Per què els russos no somriuen

Hi ha tants articles a la xarxa russa que es titulen Per què els russos no somriuen que he deixat per impossible la idea d’esmentar tots els materials que he utilitzat per escriure aquest article. Només faré referència al petit estudi teòric de I. A. Sternin El somriure a la comunicació russa, del qual he tret la majoria de les premisses. Però anem per parts.

“¿I si els parlem en rus –va preguntar un dels meus alumnes un dia– seran més simpàtics?” No m’ho vaig haver de pensar gaire: “No.” Bé, és cert: un dels trets més característics dels russos és la manca total de l’esforç de ser simpàtic. Somriures comprensius: pensaran que estic criticant els russos. No és cert: ara i aquí, el meu objectiu no és criticar els comportaments de grup, ni justificar-los. El meu objectiu és fer entendre –a qui ho vulgui entendre– les diferències crucials de dues cultures que conec bé.

Hi ha una cosa que repeteixo sempre que es tracta de les diferències culturals: quan parlo d’un rus, heu de suposar que es tracta d’un rus de bona fe. És previsible que una persona que treballa de cara al públic i ha de tractar amb molts russos es trobi, una o diverses vegades, amb russos borratxos, drogats, malcriats o malintencionats: alguns operadors i guies turístics han fet llibres d’anècdotes a aquest efecte, i gosaria dir que aquesta probabilitat existeix en la relació amb els clients de qualsevol nacionalitat. Ara bé, fins i tot quan es tracta d’una persona objectivament bona, equilibrada i benintencionada, hi ha certes coses en les quals no coincidim. I una d’aquestes coses és el famós somriure. Bé, encara més que el somriure, l’expressió.

Una de les possibles explicacions de la poca inclinació dels russos a somriure als desconeguts és, naturalment, el fet que la meva generació (i unes quantes d’anteriors) mai no vam veure pel·lícules americanes quan érem petits. Els nostres herois a la pantalla no somreien com els americans. Nosaltres tampoc ho fem. Potser els més joves, aquells qui en van veure més, de pel·lícules americanes, saben com ensenyar les dents, com posar els llavis d’aquesta forma. Els que tenim més de 35 anys no en sabem, i és un fet provat. L’altra explicació popular és la por, el fet que, tal com ho va definir un company meu periodista (rus), “la guerra sempre és a prop”. Però a més a més, hem de tenir en compte altres factors.

Per a un rus, un somriure sempre ha de tenir una raó. De fet, la llengua russa permet fer la pregunta, intraduïble al català, “¿de què somrius?” (o, si ho preferiu, “¿a què somrius?”), que funciona exactament de la mateixa manera que la pregunta “¿de què rius?” i que significa “explica’m la raó del teu bon humor perquè no la veig i em deixa perplex”.

No hi ha somriures de cortesia. Hi ha somriures que diuen “estic content de veure’t”, “estic enamorat de tu”, “acabo de guanyar la loteria” o “sóc la més guapa del món”, però els somriures de cortesia, aquests somriures que “en realitat no signifiquen res”, ens són aliens. Els malentenem. Jo no, ara que fa gairebé dues dècades que estic fora: però quan acabava d’arribar a Andorra, els malentenia també. Les maneres de malentendre un somriure de cortesia que té el rus són diverses. Aquí teniu algunes de les possibles lectures: “Vull ser amic teu i estic genuïnament preocupat pel teu benestar i confort” (o bé “estic content de veure’t”, “acabo de guanyar la loteria”, “sóc el més guapo del món” i “estic enamorat de tu” en qualsevol combinació), “m’estic medicant per combatre una depressió severa i la vida és bella”, “aquests russos tan seriosos és una font constant de diversió per a mi”, etc. La raó d’un somriure, per a un rus, ha de ser transparent, comprensible per a tothom. Si no és comprensible per a tothom, automàticament es percep com a irònic.

No hi ha cultura de respondre a un somriure amb un somriure. Intentar fer que un rus desconegut somrigui si no té una raó vàlida per fer-ho pot ser una experiència semblant a la d’intentar fer somriure un militar de guàrdia al costat de la tomba del soldat desconegut. Si somrius a un rus al carrer, el més probable és que et demani: “Disculpi, ¿ens coneixem?” (en rus). No somriem als desconeguts.

Un somriure, per a un rus, sempre ha de ser sincer. Si un rus et somriu, ho fa perquè vol, no perquè li han ensenyat a fer-ho. No ens han ensenyat a fer-ho. No ens han ensenyat que una persona educada és una persona simpàtica. Ens han ensenyat que una persona educada és una persona seriosa, sincera i digna de confiança. Que és una persona bona. Honesta. Generosa. Tots aquests són valors que compartim amb Europa. Però hi ha tres valors que no compartim: aquells que diuen que a la vida s’ha de ser obert, simpàtic i alegre. Els russos pensen que aquestes coses no han de dependre de l’educació, sinó de la personalitat. Que a la vida és obligatori tenir coratge, no alegria. Que l’alegria, quan vingui, vindrà. Que si el cor se t’obre a algú, ja s’obrirà. Que l’amabilitat amb els estranys s’ha de limitar als intercanvis necessaris, i els amics ja t’estimaran encara que siguis un antipàtic. Ens han educat així. És cultural.

(Publicat al BONDIA l'11 de desembre de 2013) 

Vladivostok

Vladivostok significa mandatari de l’Est, i està situat a la riba occidental del mar del Japó. No ens vam allotjar a la ciutat, crec que érem a uns cinquanta quilòmetres d’ella. Deien que des d’allà on es trobaven els campaments d’estiu, es podien veure els japonesos. No crec haver-hi vist cap japonès; potser era broma, i no tinc sentit d’humor. Això no significa, crec, que em manqui el talent per a la comèdia: el que no tinc és el sentit de l’humor aliè. Hi ha gent que només paeix bé els plats de casa seva; de manera similar, al terreny de les bromes, només em trobo a gust amb els acudits que ja conec. En tot cas, les illes japoneses no eren gaire lluny. Ara que estic escrivint, em sembla tenir un vague record de la silueta d’una d’elles.

Recordo haver passat moltes hores a la vora del mar, tota sola. Es deu tractar d’una memòria falsa, i, si no ho és, d’una evidència preocupant de la gran llibertat que hi teníem els nens. Amb tota probabilitat, hi havia més gent: tot simplement, m’he oblidat de la seva presència. Recordo les marees: a certes hores del dia, el mar se n’anava uns vint o trenta metres més enllà, i en altres hores tornava. Les petxines, a la vora del mar, eren enormes, enormes; mai he tornat a veure petxines tan grans a altres platges del món. N’hi havia de totes les formes possibles, eren rodones i corbades i de totes les variants de blanc, taronja, marró i gris. En feia col·lecció. A l’hora de tornar a casa –unes dotze hores amb avió, comptant-hi l’escala– devia tenir a la maleta uns tres o quatre quilos de petxines i pedres petites.

Tots els nens als campaments parlaven rus com jo, sense accent que trobés forà ni paraules especialment estranyes, però aproximadament la meitat, d’entrada, em semblaven mongols o xinesos. Ulls negres de forma d’ametlla, cabells negres, un nas petit: eren molt guapos. Jo, al seu costat, semblava una àliga despentinada d’ulls blaus, descolorits. A les regions de les quals venien, la població era budista o musulmana i, a part del rus, parlava altres llengües. Ja saps que Rússia és un país d’una gran diversitat lingüística: s’hi parlen més de 100 llengües, i el tàtar, per exemple, és llengua materna de més de 5 milions de persones.

Recordo la boira. Recordo una ciutat grisa, freda, salada, portuària i militar, una ciutat dels records fets de pell d’animals del bosc. D’aquests, en vaig comprar un, molt car per a mi, a l’edat de 12 anys. Era una mena de coala de pell de visó, un objecte patèticament inútil de tres colors: marró, blanc i negre, totalment pla i amb un trau a la part de darrere, per penjar-lo a la paret. El vaig acabar regalant a l’àvia materna, la Maria, i la seva filla, la Nina (per a mi, la tieta). No els va agradar.

De la ciutat en si –de les drassanes, del submarí, del monument als mariners revolucionaris– te’n parlaré en una altra ocasió. Quan vaig començar a escriure, estava segura que des dels dies que descric havien passat quinze anys, i em semblava que era molt. M’he despistat un moment i, de sobte, veig que ha transcorregut un quart de segle. Un quart de segle.

(Publicat al BONDIA el 13 de juliol del 2011)

L'esperit del vi

El fet de beure l’alcohol, a Rússia, és un afer pràcticament religiós, o com a mínim, espiritual. La versió russa de la paraula “alcohol” no s’assembla als seus equivalents romànics i germànics, sinó que procedeix de la paraula llatina “spiritus”: l’esperit. L’explicació n’és relativament prosaica, ja que correspon a la paraula que idearen els alquimistes quan van descobrir l’alcohol: “l’esperit de vi”, per indicar que es tractava de la seva essència, de l’ànima de l’embriagament. Però no es tan sols qüestió del nom de la cosa.

D’entrada, el gust de l’alcohol per consumir no sol tenir rellevància pel ritual. S’intenta que el líquid a les ampolles no sigui especialment verinós, o com a mínim, que no tingui efectes immediatament letals, però la funció de la beguda alcohòlica, per a un bon rus, no és semblant a la funció d’una tassa de cafè: no té per què servir per fer plaer a les papil·les gustatives; el seu objectiu és la intoxicació. Però no es tracta d’una intoxicació indisciplinada: com qualsevol bogeria col·lectiva i santificada pel costum, té les seves normes molt estrictes. D’entrada, la borratxera és una cosa d’homes; no està pas prohibida a les dones, però no és gens obligatòria per a elles. Si una dona vol beure, és com si volgués jugar a futbol o fer el servei militar: pot fer-ho però en l’opinió de tots aquells qui la rodegen, no té per què. En canvi, un home que no beu sol provocar sospites: o és musulmà, o està malalt, o no vol embriagar-se per no compartir secrets que no haurien de sortir a la llum del públic. No té l’opció – oberta a les dones – de no beure perquè no vol. “Beu amb mi,” diu un rus a l’altre, i el fet de refusar, si bé no és necessàriament una ofensa, fa tremolar els lligams de l’amistat. “No vols beure amb mi? Que no em respectes?..”

L’alcohol que es beu com a part del ritual de l’embriagament és per força un alcohol fort. Naturalment pot ser qualsevol cosa, incloent-hi el vi o el xampany, però l’opció clàssica és el vodka, licors forts a base d’herbes o baies o – com a mínim a la meva regió – el conyac (crec que en català s’hauria de dir “brandi” però la paraula russa és “conyac”) procedent d’Armènia o Geòrgia. Els conyacs o armanyacs francesos també valen, tot i que són més cars. Mentalment dividim una ampolla de mig litre entre tres persones – “mig litre entre tres” és un concepte popular molt bàsic – però aquí es tracta més aviat d’un mínim indispensable que no pas d’un límit. Es beu en gots petits o grans; si els gots són grans, cada vegada s’hi posa més o menys una quarta part del got (s’hi pot posar més, però, si d’entrada es disposa d’una quantitat il·limitada d’alcohol). Cada vegada que el got s’aixeca, es buida el contingut d’un tràngol, i es menja alguna cosa (tradicionalment pa, peix salat o cogombres agredolços) per acompanyar-lo. L’opció de beure a poc a poc contradiu l’objectiu final de l’embriagament, i no s’encoratja.

Abans d’aixecar el got, es diu un brindis, que pot ser llarg o curt, però sol ser força llarg. Si ho recordo bé, cadascú diu els brindis en torns. Sempre es beu per la salut i per les dones (que poden ser “les belles dames” o tenir característiques més atrevides i elaborades segons les circumstàncies), i molt sovint se sol beure per la tranquil·litat de l’ànima dels morts. Durant l’època soviètica, amb la religió mig prohibida i definitivament marginada a l’esfera de les dones preferentment velles i els professionals del culte, l’embriagament col·lectiu era pràcticament la única forma permesa d’una pregària tant pels vius com pels morts. Un cop apropiadament borratxos tots els membres del cercle, comença la conversa. Un home rus mitjà, en un estat sobri, parla poc, i necessita l’excusa o l’ajuda de l’alcohol per explicar-se. Tot el que es diu en l’estat d’embriaguesa, si es bo, es considera dit de tot cor (“in vino veritas” és una de les poques frases llatines que tots coneixem), si és dolent, s’excusa (“un borratxo no sap què diu”). Es considera que els borratxos sempre tenen sort (per molt que la realitat pugui contradir la creença). Tot i així, per ser respectat, un participant del ritual d’embriagament deu complir amb tots els detalls tradicionals del ritual: beure sol, o beure sense acompanyar la beguda amb tapes, o fins i tot beure sense brindar (o sense tenir res a celebrar), es considera un tret d’un alcohòlic i desqualifica a un borratxo com a tal.

Al principi havia dit que les dones no tenen la mateixa obligació de beure que els homes. Creieu-m’ho, tot i que naturalment en una companyia mixta s’intentarà obligar a les dones a beure conjuntament amb els homes, per a que no els emprenyin, per a que els facin companyia, i per assegurar la possibilitat d’orgia més o menys salvatge posterior a la celebració. Quan hi ha homes i dones bevent junts, en un moment donat la conversa moltes vegades se substitueix amb un cant coral de cançons populars, amb o sense acompanyament musical. No recordo si els homes sols – sense dones – també canten; crec que no.

S’ha de tenir en compte que tot i que he descrit el tipus d’embriagament col·lectiu que trobo més tradicional i més interessant antropològicament, a Rússia amb ell coexisteixen altres maneres d’emborratxar-se més semblants a l’occidental (com per exemple, la borratxera de la discoteca), comuns entre les persones relativament joves i/o solteres. En tot cas, la capacitat de beure molt i no caure es considera digna d’admiració, com de fet, se’n considera també en moltes altres cultures. Hi ha gent que fa trampes abans de les borratxeres col·lectives, amb la idea de semblar més forts del que són realment: una de les coses que havia fet personalment una servidora és beure oli (o menjar mantega) vint minuts abans de començar a beure, per untar l’estómac. Ho podeu provar: a mi no em funciona, i em comença a provocar malestar fins i tot sense beure.

I ¿quin sentit té, - dirà l’amable lector, - aquesta excursió etnogràfica per a mi?.. Doncs fàcil i senzill: penseu que si veieu russos borratxos o emborratxant-se, penseu que esteu presenciant una forma de patrimoni immaterial de la humanitat, i sigueu comprensius. No us poseu a competir amb un rus en temes d’ingestió d’alcohol, perquè en tota probabilitat en té més pràctica que vosaltres. I – a no ser que vulgueu participar en un ritual d’embriaguesa col·lectiva (alguns fins i tot diuen que després de quatre o cinc ampolles de vodka consumits arriben a veure el dimoni) consumiu amb moderació.

(Publicat al Fòrum.ad el 7 de gener del 2011)

La Gavina

Vam decidir rellegir “La Gavina”, de Txèkhov, amb l’Elena, una tarda de diumenge, mentre les nenes jugaven a les nines. Som russes, i per això la gent ens considera expertes en la literatura russa. No sé si hi ha una colla de catalans fent d’experts en literatura catalana al mig de Moscou: però aquí, com a russes, no en tenim escapatòria. De la mateixa manera que l’efecte secundari d’haver-se adaptat a Andorra és que la gran part dels meus amics no poden imaginar que no hagi vist la última sessió del Consell General – no importa si tinc feina, si tinc vida, si en tinc ganes, se suposa que és la meva obligació mirar-les totes, – ningú s’imagina que puc haver-me saltat algun capítol de “Germans Karamazov”, quedar-me indiferent davant dels patiments d’Anna Karenina o no recordar el contingut del “Oncle Vània”. És un dels efectes secundaris de ser rus, un fet científic i provat. Per això, després d’haver tingut una conversa que ens portà a entendre que l’únic que recordàvem de “La Gavina” era que ens treia de polleguera quan érem adolescents, vam decidir que teníem el deure sagrat de familiaritzar-nos amb aquesta obra de teatre. Ergo, vam dedicar una hora a la lectura d’una obra mestra de llenguatge bonic, descripcions precises i contingut depriment.

“La Gavina” no té cap personatge atractiu. Tothom hi és mediocre, cruel, dèspota, exagerat, cornut o tocat dels nervis. N’hi ha qui pateix la seva pobresa i és odiat per la dona que estima, n’hi ha qui no suporta l’ambient de poble i està condemnat a passar-hi els últims anys de la seva vida, n’hi ha qui s’avorreix i fa mal als altres per avorriment... la llista és interminable. Per adobar-ho, un dels protagonistes se suïcida, sense raó, inesperadament, i en aquest moment entens que tot el que havia passat a l’obra des del seu principi fins al final era, de fet, la història de la seva mort. El perquè del suïcidi d’un jove escriptor prometedor. De passada, és la història del seu amor ridiculitzat i menyspreat, de la seva vida i obra que potser no tenien sentit ni valor i en tot cas, no importaven a ningú. Una de les coses que n’aprenem inequívocament és que la vida és lletja, un afer estúpid i buit. La metàfora central de l’obra és una gavina morta que serveix de tema d’un petit conte per al rival d’aquell qui se suïcida, un escriptor famós que surt amb la seva mare: una actriu deu anys més gran que ell. Diu el conte que en un petit poble, al costat d’un llac, hi vivia una noia bonica i jove. Un dia va arribar-hi un home i la va portar a la perdició perquè estava avorrit i no tenia res a fer.

El director de teatre David Selvas que va adaptar “La Gavina” al segle XXI i als ulls dels espectadors catalans, comenta que tota aquesta obra de teatre representa una metàfora de la maldat gratuïta. Recordo que a l’escola ens explicaven que Txèkhov era una bellíssima persona, un home generós, estimat universalment. No ho dubto ni un sol moment, però els seus personatges – o si més no, els personatges de “La Gavina” – no s’assemblen absolutament en res a la imatge del seu creador. Són homes i dones que s’odien a si mateixos i menyspreen als seus pròxims, en veu baixa, sense grans gestos i tranquil•lament. El seu món és un món amb alguna idea del seu passat, però pràcticament sense cap noció del seu present i futur, és un limbe on pateixen les ànimes de tots aquells que creuen haver volgut ser més, fa un temps indefinit, en un “ahir” idealitzat”. Són personatges que no poden ni tan sols anomenar-se malvats, no són gent dolenta, simplement són gent que sap que ha malgastat les seves forces, els seus talents, les esperances del seu cor, inútilment.

“Vostè està ben alimentat i indiferent, i per aquesta raó està predisposat a filosofar; jo tinc ganes de viure i per això bec xerès a l’hora de dinar i fumo puros, això és tot. És tot,” diu un personatge secundari, Sorin, vell i malalt, a l’altre personatge secundari, el metge que està embolicat amb una dona casada i prescriu un tranquil•litzant a tothom i en qualsevol ocasió. En un món que ha perdut la noció del temps, l’esperança, l’amor, la fe, les coses només poden anar a pitjor. Txèkhov retrata un món desagradable, poblat de dones possessives i homes incapaços de prendre una decisió.

De fet, tothom és dèbil en aquest món que es deu assemblar al món de moltes persones encara al segle XXI. Les dones són dèbils perquè no tenen força espiritual que compensi la seva força emocional: són dones amb molta passió que les domina i les subjuga. Els homes de Txèkhov semblen tenir una mica de por a les dones. Són la joguina de les seves passions, i no les saben resistir, no saben dir que no, i després pateixen. Les dones a les obres de Txèkhov sempre semblen ser les responsables per destrossar la vida d’un home, i no perquè el matin o el maltractin, sinó perquè resulten indignes del seu amor, i els homes – per alguna raó que no m’acaba de resultar clara – no ho poden suportar. Qualsevol diria que la vida de l’ésser humà no deuria estar condicionada per la vàlua de les altres persones que el rodegen, però la vida d’un personatge de Txèkhov depèn absolutament dels altres personatges. És un món on les persones es fereixen mútuament, però són incapaces d’existir les unes sense les altres. Normalment la seva dependència no és estrictament i solament emocional, és una dependència financera, filial o eròtica, agreujada pels deures familiars i socials.

“La gavina” de Txèkhov encara no ha perdut la seva força magnètica i és una de les obres que el converteixen en un dels autors més escenificats del món avui en dia.

(Publicat al Butlletí de la Universitatd'Andorra del mes d'octubre 2010)

Andorra als ulls dels russos

És obvi que Rússia està plena de russos pobres i molt pobres que deuen tenir tota mena de problemes econòmics i socials i mai no es queixarien de la vida si per un toc de màgia poguessin arribar-se a trobar al mig d’Andorra avui mateix. Dit això, també s’ha de reconèixer que, en primer lloc, Rússia és un país de contrastos brutals, i té un petit percentatge de gent insanament rica, i en segon lloc, que la gran majoria dels russos pobres mai no tindran l’oportunitat de venir a Andorra, i per això no té sentit imaginar qual podria ser la seva hipotètica opinió sobre les coses que en teoria hi podrien veure. Pels propòsits del present article, hem d’entendre que tot el que hi nombraré representa l’opinió de russos rics o molt rics. Són minoria al seu país, però són aquells qui vénen aquí a fer turisme o per aconseguir una residència passiva. De fet, la majoria de les coses que diré les he sentit dir als russos que de fet venen a Andorra, viuen a Andorra o hi han vingut alguna vegada.

Comencem per les coses que els agraden. Són estrangers, però no extraterrestres, per la qual raó el que veritablement els agrada aquí és la muntanya, les pistes d’esquí i les seves fabuloses instal·lacions. Majoritàriament, consideren que la relació qualitat - preu que ofereixen les nostres pistes d’esquí és una de les millors a Europa i infinitament millor que qualsevol cosa semblant que podrien trobar a prop de casa seva. Afegim-hi el nostre hivern assolellat, el nostre temps d’eterna primavera i el nostre cel d’un color blau pràcticament mai vist a Rússia a l’hivern, i podem concloure que vivim en un perfecte paradís. No els he sentit queixar-se de les botigues de marca, tret d’unes poques ocasions de ser mal atesos. Generalment no els sembla que el nostre paisatge arquitectònic sigui especialment lleig. Els nostres monuments no els apassionen, però tampoc no els provoquen un rebuig decisiu.

Les coses que els desagraden o els desconcerten són, de fet, poques. Una és el pèssim servei que reben a les cafeteries, bars i, fins i tot, alguns hotels. Als restaurants molt cars i opulents, els atenen correctament. En canvi, a llocs petits, on no es ve a gastar cinc-cents euros, sinó que s’hi para a fer un cafè, a menjar un tros de pastís de xocolata o un gelat, no es fa el més mínim esforç d’ajudar-los, ni d’atendre’ls amablement. Ho he vist: els cambrers triguen vint minuts a aparèixer, i quan apareixen, són bruscs, la selecció de gelats i pastes és mínima, les teteres arriben sense tapa i acabes bevent-te un poleo-menta quan de fet havies demanat té verd. I per cert, si els demanes un suc de tomàquet, la majoria s’espanta com si demanessis un suc de col. “No, no en tenim”, –però ho diuen amb una expressió que sembla afegir: “I de coses rares, no n’hem tingut mai”. Per què? No en tinc ni idea.

No us dic que aquestes coses em facin cap gràcia especial a mi, però quan estàs en companyia de la gent que pagaria 5 euros per una tassa de te amb una sola condició, que sigui bo, i no saps on portar-los perquè volen luxe, i, de luxe, en tenim –que jo vegi– molt poc... Sempre acabo portant-los a la cafeteria del Plaza, que és un lloc que està prou bé, i m’agrada, però no es pot presentar com un lloc típicament andorrà perquè, naturalment, s’associa amb una cadena internacional d’hotels. No hi puc fer res. Des del punt de vista d’un rus adinerat, tots els llocs d’Andorra destinats a fer un cafè són semblants a bars de treballadors de fàbrica, cosa molt digna d’existir però tan allunyada de la idea d’unes vacances de somni com un Kentucky Fried Chicken. Fins i tot a Rússia soviètica de la meva infància, sempre hi va haver una noció d’un servei exclusiu, del qual podien disposar poques persones, però que es podia comprar amb diners, influència o amistat: els russos rics que se’n van de vacances, busquen aquesta mena de servei, i no el troben.

De fet, gairebé sempre es tracta de serveis. Un altre problema que hi veuen –sobretot aquells que hi viuen– és el servei mèdic. A Rússia, quan una persona està greument malalta, els metges la visiten a casa. A part d’això, existeixen assegurances mèdiques especials que, en cas de tenir un problema de salut, et donen preferència a l’hora d’agafar una visita al metge. Aquí, ni una cosa, ni l’altra.

Si tens un nen de dos anys i estàs preparat a pagar sumes desorbitades per estar segur que si té febre un dissabte a la tarda, un metge vindrà a casa a visitar-lo, ja pots ser un rus milionari: això és impossible. I se’n sorprenen. Se sorprenen que no hi hagi botigues obertes tota la nit: que siguin més cares, però que hi siguin! Se sorprenen que el taxista no truqui des de baix quan ha arribat a casa teva: que em cobrin, però que em truquin! Se sorprenen que no hi hagi un estadi decent, una sala de concerts com Déu mana, que l’escenari de l’Auditori Nacional sigui tan petit, que no hi hagi –ni es potenciï– l’afició al teatre... Però aquestes són les coses de les quals us parlaré a la segona part d’aquest article.

Foto: Reinaldo Márquez
Article publicat al Fòrum.ad el 22 d'octubre del 2010

Lilàs

Un dels meus amors més llunyans i mai materialitzats fou Georges Brassens. Naturalment, mai no el vaig conèixer en persona. Quan va morir, jo estava estudiant a l’escola primària de la província russa: l’any 1981, jo tenia set anys. No vaig començar a aprendre la llengua francesa fins a la secundària; els meus pares tampoc no parlaven francès, l’aprenentatge d’idiomes a Rússia solia ser força limitat. Llegien textos tècnics en anglès, relacionats amb la seva professió, i potser una mica de poesia. De francès, en canvi, rien de rien. Jo, quan llegia “Guerra i pau” – un dels pocs llibres que teníem a la casa del poble, i des dels onze anys, aproximadament, en llegia fragments, puntualment cada estiu – intentava desxifrar les parts escrites en francès comparant-les amb les traduccions russes a les notes de peu de pàgina. Era divertit, però poc fructífer.

La meva primera professora de francès tenia un nom rus, li dèiem Anna Ivànovna, utilitzant el nom i el patronímic, com és costum a Rússia (segons aquest sistema, em dic Alexandra Serguèievna, cosa que significa “Alexandra filla de Serguei”, doncs ella era “Anna filla d’Ivan”), però era francesa, nascuda a França. Des d’un bon principi, quan encara no parlàvem ni enteníem l’idioma, ens va fer aprendre poemes i cançons de memòria. Més de vint anys més tard, encara puc recitar, amb una certa precisió, com “Maître Corbeau, sur un arbre perché, tenait a son bec un... fromage”. Fèiem una pausa teatral abans de la paraula “fromage”, suposo que per demostrar que el formatge era un simple exemple del que el Mestre Corb podia haver tingut a son bec. Me’l imaginava,el Mestre Corb, vestit de gala, amb expressió seriosa i cara de Louis de Funes. Maître Renard, en canvi, era el respecte personificat, tot i que estava concentrat en el seu objectiu. Moralitzava amb una bona educació descomunal: “Mon bon monsieur, apprenez que tout flatteur vit au depense de celui qui l’écoute”. La mateixa professora ens va introduir a Brassens. Vaig passar la meva adolescència aprenent de memòria les cançons de molts anys enrere, entre les quals destacaven “L’auvergnat” i “La mauvaise réputation”.

Els lilàs creixien al nostre jardí i sempre teníem aquestes flors a la taula del despatx o de la cuina. Crec que a la meva mare li agradaven especialment, tot i que ella, d’altra banda, estimava totes les flors. Crec recordar que l’aroma de les seves fragàncies preferides – de la marca Christian Dior – s’assemblava força a la de lilàs. Però una part del meu amor per aquestes flors de color lila o blanc –que de nens fins i tot en menjàvem quan en trobàvem una de no sé quants pètals, ja que se suposava que menjar una d’aquelles flors d’un número determinat de pètals portava bona sort – ve de la cançó de Georges Brassens, de l’any 1957. “Et le temps est un barbare dans le genre d’Attila”. Per a mi, Brassens amagava una profunda i eterna felicitat fins i tot a les cançons més tristes. Qui no ha desitjat endinsar-se en el món de l’amor més profund escoltant “Il n’y a pas d’amour heureux”?.. Qui no ha desitjat ser distint de tothom, anar contra corrent, escoltant que “la musique qui marche a pas, celà ne me regarde pas”?.. Desprès anàvem tots en una fila disciplinada, al cap i a la fi, érem nens russos. M’agradaria poder dir que aquelles cançons de George Brassens havien cultivat en mi, de ben petita, l’amor per la llibertat. Però el que més van cultivar en mi, és l’amor per l’amistat, i per la llengua francesa. Encara aprenent els meus verbs irregulars, intentava pronunciar les “erres” com Brassens, i imitava – suposo que sense gran èxit - l’accent del sud, del Midi francès. Després, ja a Moscou, a la universitat, havent començat a aprendre castellà, vaig passar vàries hores escoltant la versió de Paco Ibáñez d’aquelles cançons que m’agradaven tant.

La cançó que porto cantant tot el dia d’avui no té cap moralitat ni context polític. “Quand je vais chez la fleuriste, je n’achète que des lilas”. M’agrada la seva malenconia, potser perquè en vaig menjar tantes, d’aquelles flors d’un nombre indeterminat de pètals, potser perquè em sento feliç. Amic lector, t’envio una branca de lilàs: a Rússia, eren flors d’estiu.

(Publicat al BONDIA el 28 de juliol del 2010)

Les flors i la bellesa

Foto: Reinaldo Márquez

Com a una bona russa, percebo la relació íntima i inseparable entre les flors i la bellesa. Allà on vaig néixer, les flors es regalaven per a qualsevol ocasió. Començava l’any escolar: tots els nens i totes les nenes portaven uns gladiols (habitualment tres) o un ram de crisantems a les seves mestres. Era tradicional. Suposo que les mestres (dones) rebien més flors que els mestres (homes), però no us ho puc assegurar: a la meva escola, que jo recordi, totes les mestres eren dones... Anaves al poble –i tornaves, en autobús, carregada de tulipes, narcisos o peònies del jardí de l’àvia, segons el moment de la primavera o de l’estiu. També portaves pastanagues, bolets o maduixes– però les flors no hi faltaven. Feies tot el trajecte de quaranta, cinquanta minuts, moltes vegades de peu (els autobusos eren barats, però anaven plens), envoltada de la seva aroma. Lògicament, devien haver-n’hi altres, d’olors, moltes i menys agradables, però l’olor que jo recordo, per molt que devia haver estat barrejada amb la suor de la multitud i els fums de gasolina, és inconfusiblement floral. En arribar a casa, les flors s’havien pansit, però les posaves a l’aigua i tornaven a viure.

A la ciutat, els col·legials, organitzats amb l’habitual i ferma disciplina de l’escola comunista (no tan diferent de la religiosa com es podria imaginar) anàvem a plantar arbres als parcs, però la sensibilitat ambiental no incloïa la idea que plegar flors podia ser dolent. Potser no tocàvem algunes espècies protegides en particular, però sovint era qüestió del sentit comú: collies les mateixes flors que la mare o l’àvia (les margarides, les agafaves, les campanetes blaves, no). No era qüestió de trobar flors rares, però plegar flors era tan bo com era bo i fins i tot festiu menjar carn (tot i que no se’n menjava gaire, per raons de preu, i molta gent religiosa se n’abstenia durant certes èpoques de l’any, no érem vegetarians per convicció, en absolut), com era bo tenir molts llibres (no es considerava un insult als boscos i un assalt als pulmons dels múltiples habitants del mateix petit apartament, sinó un signe d’alta cultura).

Les floristeries de la ciutat no utilitzaven esprais ni conservants; no es feien rams ni composicions florals, llevat que es tractés d’un funeral o d’una boda. La teva composició la feies tu mateixa, amb unes herbes verdes decoratives que podies escollir al teu gust. Hi havia normes, poques però rígides: sempre un nombre senar de flors. Mai dos o quatre: només als cementiris, per als morts. Sempre flors fresques, mai de plàstic. Les flors grogues es consideraven un emblema d’engany: “si el teu xicot et regala flors grogues, t’enganya”. No sé a qui se li podia acudir regalar flors grogues sabent això, però de narcisos i de tulipes grocs, en regalàvem uns quants, amb una felicitat que ignorava les nostres pròpies supersticions. De nens, fèiem garlandes precioses de pixallits grocs per a nosaltres mateixos i totes les nostres famílies, i no protestava ningú. Érem contradictoris en les nostres creences. Compràvem flors en tantes ocasions que intueixo que devien ser ridículament barates, com tantes altres coses de l’època soviètica que per alguna raó sortien pràcticament gratis a la ciutadania mig afamada. Gairebé ignoràvem l’existència de les flors tropicals: totes eren de la regió. Anaves a visitar la tia: li portaves un grapat de nomoblidis de camp. La teva germana tornava del viatge a Moscou: a l’arribada a l’aeroport o a l’estació del tren l’esperaves amb set clavells. Convidaves els companys de classe a celebrar el teu aniversari: acabaves amb seixanta roses salvatges. Sorties a passejar sola: et regalaves violetes o lilàs.

Quan ve la meva mare, em compra una rosa. No hi puc fer res; vol introduir un toc d’harmonia a la meva vida, i crec que ho aconsegueix. Per una raó que no acabo d’esbrinar, aquí, a Andorra, si em compro flors, em sento un xic culpable, se’m fa estrany passejar pels carrers amb una flor quan no és cap dia de Sant Jordi. Però a Rússia es fa, i molt poques vegades, jo mateixa em compro una rosa blanca o vermella, habitualment a la floristeria darrere de l’Escale que té el programa d’ofertes: “Les flors, més sovint”. Aquí, quan es regalen flors, gairebé sempre es regalen rams, i els rams més macos que he rebut a la meva vida crec que havien provingut de la “Floristeria del poble”, d’Encamp...

Gaudiu de la bellesa, els efímers moments d’estiu. Tots els moments són eterns quan són una font de plaer.

(Publicat al Fòrum.ad el 24 de juliol del 2010)

La Mestressa de la Muntanya de Coure (II)

Estimat lector,

Hi ha dies que penses que vinc d’un lloc autèntic i exòtic, en comparació de la teva Andorra malmesa per les generacions que han patit la passió esbojarrada per fer-se riques. Penses que érem pobres, i per això feliços. No hi ha res de més allunyat de la veritat. Sí, érem pobres, en comparació de tu i dels teus –amb això vull dir que el meu pare era metge, la meva mare, enginyera, i no teníem cotxe ni bicicleta, i durant els primers deu anys de la meva vida només vaig veure el mar una sola vegada–. No passàvem gana, mai no n’he passat, però segons quins dies el menú es limitava a cereals cuits i patates fregides, i tinc a la memòria –i si és fals, que em corregeixi la meva mare– que m’alegrava quan hi havia peix o pollastre per dinar. No distingia els peixos: el peix era peix i el formatge era formatge, sense necessitat de definir-ne la classe. Érem feliços, perquè tothom esdevé feliç quan se li treu l’esperança d’una felicitat més gran que la present. Érem feliços perquè havíem arribat a la felicitat més gran que ens podíem permetre sense fer-nos una obscura carrera política, o emigrar sense l’esperança de tornar enrere. Estàvem contents amb allò que teníem, perquè tot allò que no teníem estava tan lluny que no hi havia cap sentit de començar-hi a somniar. Però no és veritat que no volíem fer-nos rics; no érem sants, simplement érem pobres, i t’asseguro –t’ho asseguro per experiència personal– que la pobresa voluntària, la pobresa de sant Francesc, aquella Santa Pobresa que sempre havies volgut posseir, desfent-te de totes les possessions i marxant de la casa pairal amb un llibre i un matalàs, és ben bonica. Deixar-ho tot enrere, sermonejar els ocellets, deixar que els llops i els isards s’apropin a tu i no es facin cap mal entre ells, i viure dels fruits del bosc, i de la llum de les estrelles llunyanes i clares. Quina meravella. El dia menys pensat, em posaré una creu d’argent i tornaré a aquelles estepes mai visitades apropiadament, per fer de peregrina, com Déu mana, per morir-me de fred de camí a alguna meca particular, en un entorn honest, inhòspit i natural.

Àdhuc la nostra pobresa involuntària, aquella pobresa hospitalària i alegre, però normal i corrent, no representava cap estat de gràcia divina. En primer lloc, era una pobresa avorrida. Les nostres possibilitats de diversió estaven força limitades –no t’imagines com es deu haver avorrit una adolescent per haver llegit les obres completes de Dostoievski, incloent-hi les cartes, dues vegades, abans de complir setze anys– i pots argumentar que això ens feia tremendament imaginatius. És ben possible. Però també estem parlant d’un univers de roba vella i molt vella, sense la més mínima idea del que es podria considerar moda, d’una decoració interior de colors més estrafolaris: per esdevenir minimalista, s’han de tenir diners per poder triar el paper i la pintura, les taules i les cadires, i nosaltres vivíem en una trista combinació de les cadires (blaves) més barates amb la taula (d’un blau diferent) més barata, de les estanteries (grogues) més barates amb el paper d’empaperar (daurat, amb uns galls molt vermells) més barat. No vull fer-te pensar que jo patia en aquell entorn, jo hi vivia encantada com en un conte de fades, i encara sóc eclèctica, encara visc rodejada de mobles que no acaben de formar una relació harmònica entre si –però sé que els meus pares no haurien escollit ser pobres. Vivíem en un estat d’igualtat forçada d’una ciutat de província llunyana, bastida a l’estil bureaucratie sovietique...

Com tots els pobres del món, els meus compatriotes tenien els seus contes de la troballa del que a Andorra es coneix popularment com una olla d’onces d’or. Als contes més populars de la regió, recollits per Bazhov, hi apareix l’esperit muntanyenc –una dona vestida de verd, de vegades sota una màscara d’escurçó o transformada en una serenalla, sargantana– que indica als pagesos on es troben les pedres precioses, indica als artesans la millor manera de treballar la malaquita per aconseguir treure’n les vertaderes flors de pedra, i a canvi s’emporta la seva capacitat de raonament, els torna bojos, o els troben morts. En una variant d’aquest conte, en lloc de la Mestressa de la Muntanya hi apareix un Cèrvol de Peus d’Argent. A la meva regió, la regió de les mines d’or i de maragdes, de quantitats importants d’altres pedres precioses i semiprecioses, el somni de la riquesa coincidia amb el somni de les coses belles, o si més no, simplement de la brillantor. Un pagès mai no troba uns papers que li adjudiquen terres i fàbriques: li apareix una dona alta, verda, transparent, i li indica on s’amaga l’or. Amb la caiguda del comunisme, a l’època dels nous rics, la nostra passió per la brillantor s’ha fet particularment evident. Un pobre amb diners apareguts per la voluntat inesperada de la Mestressa de la Muntanya de Coure és més perillós que un ric acostumat a ells. Si un dia t’agafen ganes de viatjar, visita Ekaterinburg i ja veuràs. I si estic exagerant la teva capacitat de desplaçament voluntari, queda’t allà on pares, i un dia –no gaire llunyà, aquest dia– ja t’ho explicaré.

(Publicat al BONDIA el 7 de juliol del 2010)

La Mestressa de la Muntanya de Coure (I)

La meva infància russa passà en una clara consciència de la presència de la Mestressa de la Muntanya de Coure. Sóc de la capital de la muntanyenca regió dels Urals, però la meva ciutat natal és més plana que Barcelona. Tot i així, sempre he tingut la consciència de ser “de la muntanya”. El meu pare deia que era una cosa genètica, que ho portàvem a la sang, i ho justificava amb un besavi georgià (un avi seu) adoptat per uns pagesos russos just al començament del segle XX.

La llegenda familiar diu que a principis del segle passat, en un poble rus de la profunditat de les províncies un dia hi van aparèixer uns georgians que buscaven una família d’acollida per un nen d’uns cinc anys d’edat, a canvi d’una elevada suma de diners. Venien en cavalls negres, cosa mai vista en aquelles contrades, i portaven uns alts barrets de pell de corder, unes capes que es movien amb el vent i unes dagues llargues, molt afilades i ornamentades.

El Nico era un nen georgià amb els cabells de color carrota que no sabia ni una paraula de rus; al coll duia una creu d’or i diamants. En un dels conflictes sanguinaris entre les famílies nobles de Geòrgia, tota la seva casa havia quedat exterminada. Era l’únic supervivent d’un vell llinatge – aquí el narrador afegia que pràcticament totes les cases a Geòrgia eren velles i nobles, i estaven en una guerra cruel i constant amb altres cases nobles i velles – i venia acompanyat pels servents o amics fidels als seus morts. El va agafar una família de pagesos molt pobres i el va pujar com un dels seus fills. Li van canviar de nom i li van posar Efim.

Durant els primers anys suposaven que els forasters exòtics tornarien, però amb el pas dels anys el nen va oblidar l’idioma de la seva infantesa i es va casar amb una noia del poble. Els seus pares adoptius van enterrar la creu de diamants a l’hort de la seva casa, i no van voler saber-ne res més. L’or i les pedres precioses que venien amb una clara evidència de la sang vessada i per vessar no interessaven; no tenia sentit dur-los al coll temptant el destí, i no es podia vendre al mercat del poble. Després arribà la Revolució d’Octubre: per tots els seus elements de conspiració política, tenia múltiples vessants d’una revolta dels pobres contra els rics. Si eres ric, et mataven els teus propis conciutadans, i ser pobre esdevingué clau per a la supervivència. La història ja mig oblidada es cobrí d’un vel de silenci, i no es va investigar més fins a la mort de tots els seus protagonistes.

Les filles d’Efim eren ambdues unes comunistes empedreïdes, amb ulls d’un verd esmaragda, una pell molt blanca i cabells de color carrota. Fins a morir, a una edat molt avançada, llegien tot el que trobaven al seu camí, començant per les instruccions d’ús dels aparells elèctrics i acabant per les enciclopèdies, i donant una preferència especial a tot tipus d’informació política. Es deien Caterina i Maria; la meva àvia Maria és aquella àvia lectora que no sabia cuinar i devorava els llibres de la qual segurament ja us he parlat.

No he esbrinat mai com és Geòrgia veritablement, i si la vella història podia tenir fonaments fàctics. Suposo que seria tan estrany que no en tingués i que s’inventés simplement, que és més lògic acceptar la seva probable veracitat. El meu pare des de petita m’ha dit que ens sentim bé a la muntanya, perquè en venien els nostres avantpassats. Jo no en veia gaires, de muntanyes, però creixia en la consciència de tenir un lligam familiar amb elles i amb la regió de Megrèlia, un poble de pastors i guerrers que cultivaven vinyes i cantaven amb una mena de guitarra que es deia xonguri. El meu pare sempre diu que és georgià; jo no he estat mai a Geòrgia, no sé ni com es donen les gràcies, en georgià. La meva idea de Geòrgia és una idea llegendària. És una de les llegendes de la meva infància; l’altra és la llegenda de la Mestressa de la Muntanya de Coure que us explicaré la setmana que ve.

(Publicat al BONDIA el 30 de juny del 2010)

Les portes del cel

La primera definició de Déu que jo vaig rebre a la meva vida és que “no existia”. Vivint a la Unió Soviètica, a una societat manifestament laica, parlar de Déu es considerava perillós. “Iaia, què és, Déu?” “Abans deien que si fas alguna cosa malament, Déu et castigaria, però no és veritat. Déu no castiga perquè no existeix.” “I què fa?” “T’ajuda.”

Quan em feia mal alguna cosa, l’àvia llegia una pregària que sempre alleujava el dolor, una versió casolana i molt canviada del salm 90, que resava així: “L’ajuda viva de Déu del cel, fes paraula la pregària de la filla de Deu. Déu és el meu Senyor. Confio en Ell i el glorificaré al llarg dels meus dies. Amen.” “Iaia, i per què parles amb Déu si no hi és?” “Són coses de velles. Jo dic la pregària de les ajudes vives vint vegades, i ja no em fa mal res”.

Els ous de Pasqua eren uns ous durs bullits amb pela de ceba per agafar color daurat o simplement blancs, que decoràvem a casa, amb retoladors. La meva mare tenia una dita que repetia sovint – “un ou es valora en el dia de Jesús” – i efectivament, portàvem ous decorats a tots els veïns, i els veïns ens retornaven els nostres plats plens d’altres ous durs, decorats per ells, a la seva manera, i trossos de la seva mona de Pasqua. La mona de Pasqua de casa meva era un pastis de formatge. No recordo cap lligam entre la Pasqua i la xocolata.

Anàvem a l’església, furtivament, fent veure que hi érem per casualitat. Als nens, els hi portaven els padrins, no pas els pares. Just abans del diumenge de Rams, la casa es netejava a fons, i el mateix diumenge de Rams, tallàvem branques de salze directament dels arbres i celebràvem l’arribada de la primavera, la casa neta i brillant, l’entrada del Déu, que no existia però ajudava, als nostres cors. Hi creiem desesperadament, com hom creu en un miracle, en la bondat, en un final feliç, en la resurrecció de tots en la glòria eterna. Hi creiem encara més pel fet de definir-ho, de cara al públic, com un mite.

Celebràvem la Pasqua amb els poemes clàssics basats en els textos canònics: aquests poemes es coneixien i es repetien, suposadament pel seu valor estètic, i no pas pel contingut religiós. L’any 1990 aproximadament, les velles estructures de l’Estat trontollaren i es va posar de moda ser religiós: l’Església, discreta i callada durant els anys del regim comunista, va resultar una de les poques estructures jeràrquiques que va sobreviure la caiguda de la Unió Soviètica fent-se més forta. Però fins a l’edat d’uns setze anys, la meva percepció de la Setmana Santa es basava exclusivament en les descripcions que en feien els poetes del passat. Divendres Sant, els arbres despullats miraven horroritzats a través de les reixes de l’església. Els jardins sortien dels seus límits per assistir a l’enterrament de Déu. L’ordre de la Terra estava canviant.

D’aquí dos dies, se’ns acabarà el món. Perdrà tot sentit que hi queda, tota la fràgil bellesa que acabem de celebrar amb branques de llorer, amb aquelles obres d’artesania que es diuen palmes i palmons que els nostres fills van dur a l’església diumenge passat. Déu se’ns mor, una mort incomprensible i trista. Plorem el seu patiment, que és a la vora. D’aquí quatre dies, tot tornarà a ser com sempre. Trencarem els ous de xocolata, per celebrar la Pasqua gloriosa.

Aquells qui creuen fermament que Déu no existeix, creuen igual de fermament que els ajuda. Bona Pasqua. Que ressusciti el sentit comú entre tots nosaltres. Arriba la Pasqua, i se’ns obren les portes del cel. D’aquí quatre dies.

(Publicat al BonDia el 31 de març del 2010)

El Cavaller de Bronze

Sant Petersburg, per a nosaltres, ho era tot. L’etern santuari de poetes i escriptors. La ciutat dels palaus que no percebíem com a possibles llocs de residència humana sinó com a cavernes misterioses on habitava la Cultura. Situada sobre illes, coneguda com la Venècia del Nord, era un mite creat per generacions d’esbojarrats, esclaus dels versos, peregrins del sant Puixkin i sant Dostoievski, fidels seguidors d’Anna Akhmatova i Alexander Blok. Hi peregrinàvem sense comparar les nostres vides quotidianes i l’ambient dels seus temples d’art, amb el desig de ser allà on habitava la bellesa. De vegades costava trobar-la: els dies de desembre, de neu i de vent, acompanyats per l’eterna boira –gairebé esdevinguda una de les atraccions locals– no apreciàvem els detalls arquitectònics tal com havien de ser apreciats. Els edificis no restaurats queien a trossos. Però la ciutat que portàvem al cor podia amb les precipitacions atmosfèriques. Si no s’hi veia res, ens ho imaginàvem.

Victor Hugo va dir en una ocasió que un monument havia de tenir dues facetes: el seu ús i la bellesa. L’ús pertany al propietari; la bellesa pertany a tothom. Els antics propietaris dels tresors de Sant Petersburg ja eren morts, o estaven exiliats o desapareguts. L’ús pertanyia a la misteriosa entitat coneguda com a l’Estat. Ens plaïa viatjar-hi, per veure els llocs on els aristòcrates del passat havien creat el que consideràvem la nostra pròpia cultura –perquè pensàvem que aquesta paraula es referia a coses significatives des del punt de vista artístic–. No era nostra, aquella cultura. Les restes de l’Imperi rus, per a gran part dels nens soviètics, tenien menys sentit que les ruïnes romanes per als europeus medievals. La nostra cultura real era la de les cases de fusta gastada, empaperades per dins amb colors cridaners que representaven dibuixos de galls o roses vermelles. Hi havia qui les empaperava amb els periòdics. La nostra cultura incloïa jerseis fets a mà de llana de mercat, uniformes marrons per anar a l’escola, corbates de seda roja, que simbolitzaven la sang vessada pels treballadors en la lluita per la llibertat. No enteníem l’ús dels objectes que es trobaven als palaus. No enteníem ni què menjaven els herois de les nostres novel·les preferides del segle XIX. Veníem d’un món on la literatura clàssica russa tenia la funció de restes arqueològiques més o menys interpretades: la llegíem, i la ironia sovint se’ns escapava, les explicacions que se’ns oferien no coincidien amb la intenció original dels autors. Però érem afortunats: teníem accés a un món momificat, preciós, incomprensible.

Vaig conèixer un dels símbols més famosos de Sant Petersburg, el monument al fundador de la ciutat, Pere I –el Cavaller de Bronze–, a classe de literatura. El poema d’Alexandr Puixkin El Cavaller de Bronze és la història d’un funcionari de rang petit i vida ordinària que veu la seva felicitat destruïda pels aiguats. En assabentar-se de la mort de la noia que estima, Eugeni –el nostre heroi– camina fins a l’estàtua del fundador de la ciutat. Des de la seva humil condició, s’enfronta al rei que, un segle enrere, havia decidit, per capritx i per raons polítiques, fundar la capital sobre unspantans. El mira als ulls, amb el puny tancat, i proclamant-lo culpable de les seves misèries l’amenaça amb poques i patètiques paraules: “¿Estàs content, Constructor Diví?... Ja veuràs...” Tot seguit el Cavaller de Bronze baixa del pedestal i galopa darrere del seu ofensor pels carrers de la ciutat deserta, amb un soroll profund i sord. Cap al matí, els pescadors troben Eugeni mort a la porta de la casa on vivia la seva promesa, i l’enterren entre tots, pel seu compte, per caritat.

¿Qui era, aquell Cavaller de Bronze? ¿L’Estat? ¿El Poder? ¿El Destí? Qui sap. Però el veig grotescament enorme i pesant. Cavalca, per treure a l’home desesperat que l’ha gosat desafiar allò últim que li queda: la vida i la raó.

Sant Petersburg, ciutat fundada per sobre d’un pantà, m’ha fet sentir com sento. En aquell temps, es deia Leningrad. Es coneixia com a Piter, però recordo que a mi em semblava més bonic el nom de Leningrad: amb ell, la ciutat havia sobreviscut al setge durant la Gran Guerra quan el meu avi era soldat. Ara de nou porta el nom de Sant Petersburg. No hi he tornat, però forma part de mi. Les seves pluges han justificat i santificat, per mi, totes les pluges del món.

(Publicat al BonDia el 3 de març del 2010)

La inversemblant història de la princesa iraniana

He llegit que les cançons de la nostra infància donen forma a les nostres vides, o si més no al nostre pensament.

Les cançons que cantàvem amb la meva àvia, quan jo era petita, solien ser cançons populars - aquí en diríem folklòriques - sobre les vides de pirates i altres aventurers. Una de les meves cançons preferides (ja us n’he parlat alguna vegada) tractava d’un presidiari que s’acabava d’escapar i creuava el llac Baikal en una bóta buida de peix salat feta un veler, amb la vela improvisada amb una bata foradada. L’altra narrava la inversemblant història d’una princesa iraniana. Ignoro les raons de la presència de princeses iranianes als vaixells dels pirates russos, però a la cançó en qüestió era un personatge central.

Es tractava d’un míting de protesta d’un grup de pirates que creuava el riu Volga contra el seu capità. El capità, qui es deia Stenyka Razin, acabava de passar la nit amb la bella princesa, i al principi de la cançó, semblava prestar-li més atenció a ella que als seus tripulants. Els tripulants no n’estaven gens contents. Cansat de protestes i burles, el capità Razin digué als seus companys que per a ells, no li faria pena perdre ni el seu propi cap. Per reforçar l’argument, agafà la princesa als seus braços forts i la tirà a l’aigua. Ningú no s’animà a rescatar-la, i tots cantaren i ballaren perquè en pau descansés.

No sé quin sentit tenia aquesta cançó – si en tenia. La seva tonalitat de sol major, la seva entonació optimista i majestuosa em devien robar el cor. Era una cançó molt popular entre els russos. Ja fa uns cent anys, amb un gran èxit, la cantava el gran Fiodor Xaliapin: el més cèlebre baix operístic rus del segle XX . Els usuaris de Youtube la poden escoltar en múltiples versions (com per exemple la d’Alexandre Pirogov.) La qualitat de la gravació podria ser millor, però es tracta d’una cinta de fa molts anys.

Ara bé, què hi devia veure jo, com a nena petita? Tal volta m’ensenyava que els interessos del col•lectiu eren més importants que els interessos personals? Que qualsevol que es guanyi la vida al mig d’un riu enorme i envoltat d’uns col•laboradors volàtils es devia acostumar a la necessitat d’uns sacrificis? Que el treball – sigui quin sigui – tenia més valor que el sexe? O – Déu no ho vulgui – m’inculcava, d’una manera gens subliminal, la idea de la posició secundària de les dones a la societat? O simplement donava pautes sobre la inconveniència de les aventures romàntiques amb els pirates del riu Volga? No ho sé. Però fins a un cert punt em tranquil•litza saber que les cançons preferides de la meva filla són “A Betlem me’n vull anar” i “La semaine des canards”: “Lundi, les canards vont a la mar, mar,mar...Mardi, ils se’n vont jusqu’a la mer, mer, mer... Dimanche ils se réposent, et voient la vie en rose: la semaine se recommencera demain, coin, coin”.

(Publicat al BonDia el 24 de febrer del 2010)

El meu poble (II)

A Vell Pixminsk, situat sobre el riu Petita Pixma, la terra contenia or i pedres precioses. No n’hi vaig trobar mai cap, però sabia que hi eren. Segons les llegendes locals dels Urals, que conec en la seva versió literària, els esperits muntanyencs ensenyen als seus escollits on es troben els metalls i les maragdes, els instrueixen en les formes de la seva presentació artística i, més sovint que no, els tornen bojos. Amb mi, els esperits muntanyencs sempre han tingut misericòrdia i no se m’han revelat mai.

Vell Pixminsk es caracteritzava a si mateix com un poble gandul. No tenia cap granja col•lectiva, ni als temps soviètics. Tothom llaurava la seva pròpia terra de la qual acostumava tenir ben poca, tenia una o dues vaques, algunes cabres o porcs, i com a màxim una vintena d’ovelles. Quan l’Estat hi trobà or, va remoure el riu i el territori comunal, però la majoria dels particulars es van negar a vendre les seves terres i quinze anys més tard, continuaven cultivant patates per sobre de les terres que probablement contenien filons d’or. Els temps, des del punt de vista polític, ja eren suficientment vegetarians per a que ningú no obligués a aquells tossuts pagesos a cedir les seves terres i recol•locar les seves magres possessions a la Sibèria no gaire llunyana i encara més plena de riqueses naturals. No sé si en morir els vells algú hi va organitzar una segona prospecció: era un poble gandul, i els diners, a Rússia, vénen i van, i ningú se’n fia.

Quan s’acabava la primavera i agafàvem l’autobús que em portava a estiuejar amb la padrina, el meu cor ho celebrava alegre. No sé si tenia res d’especial: pous d’aigua freda, habitants de quatre nacionalitats diferents, una església de fusta. Unes senyores geperudes a qui els anys les havien fet petites seien a les portes de les cases i explicaven la seva vida a la curiosa nena de ciutat que era jo. No hi tenia gaires amigues de la meva edat: suposo que se’m veia massa diferent, per la manera de parlar, pels vestidets de ciutat, pel fet de no tenir germans – la meva única germana va néixer onze any més tard que jo, i us estic parlant de l’època d’abans.

L’amor que jo sentia pels seus boscos no es pot comparar amb res: eren uns boscos plens de maduixetes, de bolets, de pica-soques, de formigues, de teranyines, d’olors i de sorolls, i vull pensar que segueixen tal com els he deixat. Recordo tancar els ulls i ensumar-me l’aroma del bosc en entrar-hi, com si el bosc fos un ésser estimat, viu, sencer. De fet, eren tres boscos: el bosc de pins altíssims i avets petits on es trobava el cementiri on a la meva àvia li hagués agradat descansar si poguéssim triar el lloc de la mort, el bosc d’arbres de fulla caduca i el bosc de muntanya on hi havia tota mena d’arbres. Amb l’àvia, anàvem al bosc dels pins, gairebé cada dia. Amb les veïnes, anava al bosc dels bedolls. Al bosc de muntanya, hi he anat poques vegades: ens quedava una mica lluny de casa. Vam començar a anar al bosc quan jo tenia dos anys i mig; al llarg de la dècada següent hi vam anar potser cinc-centes vegades. Al matí collíem fruits de bosc o bolets, segons l’època que tocava, a la tarda en preparàvem conserves i treballàvem al jardí, i a la nit jugàvem a les cartes i de vegades cantàvem cançons. La meva àvia cantava com els àngels. Tenia una veu de vellut, una veu profunda i baixa.

(Publicat al BonDia el 10 de febrer del 2010)

El meu poble

El poble que em vaig fer meu no era meu: vinc d’una capital de província, ciutat enorme, contaminada, universitària i quasi impossiblement musical. A la ciutat d’Ekaterinburg – als temps soviètics anomenada Sverdlovsk – es van refugiar els fons del Museu Hermitage de St Peterburg durant la Gran Guerra, i algunes pintures precioses, si potser secundàries des del punt de vista de la Història de l’Art Mundial, s’hi van quedar. Aquestes constitueixen la base del Museu de Belles Arts regional, conegut com la Galeria de les Pintures. És una ciutat d’avingudes d’una amplada immensa, per les quals, de la primavera a la tardor, tothom passeja amb uns petits ramets de flors. Aquells grapats de flors els venen unes àvies a cada cantonada, i tothom els compra i els regala als seus amics o a si mateix. Els russos, gent seca i gairebé hostil amb tots els qui ens són desconeguts, som detallistes sentimentals en les relacions amb els nostres éssers estimats i amb totes les persones amb qui hem arribat a connectar. Tothom regala flors, amb context romàntic o sense. Durant els mesos d’hivern, el riu es gelava totalment, i el travessàvem per sobre del gel, al costat de la multitud de pescadors asseguts al costat dels forats que ara mateix no m’imagino com deuen perforar un gel d’aquella grossor. Hi havia nedadors hivernals coneguts com a “morses” que s’anaven a banyar a aquests forats, pràcticament cada dia de l’hivern. S’hi tiraven i se’n sortien al cap d’un moment: estem parlant d’una temperatura d’uns 10 graus sota zero.

Ekaterinburg – Sverdlovsk – és oficialment i incontestablement el meu poble, i ho podeu contrastar amb l’actual ministre de cultura de la regió i gran amic de la meva infància, Alexei Badaev. Vivíem en un edifici de dues plantes subdividit en dotze apartaments. El pati comunal era rodejat per uns petits garatges, per un sol cotxe cada un, què semblaven casetes de gos gegants fetes de ferro. Quan érem petits – més o menys quan anàvem a la primària - ens divertíem saltant d’un teulat d’aquests garatges a l’altre: ara que hi penso, per haver-s’hi matat. Per aquelles dates se celebrava el quarantè aniversari de la victòria de la Unió Soviètica sobre l’Alemanya feixista a la Gran Guerra, i entre els nens ens explicàvem que el dia 9 de maig del 1985 els Estats Units ens tirarien una bomba atòmica. Jo personalment tenia molta por d’aquella predicció, i imaginava molt gràficament com seria l’explosió. A casa meva em prohibien repetir els acudits polítics, què explicaven els adults, a les meves amigues, i jo els explicava igualment, amb la prudència de canviar els noms dels protagonistes dels acudits pels noms d’animals: “Un dia, un mico i una llebre es troben a l’ONU, i diu la llebre...”. Al pati comunal d’aquella casa hi havia un àlber plantat pel meu avi el coronel, que va morir molt jove, el pare de la meva mare. Però no ploro mai per res relacionat amb aquella ciutat: ni els seus tramvies antics i lents, ni els parcs plens de flors, ni els pardals optimistes que començaven a cantar la primavera abans que hagués aparegut la primera fulla verda no em provoquen somnis de malenconia. El poble que em vaig fer meu es composava de cases de fusta grisa, amb porticons pintats de blau cel. Era un poble oblidat al mig d’un no-res, rodejat d’uns turons que a mi, de petita, em semblaven muntanyes, travessat per un riu lent i traïdor, dividit en mànigues, espatllat per la caòtica i cruel extracció d’or.

(Publicat al BonDia el 27 de gener del 2010)

Vous m’avez sauvé la vie: vous êtes français

Quan jo tenia onze anys, vaig llegir la “Guerra i pau” de Lleó Tolstoi. La biblioteca familiar estava patèticament faltada de literatura per a adolescents, i ara penso que potser és una cosa bona. La meva mare deia que l’interessant era només la pau, i jo, per portar la contrària, no em vaig saltar cap escena de guerra. No obstant això, el que més recordo són escenes de vida familiar de la noblesa russa de l’època napoleònica.

Una de les coses que em va impressionar és aquella escena on la Natasha Rostova es posa a ballar un típic ball rus i li surt molt bé, ple de caràcter rus. L’autor comentava la naturalitat amb la qual els moviments característics li sortien de l’ànima a aquella nena aristòcrata educada en llengua francesa – i jo, educada en llengua russa, em posava a ballar. Davant del mirall, intentava veure si l’expressió del caràcter rus en la seva vessant artística em sortia de l’ànima... ai las! Jo semblava un ànec sense una clara indicació de procedència nacional.

La incoherència entre la clara pertinença nacional dels personatges literaris i la meva evident incapacitat de personificar els trets més atractius de l’ànima russa em molestava a no poder més. Les meves amigues que eren jueves o tàrtares tenien – tant des del seu punt de vista com des del meu – clara la seva identitat. Jo, en canvi, tenia la sensació que el caràcter rus en la seva versió quotidiana tenia molt poc interès. Els russos, per a mi, eren una clara personificació de la “normalitat humana”. Tothom que jo veia (a part de les minories nacionals “interessants” i “exòtiques” a les quals jo no pertanyia) era rus. Si m’haguessin preguntat, en aquell moment, com eren els russos, probablement hauria pensat que eren “ordinaris”. Els italians eren elegants, amb tota una gamma de gestos incomprensibles. Els americans s’asseien d’una forma estranya i ensenyaven les dents quan somreien. Els suecs t’abraçaven com uns óssos a l’hora d’acomiadar-se. Els russos no feien res d’estrany o d’exòtic. Eren “normals” i – etnogràficament – “avorrits”.

Vint-i-cinc anys més tard, des d’un racó del món molt diferent de la meva terra de naixement, he de reconèixer que les assumpcions de la meva adolescència eren falses. Els russos som – i érem - un poble etnogràficament fascinant. Jo, en aquella mateixa edat, sabia marcar el pas en els canvis de guàrdia amb la bandera roja (i creia firmament que simbolitzava la sang vessada pels herois del meu poble), sabia muntar i desmuntar un fusell i tocar un tambor militar, i no venia d’una família especialment polititzada. Encara recordo els noms de tots els patinadors sobre gel que eren coneguts – i ni tan sols m’agrada el patinatge artístic. Els vespres, amb la meva àvia, cantava cançons sobre els presidiaris escapats de Sibèria a través del llac Baikal en una barrica buida de peix salat, dels homes que es morien de fred a l’estepa profunda i dels pirates del riu Volga. Sabia fer ornaments tradicionals en mitja, amb llana de colors diferents. Per esmorzar prenia cereals calents. Sabia fer sopa de remolatxa. Reconeixia qualsevol melodia de Txaikovski al vol. Portava botes d’hivern fabricades amb llana d’ovella i amb pèl de gos. És clar que teníem trets característics, però no els sabíem definir perquè tothom, en el nostre entorn, els tenia.

La majoria dels pobles tendeixen a identificar la “normalitat” amb si mateixos. En el mateix llibre “Guerra i pau” un dels protagonistes, Pierre Bezuhoff, salva la vida a un soldat francès. Aquell s’ho agraeix i diu, amb un total i absolut convenciment: “Vous m’avez sauvé la vie! Vous êtes français”. No, jo sóc rus, replica Pierre, però en va! El francès, agraït, no s’ho podia creure. Acabaré amb quatre veritats trivials però poc arrelades: 1) hi ha bona gent i mala gent a tot arreu; 2) tots els pobles i totes les nacions tenen trets característics per molt que els costi definir-los; 3) la diversitat i la individualitat no estan renyides; 4) la gent de les altres cultures ens ajuda a entendre a nosaltres mateixos i valorar la nostra pròpia cultura encara més.

L'Avi Gel i la Nena de Neu

Vaig néixer a Ekaterinburg, la capital dels Urals, situada a uns dos mil quilòmetres a l’est de Moscou, a principis de gener. Feia menys trenta-tres sota zero. Les temperatures baixes, en aquella part del món, no solen ser motiu d’emergència i es donen freqüentment.

Temps núvol i gelat és el temps característic de Cap d’Any d’aquelles contrades. Un abric de pell no és cap luxe, és un article de primera necessitat. Tot el que es porta a l’hivern és de pell o de llana: mitjons, guants, barrets, bufandes, botes: tot. Els russos, com a norma, caminen molt. Els nens surten a jugar al carrer fins i tot en temperatures tan baixes com menys deu o menys dotze graus. Porten el menjar als ocellets d’hivern, construeixen tobogans de neu (després de construir-lo, se li tira aigua calenta per a que quedi gelat i s’hi baixa assegut sobre una fusta o un tros de caixa de cartró), patinen sobre el gel dels rius gelats... Els ninots de neu se solen fer amb la primera neu del mes de novembre o l’última, del mes de març, perquè la trobem més mal•leable, però sempre hi ha entusiastes que en fan algun qualsevol dia d’hivern. El mateix passa amb les batalles de boles de neu: la neu de Cap d’Any sol ser dolenta per al seu objectiu, massa verge i seca, però és neu igualment! Els trineus, a part de ser una font de diversió, serveixen de mitjà de transport: els nens més grans, com a norma, porten els petits en trineu. Són diferents dels trineus que veig a Andorra: mai no en vaig veure de plàstic, sempre de fusta i metall, més alts i més pesats que els d’aquí. L’esquí a la meva regió és típicament l’esquí de fons, un esport obligatori a les escoles i tan divertit com córrer.

El Cap d’Any és un moment màgic per a tots els russos. Si demanes un desig la vigília de Cap d’Any, sigui quin sigui, sempre es farà realitat. Els nens reben regals, i se’ls porten dos personatges, els noms dels quals es podrien traduir com l’Avi Gel i la Nena de Neu. L’Avi Gel, per a mi, porta un abric blau i blanc, un bastó i un sac amb els regals. La Nena de Neu és la seva neta. Un parell de setmanes abans de Cap d’Any es comencen a celebrar festes per a nens: aquestes festes s’anomenen “L’Avet”. Els nens hi acudeixen disfressat de forces de la natura i animals: hi ha flocs de neu, guineus, conills, fulles verdes, esquirols, óssos, arbres... tot i que de vegades pot haver-hi alguna disfressa més carnavalesca. Arreu de l’avet decorat es desenvolupa una història del segrest de la Nena de Neu per les forces del mal: Baba Yaga (la guardiana de la porta entre el món dels vius i el món dels morts), el Follet del Bosc, l’Ossut Immortal i altres personatges espantosos. La presència de la Nena de Neu és vital per a l’arribada del Nou Any: si no es troba abans de la dotzena campanada, el temps es gelarà i ens quedarem al passat per sempre. L’altra condició sine qua non per l’arribada del nou any és l’Avet que s’ha d’enllumenar després que els nens s’ho demanin tres vegades. Un cop recuperada la Nena de Neu i enllumenat l’Avet, els nens reben els regals tradicionals: bosses plenes de mandarines, nous i caramels.

L’altra cosa típica de la meva ciutat natal són les Ciutats de Gel que es construeixen a totes les seves places grans. Arreu d’un avet enorme es crea un regne màgic de figures de gel d’alçada de gegants, tobogans, laberints i altres diversions, totes fetes de gel. Es munten cap al final de desembre i es desmunten a la segona quinzena de gener. El Nadal ortodox – el 7 de gener – és una festa religiosa, tranquil•la i solemne. Els llums de Nadal a les ciutats hi són pràcticament inexistents. La festa de Cap d’Any és la que més se celebrava quan jo era petita: els nens de totes les nacions i religions (a la Federació Russa n’hi ha unes quantes) rebien els regals la nit del Cap d’Any, després de la dotzena campanada.

Feliç Cap d’Any a tots els nens i adults de totes les nacions i religions. Que el nou 2010 us porti salut i sort, i que tots els desigs siguin dignes de complir-se i es compleixin. Brindem pel nostre futur, pel nostre món, per ser feliços i mereixedors de felicitat. Hi ha una expressió que designa una persona ingènua i immadura – diuen que “encara creu en l’existència del Pare Noel” – però us he de confessar que fins a la data d’avui mai he dubtat l’existència de l’Avi Gel i la Nena de la Neu, les forces de la natura que ens porten el nou any i l’esperança, la nova llista de coses a fer i – és clar – els nous reptes. Mai no desapareixen de les nostres vides, però les sorpreses que ens porten, amb el pas dels anys, canvien el seu sentit. Amb les noves arrugues, les noves responsabilitats i els noves projectes, brindem l’arribada del nou any, perquè el temps no s’ha gelat i tenim l’oportunitat de fer tot allò que ens queda. Feliç 2010. Perquè el temps no para. Perquè encara som eterns.

(Publicat al BonDia el 30 de desembre del 2009)