Les portes del cel

La primera definició de Déu que jo vaig rebre a la meva vida és que “no existia”. Vivint a la Unió Soviètica, a una societat manifestament laica, parlar de Déu es considerava perillós. “Iaia, què és, Déu?” “Abans deien que si fas alguna cosa malament, Déu et castigaria, però no és veritat. Déu no castiga perquè no existeix.” “I què fa?” “T’ajuda.”

Quan em feia mal alguna cosa, l’àvia llegia una pregària que sempre alleujava el dolor, una versió casolana i molt canviada del salm 90, que resava així: “L’ajuda viva de Déu del cel, fes paraula la pregària de la filla de Deu. Déu és el meu Senyor. Confio en Ell i el glorificaré al llarg dels meus dies. Amen.” “Iaia, i per què parles amb Déu si no hi és?” “Són coses de velles. Jo dic la pregària de les ajudes vives vint vegades, i ja no em fa mal res”.

Els ous de Pasqua eren uns ous durs bullits amb pela de ceba per agafar color daurat o simplement blancs, que decoràvem a casa, amb retoladors. La meva mare tenia una dita que repetia sovint – “un ou es valora en el dia de Jesús” – i efectivament, portàvem ous decorats a tots els veïns, i els veïns ens retornaven els nostres plats plens d’altres ous durs, decorats per ells, a la seva manera, i trossos de la seva mona de Pasqua. La mona de Pasqua de casa meva era un pastis de formatge. No recordo cap lligam entre la Pasqua i la xocolata.

Anàvem a l’església, furtivament, fent veure que hi érem per casualitat. Als nens, els hi portaven els padrins, no pas els pares. Just abans del diumenge de Rams, la casa es netejava a fons, i el mateix diumenge de Rams, tallàvem branques de salze directament dels arbres i celebràvem l’arribada de la primavera, la casa neta i brillant, l’entrada del Déu, que no existia però ajudava, als nostres cors. Hi creiem desesperadament, com hom creu en un miracle, en la bondat, en un final feliç, en la resurrecció de tots en la glòria eterna. Hi creiem encara més pel fet de definir-ho, de cara al públic, com un mite.

Celebràvem la Pasqua amb els poemes clàssics basats en els textos canònics: aquests poemes es coneixien i es repetien, suposadament pel seu valor estètic, i no pas pel contingut religiós. L’any 1990 aproximadament, les velles estructures de l’Estat trontollaren i es va posar de moda ser religiós: l’Església, discreta i callada durant els anys del regim comunista, va resultar una de les poques estructures jeràrquiques que va sobreviure la caiguda de la Unió Soviètica fent-se més forta. Però fins a l’edat d’uns setze anys, la meva percepció de la Setmana Santa es basava exclusivament en les descripcions que en feien els poetes del passat. Divendres Sant, els arbres despullats miraven horroritzats a través de les reixes de l’església. Els jardins sortien dels seus límits per assistir a l’enterrament de Déu. L’ordre de la Terra estava canviant.

D’aquí dos dies, se’ns acabarà el món. Perdrà tot sentit que hi queda, tota la fràgil bellesa que acabem de celebrar amb branques de llorer, amb aquelles obres d’artesania que es diuen palmes i palmons que els nostres fills van dur a l’església diumenge passat. Déu se’ns mor, una mort incomprensible i trista. Plorem el seu patiment, que és a la vora. D’aquí quatre dies, tot tornarà a ser com sempre. Trencarem els ous de xocolata, per celebrar la Pasqua gloriosa.

Aquells qui creuen fermament que Déu no existeix, creuen igual de fermament que els ajuda. Bona Pasqua. Que ressusciti el sentit comú entre tots nosaltres. Arriba la Pasqua, i se’ns obren les portes del cel. D’aquí quatre dies.

(Publicat al BonDia el 31 de març del 2010)