Connexió canillenca

Per parlar amb meva connexió canillenca m’he posat un vestit formal i m’he maquillat el mínim. Porto talons i cabells recollits; per saludar-nos ens hem donat la mà. Encara no ens coneixem, i veig que la intriga la meva postura inclinada d’estrangera, freqüentment i ben erròniament qualificada de submissió, el meu tracte de “vostè”, el meu català accentuat.

La parròquia de Canillo es coneix popularment com una parròquia “afrancesada”, “de pas”, i poblada de gent de caràcter fort i fesomia singular. “Pujant cap a Canillo, són el llamp del cel, porten calça curta, la màscara i el pèl”. Parlem de les hipòtesis de la màscara i el pèl, de la “calça curta” com un possible vestit tradicional. Menciona que també es diu “que guarden una pedra a la faixa”, i em mira amb un somriure lluminós i singular, tota una barreja de timidesa i orgull. No és la primera vegada que sento parlar de la pedra a la faixa, i comentem les possibles interpretacions d’aquesta expressió, com a cautela inherent dels habitants de la parròquia, o possiblement el fet que sempre es guarda alguna cosa al rebost i que s’aprofita tot. Mai no és fàcil esbrinar el significat més idoni d’una frase, però aquesta pedra, la veig. Sento la seva presència. Potser com una mena de talismà, d’un tros de roca estimada que ajuda a superar la invasió del món exterior.

Parlem de nens, un tema còmode entre dones, entre mares treballadores amb interès per la vida social. Passem a la política, tema que no domino però intento aprendre ràpid, a les associacions voluntàries, als símbols nacionals, i em fa palès el respecte universal que es té a la bandera andorrana, no perquè es tregui gaire al carrer, sinó perquè a tots, als autòctons i als forasters, ens faria mal veure-la maltractada. “A vostè, aquest país també li ha robat un tros de cor”, em diu, i li retorno el somriure: no sé com és el meu, però el seu em sorprèn cada vegada que el veig. Pensant-hi, em vénen a la ment les paraules d’Albert Pintat a l’obertura de la Universitat d’Estiu dedicada al patrimoni cultural immaterial: deia que als andorrans tradicionalment se’ls caracteritzava com a “pobrets i alegrets”. Tot i ser una nació benestant, la gent de soca i arrel ha guardat el somriure de pobrets i alegrets, i la mirada dels amos de la muntanya, la gent que té, a les seves pedres, gravada l'hora de la sortida del sol.

Tres hores més tard, surto al carrer, agraint l’acollida, l’atenció i una referència important que més endavant esdevindrà la base de la sèrie d’entrevistes que trobo inestimables. Parlant de la integració, m’ha dit que “aquest país té els braços oberts, i els braços oberts agraden”. A les nou del vespre, camí de Prat de la Creu a Santa Coloma, jo, forastera, sense dret a vot i opinió formada, prenc el compromís de defensar aquest país d’acollida, les meves muntanyes, la meva gent.

(Publicat al Bondia el 17 de març del 2010)