Viatgers silenciosos

Fa una setmana aproximadament, el Bloc d’Aleix Tugas “El clau per la cabota” (per cert, boníssim i totalment recomanable, sobretot per als qui estan especialment interessats en la realitat dels veïns del sud) del Diari d'Andorra publicava l’irònic post “No hi som” . L’autor s’hi preguntava sobre la curiosa circumstància que la majoria dels nostres polítics no es quedin mai a Andorra per a passar-hi el cap de setmana, mentre unànimement es professen enamorats d’aquest petit, segur i bell país.

L’article té molta gràcia. Amb perspicàcia i humor, descriu la combinació de devoció i de rebuig (qui no ha sentit un desesperat “fa dos mesos que no surto d’Andorra!” unes deu o dotze vegades des que va començar el 2010?) que semblen provocar, en una proporció significant de la població, les nostres muntanyes. “Aquí no es viu,” diu una amiga portuguesa, comentant que tard o d’hora els seus fills marxaran al país d’origen. La percepció d’Andorra com a “país dormitori”, lloc de treball i sacrifici, és freqüent. Andorra, lloc de pas per a molts, un punt de partida per a començar una carrera brillant en un altre indret per a joves catalans, un carreró sense sortida en el qual es troben atrapats per a professionals autòctons de mitjana edat, sembla incloure la idea de fugir-ne de tant en tant com a part integral de la seva definició.

Somniem els altres horitzons. Jo gairebé mai no marxo, però suposo que la meva infantesa estrangera i els canvis de lloc constants durant la joventut em deuen haver inoculat contra les ganes de gaudir les vistes parcials dels paisatges passatgers. La majoria dels meus amics passen el seu temps d’oci lluny d’aquí. El que em pregunto és: si es viatja tant, per què hi ha tan pocs blocs de viatge andorrans? Si ens agrada veure el món, el mínim que podríem fer és explicar-lo. A la blogosfera catalana, els blocs de viatges són molt populars.

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 31 de març del 2010)