Tresor diví

En una cafeteria d’Escaldes el nom de la qual prefereixo no recordar en aquestes circumstàncies, prenem el que ens han venut com a te verd. Porta l’etiqueta del poleo menta. Hem decidit –unànimement– que l’objectivitat no existeix. El meu company de tertúlia em diu convençut que l’objectivitat pura és cosa dels déus, i afegeix que Kant ho va deixar ben clar. Per reforçar l’argument, demana que no ho apunti tot, perquè no tot el que diu ho pensa.

Li tremolen les mans. És estrany, perquè –bé, que jo sàpiga– ni fuma ni beu, i em sembla que no pren cafè. Li solen dir que és molt jove, i respon que pensa ser-ho tota la vida. A mi no m’enganya: jo sé que, en realitat, té com a mínim cent cinquanta anys. Hi ha una clara inconsistència entre les seves faccions juvenils i la seva ment d’ancià. La fascinació que té per la lleugeresa és característica dels ancians. La seva fe en el progrés general és deliciosament antiquada. Amb mi, no n’hauria de tenir complexos: la gent gran m’agrada. És –en la seva pròpia descripció– una persona amb certs dots de comunicació, d’empatia. L’autor admirat dels seus anys mossos li va posar el nom de Dorian Gray, i en aquestes contrades se’l coneix pel nom de Jàcob. Apostaria que ambdós són ficticis.

Ho ha llegit tot –fa veure que no, però menteix. No en tenia la més mínima intenció, però a través dels segles l’han agafat diverses èpoques de temps mort i no ha pogut evitar documentar-se sobre una sèrie de temes. No sap del cert si és immortal, però ha tingut l’ocasió de confirmar la seva longevitat. Per això, és un temerari. La seva manera de conduir és una delícia per un guàrdia urbà contemplatiu armat d’uns prismàtics i un feix de multes. Escriu com esquia: com una fletxa i per inspiració. Es tira per les pistes negres amb esquís mig desenganxats. Tecleja amb dos dits amb tal velocitat que les mans gairebé no es veuen. Ho justifica pel fet que la informació de vegades t’arriba a les vuit del vespre, i l’has de publicar el dia següent. El temps fuig, el món canvia, i el més interessant no és el que es publica sinó el que no es pot publicar. Les coses envelleixen massa ràpidament. La realitat no es pot canviar, però s’intenta.

Té molta sort, perquè és xafarder i el paguen per ser-ho. En mencionar-ho, no pot evitar la referència literària, i em fa saber que William R. Hearst a la guer- ra de Cuba va expressar un punt de vista similar: “Si ens fiquéssim en els nostres assumptes, no seríem periodistes”. Diu que tenir prejudicis és bo, que l’art és un invent burgès, que la història del temps present es fa amb presses i al moment. Hi ha coses que, quan les veus en el fragor de la batalla, no les veus. La realitat va tan de pressa que la informació no sempre pot atrapar-la. Si l’ofici del periodista es limita a fer saber les coses que els altres han dit, aquest ofici desapareixerà. Prendre partit activament no és pas pitjor que no fer-ho.

Els déus –que saben de l’objectivitat– somriuen als dos cronistes de mitjans diferents, al mig de les muntanyes, amb poleo menta calent i opinions radicals. Comparativament amb ells, els dos som força joves. Som vidres tenyits, no som totalment transparents i translúcids. Tenim l’orgull de ser uns miralls imperfectes del món.

(Publicat al Fòrum.ad el 12 de Març 2010)