. M’agrada la seva malenconia, potser perquè en vaig menjar tantes, d’aquelles flors d’un nombre indeterminat de pètals, potser perquè em sento feliç. Amic lector, t’envio una branca de lilàs: a Rússia, eren flors d’estiu.

(Publicat al BONDIA el 28 de juliol del 2010)