Els suïssos són, per a nosaltres, el que Tiffany deu haver sigut per a Tous: la barreja d’una inspiració aprofitable i una fita eternament llunyana. En una gran part de la història dels nostres èxits econòmics hem fet publicitat de les coses disponibles a Andorra com a les “de bon preu”, mentre els suïssos venien les coses suïsses com a cares i “d’alta qualitat”.
Els suïssos són mestres de posicionament al mercat. Tots els productes suïssos es consideren bons. Què coneixem, per posar-vos un exemple, de noruec, o, diguem, d’hongarès?.. Deu ser que en coneixem ben poca cosa, perquè a mi, ara mateix, no se’m acut res de res. En canvi, de Suïssa, mil coses. Els xalets. Les navalles. El formatge. La xocolata calenta amb nata. I més xocolata. Els rellotges. Els bancs i els banquers: tanqueu els ulls i imagineu-vos un banquer suís. Se us presentarà com un senyor impecablement vestit, puntual, discret, amb l’aire d’autoritat i respectabilitat insuperable. La part interessant d’aquesta imatge, que em ve a la ment sense el més mínim esforç, és que no he vist un banquer suís “de veritat” mai de la vida. No sé per què me’ls imagino així. Potser els reprodueixo d’alguna pel•lícula de James Bond. Potser en realitat són diferents. Però ¿oi que esteu d’acord amb aquella imatge que us he descrit?.. “Et presento al meu amic, el Sr. Tal, és un banquer suec.” No acaba de convèncer. “Et presento al meu amic, el Sr. Tal, és un banquer suís”. Impressiona. A mi que m’expliquin com s’ho han fet, perquè és per prendre’n apunts.
“He estudiat a Dinamarca” no provoca admiració especial. Ja pot tenir els 37.000 estudiants la Universitat de Copenhagen: la idea de fer-hi la carrera es percebria, com a màxim, com una exòtica manera de fugir d’un sistema educatiu per nosaltres més tradicional. Ara bé, “he estudiat a Suïssa” és completament un altra cosa. Sigui pastisseria, sigui economia, sigui filosofia política, tenim la sensació que “els suïssos sí que en saben”. Les seves muntanyes i els seus llacs, la seva bandera i les seves ciutats, els seus caramels i els seus trens, tot és emblemàtic. Un congrés a Suïssa sona a un afer seriós. Una organització amb la seu a Suïssa s’aproxima a les Nacions Unides, la Creu Roja i l’Organització Mundial de Comerç. L’uniforme de la Guàrdia Suïssa del Vaticà recorda, diuen, l’esplendor de les antigues corts. Fins i tot les vaques semblen millors si són suïsses.
El Pacte Federal data de 1291, però els suïssos són multilingües i eclèctics; si mai canten, encara no he descobert el què. No és que tinguin un idioma suís, un immortal teatre suís o una gran literatura suïssa (jo sempre havia pensat que Rousseau era francès). No tenen la “Suïssa, una, gran i lliure”, tot i que suposadament són “un per a tots i tots per a un” (Unus pro omnibus, omnes pro uno), una mica com els mosqueters de Dumas. No moren per “la mare Suïssa”: com a mínim des de fa uns dos-cents anys. Tenen pocs fills i reben molts immigrants. No van donar dret de vot a la dona al nivell federal fins el 1971; no han volgut ser membres de la Unió Europea. Tenen un cap d’Estat col•lectiu que és un consell de set membres elegit cada quatre anys, i des de fa un temps s’han aficionat als referèndums. Però una de les coses que han pogut aconseguir, dins de les nostres ments que els visualitzen, és ser veritablement suïssos, sense copiar a ningú ni assemblar-se a ningú.
(Publicat al BONDIA el 25 d'agost del 2010)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris andorranitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris andorranitat. Mostrar tots els missatges
diumenge, 12 de setembre del 2010
dijous, 13 de maig del 2010
La cara coberta
La primera pel•lícula obertament pornogràfica que vaig veure – ara fa anys, no sóc gaire jove, i tampoc vaig aguantar més d’uns minuts – em va fer plorar, per una raó ben estranya: no es veia la cara de l’home. La persona que era al meu costat i observava, amb un interès vagament antropològic, les meves reaccions inadequades, va comentar que la cara de l’home no importava, l’home podia ser qualsevol. Allà, segons ell, hi havia la gràcia, la d’imaginar-se al lloc d’aquell mateix participant en l’acte, del qual només coneixíem la funció i el soroll indicatiu de plaer. No semblava haver-hi gaires pel•lícules pornogràfiques adequades per a dones, o potser mai no he arribat a investigar el tema en profunditat. N’he vist tres o quatre, des d’aquell dia, i no m’han tornat a afectar de la mateixa forma. No m’hi he arribat a afeccionar, potser per falta de temps (no es pot veure tot) o per mera felicitat de vida de parella estable. Si en veig alguna a la tele, gairebé sempre la miro uns quants segons abans de canviar de canal.
Em passa el mateix amb els comentaris anònims sobre persones de cara visible. No m’hi he afeccionat, però si per casualitat els veig, normalment en llegeixo una part. Suposo que, per poc que m’agradi admetre-ho, el que faig és imaginar-me al lloc d’aquell de la cara coberta, tot i ser conscient de la naturalesa habitualment pornogràfica del que està passant. I de vegades ocorre que com més lletges resultin les parts de l’ànima visible d’aquell que s’amaga sota un nom inventat, més irresistiblement les seves paraules atreuen la meva atenció. M’agradaria dir-vos que tot el que diuen, tot el que fan les persones de cara coberta no m’interessa per a res, que no faig cas d’una opinió expressada furtivament; molts dels meus amics són precisament d’aquest parer. Però a mi un comentari desagradable em fereix, i un comentari intel•ligent m’entusiasma, sense relació amb el seu remitent. El que m’intriga és que molt poca gent es posa un nom creïble: sembla més fàcil signar Charles de Gaulle que Joan Garcia, si el teu nom real no és ni l’un ni l’altre.
Sempre em poso a pensar què ha pogut haver emprenyat a l’anònim suficientment per a que comenci a escriure a cara coberta, fins a quin punt són merescudes les seves paraules, que solen ser amargues. Els comentaris que es fan amb nom i cognom, bé si no necessàriament amables solen ser almenys en part fonamentats. Els comentaris anònims fereixen, fustiguen, apunyalen sense que es prengui la molèstia de bastir fonaments. Si no fos per aquest interminable carnaval de màscares venecianes, pensaríem que som feliços.
No crec que el fet d’escriure anònimament sigui un acte de covardia ni de coratge. Suposo que per a aquells qui hi participen és una font de plaer, reconegudament perversa, però tàcitament tolerada. La seva existència és fomentada per tots aquells qui hi fem una ullada, sense admetre que ho fem gaire, a voltes amb una mena de vergonya, a voltes amb l’excusa de curiositat científica, a voltes amb un somriure pervers que no ens agradaria veure reflectit en un mirall, en una fotografia, als ulls d’un observador innocent.
(Publicat al BonDia el 5 de maig del 2010)
Em passa el mateix amb els comentaris anònims sobre persones de cara visible. No m’hi he afeccionat, però si per casualitat els veig, normalment en llegeixo una part. Suposo que, per poc que m’agradi admetre-ho, el que faig és imaginar-me al lloc d’aquell de la cara coberta, tot i ser conscient de la naturalesa habitualment pornogràfica del que està passant. I de vegades ocorre que com més lletges resultin les parts de l’ànima visible d’aquell que s’amaga sota un nom inventat, més irresistiblement les seves paraules atreuen la meva atenció. M’agradaria dir-vos que tot el que diuen, tot el que fan les persones de cara coberta no m’interessa per a res, que no faig cas d’una opinió expressada furtivament; molts dels meus amics són precisament d’aquest parer. Però a mi un comentari desagradable em fereix, i un comentari intel•ligent m’entusiasma, sense relació amb el seu remitent. El que m’intriga és que molt poca gent es posa un nom creïble: sembla més fàcil signar Charles de Gaulle que Joan Garcia, si el teu nom real no és ni l’un ni l’altre.
Sempre em poso a pensar què ha pogut haver emprenyat a l’anònim suficientment per a que comenci a escriure a cara coberta, fins a quin punt són merescudes les seves paraules, que solen ser amargues. Els comentaris que es fan amb nom i cognom, bé si no necessàriament amables solen ser almenys en part fonamentats. Els comentaris anònims fereixen, fustiguen, apunyalen sense que es prengui la molèstia de bastir fonaments. Si no fos per aquest interminable carnaval de màscares venecianes, pensaríem que som feliços.
No crec que el fet d’escriure anònimament sigui un acte de covardia ni de coratge. Suposo que per a aquells qui hi participen és una font de plaer, reconegudament perversa, però tàcitament tolerada. La seva existència és fomentada per tots aquells qui hi fem una ullada, sense admetre que ho fem gaire, a voltes amb una mena de vergonya, a voltes amb l’excusa de curiositat científica, a voltes amb un somriure pervers que no ens agradaria veure reflectit en un mirall, en una fotografia, als ulls d’un observador innocent.
(Publicat al BonDia el 5 de maig del 2010)
dimecres, 28 d’abril del 2010
Un lleuger teixit de mites
Lluís Duch ens ensenya que el mite és una part inalienable de la nostra biografia més íntima i indestructible. La biografia íntima i indestructible d'un país també es basa en els seus mites: un lleuger teixit de mites personals i familiars, del veïnat, de la parròquia, del cercle social, de vegades partit polític.
Amb els meus interlocutors, a les entrevistes que més atresoro, ens expliquem els nostres mites. Normalment som dos o tres, prenem cafè, expliquen acudits, hi ha qui fuma pipa. Una vegada se'ns va fer fosc i ens vàrem quedar parlant a les fosques fins que a algú no se li va acudir encendre el llum. Curiosament, públicament i sense que mai no destorbi, sovint hi és la gravadora, la meva memòria portàtil.
Parlem durant estones llargues, algunes hores en molts dels casos, i ens acabem coneixent, o inventant, fins al punt d'incorporar-nos en els nostres mites anteriors. Potser l'etnògraf tindrà algun efecte en la societat que estudia, però aquesta el transforma fins a convertir el famós punt de vista objectiu inicial en ficció, i fins i tot en ficció ben poc rumiada.
Les nostres pors, aquelles famoses pors tan ben descrites pel Pep Albanell a la introducció de "Les valls desitjades" (Sergi Mas), les nostres il·lusions de joventut i animals de la infantesa (és curiós quantes vegades acabem parlant dels animals: qui no tenia vaques tenia periquitos), les lluites de l'edat madura. Vull pensar que són converses de felicitat, tenyides de poques ombres de decepcions.
Anem fent país, perquè el país per mi són ells. Fem conversa, fem memòria, i trobo que estem creant alguna cosa molt bonica. Hi ha qui hi creu molt: això no depèn de mi, però per alguna raó la meva gravadora em fa responsable de convertir aquestes converses en un text llegible. Transcriure-les no serviria per a tant: es necessita un intèrpret, una persona que interpreta i tradueix.
Necessitaré tota la vostra ajuda per poder interpretar-les correctament: no perquè ningú m'hagi dit mai res del que pugui ser perillós per a ells mateixos, Déu me'n guard, sinó perquè vull intentar no distorsionar la realitat preciosa de les persones que me l'han confiat. No us explicaré secrets, faré retrats, i la gràcia dels retrats és que siguin fidels.
Desitgeu-me sort, perquè cada dia es perfila més clara la realitat de la qual he trigat mesos a adonar-me: conjuntament, en petits fragments, estem escrivint un llibre.
(Publicat al BonDia el 28 d'abril del 2010)
Amb els meus interlocutors, a les entrevistes que més atresoro, ens expliquem els nostres mites. Normalment som dos o tres, prenem cafè, expliquen acudits, hi ha qui fuma pipa. Una vegada se'ns va fer fosc i ens vàrem quedar parlant a les fosques fins que a algú no se li va acudir encendre el llum. Curiosament, públicament i sense que mai no destorbi, sovint hi és la gravadora, la meva memòria portàtil.
Parlem durant estones llargues, algunes hores en molts dels casos, i ens acabem coneixent, o inventant, fins al punt d'incorporar-nos en els nostres mites anteriors. Potser l'etnògraf tindrà algun efecte en la societat que estudia, però aquesta el transforma fins a convertir el famós punt de vista objectiu inicial en ficció, i fins i tot en ficció ben poc rumiada.
Les nostres pors, aquelles famoses pors tan ben descrites pel Pep Albanell a la introducció de "Les valls desitjades" (Sergi Mas), les nostres il·lusions de joventut i animals de la infantesa (és curiós quantes vegades acabem parlant dels animals: qui no tenia vaques tenia periquitos), les lluites de l'edat madura. Vull pensar que són converses de felicitat, tenyides de poques ombres de decepcions.
Anem fent país, perquè el país per mi són ells. Fem conversa, fem memòria, i trobo que estem creant alguna cosa molt bonica. Hi ha qui hi creu molt: això no depèn de mi, però per alguna raó la meva gravadora em fa responsable de convertir aquestes converses en un text llegible. Transcriure-les no serviria per a tant: es necessita un intèrpret, una persona que interpreta i tradueix.
Necessitaré tota la vostra ajuda per poder interpretar-les correctament: no perquè ningú m'hagi dit mai res del que pugui ser perillós per a ells mateixos, Déu me'n guard, sinó perquè vull intentar no distorsionar la realitat preciosa de les persones que me l'han confiat. No us explicaré secrets, faré retrats, i la gràcia dels retrats és que siguin fidels.
Desitgeu-me sort, perquè cada dia es perfila més clara la realitat de la qual he trigat mesos a adonar-me: conjuntament, en petits fragments, estem escrivint un llibre.
(Publicat al BonDia el 28 d'abril del 2010)
dimecres, 17 de març del 2010
Connexió canillenca
Per parlar amb meva connexió canillenca m’he posat un vestit formal i m’he maquillat el mínim. Porto talons i cabells recollits; per saludar-nos ens hem donat la mà. Encara no ens coneixem, i veig que la intriga la meva postura inclinada d’estrangera, freqüentment i ben erròniament qualificada de submissió, el meu tracte de “vostè”, el meu català accentuat.
La parròquia de Canillo es coneix popularment com una parròquia “afrancesada”, “de pas”, i poblada de gent de caràcter fort i fesomia singular. “Pujant cap a Canillo, són el llamp del cel, porten calça curta, la màscara i el pèl”. Parlem de les hipòtesis de la màscara i el pèl, de la “calça curta” com un possible vestit tradicional. Menciona que també es diu “que guarden una pedra a la faixa”, i em mira amb un somriure lluminós i singular, tota una barreja de timidesa i orgull. No és la primera vegada que sento parlar de la pedra a la faixa, i comentem les possibles interpretacions d’aquesta expressió, com a cautela inherent dels habitants de la parròquia, o possiblement el fet que sempre es guarda alguna cosa al rebost i que s’aprofita tot. Mai no és fàcil esbrinar el significat més idoni d’una frase, però aquesta pedra, la veig. Sento la seva presència. Potser com una mena de talismà, d’un tros de roca estimada que ajuda a superar la invasió del món exterior.
Parlem de nens, un tema còmode entre dones, entre mares treballadores amb interès per la vida social. Passem a la política, tema que no domino però intento aprendre ràpid, a les associacions voluntàries, als símbols nacionals, i em fa palès el respecte universal que es té a la bandera andorrana, no perquè es tregui gaire al carrer, sinó perquè a tots, als autòctons i als forasters, ens faria mal veure-la maltractada. “A vostè, aquest país també li ha robat un tros de cor”, em diu, i li retorno el somriure: no sé com és el meu, però el seu em sorprèn cada vegada que el veig. Pensant-hi, em vénen a la ment les paraules d’Albert Pintat a l’obertura de la Universitat d’Estiu dedicada al patrimoni cultural immaterial: deia que als andorrans tradicionalment se’ls caracteritzava com a “pobrets i alegrets”. Tot i ser una nació benestant, la gent de soca i arrel ha guardat el somriure de pobrets i alegrets, i la mirada dels amos de la muntanya, la gent que té, a les seves pedres, gravada l'hora de la sortida del sol.
Tres hores més tard, surto al carrer, agraint l’acollida, l’atenció i una referència important que més endavant esdevindrà la base de la sèrie d’entrevistes que trobo inestimables. Parlant de la integració, m’ha dit que “aquest país té els braços oberts, i els braços oberts agraden”. A les nou del vespre, camí de Prat de la Creu a Santa Coloma, jo, forastera, sense dret a vot i opinió formada, prenc el compromís de defensar aquest país d’acollida, les meves muntanyes, la meva gent.
(Publicat al Bondia el 17 de març del 2010)
La parròquia de Canillo es coneix popularment com una parròquia “afrancesada”, “de pas”, i poblada de gent de caràcter fort i fesomia singular. “Pujant cap a Canillo, són el llamp del cel, porten calça curta, la màscara i el pèl”. Parlem de les hipòtesis de la màscara i el pèl, de la “calça curta” com un possible vestit tradicional. Menciona que també es diu “que guarden una pedra a la faixa”, i em mira amb un somriure lluminós i singular, tota una barreja de timidesa i orgull. No és la primera vegada que sento parlar de la pedra a la faixa, i comentem les possibles interpretacions d’aquesta expressió, com a cautela inherent dels habitants de la parròquia, o possiblement el fet que sempre es guarda alguna cosa al rebost i que s’aprofita tot. Mai no és fàcil esbrinar el significat més idoni d’una frase, però aquesta pedra, la veig. Sento la seva presència. Potser com una mena de talismà, d’un tros de roca estimada que ajuda a superar la invasió del món exterior.
Parlem de nens, un tema còmode entre dones, entre mares treballadores amb interès per la vida social. Passem a la política, tema que no domino però intento aprendre ràpid, a les associacions voluntàries, als símbols nacionals, i em fa palès el respecte universal que es té a la bandera andorrana, no perquè es tregui gaire al carrer, sinó perquè a tots, als autòctons i als forasters, ens faria mal veure-la maltractada. “A vostè, aquest país també li ha robat un tros de cor”, em diu, i li retorno el somriure: no sé com és el meu, però el seu em sorprèn cada vegada que el veig. Pensant-hi, em vénen a la ment les paraules d’Albert Pintat a l’obertura de la Universitat d’Estiu dedicada al patrimoni cultural immaterial: deia que als andorrans tradicionalment se’ls caracteritzava com a “pobrets i alegrets”. Tot i ser una nació benestant, la gent de soca i arrel ha guardat el somriure de pobrets i alegrets, i la mirada dels amos de la muntanya, la gent que té, a les seves pedres, gravada l'hora de la sortida del sol.
Tres hores més tard, surto al carrer, agraint l’acollida, l’atenció i una referència important que més endavant esdevindrà la base de la sèrie d’entrevistes que trobo inestimables. Parlant de la integració, m’ha dit que “aquest país té els braços oberts, i els braços oberts agraden”. A les nou del vespre, camí de Prat de la Creu a Santa Coloma, jo, forastera, sense dret a vot i opinió formada, prenc el compromís de defensar aquest país d’acollida, les meves muntanyes, la meva gent.
(Publicat al Bondia el 17 de març del 2010)
dissabte, 6 de febrer del 2010
Natàlia Solà, compositora
La música de Natàlia Solà és un fet andorrà de major importància, potser d’una rellevància tan gran com la labor de la seva Escola de música, vinculada al Conservatori Superior del Liceu de Barcelona, què l’any passat celebrava els 50 anys de la seva existència. Per descriure-la, utilitzaria les paraules dirigides, en una ocasió especial, a la seva amiga l’arxiduquessa Mònica d’Habsburg pel Dr. Bartomeu Font Obrador: “La vostra vila, voltada de muntanyes i mar, té una història heroica per la constant defensa contra els enemics ultramarins i això us encoratjà a conservar intacta la vostra personalitat”.
Per dir-vos la veritat, no sé quins factors han propiciat el fet que la música de Natàlia Solà conservés la seva personalitat a través dels anys: podria ser la procedència illenca de la compositora, el seu caràcter noble i coratjós, la resistència a tots els factors externs -sigui com sigui, es tracta d’una música que no sembla haver nascut entre nosaltres.
Andorra és un país de pocs miracles, pocs però sòlids i vertaders, i com la gavernera de Meritxell crescuda en ple hivern en un lloc on menys s’esperaria trobar-la, la música de Natàlia Solà neix en el nostre entorn, poc acostumat a la música romàntica, i no la rodeja res del que se li assembli.
És una música de gran senzillesa i tranquil·litat, una música que no inquieta ni, a primera vista, crida als grans assoliments d’esperit. No presumeix d’un estatus especial, no ens demana res més que quedar-se al lloc on escollí per néixer, per ser escoltada, contra tota l’evidència musical del país. “Interiors” de Natàlia Solà són la nostra petita joia, la nostra gavernera d’hivern a l’inhòspit terreny de la música vocal i instrumental de l’Andorra contemporània. No tenim ningú d’aquí que els canti: només tenim rapsodes que entre cançó i cançó, recitin els textos dels poemes musicats.
Però la combinació dels recitals de rapsodes andor-rans amb les cançons cantades per les veus operístiques resulta preciosa: són els poemes d’aquesta terra, els pensaments de les persones que han estimat Andorra, que l’han escollit, per a bé o per a mal, per a que sigui la terra dels seus somnis, com l’Esteve Albert, com – o, quins gegants han estimat Andorra! – Miquel Martí i Pol, i els poetes d’aquí, Antoni Morell, Josefina Obiols, Riberaygua de Santa Coloma, Xavier Plana, Orobitg Carner, Joan Saladrich, Marc Tintoré.
Els poemes musicats per la compositora i cantats per barítons i sopranos arreu del món, glorifiquen l’essència d’una Andorra que al nostre dia a dia, solem oblidar.
No hi ha res com les roses silvestres de les nostres Valls, aquelles que tenen l’aroma incomparable amb altres flors. No hi ha res com els vells molins destruïts però salvats pels pinzells d’uns pocs pintors enamorats de la transparència de l’aire d’aquestes contrades – si algú s’hi mereix un monument, és, sens dubte, l’inoblidable i incansable Francesc Galobardes, premiat aquest any per l’Àgora Cultural conjuntament amb la Natàlia Solà i les mares del Janer, educadores, treballadores, estimades. No hi ha res com els rossinyolets que fan curtes volades i el rostoll adormit eternitzat per Miquel Martí i Pol (“tot és de joguina”, recordeu?). I aquella flor estimada, amb un nom i una imatge massa repetits, però nostra, íntimament nostra – qui no li ha fet petons d’amagat, corrents i de pressa? “Per fer-te una abraçada, m’he mullat de cap a peus”, diu Xavier Plana de la grandalla.
Sempre m’ha estat difícil entendre com neix la música: la meva musicalitat es limita al gust per la simple sonoritat de les paraules. Sé entonar unes poques cançons, però ni la meva memòria, ni el meu cor no transformen el que he viscut en la vida en una combinació de sons sincronitzats. L’art de pensar amb els sons se m’escapa: potser per això les persones dotades d’aquesta capacitat em provoquen una fascinació especial. Si em deixen somniar, imaginaria “Interiors” representats de nou, tal i com foren posats en escena fa uns anys, amb la combinació de rapsodes i cantants. La música ha de sonar, i esperem que de la mateixa manera com ens arriba el moment de beure els vins més ben guardats i més selectes, ens arribarà el moment de cantar aquestes cançons, de sentir-les interpretades en el país de la seva naixença.
Aquelles cançons, escrites quan no sabíem que teníem música, quan ens semblava que érem un país exclusivament turístic i comercial, aquelles cançons, aparegudes gairebé inesperadament, com unes fonts de muntanya, com unes estrelles fugaces, cançons musicades sobre uns poemes poc llegits, cançons quasi mai sentides, encara poc cantades, per fi se sentiran.
(Publicat al Fòrum.ad el 6 de febrer del 2010)
diumenge, 31 de gener del 2010
El Museu del Tabac
Imagineu-vos que disposeu d’un espai. La vostra casa, un obrador antic, un edifici on vivien persones estimades o una fàbrica. I decidiu agafar aquest espai i transformar-lo, poblant-lo de memòries. A l’hora de seleccionar memòries que poblaran els nostres espais estimats, les mirarem i les remirarem, les investigarem a fons i en demanarem referències a gent digna i respectada. Són llogaters distints dels llogaters humans. Només les memòries més heroiques i fortes, les tendres i impactants, més dolces i boniques, hi trobaran la seva llar. Les examinarem de pe a pa, els farem entrevistes al nostre departament de recursos sobrehumans. L’autor del projecte museístic (com en el cas del Museu del Tabac) triarà les paraules que ens portaran les veus dels antics treballadors, col·locarà els objectes al lloc idoni, decidirà quines finestres s’hauran d’obrir i de tancar, i en quin moment.
L’antiga Fàbrica Reig no representa una reconstrucció exacta d’un lloc de producció industrial. És una fàbrica de somnis, amb una participació destacada de cigarreres i contrabandistes. Els somnis del passat, aquell passat quan l’herba era més verda, les ombres, més transparents, i la gent, més càlida i noble. La il·lusió d’estar en companyia de persones grans, que t’emporten al país de la seva joventut, és pràcticament total. L’autor del projecte juga amb les llums i els sorolls, la disposició de les màquines i de les pantalles de vídeo. No és tan sols la qüestió d’una recopilació de la memòria cultural col·lectiva – la dolça memòria dels padrins, sempre plena de sorpreses, als ulls dels néts! – sinó també de l’escenificació dels seus efectes.
La història del tabac a Andorra i al món hi està explicada per a tots els tipus de públic a nivells diferents. Vivim l’experiència de primera mà: entenem el procés de conreu, veiem com es fabriquen els cigars i les cigarretes. Les olors del tabac són enfortides amb essències. Escric i recordo les aromes. Podem tocar diferents tipus de picadura per fer-nos la idea de les textures. Les peces exposades són els diversos tipus de tabac, estris, ginys i màquines utilitzades a les fàbriques de tàbac durant la primera meitat del segle XX, mobiliari de l’època, llibres de comptabilitat, essències utilitzades en l’elaboració del tabac, el producte final que s’elaborava, etc. També hi podem sumar els cartells publicitaris i tipus d’envoltori de l’època, així com anuncis publicitaris del tabac i antitabac dels anys més recents.
Els diferents espais del museu estan il·luminats de manera diferent: amb tipus diversos de bombetes, amb projectors, amb la intensitat de llum que varia segons l’efecte que es vol aconseguir. Els guies et deixen al principi d’una part del recorregut i et vénen a buscar al seu final. Quan passes d’un espai a l’altre, les portes es tanquen, automàticament o amb l’ajuda de la guia acompanyant, i tens la sensació de deixar enrere un capítol de la història i entrar en un altre. És una aventura situada al mig d’un espai llegendari, d’un univers poètic on el temps no passa. En el país de la memòria, les coses quotidianes adquireixen matisos heroics, un treball monòton i esgotador esdevé exòtic i els empresaris semblen mariners embarcats en un viatge de descobriment i aventura, amb il·lusió, empenta i una clara visió del futur.
No hi ha recorregut lliure: s’ha d’agafar hora per un recorregut guiat acompanyat amb audiovisual, i s’ofereix en català, castellà, anglès i francès. El nombre de visitants durant cada hora està limitat a grups reduïts.
Hi ha gent que veu qualsevol museu com un temple als esperits dels avantpassats. Jo no aniria tan lluny, però l’estudi de la memòria col·lectiva té un costat místic. Qui oblidaria les fotos gegants al costat de les escales? A part de ser el testimoni més visible del desenvolupament econòmic de la parròquia de Sant Julià en els anys 1930-40, el primer exemple històric d’un edifici destinat a la producció industrial a les Valls d’Andorra i un compendi de testimonis documentals dels antics treballadors, l’antiga Fàbrica Reig, coneguda com a Cal Rafeló, forma part de l’imaginari andorrà com a lloc llegendari.
El museu no rep subvencions per part de les administracions públiques i potencia la recerca etno- gràfica i històrica. Tots els ingressos per visites s’inverteixen en el seu manteniment, la recerca relacionada amb la història del tabac a Andorra i la compra de noves fonts documentals.
L’entrada i els serveis complementaris del museu, així com l’ascensor i escales, s’ubiquen en un edifici de nova planta construït amb la finalitat de respectar al màxim l’espai antic.
(Publicat al Fòrum.ad el 31 de gener del 2010)
dijous, 14 de gener del 2010
Justícia universal
Uns amics meus, encampadans des del dia que nasqueren, tenen una teoria sobre la particularitat dels habitants del seu poble. Diuen que els d’Encamp són “molt del bosc”. El primer retrobament amb el meu entrevistat em va fer memòria d’aquella definició. Rodejat pels amics i coneguts que el saludaven, respectuosos, el vaig veure tan home del món com fill del bosc: potser per la barba blanca, típica d’un esperit silvà materialitzat, potser per l’expressió mixta d’un somni fet paraula i un silenci que es fa sentir. Quan entra en una sala, la seva presència es projecta a tots els racons: sense coneixer-lo, ja intueixes que combina el magnetisme d’una autoritat, un bard i un misteri.
Manté la ferma fe que amb el pas del temps, les societats han de millorar. La societat en la qual vivim és a mig camí de la memòria del passat irrecuperable i la llunyana harmonia del futur. A Andorra el fa feliç “tot i res”: hi sento la ambigüetat de l’esperança, la consciència d’una realitat canviant.
Els seus antics alumnes del Lycée me l’han descrit com a “sobretot just”. Diuen que entrava a classe amb una autoritat natural que creava un respecte mutu entre l’ensenyant i els aprenents. A una de les seves ponències va dir que els adolescents d’avui valoraven la justícia menys que l’amor o l’amistat. Em parla de les lleis que ens fan retrocedir en el temps, i de les que ens farien avançar: els seus arguments tenen una força d’un torrent muntanyenc, reforçats per una convicció immovible. Amb cada gest, cada declaració, demana, proclama i glorifica el regne de la justícia, justícia per a tots.
Al llibre “Frontera endins”, la situació exacta de Cal Ton és impossible de definir: la Manela és de tot arreu i d’enlloc, la parròquia de la seva infància està feta de fragments de les realitats geogràfiques de parròquies diferents. Llegint i rellegint-lo, endinsant-me en el seu món imaginari tangible i sòlid, a voltes em penetra la sensació de trobar-me en un laberint virtual, com si comencés la caminata en un sender i al seu mig em trobés en un altre, totalment distint. Em torno a situar, però faig paral•lels conceptuals i m’espanto: no passaria una cosa semblant en una societat de la justícia universal, si l’arribessim a assolir? En un atac de pànic, la veig tan encisadora com geogràficament impossible.
Com faríem una societat on tothom volgués viure, en un territori minúscul que tenim? No ens donaria més seguretat construir una comunitat una mica més injusta, per a que només la volguéssim els que l’hem bastida? Tenir una casa perfecta sempre suposa el risc d’atreure els lladres: em mostro partidària de mesures palliatives, de la necessitat de fer la vida dels ciutadans cada cop més suportable, però molt a poc a poc, per a que no se’n adonessin gaire. El “lloc del bé”, “lloc de vida bona”, de felicitat, en grec medieval utilitzat per Thomas More sonava com a “eutòpia”; l’altra versió d’aquest vocable, “utòpia”, és més corrent, i significa “lloc d’enlloc”, lloc que encara no existeix o bé no existirà mai.
Lliure dels meus dubtes, el meu interlocutor lamenta el fet que s’hagi perdut la costum de fer-se l’andorrà, de conèixer el lloc petit del món que ocupes, de fer sentir la teva veu just als moments adequats, situacions decisives. Vull pensar que la veu del poble, en les situacions decisives, sempre se sent. Torno a rumiar sobre el concepte de les utopies, tal i com està descrit pel Ramon Alcoberro: cada utopia s’arrela en el contrast entre allò que realment succeeix i el que ens mereixem que succeeixi, i entenc que ens cal una visió de profeta d’ulls vius, negres i curiosos per fer-nos saber que ens mereixem una vellesa digna amb prestacions socials adequades, que no necessitem fomentar la pobresa, que s’ha de protegir a coses i persones petites, fràgils i posades en perill.
El veig com a gran humanista, representant de la pedagogia que ens ensenya a transformar la realitat. Escolto i arribo a creure que la miopia històrica que pateixo podria ser corregida, que al mirar més lluny de dos pams, algun dia veuré aquell futur ordenat i just, feliç i equilibrat que percebo, borrós, al lloc més llunyà de la meva consciència, inspirat per les seves paraules, els seus llibres i la seva mirada cap al futur, plena d’esperança mig incrèdula, plena de tristesa i il•lusió.
(Publicat al BonDia el 13 de gener del 2010)
Manté la ferma fe que amb el pas del temps, les societats han de millorar. La societat en la qual vivim és a mig camí de la memòria del passat irrecuperable i la llunyana harmonia del futur. A Andorra el fa feliç “tot i res”: hi sento la ambigüetat de l’esperança, la consciència d’una realitat canviant.
Els seus antics alumnes del Lycée me l’han descrit com a “sobretot just”. Diuen que entrava a classe amb una autoritat natural que creava un respecte mutu entre l’ensenyant i els aprenents. A una de les seves ponències va dir que els adolescents d’avui valoraven la justícia menys que l’amor o l’amistat. Em parla de les lleis que ens fan retrocedir en el temps, i de les que ens farien avançar: els seus arguments tenen una força d’un torrent muntanyenc, reforçats per una convicció immovible. Amb cada gest, cada declaració, demana, proclama i glorifica el regne de la justícia, justícia per a tots.
Al llibre “Frontera endins”, la situació exacta de Cal Ton és impossible de definir: la Manela és de tot arreu i d’enlloc, la parròquia de la seva infància està feta de fragments de les realitats geogràfiques de parròquies diferents. Llegint i rellegint-lo, endinsant-me en el seu món imaginari tangible i sòlid, a voltes em penetra la sensació de trobar-me en un laberint virtual, com si comencés la caminata en un sender i al seu mig em trobés en un altre, totalment distint. Em torno a situar, però faig paral•lels conceptuals i m’espanto: no passaria una cosa semblant en una societat de la justícia universal, si l’arribessim a assolir? En un atac de pànic, la veig tan encisadora com geogràficament impossible.
Com faríem una societat on tothom volgués viure, en un territori minúscul que tenim? No ens donaria més seguretat construir una comunitat una mica més injusta, per a que només la volguéssim els que l’hem bastida? Tenir una casa perfecta sempre suposa el risc d’atreure els lladres: em mostro partidària de mesures palliatives, de la necessitat de fer la vida dels ciutadans cada cop més suportable, però molt a poc a poc, per a que no se’n adonessin gaire. El “lloc del bé”, “lloc de vida bona”, de felicitat, en grec medieval utilitzat per Thomas More sonava com a “eutòpia”; l’altra versió d’aquest vocable, “utòpia”, és més corrent, i significa “lloc d’enlloc”, lloc que encara no existeix o bé no existirà mai.
Lliure dels meus dubtes, el meu interlocutor lamenta el fet que s’hagi perdut la costum de fer-se l’andorrà, de conèixer el lloc petit del món que ocupes, de fer sentir la teva veu just als moments adequats, situacions decisives. Vull pensar que la veu del poble, en les situacions decisives, sempre se sent. Torno a rumiar sobre el concepte de les utopies, tal i com està descrit pel Ramon Alcoberro: cada utopia s’arrela en el contrast entre allò que realment succeeix i el que ens mereixem que succeeixi, i entenc que ens cal una visió de profeta d’ulls vius, negres i curiosos per fer-nos saber que ens mereixem una vellesa digna amb prestacions socials adequades, que no necessitem fomentar la pobresa, que s’ha de protegir a coses i persones petites, fràgils i posades en perill.
El veig com a gran humanista, representant de la pedagogia que ens ensenya a transformar la realitat. Escolto i arribo a creure que la miopia històrica que pateixo podria ser corregida, que al mirar més lluny de dos pams, algun dia veuré aquell futur ordenat i just, feliç i equilibrat que percebo, borrós, al lloc més llunyà de la meva consciència, inspirat per les seves paraules, els seus llibres i la seva mirada cap al futur, plena d’esperança mig incrèdula, plena de tristesa i il•lusió.
(Publicat al BonDia el 13 de gener del 2010)
diumenge, 27 de desembre del 2009
Petit i multiforme món
(Publicat a la revista del Centre de Recerca Sociològica d'Andorra "Ciutadans" nº6 http://www.iea.ad/cres/publicacions/revista/ciutadans6/ARTICLE3.htm)
Sempre serem estrangers. I sempre haurem de ser fidels a nosaltres mateixos. Entre una cultura i les altres sempre quedaran uns espais irreductibles; uns espais que ens mostraran noves distàncies, noves diferències i que ens ajudaran així a escapar de la monotonia d’una uniformitat cultural. (Lluís Mallart, Sóc fill dels evuzok)
El mes de gener de l’any 2008 vaig llegir el llibre de Lluís Mallart Sóc fill dels evuzok,(1) que em va portar, per bé o per mal, pel camí de l’estudi etnogràfic. Jo havia treballat a Andorra com a professora d’idiomes durant una dècada i em vaig identificar amb el missioner que decideix dedicar-se a l’etnografia després de passar aproximadament el mateix temps en el si d’una tribu africana; potser m’hi vaig identificar massa. De cop i volta, llegint el llibre de la vida d’aquell barceloní al Camerun, vaig sentir que podia considerar-me filla del poble que m’havia acollit de la mateixa manera que ell era fill dels evuzok, amb tots els peròs que s’hi involucraven. Ja sabia que, parafrasejant les paraules del mateix autor, malgrat l’idealisme dels primers anys, jo no podia deixar de ser el que era: una russa, amb la meva manera de fer de russa, les meves «manies» de russa i les meves coses... Coneixia andorrans de vells llinatges que em deien andorrana amb la mateixa «manera de bromejar amb un deix de malícia» que descriu l’etnògraf a la pàgina 51 del seu llibre. Com que venia de molt lluny i havia passat molts anys a Andorra abans de començar aquest projecte, vaig pensar que podia oferir una mirada que d’alguna manera combinés el punt de vista de dins i de fora, una mirada de filla i de forastera.
Tot i així, una part d’aquest treball va tenir com a objectiu trobar símbols, tòpics i maneres d’expressió que fossin comuns a les persones que feia més de deu anys que residien a les Valls d’Andorra. Les arrels d’aquesta idea probablement s’amagaven en la coneguda fórmula de la vella ciència marxista que em van ensenyar des de ben petita allà a la Unió Soviètica, ara ja inexistent. L’adagi que resava «la realitat quotidiana determina la consciència de les persones» deu haver-me influenciat molt més del que jo mai hagi estat disposada a admetre, ja que a l’hora de formular la hipòtesi inicial del meu estudi vaig suposar, sense dubtar-ho ni un moment, que el paisatge geogràfic, social i cultural en què ens trobem, en poc més de 400 km 2, perfila les nostres personalitats d’una forma molt definida i ens fa seus en una sèrie de coses que podria trobar, plasmar i descriure.
Vivim en un país, Andorra, en què el percentatge de les persones de nacionalitat andorrana és força inferior al percentatge de la població immigrant, i molts autors han indicat la impossibilitat d’assimilar una quantitat tan elevada d’immigrants. Si distingim entre la integració com l’acceptació de les regles externes, els costums, les normes socials i legals d’una societat, i l’assimilació com una acceptació profunda dels nous valors de la societat acollidora,(2) veiem que la societat estudiada ofereix una gran dificultat d’assimilació dels nouvinguts, per més esforços que es puguin fer en el camp de la integració. La identitat històrica pot transformar-se en «una altra d’híbrida»(3) quan la societat està composta de «col·lectivitats històriques que no comparteixen la mateixa consciència d’un passat».(4) La falta d’un passat comú que poguéssim compartir tots els habitants d’Andorra és evident; la immigració no és del tot recent i entenem que no podem crear, simular o substituir els referents històrics explicats de generació en generació.
Més preocupant que l’absència d’un passat comú és l’absència d’un present comú, d’una percepció de la realitat compartida per la gran majoria de les persones que coexistim en el mateix espai geogràfic i cultural. Després d’haver fet cent entrevistes en profunditat he de reconèixer que la idea de «les dues Andorres», formulada ja fa uns anys i ressuscitada per l’Àlvar Valls en el seu llibre Andorra entre l’anacronisme i la modernitat,(5) troba arguments a favor. No podem dir com es construeixen exactament aquests dos grups, si és que suposem aquesta divisió real de la societat. No és ben bé una divisió entre la població autòctona i els immigrants, ni una divisió entre patrons i treballadors. Es parla de l’Andorra del poder i l’Andorra del treball, però també es podria fer la distinció entre les persones que perceben aquest país com a seu, com la seva llar, el seu niu, el seu futur, i les persones que s’hi troben de pas. Tot i que és difícil trobar immigrants que hagin desenvolupat el sentiment de pertinença al país en pocs (tres o quatre) anys, a partir d’uns deu anys de residència podem trobar persones que pertanyen a qualsevol dels dos grups.
El fet de pertànyer a una nissaga andorrana important en teoria juga a favor del sentiment de pertinença transmès des de la infància, però no el garanteix realment. Hi ha com a mínim dues maneres de percebre la realitat andorrana, i poden haver-n’hi moltes més. He de reconèixer que he entrevistat diverses persones que semblaven habitar móns totalment distints. M’és difícil decidir fins a quin punt el fet de tenir o no tenir diners, treballar en un sector laboral o en un altre havia condicionat, en aquells casos, la percepció de la realitat. He trobat un fatalisme més desesperat i un sentiment de desesperació més marcat en les capes més benestants de la societat del que em podia imaginar, i una sincera il·lusió i esperança entre les persones d’origen més humil. Crec que no cal ni dir que també, i potser més sovint, m’he trobat amb la situació inversa, tot i que s’ha de reconèixer que en aquest últim cas la diferència de percepcions semblava més lògica. Sigui com sigui, la societat andorrana, com a mínim a la primera aproximació, se m’ha dibuixat molt menys homogènia del que havia pensat inicialment.
No és la primera societat en la qual observo diferències de percepció importants entre els diferents grups de població, però s’ha de dir que mentre que a Rússia, segons el meu parer, les percepcions eren més allunyades entre els «intel·lectuals» i els treballadors manuals, no puc dir que a Andorra hagi percebut el mateix tipus de divisió. Possiblement podríem dir que les persones que perceben Andorra com el seu país solen tenir un cert interès per la política local i alguna, almenys relativa, implicació (tot i no ser votants, en alguns casos), i també un interès per la vida comunitària en general, però no sé si partint d’aquesta informació es podria traçar un perfil clar d’un grup de població. No és una línia divisòria clara entre el poder i el treball. Podríem parlar de l’Andorra dels parcs i dels cines oposada a l’Andorra de les conferències i dels concerts; podríem contraposar l’Andorra dels articles d’opinió a l’Andorra que poques vegades s’expressa per escrit. Hi ha poca gent que fa de lligam entre l’una i l’altra. Diverses persones (voldria esmentar especialment en Raül Gonzàlez) em van indicar que la cohesió estructural d’una societat es mostra moltes vegades en el grau d’implicació dels habitants de la mateixa comunitat en un acte de celebració compartit per tots ells (per exemple, pràcticament tots els sevillans participen en la Feria d’Abril, gairebé tots els tolosans prenen part en les quadrilles durant el Carnaval, etc.), mentre que a Andorra, al llarg dels últims anys, no podem anomenar cap acte en el qual hagin participat tots els membres de la comunitat.
No obstant això, m’agradaria parlar d’uns trets comuns que he trobat entre un nombre força important de persones entrevistades i que semblen corroborar, ni que sigui parcialment, la meva hipòtesi inicial que el paisatge social i cultural transforma la nostra personalitat i ens modifica a la seva manera, fent-nos seus, tot i que mai no deixarem de tenir un passat diferent de les persones que han passat tota la vida en el mateix lloc. Aquests trets m’han semblat tan característics de les persones andorranes de naixement com dels andorrans d’adopció.
«Les meves muntanyes»
L’expressió textual «les meves muntanyes» és estadísticament la frase més utilitzada com a resposta a la pregunta «Què et fa feliç a Andorra?». El grau d’integració d’una persona a Andorra moltes vegades és equivalent a una relació amb les muntanyes que podríem definir com a espiritual. «Si les muntanyes t’ofeguen, ets de fora. Si les muntanyes t’abracen, ets d’aquí» (entrevista 63). Al mateix temps, el comentari més freqüent dels qui critiquen la població autòctona és que «haurien de sortir més, relacionar-se més amb la gent de fora».
El fet de viure a les Valls es defineix com «el fet de sentir-te protegit, el sentiment que només... només potser els que som d’aquí ho percebem[...] el fet que, per exemple, quan arribem a Oliana en cotxe, direcció cap aquí, les muntanyes ens comencen a... per a uns seria que els oprimirien, i per a altres, els que crec que ens sentim pirinencs en aquest sentit, doncs, és el nostre recer, és la nostra... la nostra forma de ser; ens sentim protegits per les muntanyes, a partir d’Oliana i cap a aquí, tot l’Alt Urgell, per exemple, i Andorra en general, quan arribem a les nostres muntanyes, ens sentim... a casa.» (entrevista 11).
«Gent tancada» i individualisme
Pràcticament totes les persones entrevistades es mostren d’acord amb el tòpic «la gent d’aquí és tancada», tot i que alguns consideren que pel que fa a la qüestió de la seguretat ciutadana, la població d’Andorra demostra menys desconfiança envers les persones de procedència forana que els habitants de grans ciutats de França o Espanya. El plurilingüisme se cita com a signe d’obertura de l’esperit: «Sempre hem parlat tres idiomes: tan tancats no devem ser, dic jo, no?» (entrevista 12).
L’intercanvi següent es pot considerar típic: «―Ets andorrana? ―Sí, fa 38 anys que visc aquí. ―I et consideres andorrana? ―De cor, sí. ―I com són els andorrans? ―Jo diria que molt tancats. ―Doncs, tu et consideres una persona tancada? ―No, què dius, jo sóc molt oberta.» (entrevista 78).
Gairebé tots ressalten el fet de sentir-se únics, de ser oberts entre gent tancada, tancats entre gent oberta, catalanoparlants entre els forasters, estrangers entre els catalans, andorrans atípics entre els altres andorrans, sempre diferents de la resta del món.
Cultura del treball
La majoria de persones entrevistades s’inclina a veure la societat andorrana com una societat del treball i no del lleure. Quan es compara l’estil de vida a Andorra amb l’estil de vida del Mediterrani espanyol o francès, sovint se sent el comentari: «S’hi viu diferent». Segons he pogut entendre, la diferència principal rau en el fet de compartir poques hores d’oci no organitzat amb amics i família. Una part important dels entrevistats explica les llargues hores que passa a la feina per qüestions de necessitat, i pràcticament tothom comenta que «es treballa massa». Al mateix temps, prop del 80% dels entrevistats fan o han fet els últims anys alguna mena de treball voluntari per a la comunitat (participació en associacions culturals, organització de competicions esportives, organització de festes, voluntariat de la Creu Roja o d’altres).
Societat indiferent
De tots els participants en l’estudi, només set van declarar que veien la societat en què viuen totalment feliç i sense problemes. A l’hora de definir els problemes principals, les respostes van ser variades. Un dels més esmentats és el sentiment d’impotència de l’individu davant la impossibilitat de canviar les coses dins el marc d’una societat que es percep com a indiferent. Si hem de generalitzar, un entrevistat típic se sent infravalorat per part d’un grup de població al qual no pertany (segons el perfil de l’entrevistat, en aquest context s’han mencionat els funcionaris, els immigrants que no s’integren, els polítics que no escolten, l’església que exerceix un control excessiu sobre el país, etc.). La majoria de les causes que influeixen en l’estat anímic de la població semblen provenir de factors emocionals i no pas materials, tot i que els últims sis mesos els factors materials han arribat a ocupar un lloc més important en les entrevistes que el que es podia observar sis mesos enrere.
Símbols
A l’hora de parlar de les associacions simbòliques que tenen les persones amb el país de residència, la disparitat de respostes és força notable. A part de l’expressió gairebé universal «les meves muntanyes», els símbols que s’han esmentat són la Diada de Meritxell, la Casa de la Vall, els coprínceps (o el fet de ser un Coprincipat), AINA, el Piolet, la vall del Madriu, els bagaleus (com a mascota dels Jocs dels Petits Estats de 2005), el centre comercial Escale (descrit per un dels entrevistats com «les Rambles d’Andorra»), grandalles i xicoies, el clípol (servei d’autobusos), tabac (com a cultiu), la festa major de Sant Julià i fins i tot la matrícula d’Andorra, diferent de les matrícules estàndard dels cotxes de la Unió Europea. Molts entrevistats associen Andorra a una barreja de cultures i al plurilingüisme. Alguns han comentat que els agradaria que es tingués més cura dels símbols institucionals: l’himne, la bandera i l’escut. És força freqüent la comparació d’Andorra amb una polis grega de l’antiguitat com a model de petit Estat. S’ha mencionat com a simbòlic el fet de ser l’Estat que ha portat el català a les Nacions Unides. Les persones que resideixen al país des de fa més de dues dècades habitualment fan algun esment de les tradicions de la seva parròquia, vigents o antigues, com a vincle simbòlic important per a ells (per exemple, els arlequins i la crema del Mai de Canillo, l’Óssa d’Encamp, el dinar de la Consòrcia de casats d’Andorra la Vella o el ball de la Marratxa de Sant Julià). La devoció a les Verges de Meritxell i de Canòlic sembla tenir una arrel força profunda i es percep fins i tot en les converses amb les persones que es declaren agnòstiques. La Constitució apareix en les converses amb persones vinculades directament amb la política, però poques vegades es menciona en les converses amb la resta d’entrevistats.
Cultura catalana
Tot i que pràcticament tots els entrevistats estan d’acord que Andorra forma part del marc més ampli dels Països Catalans, la majoria fan una distinció important entre Andorra i la resta d’indrets de parla catalana a causa de la seva condició d’Estat. Generalment se senten andorrans i no catalans i volen ressaltar la diferència, tot i que hi ha excepcions.
Pràcticament tots els entrevistats mostren una certa preocupació pel futur de la llengua catalana, la llengua oficial del país. Fins i tot les persones que admeten que habitualment utilitzen el castellà, el francès o el portuguès com a llengua vehicular parlen de la necessitat de potenciar el català.
Conclusió
No podem ignorar el clima de profund pessimisme que regnava a la 21a Diada Andorrana a la XL Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent que va tenir lloc el 23 d’agost de 2008 i que portava el títol de «L’andorranitat». Les paraules de Marc Vila i Amigó «metafòricament... érem terra i hem esdevingut, nosaltres mateixos, runa»(7) podrien servir de resum de l’esperit general de l’ocasió. No podem deixar d’esmentar que les associacions simbòliques que lliguen els habitants d’Andorra amb el seu país moltes vegades no són les mateixes per a diferents grups de població. No obstant això, quan arribes a Andorra perceps immediatament que et trobes en un món diferent de la Seu d’Urgell o Puigcerdà, de Barcelona o Tolosa. No sé si hem de canviar, com a poble, però és indiscutible que tant per preservar les coses boniques com per millorar les que ho demanen ens hem de conèixer, i si representem una societat viva i funcional, necessàriament hem de tenir una sèrie de trets comuns. Si aquests trets arriben a ser el costum de «tenir-ho tot pagat» i «la inveterada ingratitud» de què parla l’Àlvar Valls, ens reinventarem tenint-ho en compte. Si ens descrivim de la manera que ens veiem, de la manera que creiem que som, no morirem.
Peu de pàgina
(1) Lluís Mallart i Guimerà, Sóc fill dels evuzok, Barcelona, Edicions La Campana, 2007.
(2) Vegeu Òscar Ribas i Reig, «Andorranitat i assimilació», a L’andorranitat, Andorra, Societat Andorrana de Ciències, 2009, p. 71–81.
(3) Ibid., p. 73.
(4) Ibid., p. 75.
(5) Àlvar Valls, Andorra entre l’anacronisme i la modernitat, Lleida, Pagès Editors, 2009.
(6) Vegeu Marc Vila i Amigó, «Andorranitat a Blau de Prússia», a L’andorranitat, Andorra, Societat Andorrana de Ciències, 2009, p. 134.
Sempre serem estrangers. I sempre haurem de ser fidels a nosaltres mateixos. Entre una cultura i les altres sempre quedaran uns espais irreductibles; uns espais que ens mostraran noves distàncies, noves diferències i que ens ajudaran així a escapar de la monotonia d’una uniformitat cultural. (Lluís Mallart, Sóc fill dels evuzok)
El mes de gener de l’any 2008 vaig llegir el llibre de Lluís Mallart Sóc fill dels evuzok,(1) que em va portar, per bé o per mal, pel camí de l’estudi etnogràfic. Jo havia treballat a Andorra com a professora d’idiomes durant una dècada i em vaig identificar amb el missioner que decideix dedicar-se a l’etnografia després de passar aproximadament el mateix temps en el si d’una tribu africana; potser m’hi vaig identificar massa. De cop i volta, llegint el llibre de la vida d’aquell barceloní al Camerun, vaig sentir que podia considerar-me filla del poble que m’havia acollit de la mateixa manera que ell era fill dels evuzok, amb tots els peròs que s’hi involucraven. Ja sabia que, parafrasejant les paraules del mateix autor, malgrat l’idealisme dels primers anys, jo no podia deixar de ser el que era: una russa, amb la meva manera de fer de russa, les meves «manies» de russa i les meves coses... Coneixia andorrans de vells llinatges que em deien andorrana amb la mateixa «manera de bromejar amb un deix de malícia» que descriu l’etnògraf a la pàgina 51 del seu llibre. Com que venia de molt lluny i havia passat molts anys a Andorra abans de començar aquest projecte, vaig pensar que podia oferir una mirada que d’alguna manera combinés el punt de vista de dins i de fora, una mirada de filla i de forastera.
Tot i així, una part d’aquest treball va tenir com a objectiu trobar símbols, tòpics i maneres d’expressió que fossin comuns a les persones que feia més de deu anys que residien a les Valls d’Andorra. Les arrels d’aquesta idea probablement s’amagaven en la coneguda fórmula de la vella ciència marxista que em van ensenyar des de ben petita allà a la Unió Soviètica, ara ja inexistent. L’adagi que resava «la realitat quotidiana determina la consciència de les persones» deu haver-me influenciat molt més del que jo mai hagi estat disposada a admetre, ja que a l’hora de formular la hipòtesi inicial del meu estudi vaig suposar, sense dubtar-ho ni un moment, que el paisatge geogràfic, social i cultural en què ens trobem, en poc més de 400 km 2, perfila les nostres personalitats d’una forma molt definida i ens fa seus en una sèrie de coses que podria trobar, plasmar i descriure.
Vivim en un país, Andorra, en què el percentatge de les persones de nacionalitat andorrana és força inferior al percentatge de la població immigrant, i molts autors han indicat la impossibilitat d’assimilar una quantitat tan elevada d’immigrants. Si distingim entre la integració com l’acceptació de les regles externes, els costums, les normes socials i legals d’una societat, i l’assimilació com una acceptació profunda dels nous valors de la societat acollidora,(2) veiem que la societat estudiada ofereix una gran dificultat d’assimilació dels nouvinguts, per més esforços que es puguin fer en el camp de la integració. La identitat històrica pot transformar-se en «una altra d’híbrida»(3) quan la societat està composta de «col·lectivitats històriques que no comparteixen la mateixa consciència d’un passat».(4) La falta d’un passat comú que poguéssim compartir tots els habitants d’Andorra és evident; la immigració no és del tot recent i entenem que no podem crear, simular o substituir els referents històrics explicats de generació en generació.
Més preocupant que l’absència d’un passat comú és l’absència d’un present comú, d’una percepció de la realitat compartida per la gran majoria de les persones que coexistim en el mateix espai geogràfic i cultural. Després d’haver fet cent entrevistes en profunditat he de reconèixer que la idea de «les dues Andorres», formulada ja fa uns anys i ressuscitada per l’Àlvar Valls en el seu llibre Andorra entre l’anacronisme i la modernitat,(5) troba arguments a favor. No podem dir com es construeixen exactament aquests dos grups, si és que suposem aquesta divisió real de la societat. No és ben bé una divisió entre la població autòctona i els immigrants, ni una divisió entre patrons i treballadors. Es parla de l’Andorra del poder i l’Andorra del treball, però també es podria fer la distinció entre les persones que perceben aquest país com a seu, com la seva llar, el seu niu, el seu futur, i les persones que s’hi troben de pas. Tot i que és difícil trobar immigrants que hagin desenvolupat el sentiment de pertinença al país en pocs (tres o quatre) anys, a partir d’uns deu anys de residència podem trobar persones que pertanyen a qualsevol dels dos grups.
El fet de pertànyer a una nissaga andorrana important en teoria juga a favor del sentiment de pertinença transmès des de la infància, però no el garanteix realment. Hi ha com a mínim dues maneres de percebre la realitat andorrana, i poden haver-n’hi moltes més. He de reconèixer que he entrevistat diverses persones que semblaven habitar móns totalment distints. M’és difícil decidir fins a quin punt el fet de tenir o no tenir diners, treballar en un sector laboral o en un altre havia condicionat, en aquells casos, la percepció de la realitat. He trobat un fatalisme més desesperat i un sentiment de desesperació més marcat en les capes més benestants de la societat del que em podia imaginar, i una sincera il·lusió i esperança entre les persones d’origen més humil. Crec que no cal ni dir que també, i potser més sovint, m’he trobat amb la situació inversa, tot i que s’ha de reconèixer que en aquest últim cas la diferència de percepcions semblava més lògica. Sigui com sigui, la societat andorrana, com a mínim a la primera aproximació, se m’ha dibuixat molt menys homogènia del que havia pensat inicialment.
No és la primera societat en la qual observo diferències de percepció importants entre els diferents grups de població, però s’ha de dir que mentre que a Rússia, segons el meu parer, les percepcions eren més allunyades entre els «intel·lectuals» i els treballadors manuals, no puc dir que a Andorra hagi percebut el mateix tipus de divisió. Possiblement podríem dir que les persones que perceben Andorra com el seu país solen tenir un cert interès per la política local i alguna, almenys relativa, implicació (tot i no ser votants, en alguns casos), i també un interès per la vida comunitària en general, però no sé si partint d’aquesta informació es podria traçar un perfil clar d’un grup de població. No és una línia divisòria clara entre el poder i el treball. Podríem parlar de l’Andorra dels parcs i dels cines oposada a l’Andorra de les conferències i dels concerts; podríem contraposar l’Andorra dels articles d’opinió a l’Andorra que poques vegades s’expressa per escrit. Hi ha poca gent que fa de lligam entre l’una i l’altra. Diverses persones (voldria esmentar especialment en Raül Gonzàlez) em van indicar que la cohesió estructural d’una societat es mostra moltes vegades en el grau d’implicació dels habitants de la mateixa comunitat en un acte de celebració compartit per tots ells (per exemple, pràcticament tots els sevillans participen en la Feria d’Abril, gairebé tots els tolosans prenen part en les quadrilles durant el Carnaval, etc.), mentre que a Andorra, al llarg dels últims anys, no podem anomenar cap acte en el qual hagin participat tots els membres de la comunitat.
No obstant això, m’agradaria parlar d’uns trets comuns que he trobat entre un nombre força important de persones entrevistades i que semblen corroborar, ni que sigui parcialment, la meva hipòtesi inicial que el paisatge social i cultural transforma la nostra personalitat i ens modifica a la seva manera, fent-nos seus, tot i que mai no deixarem de tenir un passat diferent de les persones que han passat tota la vida en el mateix lloc. Aquests trets m’han semblat tan característics de les persones andorranes de naixement com dels andorrans d’adopció.
«Les meves muntanyes»
L’expressió textual «les meves muntanyes» és estadísticament la frase més utilitzada com a resposta a la pregunta «Què et fa feliç a Andorra?». El grau d’integració d’una persona a Andorra moltes vegades és equivalent a una relació amb les muntanyes que podríem definir com a espiritual. «Si les muntanyes t’ofeguen, ets de fora. Si les muntanyes t’abracen, ets d’aquí» (entrevista 63). Al mateix temps, el comentari més freqüent dels qui critiquen la població autòctona és que «haurien de sortir més, relacionar-se més amb la gent de fora».
El fet de viure a les Valls es defineix com «el fet de sentir-te protegit, el sentiment que només... només potser els que som d’aquí ho percebem[...] el fet que, per exemple, quan arribem a Oliana en cotxe, direcció cap aquí, les muntanyes ens comencen a... per a uns seria que els oprimirien, i per a altres, els que crec que ens sentim pirinencs en aquest sentit, doncs, és el nostre recer, és la nostra... la nostra forma de ser; ens sentim protegits per les muntanyes, a partir d’Oliana i cap a aquí, tot l’Alt Urgell, per exemple, i Andorra en general, quan arribem a les nostres muntanyes, ens sentim... a casa.» (entrevista 11).
«Gent tancada» i individualisme
Pràcticament totes les persones entrevistades es mostren d’acord amb el tòpic «la gent d’aquí és tancada», tot i que alguns consideren que pel que fa a la qüestió de la seguretat ciutadana, la població d’Andorra demostra menys desconfiança envers les persones de procedència forana que els habitants de grans ciutats de França o Espanya. El plurilingüisme se cita com a signe d’obertura de l’esperit: «Sempre hem parlat tres idiomes: tan tancats no devem ser, dic jo, no?» (entrevista 12).
L’intercanvi següent es pot considerar típic: «―Ets andorrana? ―Sí, fa 38 anys que visc aquí. ―I et consideres andorrana? ―De cor, sí. ―I com són els andorrans? ―Jo diria que molt tancats. ―Doncs, tu et consideres una persona tancada? ―No, què dius, jo sóc molt oberta.» (entrevista 78).
Gairebé tots ressalten el fet de sentir-se únics, de ser oberts entre gent tancada, tancats entre gent oberta, catalanoparlants entre els forasters, estrangers entre els catalans, andorrans atípics entre els altres andorrans, sempre diferents de la resta del món.
Cultura del treball
La majoria de persones entrevistades s’inclina a veure la societat andorrana com una societat del treball i no del lleure. Quan es compara l’estil de vida a Andorra amb l’estil de vida del Mediterrani espanyol o francès, sovint se sent el comentari: «S’hi viu diferent». Segons he pogut entendre, la diferència principal rau en el fet de compartir poques hores d’oci no organitzat amb amics i família. Una part important dels entrevistats explica les llargues hores que passa a la feina per qüestions de necessitat, i pràcticament tothom comenta que «es treballa massa». Al mateix temps, prop del 80% dels entrevistats fan o han fet els últims anys alguna mena de treball voluntari per a la comunitat (participació en associacions culturals, organització de competicions esportives, organització de festes, voluntariat de la Creu Roja o d’altres).
Societat indiferent
De tots els participants en l’estudi, només set van declarar que veien la societat en què viuen totalment feliç i sense problemes. A l’hora de definir els problemes principals, les respostes van ser variades. Un dels més esmentats és el sentiment d’impotència de l’individu davant la impossibilitat de canviar les coses dins el marc d’una societat que es percep com a indiferent. Si hem de generalitzar, un entrevistat típic se sent infravalorat per part d’un grup de població al qual no pertany (segons el perfil de l’entrevistat, en aquest context s’han mencionat els funcionaris, els immigrants que no s’integren, els polítics que no escolten, l’església que exerceix un control excessiu sobre el país, etc.). La majoria de les causes que influeixen en l’estat anímic de la població semblen provenir de factors emocionals i no pas materials, tot i que els últims sis mesos els factors materials han arribat a ocupar un lloc més important en les entrevistes que el que es podia observar sis mesos enrere.
Símbols
A l’hora de parlar de les associacions simbòliques que tenen les persones amb el país de residència, la disparitat de respostes és força notable. A part de l’expressió gairebé universal «les meves muntanyes», els símbols que s’han esmentat són la Diada de Meritxell, la Casa de la Vall, els coprínceps (o el fet de ser un Coprincipat), AINA, el Piolet, la vall del Madriu, els bagaleus (com a mascota dels Jocs dels Petits Estats de 2005), el centre comercial Escale (descrit per un dels entrevistats com «les Rambles d’Andorra»), grandalles i xicoies, el clípol (servei d’autobusos), tabac (com a cultiu), la festa major de Sant Julià i fins i tot la matrícula d’Andorra, diferent de les matrícules estàndard dels cotxes de la Unió Europea. Molts entrevistats associen Andorra a una barreja de cultures i al plurilingüisme. Alguns han comentat que els agradaria que es tingués més cura dels símbols institucionals: l’himne, la bandera i l’escut. És força freqüent la comparació d’Andorra amb una polis grega de l’antiguitat com a model de petit Estat. S’ha mencionat com a simbòlic el fet de ser l’Estat que ha portat el català a les Nacions Unides. Les persones que resideixen al país des de fa més de dues dècades habitualment fan algun esment de les tradicions de la seva parròquia, vigents o antigues, com a vincle simbòlic important per a ells (per exemple, els arlequins i la crema del Mai de Canillo, l’Óssa d’Encamp, el dinar de la Consòrcia de casats d’Andorra la Vella o el ball de la Marratxa de Sant Julià). La devoció a les Verges de Meritxell i de Canòlic sembla tenir una arrel força profunda i es percep fins i tot en les converses amb les persones que es declaren agnòstiques. La Constitució apareix en les converses amb persones vinculades directament amb la política, però poques vegades es menciona en les converses amb la resta d’entrevistats.
Cultura catalana
Tot i que pràcticament tots els entrevistats estan d’acord que Andorra forma part del marc més ampli dels Països Catalans, la majoria fan una distinció important entre Andorra i la resta d’indrets de parla catalana a causa de la seva condició d’Estat. Generalment se senten andorrans i no catalans i volen ressaltar la diferència, tot i que hi ha excepcions.
Pràcticament tots els entrevistats mostren una certa preocupació pel futur de la llengua catalana, la llengua oficial del país. Fins i tot les persones que admeten que habitualment utilitzen el castellà, el francès o el portuguès com a llengua vehicular parlen de la necessitat de potenciar el català.
Conclusió
No podem ignorar el clima de profund pessimisme que regnava a la 21a Diada Andorrana a la XL Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent que va tenir lloc el 23 d’agost de 2008 i que portava el títol de «L’andorranitat». Les paraules de Marc Vila i Amigó «metafòricament... érem terra i hem esdevingut, nosaltres mateixos, runa»(7) podrien servir de resum de l’esperit general de l’ocasió. No podem deixar d’esmentar que les associacions simbòliques que lliguen els habitants d’Andorra amb el seu país moltes vegades no són les mateixes per a diferents grups de població. No obstant això, quan arribes a Andorra perceps immediatament que et trobes en un món diferent de la Seu d’Urgell o Puigcerdà, de Barcelona o Tolosa. No sé si hem de canviar, com a poble, però és indiscutible que tant per preservar les coses boniques com per millorar les que ho demanen ens hem de conèixer, i si representem una societat viva i funcional, necessàriament hem de tenir una sèrie de trets comuns. Si aquests trets arriben a ser el costum de «tenir-ho tot pagat» i «la inveterada ingratitud» de què parla l’Àlvar Valls, ens reinventarem tenint-ho en compte. Si ens descrivim de la manera que ens veiem, de la manera que creiem que som, no morirem.
Peu de pàgina
(1) Lluís Mallart i Guimerà, Sóc fill dels evuzok, Barcelona, Edicions La Campana, 2007.
(2) Vegeu Òscar Ribas i Reig, «Andorranitat i assimilació», a L’andorranitat, Andorra, Societat Andorrana de Ciències, 2009, p. 71–81.
(3) Ibid., p. 73.
(4) Ibid., p. 75.
(5) Àlvar Valls, Andorra entre l’anacronisme i la modernitat, Lleida, Pagès Editors, 2009.
(6) Vegeu Marc Vila i Amigó, «Andorranitat a Blau de Prússia», a L’andorranitat, Andorra, Societat Andorrana de Ciències, 2009, p. 134.
diumenge, 29 de novembre del 2009
Antoni Morell
Foto: Jaume Riba Sabaté
La creació és cosa de déus. La creació seriosa és cosa de déus seriosos. Els creadors de tota mena m’inspiren un respecte quasi místic. L’Antoni Morell, escriptor, advocat i diplomàtic, m’és particularment proper com a escriptor –sobretot amb els seus primers llibres, les “Set lletanies de mort” i “Boris I, rei d’Andorra” .
És un creador d’un univers imaginari andorrà ric, fantasmagòric i estrany. Un altre exemple dels seus llibres que més m’agraden són els “693 anys després” que va escriure conjuntament amb Elidà Amigó: un testimoni de l’època inapreciable.
Imagineu-me al seu despatx, amb cara de jovent que ve al Cirque du Soleil. Tenia la premonició de quedar-me parada mirant les cares dels gimnastes, pintades de colors brillants. Gairebé veia, amb els ulls de la meva ment, la brillantor dels teixits de la roba dels domadors. Simpatitzava amb els pobres animals ballarins imaginaris, i amb els pallassos de cara maquillada i ulls desamparats. Em sentia a la porta d’un espectacle que canviava la vida: no pas la vida quotidiana, sinó l’aparença de totes les coses al món del somni, en la invisibilitat. Sap que en aquell despatx, jo hi hagués passat totes les tardes, tots els matins, molts dies.
Antoni Morell em fascina. En la seva personalitat, reuneix contrastos bruscos. La seva cortesia a l’antiga captiva instantàniament. Els seus retrets arriben al cor. La bona paraula que et dirigeix pot contenir ironia oculta. Té interès pels cementiris i una passió per la història, mai no va a bodes i viu en una casa de l’any dels Pareatges. Quan era petit, vivia a Barcelona. Per arribar a Andorra, agafaven el tren i cotxe de línia, i després, fins a Escàs, en mula. Des d’aleshores, Andorra ha canviat tant que he de reconèixer que l’exotisme dels mitjans de transport viscut a la seva infància s’assembla més a la meva memòria dels pobles russos que no pas a les meves experiències andor-ranes. Ambdós vam tenir una infància semirural. Ambdós hem passat mitja vida llegint. De fet, una gran part de la nostra segona entrevista la passarem fent malabarismes de noms d’autors llegits, lector a lectora. Em recità Dant en italià; em recità “Beatus ille”, en llatí, i deia que li agradaria poder-se dirigir a mi en rus.
Antoni Morell és clau. Si no el tinguéssim, qui l’inventaria? Té una visió d’Andorra generosa, Andorra com a centre del món pirinenc. Per a ell, “l’andorranitat és la universalitat”: per a mi l’andorranitat, si mai la definissim, seria la particularitat més destacada.
Un andorrà que pensa és un home sol. Acostuma pensar en solitari, intentant construir el seu propi univers, reconstruir la seva pròpia vall – “en realitat som una vall”, recordeu?... L’Andorra d’Òscar Ribas no és la mateixa que la d’Antoni Morell – se sent distinta. Pere Moles, Josep Dallerès, Àlvar Valls, Albert Villaró descriuen Andorres que s’assemblen marginalment.
En el terreny literari, filosòfic i teòric no es percep una presència d’escoles. Cadascú se separa de la resta dels pensadors i forma la seva pròpia escola d’un home sol, apropiadament andorrana. Aquest fundador reuneix les característiques d’un profeta al desert, un mestre ignorat, un alumne abandonat i un enamorat – de la Pàtria! – insatisfet. I no hi ha ningú, al meu parer, que reuneixi aquestes característiques en més totalitat que el nostre Antoni Morell.
Els llibres, un cop escrits, s’escapen del seu autor. Ell deixa de participar-hi. La personalitat de l’escriptor és alhora semblant i distinta de la dels seus personatges.
Antoni Morell s’assembla a un llibre, vell, savi i ple de secrets. Un manuscrit antic, difícil d’obrir i de mantenir obert. Dels noms d’Andorra amb els que em quedo per sempre, sempre tindré un sentiment especial per l’Antoni Morell.
(Publicat al http://forum.ad el 29 de novembre del 2009)
dilluns, 9 de novembre del 2009
Gris
Us he de dir que no sóc gran amant de l’oci. Quan no hi ha una cosa concreta a fer, em desespero. Fins i tot la participació en un acte públic on no tinc un paper definit em posa nerviosa. Per això fa dies que no agafo festa. Treballo sempre que puc, escric articles a la parada de l’autobús, faig sis assignatures a la UOC, però fins i tot una estona semilliure em treu de polleguera.
La necessitat de treballar sense parar és, en aquest país, universal. No es tracta precisament de guanyar tots els diners del món, es tracta de sentir-se útil. I és clar, guanyar diners. I del protagonisme: tots som protagonistes, el cor i la diana del nostre propi centre d’acció. En grups de tres, de cinc, de set, movem el món arreu nostre. És més difícil fer un grup de vint; formar un grup de vuit cents representaria un veritable problema. En els nostres petits col•lectius, hi poden haver discussions o no; la decisió, però, sempre la prenen dos, i de vegades, un.
Un amic artista un dia em va comentar que li havien demanat quin és, per a ell, el color d’Andorra, i ell va pensar: gris. Ara mateix, gris. Un tènue gris metàl•lic, un gris d’un matí de treball, un gris de cel, un gris de núvols, un gris de fums no emportats pel vent...
Fins i tot els colors que portem no tenen res a veure amb la gamma de tons que representen els habitants de Barcelona, Tarragona, qualsevol poble de platja. Anem elegants, arreglats, vestits de grisos, negres, blancs i blaus foscos. Si hi ha un marró o un verd, són foscos igualment. En la vestimenta dels habitants d’Andorra hi persisteix la sobrietat d’un dia de treball.
Serà aquesta la raó per la qual molts de nosaltres necessitem sortir de les Valls per passar les vacances en un altre lloc. No percebem el nostre país com un món de l’oci, no sortim a fer tapes amb els companys després de treballar, no passem llargues estones prenent cafès a la terrassa al costat del riu: sempre m’he preguntat com és que no són més populars les cafeteries que donen al riu. Som gent treballadora, gent que no passarà dues hores a la cafeteria.
Amb tot això s’ha de dir que quan l’oci es presenta en la seva vessant cultural o educativa, hi participem. L’oci organitzat, planificat, semblant a la feina, ens convenç: anem a les presentacions de llibres, al cinema, als concerts. A les escoles d’art, de dansa, de teatre sempre hi ha alumnes. Fem música, fem esport, i si parem a pensar, potser tenim l’oci millor planificat del món, nosaltres i els nostres nens. El que no dominem és la mandra...
Per això tenim aquesta expressió preocupada quan caminem cap a l’aparcament. I no em digueu que és per la crisi, que portem com a mínim dotze anys amb la mateixa expressió. Per això parlem de treball sempre que ens trobem en un moment lliure. Per això som secs i seriosos, i tenim aquella llum gris als ulls intents i intensos, la llum reflexa dels miralls dels edificis financers.
(Publicat al BonDia el 27 de maig del 2009)
La necessitat de treballar sense parar és, en aquest país, universal. No es tracta precisament de guanyar tots els diners del món, es tracta de sentir-se útil. I és clar, guanyar diners. I del protagonisme: tots som protagonistes, el cor i la diana del nostre propi centre d’acció. En grups de tres, de cinc, de set, movem el món arreu nostre. És més difícil fer un grup de vint; formar un grup de vuit cents representaria un veritable problema. En els nostres petits col•lectius, hi poden haver discussions o no; la decisió, però, sempre la prenen dos, i de vegades, un.
Un amic artista un dia em va comentar que li havien demanat quin és, per a ell, el color d’Andorra, i ell va pensar: gris. Ara mateix, gris. Un tènue gris metàl•lic, un gris d’un matí de treball, un gris de cel, un gris de núvols, un gris de fums no emportats pel vent...
Fins i tot els colors que portem no tenen res a veure amb la gamma de tons que representen els habitants de Barcelona, Tarragona, qualsevol poble de platja. Anem elegants, arreglats, vestits de grisos, negres, blancs i blaus foscos. Si hi ha un marró o un verd, són foscos igualment. En la vestimenta dels habitants d’Andorra hi persisteix la sobrietat d’un dia de treball.
Serà aquesta la raó per la qual molts de nosaltres necessitem sortir de les Valls per passar les vacances en un altre lloc. No percebem el nostre país com un món de l’oci, no sortim a fer tapes amb els companys després de treballar, no passem llargues estones prenent cafès a la terrassa al costat del riu: sempre m’he preguntat com és que no són més populars les cafeteries que donen al riu. Som gent treballadora, gent que no passarà dues hores a la cafeteria.
Amb tot això s’ha de dir que quan l’oci es presenta en la seva vessant cultural o educativa, hi participem. L’oci organitzat, planificat, semblant a la feina, ens convenç: anem a les presentacions de llibres, al cinema, als concerts. A les escoles d’art, de dansa, de teatre sempre hi ha alumnes. Fem música, fem esport, i si parem a pensar, potser tenim l’oci millor planificat del món, nosaltres i els nostres nens. El que no dominem és la mandra...
Per això tenim aquesta expressió preocupada quan caminem cap a l’aparcament. I no em digueu que és per la crisi, que portem com a mínim dotze anys amb la mateixa expressió. Per això parlem de treball sempre que ens trobem en un moment lliure. Per això som secs i seriosos, i tenim aquella llum gris als ulls intents i intensos, la llum reflexa dels miralls dels edificis financers.
(Publicat al BonDia el 27 de maig del 2009)
Cecs, muts i sords
Aquest mes d’abril ens està costant. La primavera plujosa castiga els óssos reumàtics, i el llibre d’Àlvar Valls ens deixa sense paraules. Amb el cor encongit, repassem el recull de detalls de la història recent i no tan recent. En la seva majoria són fets que ja coneixíem; tot i així, la llista que en fa l’escriptor en la seva veu calculadament imparcial els fa aparèixer en una nuesa que ens produeix estupor.
Fins i tot el títol del llibre, “Andorra entre l’anacronisme i la modernitat”, escriu el lloc on vivim com a país que tot i que sembla haver sortit del que s’anomena anacronisme (paraula que sona molt malament), no acaba d’entrar a la modernitat (paraula que sona molt bé). Passem les pàgines amb la sensació d’estar suspesos en aquell enorme buit entre les coses no pròpies del temps al qual es refereix i les idees i actituds oposades a les de l’antiguitat.
Recordo com de petita em van ensenyar un dibuix d’una ratlla que creuava el full blanc en diagonal. Es deia “La nena i el gosset” i portava un comentari apropiat: “La nena ja ha passat, i el gosset encara no ha aparegut”. Els lectors del llibre d’Àlvar Valls ens sentim atrapats en un espai semblant, en un moment d’història quan sembla que no passi res. En cap moment vull dir que aquesta percepció de la realitat andorrana sigui inventada o inexistent: cadascú percep la realitat a la seva manera, i deu correspondre a la percepció d’una part, més gran o més petita, de la població. No correspon a la meva, però s’ha de dir que la entonació d’Àlvar Valls es convincent, tan convincent que de vegades has de parar de llegir per fer un descans i tornar a pensar en les teves pròpies paraules, sense fer ús de les seves.
Llegint les descripcions que fa del caràcter andorrà comences a plantejar-te la ironia del fet que ben sovint, la única manera d’evitar la violència és tornar-te cec, mut i sord. A la pàgina 32 del llibre es fa menció de l’àmplament coneguda màxima 28 del Manual Digest que aconsella “tolerar alguna cosa i fer el desentès a fi d’evitar un gran dany o lograr algun profit”. El consell de Fiter i Rossell té una gran rellevància cultural, ja que ens fa reflexionar sobre els destins de les nacions neutres al llarg de la història. Els pobles que no toleren molèsties suportables a fi d’evitar danys més importants són els que comencen guerres i mai no se’n cansen.
El meu home diu que la característica més destacada del caràcter andorrà és la paciència. No necessites guanyar; no necessites arribar primer; deixes passar i esperes. Et fas el desentès i treus profit de les coses. No és la definició d’un poble heroic: és la d’un poble viu, una identitat col•lectiva que ha sabut sobreviure durant molts segles, amb els seus mitjans particulars.
Com a filla d’un poble mogut i impetuós (mireu el meu cognom), em deixa bocabadada la gairebé incòmoda honestedat i l’aplicabilitat de la idea de Fiter i Rossell: quan les paraules poden ferir més que els silencis, calla; quan l’acció et pot portar a la perdició, atura’t; quan has vist i has sentit més del que puguis suportar, fes-te l’andorrà.
És molt més difícil detenir-te que actuar. Fer-te el cec, mut i sord no és una cosa particularment típica de la humanitat en general i cal tenir molt entrenament per fer cas de la màxima 28. La curiosa combinació de l’ostentació i la prudència que representa el caràcter andorrà d’avui en dia ha sabut conservar la pràctica dels segles d’ignorar les coses que no pot canviar. No hi ha caràcters bons o dolents, ni entre persones, ni entre pobles. La personalitat tradicional del poble on vivim ens pot agradar més o menys, però té el mateix dret d’existir que les personalitats de tots els pobles de tot el món. Podem criticar uns fets puntuals, actituds en situacions precises, tenim (com tots!) molt que corregir, però el caràcter del poble seguirà sent tal i com l’han format aquestes muntanyes. És curiós que els consells de Fiter i Rossell hagin sobreviscut durant segles guiant l’actitud d’un país que va saber mantenir la pau al mig de les guerres sanguinàries.
Tot i felicitant qualsevol iniciativa dedicada a l’anàlisi de la realitat del país on visc i reconeixent una gran capacitat literària i periodística d’Àlvar Valls, torno a recordar les màximes de Manual Digest mencionades al seu llibre i penso que a l’hora de decidir quins trets de la nostra societat són veritables anacronismes i quins en són propis per naturalesa, tindria sentit conservar tota mena d’usos i costums que no representin una injustícia, perquè encara que algunes coses del passat “pareixen a primera vista ridícules, és perquè no penetrem bé sa finesa”.
El passat, el present i el futur es nodreixen mútuament.
(Publicat al BonDia el 29 d'abril del 2009)
Fins i tot el títol del llibre, “Andorra entre l’anacronisme i la modernitat”, escriu el lloc on vivim com a país que tot i que sembla haver sortit del que s’anomena anacronisme (paraula que sona molt malament), no acaba d’entrar a la modernitat (paraula que sona molt bé). Passem les pàgines amb la sensació d’estar suspesos en aquell enorme buit entre les coses no pròpies del temps al qual es refereix i les idees i actituds oposades a les de l’antiguitat.
Recordo com de petita em van ensenyar un dibuix d’una ratlla que creuava el full blanc en diagonal. Es deia “La nena i el gosset” i portava un comentari apropiat: “La nena ja ha passat, i el gosset encara no ha aparegut”. Els lectors del llibre d’Àlvar Valls ens sentim atrapats en un espai semblant, en un moment d’història quan sembla que no passi res. En cap moment vull dir que aquesta percepció de la realitat andorrana sigui inventada o inexistent: cadascú percep la realitat a la seva manera, i deu correspondre a la percepció d’una part, més gran o més petita, de la població. No correspon a la meva, però s’ha de dir que la entonació d’Àlvar Valls es convincent, tan convincent que de vegades has de parar de llegir per fer un descans i tornar a pensar en les teves pròpies paraules, sense fer ús de les seves.
Llegint les descripcions que fa del caràcter andorrà comences a plantejar-te la ironia del fet que ben sovint, la única manera d’evitar la violència és tornar-te cec, mut i sord. A la pàgina 32 del llibre es fa menció de l’àmplament coneguda màxima 28 del Manual Digest que aconsella “tolerar alguna cosa i fer el desentès a fi d’evitar un gran dany o lograr algun profit”. El consell de Fiter i Rossell té una gran rellevància cultural, ja que ens fa reflexionar sobre els destins de les nacions neutres al llarg de la història. Els pobles que no toleren molèsties suportables a fi d’evitar danys més importants són els que comencen guerres i mai no se’n cansen.
El meu home diu que la característica més destacada del caràcter andorrà és la paciència. No necessites guanyar; no necessites arribar primer; deixes passar i esperes. Et fas el desentès i treus profit de les coses. No és la definició d’un poble heroic: és la d’un poble viu, una identitat col•lectiva que ha sabut sobreviure durant molts segles, amb els seus mitjans particulars.
Com a filla d’un poble mogut i impetuós (mireu el meu cognom), em deixa bocabadada la gairebé incòmoda honestedat i l’aplicabilitat de la idea de Fiter i Rossell: quan les paraules poden ferir més que els silencis, calla; quan l’acció et pot portar a la perdició, atura’t; quan has vist i has sentit més del que puguis suportar, fes-te l’andorrà.
És molt més difícil detenir-te que actuar. Fer-te el cec, mut i sord no és una cosa particularment típica de la humanitat en general i cal tenir molt entrenament per fer cas de la màxima 28. La curiosa combinació de l’ostentació i la prudència que representa el caràcter andorrà d’avui en dia ha sabut conservar la pràctica dels segles d’ignorar les coses que no pot canviar. No hi ha caràcters bons o dolents, ni entre persones, ni entre pobles. La personalitat tradicional del poble on vivim ens pot agradar més o menys, però té el mateix dret d’existir que les personalitats de tots els pobles de tot el món. Podem criticar uns fets puntuals, actituds en situacions precises, tenim (com tots!) molt que corregir, però el caràcter del poble seguirà sent tal i com l’han format aquestes muntanyes. És curiós que els consells de Fiter i Rossell hagin sobreviscut durant segles guiant l’actitud d’un país que va saber mantenir la pau al mig de les guerres sanguinàries.
Tot i felicitant qualsevol iniciativa dedicada a l’anàlisi de la realitat del país on visc i reconeixent una gran capacitat literària i periodística d’Àlvar Valls, torno a recordar les màximes de Manual Digest mencionades al seu llibre i penso que a l’hora de decidir quins trets de la nostra societat són veritables anacronismes i quins en són propis per naturalesa, tindria sentit conservar tota mena d’usos i costums que no representin una injustícia, perquè encara que algunes coses del passat “pareixen a primera vista ridícules, és perquè no penetrem bé sa finesa”.
El passat, el present i el futur es nodreixen mútuament.
(Publicat al BonDia el 29 d'abril del 2009)
Estimat país
Vam nèixer fora, i voldríem ser d’aquí. Voldríem ser la pedra d’aquestes muntanyes, els pins ben arrelats i vells. Distints dels arbres, som fills de dos mons. Fullejo el llibre dels poemes de la persona amb la que parlo, i sols hi veig la mar. Potser em diria que és la mar d’amor, però aquella mar d’amor té veles i gavines, aquell món de fantasia té magnòlies fragants. A l’altre llibre trobo ciutats i llargues distàncies, a l’altre aventures... Els camins de la seva imaginació són horitzontals, i porten a terres llunyanes, exòtiques, mai vistes. Quan deixa enrere les coses d’ara i aquí, el seu estil esdevé refinat, elegant, exquisit.
“No tinc el passaport, però em sento andorrà”. Al mig de la conversa sobre Andorra menciona algú que no em sona, i comença a explicar: “Mira, estava casada amb el fill del que tenia la botiga al costat de...” No se’n adona de que encara veig estranya aquesta manera de referenciar la gent: aquestes explicacions, les entenc. Al cap d’uns minuts, ja sé quina botiga, del cunyat de qui, recordo com es diu el germà i on treballa. En coses trivials, tenim els costums d’aquí. En el nostre cor secret, en la nostra essència, sempre serem un amalgama de les dues coses, fills biològics i nostàlgics de la nostra terra d’orígen, fills adoptius i necessitats d’afecte de la terra d’acollida, terra callada i reservada, terra que et dóna les mans i t’amaga l’ànima. Mariners per sempre, navegants adelerats, ens li donem i ens entristeix la seva practicalitat quotidiana. Voldríem el seu amor i admiració. Ens els voldríem merèixer.
No crec que trobi a faltar cap terra en concret. Més aviat diria que sense voler compara les coses que ens rodegen amb la tramuntana que el porta per les ones assolellades dels versos que ha escrit. Allà, a l’aura marinera dels seus somnis, la gent és noble amb una noblesa suprema, els objectes són lluminosos i tot té sentit. És escriptor – per molt que s’anomeni periodista, per molts llibres periodístics que pugui arribar a escriure. És una criatura màgica, i com a tal, ve dels boscos de les muses, dels astres naixents, de les fondàries del mar. Potser la seva terra són els somnis on veiem aquelles cares que ens estimem tant sense conèixer-les encara...
(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 3 de juny del 2009)
“No tinc el passaport, però em sento andorrà”. Al mig de la conversa sobre Andorra menciona algú que no em sona, i comença a explicar: “Mira, estava casada amb el fill del que tenia la botiga al costat de...” No se’n adona de que encara veig estranya aquesta manera de referenciar la gent: aquestes explicacions, les entenc. Al cap d’uns minuts, ja sé quina botiga, del cunyat de qui, recordo com es diu el germà i on treballa. En coses trivials, tenim els costums d’aquí. En el nostre cor secret, en la nostra essència, sempre serem un amalgama de les dues coses, fills biològics i nostàlgics de la nostra terra d’orígen, fills adoptius i necessitats d’afecte de la terra d’acollida, terra callada i reservada, terra que et dóna les mans i t’amaga l’ànima. Mariners per sempre, navegants adelerats, ens li donem i ens entristeix la seva practicalitat quotidiana. Voldríem el seu amor i admiració. Ens els voldríem merèixer.
No crec que trobi a faltar cap terra en concret. Més aviat diria que sense voler compara les coses que ens rodegen amb la tramuntana que el porta per les ones assolellades dels versos que ha escrit. Allà, a l’aura marinera dels seus somnis, la gent és noble amb una noblesa suprema, els objectes són lluminosos i tot té sentit. És escriptor – per molt que s’anomeni periodista, per molts llibres periodístics que pugui arribar a escriure. És una criatura màgica, i com a tal, ve dels boscos de les muses, dels astres naixents, de les fondàries del mar. Potser la seva terra són els somnis on veiem aquelles cares que ens estimem tant sense conèixer-les encara...
(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 3 de juny del 2009)
El dolç parlar d'abans
No hi ha cap poble a la faç de la terra que no sigui un aficionat del passat. Cada nen, des d’una edat més tendra, vol saber com eren els seus pares i padrins de petits, amb qui jugaven, de què tenien por, tots els petits detalls. Reconstruïm les biografies a partir dels documents que es troben a la nostra disposició, i procurem que la història resultant sigui vertadera. No volem imaginar-nos coses que no hagin existit. La realitat del passat és la seva característica més pertinent. Podem tenir preferència per les revolucions i les guerres o per la pau i estabilitat, i escollir a pastors o pagesos, fargaires o contrabandistes com a objecte de la investigació: l’important és que realment hagin existit, i que la seva vida tingui sentit i continuació en nosaltres.
La conferència del Sr. Pere Canturri Montanya a la Biblioteca Nacional casa Bauró em va semblar una ocasió èpica i ritual. Vaig tenir la impressió que gran part de l’audiència ja coneixia la història de la consòrcia de casats d’Andorra la Vella i Santa Coloma de memòria, i de fet no hi eren per aprendre’n més. Havien vingut per celebrar la seva existència. Fins a un cert punt, era una reunió d’historiadors i antropòlegs amb els seus subjectes d’estudi, percebuda com una festa. Els membres de la consòrcia d’avui en dia ocupaven un parell de files de la sala, i al finalitzar-se la conferència van cantar una cançó tradicional de la germandat. Crec que era “La Margarideta”, ja sabeu, aquella de “qui en tocarà el cunill” i “lo peu” i totes les parts del cos, però no us ho puc assegurar. No la van cantar per a nosaltres, la van cantar entre ells, i en lloc d’acabar-se com s’acabem les cançons de recital, es va acabar en rialles i exclamacions de pura diversió. L’harmònica cadència de la veu del historiador del poble, aquell “dolç parlar d’abans”, manllevant l’expressió d’en Sergi Mas, que el caracteritza, enllaçava els fets del passat cert amb el present viu i concret. No és un present del qual una encampadana d’origen rus pugui pretendre formar part, però la seva existència té un encís especial de “les coses de sempre”, coses que han existit durant 233 anys.
Segons el Sr. Pere Canturri que forma part de la consòrcia de casats personalment i va ser el seu cònsol durant disset o divuit anys, avui en dia la germandat compta amb uns 200 associats. Pràcticament tots els andorrans recent casats de la parròquia d’Andorra entren a la consòrcia – aproximadament mitja dotzena cada any.
D’acord amb les “Constitucions de la consòrcia de l’any 1777”, abans d’admetre a un nou cofrare, la germandat deu mirar “sí es home de bona fama, ÿ bons costums, que sia alegre, ÿ vulliciòs, ÿ que no sia Borratxò, ni Escandalòs ni Alborotado, ni Aucell de rapíña o altres semblants” (cito amb l’edició de “La Consòrcia d’Andorra” de Pere Canturri de l’any 1989 a les mans, amb l’ortografia del segle XVII), i avui en dia segueixen sent estatuts vigents.
(Publicat al BonDia el 10 de juny del 2009)
La conferència del Sr. Pere Canturri Montanya a la Biblioteca Nacional casa Bauró em va semblar una ocasió èpica i ritual. Vaig tenir la impressió que gran part de l’audiència ja coneixia la història de la consòrcia de casats d’Andorra la Vella i Santa Coloma de memòria, i de fet no hi eren per aprendre’n més. Havien vingut per celebrar la seva existència. Fins a un cert punt, era una reunió d’historiadors i antropòlegs amb els seus subjectes d’estudi, percebuda com una festa. Els membres de la consòrcia d’avui en dia ocupaven un parell de files de la sala, i al finalitzar-se la conferència van cantar una cançó tradicional de la germandat. Crec que era “La Margarideta”, ja sabeu, aquella de “qui en tocarà el cunill” i “lo peu” i totes les parts del cos, però no us ho puc assegurar. No la van cantar per a nosaltres, la van cantar entre ells, i en lloc d’acabar-se com s’acabem les cançons de recital, es va acabar en rialles i exclamacions de pura diversió. L’harmònica cadència de la veu del historiador del poble, aquell “dolç parlar d’abans”, manllevant l’expressió d’en Sergi Mas, que el caracteritza, enllaçava els fets del passat cert amb el present viu i concret. No és un present del qual una encampadana d’origen rus pugui pretendre formar part, però la seva existència té un encís especial de “les coses de sempre”, coses que han existit durant 233 anys.
Segons el Sr. Pere Canturri que forma part de la consòrcia de casats personalment i va ser el seu cònsol durant disset o divuit anys, avui en dia la germandat compta amb uns 200 associats. Pràcticament tots els andorrans recent casats de la parròquia d’Andorra entren a la consòrcia – aproximadament mitja dotzena cada any.
D’acord amb les “Constitucions de la consòrcia de l’any 1777”, abans d’admetre a un nou cofrare, la germandat deu mirar “sí es home de bona fama, ÿ bons costums, que sia alegre, ÿ vulliciòs, ÿ que no sia Borratxò, ni Escandalòs ni Alborotado, ni Aucell de rapíña o altres semblants” (cito amb l’edició de “La Consòrcia d’Andorra” de Pere Canturri de l’any 1989 a les mans, amb l’ortografia del segle XVII), i avui en dia segueixen sent estatuts vigents.
(Publicat al BonDia el 10 de juny del 2009)
La gràcia de la sal
Quan et poses a guardar secrets, tens un parlar mesurat. Tothom que ha pres un jurament a la seva vida ho sap. Els teus secrets, i amb ells els secrets dels altres, creixen amb tu i t'influeixen. La gent d'abans creia que no es podia deixar la sal a la veïna: en deixar-l'hi, tot i que tornava el saler i probablement la quantitat prestada, es perdia la gràcia de la sal, i la veïna se n'apoderava. La gent que en guarda a la memòria no et revela els secrets: perdrien la gràcia de la sal i, sense voler, te n'apoderaries.
T'expliquen els fets amagant-ne un gra del sentit. T'eduquen en la ciència d'endevinar l'aparent. Et parlen molt a poc a poc, introduint-te dia a dia en el món del misteri allà on no l'havies esbrinat, ensenyant-te a intuir l'essencial en la fredor dels silencis.
Les generacions posteriors es preocupen que la tradició no es perdi. Per als que guarden la gràcia de la sal, el que es mor no es perd: es desgasta, es desintegra i torna a formar part d'una nova vida amb la naturalitat d'uns draps reciclats. La cosa que es perd no és aquella que s'ha mort: és aquella que s'ha deixat al foraster i està ben aprofitada a casa seva. La cosa perduda no és morta: ha marxat a fer un
tomb antropològic després de deixar la casa pairal.
La gent gran d'avui en dia no es considera gran. Ja m'ho deia el mossèn Ramon; els padrins que no van a l'associació de la gent gran pensen que no són grans. En lloc d'associació de gent gran en podríem dir associació de gent, per dissimular. Els seus padrins sí que n'eren, de grans; des que hi ha carretera, la gent del poble és jove.
Deixant de banda les circumstàncies de la segona joventut de Faust (de Goethe), que són, al cap i a la fi , de domini públic, recordem que cap al fi nal de l'obra del geni alemany el protagonista es va fer vell de bell nou i es va convertir en un ferm defensor de la noció de progrés, del creixement del poble, de la gent lliure a la seva terra lliure. La nova construcció i la llibertat de la seva gent van ser els
ingredients del seu moment perfecte que ha volgut parar: ni l'amor, ni el poder, ni la saviesa l'entusiasmaven tant com el progrés, tal com diríem avui en dia, econòmic i polític del seu poble.
En cada bugada es perd un llençol. Això, segons he après, ho deien els padrins dels padrins, que eren contraris a la noció de progrés. La gent nascuda al segle XX ha fet la vida amb la consciència que la desintegració progressiva dels llençols és menys dramàtica si es fa en nom de la higiene. Els joves d'avui en dia ens atansem als objectes dels dies passats, i els progressistes d'edat avançada ens miren amb
curiositat divertida: han viscut decennis de la seva vida construint el nou món, i ara els néts, ociosos i ben alimentats, s'han posat a reconstruir les miques de tot el que ells havien volgut deixar enrere.
El bastiment de la nova Andorra és el seu llegat. Ells, i ningú més que ells, ens poden ajudar a entendre el creixement singular, únic en el món, d'aquest país durant el segle passat, si és que el volem entendre com a creixement sa d'una societat sana. He viscut uns anys de la meva vida a l'estranger al niu d'una relativa misèria, i els faria cas. Han fet, per nosaltres, una societat pròspera de la qual hem d'estar orgullosos, tant d'ella com d'ells, i si "no penetrem bé sa fi nesa", pitjor per a nosaltres.
Tot i així, en els seus petits silencis es desdibuixen els secrets de les èpoques passades, es desintegren en l'aire i tornen a formar part d'aquestes valls, les seves roques, els seus llacs. Dels rius, dels arbres, del vent.
(Publicat el BonDia el 17 de juny del 2009)
T'expliquen els fets amagant-ne un gra del sentit. T'eduquen en la ciència d'endevinar l'aparent. Et parlen molt a poc a poc, introduint-te dia a dia en el món del misteri allà on no l'havies esbrinat, ensenyant-te a intuir l'essencial en la fredor dels silencis.
Les generacions posteriors es preocupen que la tradició no es perdi. Per als que guarden la gràcia de la sal, el que es mor no es perd: es desgasta, es desintegra i torna a formar part d'una nova vida amb la naturalitat d'uns draps reciclats. La cosa que es perd no és aquella que s'ha mort: és aquella que s'ha deixat al foraster i està ben aprofitada a casa seva. La cosa perduda no és morta: ha marxat a fer un
tomb antropològic després de deixar la casa pairal.
La gent gran d'avui en dia no es considera gran. Ja m'ho deia el mossèn Ramon; els padrins que no van a l'associació de la gent gran pensen que no són grans. En lloc d'associació de gent gran en podríem dir associació de gent, per dissimular. Els seus padrins sí que n'eren, de grans; des que hi ha carretera, la gent del poble és jove.
Deixant de banda les circumstàncies de la segona joventut de Faust (de Goethe), que són, al cap i a la fi , de domini públic, recordem que cap al fi nal de l'obra del geni alemany el protagonista es va fer vell de bell nou i es va convertir en un ferm defensor de la noció de progrés, del creixement del poble, de la gent lliure a la seva terra lliure. La nova construcció i la llibertat de la seva gent van ser els
ingredients del seu moment perfecte que ha volgut parar: ni l'amor, ni el poder, ni la saviesa l'entusiasmaven tant com el progrés, tal com diríem avui en dia, econòmic i polític del seu poble.
En cada bugada es perd un llençol. Això, segons he après, ho deien els padrins dels padrins, que eren contraris a la noció de progrés. La gent nascuda al segle XX ha fet la vida amb la consciència que la desintegració progressiva dels llençols és menys dramàtica si es fa en nom de la higiene. Els joves d'avui en dia ens atansem als objectes dels dies passats, i els progressistes d'edat avançada ens miren amb
curiositat divertida: han viscut decennis de la seva vida construint el nou món, i ara els néts, ociosos i ben alimentats, s'han posat a reconstruir les miques de tot el que ells havien volgut deixar enrere.
El bastiment de la nova Andorra és el seu llegat. Ells, i ningú més que ells, ens poden ajudar a entendre el creixement singular, únic en el món, d'aquest país durant el segle passat, si és que el volem entendre com a creixement sa d'una societat sana. He viscut uns anys de la meva vida a l'estranger al niu d'una relativa misèria, i els faria cas. Han fet, per nosaltres, una societat pròspera de la qual hem d'estar orgullosos, tant d'ella com d'ells, i si "no penetrem bé sa fi nesa", pitjor per a nosaltres.
Tot i així, en els seus petits silencis es desdibuixen els secrets de les èpoques passades, es desintegren en l'aire i tornen a formar part d'aquestes valls, les seves roques, els seus llacs. Dels rius, dels arbres, del vent.
(Publicat el BonDia el 17 de juny del 2009)
Temps i espai
Els andorrans de soca-rel vénen de cases molt velles. Gent respectada, ocupada i críptica, els nascuts el primer terç del segle XX em diuen que és important omplir el temps amb les nobles accions de solidaritat, il·lusió i esperança.
Som molt distints. Tot i així, tant ells com jo recordem una infància de sopes per esmorzar i farinetes per sopar, l’alegria de menjar pollastre el dia de festa, la tasca de vigilar els porcs i collir patates a l’època de les vacances escolars. Compartim la transició dels esclops, amb mitjons de llana fets per la padrina, al calçat de marca, de l’aigua freda de pou a l’aigua corrent. Recordem l’orgull de tenir instal·lada una dutxa, de tenir aigua calenta. Hem ballat als carrers acompanyats d’acordionista, hem anat a mirar la televisió a casa dels veïns perquè no en teníem. Teníem llits amb el capçal de ferro, havíem sentit les històries de la gana i misèria dels padrins. Vivíem en un poble on la gent tenia fama de sorruda, de desconfiada, de silenciosa. Havíem vist els nens jugar a tirarse pedres al cap. A la gran majoria dels
nostres companys d’estudi els pegaven a casa regularment.
Recordem l’arribada dels treballadors de les regions llunyanes, habitualment del sud, la desconfiança que els teníem nosaltres i els nostres parents, el fet de no entendre la llengua que parlaven, la curiositat de veure els seus estranys costums, les ganes que marxessin, la decepció de veure’ls marxar. Recordem les ganes de modernitzar-ho tot i la tristor d’haver-ho fet. Tots hem llençat algun vell trast pel qual els antiquaris ara donarien una fortuna, i no ens en penedim.
A casa nostra, no hi creixien préssecs ni taronges. Hi havia remolatxes, cols i naps. Tallàvem llenya amb una destral, recollíem els fems de les vaques per abonar els camps. La taula del menjador era llarga, de fusta esquerdada. De petits, anàvem als enterraments dels veïns, en què les nostres padrines preparaven el dinar per a la família del difunt. A l’armari de la casa, les padrines tenien un vestit especial i sabates guardats perquè les vestissin el dia de morir.
Havíem jugat amb les herbes i amb les granotes. Quan arribava el cotxe de línia, sempre anàvem corrents a veure qui portava. Si un foraster arribava al poble, el miràvem, mig amagats darrere de les portes. Tots sortíem al carrer per veure passar la vacada, fins i tot els que no hi teníem cap vaca.
Les portes no es tancaven amb clau; el cadenat es posava de vegades quan marxàvem a la fira perquè se sabés que no hi érem, però no es tancava, i es demanava als veïns que donessin menjar als animals durant la nostra absència. Si un amic et venia a veure i eres a la muntanya buscant bolets, sortia la veïna i li explicava a quina hora te n'havies anat, amb qui i en quina direcció. De nens, somniàvem a convertir-nos en gent de pes, agrònoms, fusters o mecànics.
De vegades, la nostra diferència d’edat pot arribar a cinquanta anys o sobrepassar-los. Vam néixer a mig món els uns dels altres. Parlem de festes dels dies passats; en la meva infància, no n'hi havia tantes com en la seva. A casa meva, gairebé ningú va viure tants anys com ells; quan els pregunto l’any de naixement, sempre tinc com a referència l’any que nasqué la meva àvia Olga, el 1923, i penso: la iaia seria quatre anys més gran, la iaia seria dos anys més jove. Em pesa el temps que passo sense ells, tan buit com el que passen ells sense els joves. Sóc plenament conscient que entre aquells joves que troben a faltar no hi figuro jo. M’intento convèncer que quan els vaig a veure, hi vaig per feina; frenèticament
busco material complementari que justifi qui el fet de tornar.
Recordem les coses trivials d’un tros de vida perduda que atresorem: a voltes, el que per a ells és la terra llunyana de les èpoques passades per a mi simplement és terra llunyana. El seu dol és digne: la seva terra del passat només es guarda en el record, per moltes ganes que es tinguin d’agafar “un eixartell i cavar de nou el meu país”, com ens diu Antoni Morell, com es canta amb la música de Natàlia Solà; la meva terra llunyana és una terra física i existent. Sigui com sigui, l’hem deixat o ens l’han presa, i per molts eixartells o cotxes que s’agafin, no som els mateixos que érem. Ajuntant els nostres records, construïm el present, i tot present és fet de memòries i paraules. Sumant els nostres esforços, construirem la vida del record, en un racó de l’ara i aquí, perquè al lloc de què parlem, agosarats allunyats i orfes, no tornarem, no tornarem, no tornarem.
(Publicat al BonDia el 15 de juny del 2009)
Som molt distints. Tot i així, tant ells com jo recordem una infància de sopes per esmorzar i farinetes per sopar, l’alegria de menjar pollastre el dia de festa, la tasca de vigilar els porcs i collir patates a l’època de les vacances escolars. Compartim la transició dels esclops, amb mitjons de llana fets per la padrina, al calçat de marca, de l’aigua freda de pou a l’aigua corrent. Recordem l’orgull de tenir instal·lada una dutxa, de tenir aigua calenta. Hem ballat als carrers acompanyats d’acordionista, hem anat a mirar la televisió a casa dels veïns perquè no en teníem. Teníem llits amb el capçal de ferro, havíem sentit les històries de la gana i misèria dels padrins. Vivíem en un poble on la gent tenia fama de sorruda, de desconfiada, de silenciosa. Havíem vist els nens jugar a tirarse pedres al cap. A la gran majoria dels
nostres companys d’estudi els pegaven a casa regularment.
Recordem l’arribada dels treballadors de les regions llunyanes, habitualment del sud, la desconfiança que els teníem nosaltres i els nostres parents, el fet de no entendre la llengua que parlaven, la curiositat de veure els seus estranys costums, les ganes que marxessin, la decepció de veure’ls marxar. Recordem les ganes de modernitzar-ho tot i la tristor d’haver-ho fet. Tots hem llençat algun vell trast pel qual els antiquaris ara donarien una fortuna, i no ens en penedim.
A casa nostra, no hi creixien préssecs ni taronges. Hi havia remolatxes, cols i naps. Tallàvem llenya amb una destral, recollíem els fems de les vaques per abonar els camps. La taula del menjador era llarga, de fusta esquerdada. De petits, anàvem als enterraments dels veïns, en què les nostres padrines preparaven el dinar per a la família del difunt. A l’armari de la casa, les padrines tenien un vestit especial i sabates guardats perquè les vestissin el dia de morir.
Havíem jugat amb les herbes i amb les granotes. Quan arribava el cotxe de línia, sempre anàvem corrents a veure qui portava. Si un foraster arribava al poble, el miràvem, mig amagats darrere de les portes. Tots sortíem al carrer per veure passar la vacada, fins i tot els que no hi teníem cap vaca.
Les portes no es tancaven amb clau; el cadenat es posava de vegades quan marxàvem a la fira perquè se sabés que no hi érem, però no es tancava, i es demanava als veïns que donessin menjar als animals durant la nostra absència. Si un amic et venia a veure i eres a la muntanya buscant bolets, sortia la veïna i li explicava a quina hora te n'havies anat, amb qui i en quina direcció. De nens, somniàvem a convertir-nos en gent de pes, agrònoms, fusters o mecànics.
De vegades, la nostra diferència d’edat pot arribar a cinquanta anys o sobrepassar-los. Vam néixer a mig món els uns dels altres. Parlem de festes dels dies passats; en la meva infància, no n'hi havia tantes com en la seva. A casa meva, gairebé ningú va viure tants anys com ells; quan els pregunto l’any de naixement, sempre tinc com a referència l’any que nasqué la meva àvia Olga, el 1923, i penso: la iaia seria quatre anys més gran, la iaia seria dos anys més jove. Em pesa el temps que passo sense ells, tan buit com el que passen ells sense els joves. Sóc plenament conscient que entre aquells joves que troben a faltar no hi figuro jo. M’intento convèncer que quan els vaig a veure, hi vaig per feina; frenèticament
busco material complementari que justifi qui el fet de tornar.
Recordem les coses trivials d’un tros de vida perduda que atresorem: a voltes, el que per a ells és la terra llunyana de les èpoques passades per a mi simplement és terra llunyana. El seu dol és digne: la seva terra del passat només es guarda en el record, per moltes ganes que es tinguin d’agafar “un eixartell i cavar de nou el meu país”, com ens diu Antoni Morell, com es canta amb la música de Natàlia Solà; la meva terra llunyana és una terra física i existent. Sigui com sigui, l’hem deixat o ens l’han presa, i per molts eixartells o cotxes que s’agafin, no som els mateixos que érem. Ajuntant els nostres records, construïm el present, i tot present és fet de memòries i paraules. Sumant els nostres esforços, construirem la vida del record, en un racó de l’ara i aquí, perquè al lloc de què parlem, agosarats allunyats i orfes, no tornarem, no tornarem, no tornarem.
(Publicat al BonDia el 15 de juny del 2009)
Terminologia de pernil
En primer lloc, el meu profund respecte a tota mena de famílies. La tradició i la continuïtat de totes les coses bones és sagrada. Podem estar orgullosos dels nostres avantpassats perquè sempre s’han quedat al mateix lloc, o podem estar-ne orgullosos perquè van veure món. Podem estar contents perquè van guardar la tradició, o bé perquè van viure l’aventura. No hi ha res com tenir àvies i besàvies, avis i besavis per recordar.
M’agrada la terminologia relacionada amb el món de les plantes. Quan un interlocutor es defineix com a andorrà d’arrel fonda, hi veig una imatge que té una força important. L’expressió catalana "de soca-rel" té la mateixa forma, i força, d’arbre. No vull pensar en mi mateixa com a desarrelada, però tinc trossets de les meves arrels enterrades a la terra dels Urals, i quan sento parlar de la necessitat de tornar a les arrels, sé de què em parlen.
L'única definició de les famílies que em deixa vagament incòmoda és la relacionada amb productes d’alimentació. Potser és degut a la meva procedència forana, al fet que el català no és la meva llengua materna, però sempre tinc l'estranya sensació que si parlem de gent de pota negra, els altres ens hauríem de distribuir, seguint l’analogia amb els pernils, en els del país i els d’importació, i aquí ja m’embolico. L’expressió "de pota negra" la veig tan relacionada amb la tradició ibèrica, castellana, que cada vegada que la sento al terreny andorrà em preocupa.
Podríem ser com els vins; doncs hi hauria gent de gran reserva (molt reservats, probablement). Podríem anomenarnos curats, semicurats o tendres, com els formatges. Però se m’escapa la gràcia de la terminologia de pernil, per molt que me la miri i remiri.
(Publicat al BonDia el 8 de juliol del 2009)
M’agrada la terminologia relacionada amb el món de les plantes. Quan un interlocutor es defineix com a andorrà d’arrel fonda, hi veig una imatge que té una força important. L’expressió catalana "de soca-rel" té la mateixa forma, i força, d’arbre. No vull pensar en mi mateixa com a desarrelada, però tinc trossets de les meves arrels enterrades a la terra dels Urals, i quan sento parlar de la necessitat de tornar a les arrels, sé de què em parlen.
L'única definició de les famílies que em deixa vagament incòmoda és la relacionada amb productes d’alimentació. Potser és degut a la meva procedència forana, al fet que el català no és la meva llengua materna, però sempre tinc l'estranya sensació que si parlem de gent de pota negra, els altres ens hauríem de distribuir, seguint l’analogia amb els pernils, en els del país i els d’importació, i aquí ja m’embolico. L’expressió "de pota negra" la veig tan relacionada amb la tradició ibèrica, castellana, que cada vegada que la sento al terreny andorrà em preocupa.
Podríem ser com els vins; doncs hi hauria gent de gran reserva (molt reservats, probablement). Podríem anomenarnos curats, semicurats o tendres, com els formatges. Però se m’escapa la gràcia de la terminologia de pernil, per molt que me la miri i remiri.
(Publicat al BonDia el 8 de juliol del 2009)
Món estimat
Aquesta casa és sagrada per a tots que hi entren. Tothom s’hi sent acollit, tots sabem que hi podríem acudir per compartir les alegries i les penes més amargues. Naturalment no és l’únic lloc d’aquesta mena, però la seva naturalesa, en combinació amb les característiques esmentades, el fa únic. No és una església, no és un hospital ni una associació caritativa: és una casa de colònies.
Nens i adults sentim el caràcter especial d’aquesta casa: un caràcter solidari, alegre, muntanyenc. Hi he vingut a parlar amb la persona que la porta, el seu centre, inspiració i esperança. És un senyor amb cara de pagès i botes de muntanya, amb expressió de bon humor i energia incommesurable.
Amb l’eterna convicció de metge de l’ànima, des del principi de la conversa el mossèn em parla de la fe. Reconec que la infància comunista em deu haver deixat una invisible marca: davant de les persones d’estricta formació religiosa, adopto una postura laica. He vingut a parlar amb el meu interlocutor en la seva funció d’intel•lectual, autor de llibres i articles, figura pública, fundador de l’AINA. Em fa de guia espiritual, igualment; el seu missatge de la bona nova és tan captivador que gairebé desitjo tornar-me agnostica per ser convençuda i convertida. Tot i així, no vull que dubti de la sinceritat de les meves conviccions: els russos de cara rodona, amb ulls de plaer i patiment, no duem la disciplinada expressió de verges romàniques, però som ferventment devots.
Tant el mossèn com jo som professors. Especialistes de l’ànima, ens asseiem l’un davant de l’altre, i esperem confessions. Tant l’un com l’altre revelem pocs detalls que puguin provocar la curiositat. Acostumats a dibuixar visions celestials davant dels ulls dels feligresos o oients, tenim una vida ordenada i tranquil•la, una vida de treball i il•lusió. Les nostres transgressions són imaginàries, els nostres pecats són pecats d’estar per casa: des de l’última confessió, res del que no s’arregli amb quatre parenostres. Admiradors de la bellesa, l’associem amb la bondat i la veritat.
Em parla del mossèn Cinto Verdaguer que era tremendament enamoradís, i com això no contradeia la seva vocació religiosa. Sé de primera mà que qualsevol compromís, sigui eclesiàstic, sigui matrimonial, no ens allibera de la propensió a l’admiració. Havent pres els nostres compromisos, controlem les nostres vides del pensament; som part de la nostra terra d’adopció, i com a totes les Valls d’Andorra, ens salva la Mare de Déu de Meritxell, ens sostenen les mans dels cants. La Casa Pairal de tots ens acull, i cada pam de terra ens és sagrat. Els dos som conscients que cada primavera Crist, amb la terrible càrrega de la nostra salvació, es queda sense vida per un temps, per fruir de la Pasqua.
No som tan diferents: gran part dels seus llibres preferits me’ls sé de memòria: “El Petit príncep”, el “Canigó”, l’Evangeli. Els meus llavis recorden el gust del dol, i tantes vegades com ell he estat a punt d’ofegar-me en la profunditat del mar desesperada per culpa de dubtes inesperats. No ens ofegarem: la fe ens allarga una ma amiga, i tornem a caminar per les ones de l’oceà, contràriament a tota evidència de la realitat física i mental, preciosa i quotidiana, del nostre món estimat.
(Publicat al BonDia el 29 de juliol del 2009)
Nens i adults sentim el caràcter especial d’aquesta casa: un caràcter solidari, alegre, muntanyenc. Hi he vingut a parlar amb la persona que la porta, el seu centre, inspiració i esperança. És un senyor amb cara de pagès i botes de muntanya, amb expressió de bon humor i energia incommesurable.
Amb l’eterna convicció de metge de l’ànima, des del principi de la conversa el mossèn em parla de la fe. Reconec que la infància comunista em deu haver deixat una invisible marca: davant de les persones d’estricta formació religiosa, adopto una postura laica. He vingut a parlar amb el meu interlocutor en la seva funció d’intel•lectual, autor de llibres i articles, figura pública, fundador de l’AINA. Em fa de guia espiritual, igualment; el seu missatge de la bona nova és tan captivador que gairebé desitjo tornar-me agnostica per ser convençuda i convertida. Tot i així, no vull que dubti de la sinceritat de les meves conviccions: els russos de cara rodona, amb ulls de plaer i patiment, no duem la disciplinada expressió de verges romàniques, però som ferventment devots.
Tant el mossèn com jo som professors. Especialistes de l’ànima, ens asseiem l’un davant de l’altre, i esperem confessions. Tant l’un com l’altre revelem pocs detalls que puguin provocar la curiositat. Acostumats a dibuixar visions celestials davant dels ulls dels feligresos o oients, tenim una vida ordenada i tranquil•la, una vida de treball i il•lusió. Les nostres transgressions són imaginàries, els nostres pecats són pecats d’estar per casa: des de l’última confessió, res del que no s’arregli amb quatre parenostres. Admiradors de la bellesa, l’associem amb la bondat i la veritat.
Em parla del mossèn Cinto Verdaguer que era tremendament enamoradís, i com això no contradeia la seva vocació religiosa. Sé de primera mà que qualsevol compromís, sigui eclesiàstic, sigui matrimonial, no ens allibera de la propensió a l’admiració. Havent pres els nostres compromisos, controlem les nostres vides del pensament; som part de la nostra terra d’adopció, i com a totes les Valls d’Andorra, ens salva la Mare de Déu de Meritxell, ens sostenen les mans dels cants. La Casa Pairal de tots ens acull, i cada pam de terra ens és sagrat. Els dos som conscients que cada primavera Crist, amb la terrible càrrega de la nostra salvació, es queda sense vida per un temps, per fruir de la Pasqua.
No som tan diferents: gran part dels seus llibres preferits me’ls sé de memòria: “El Petit príncep”, el “Canigó”, l’Evangeli. Els meus llavis recorden el gust del dol, i tantes vegades com ell he estat a punt d’ofegar-me en la profunditat del mar desesperada per culpa de dubtes inesperats. No ens ofegarem: la fe ens allarga una ma amiga, i tornem a caminar per les ones de l’oceà, contràriament a tota evidència de la realitat física i mental, preciosa i quotidiana, del nostre món estimat.
(Publicat al BonDia el 29 de juliol del 2009)
TANTS CAPS, TANTS BARRETS
Vaig fer el meu primer viatge a les Valls enmig d’una colla de turistes que compraven formatge i sucre. Podien ser els anys vuitanta, però ni això: us parlo del 97. No vaig tenir la sort de conèixer l’Escaldes- Engordany plena de prats. No he vist els créixens florir a la vora del xalet del Montanya. Des de la meva arribada a Andorra, no he vist als carrers ni un sol ruc (naturalment, parlem dels animals). L’edifici del Govern ja era gran i ple de funcionaris, com tots els edificis del Govern de la resta del món per mi conegut. Vaig trigar anys a aprendre a estimar i a entendre aquesta terra de mites amagats, de mil botigues, de gent prudent i de secrets coneguts. Mites amagats… ¿qui els explica? Avui he parlat amb una persona que els ha compartit amb mi i amb tothom.
Els llibres "Andorra… sense coprínceps?" i "Els andorrans som així" (sobretot el segon, però també el primer, tot i que és un llibre d’opinió) expliquen faules i anècdotes d’un definit valor literari. Les faules tenen moralitat, les anècdotes fan somriure: són llibres que llegeixes d’un sol alè i que recordes durant molts dies.
A la portada del llibre "Els andorrans som així" veiem dos ciutadans amb els caps plens de núvols. “Tants caps, tants barrets”, m’indica l’autor. És un recull d’històries populars que en el seu moment em va inspirar per començar a lligar els fils de les meves narracions. La portada de l’altre em va servir per fer la coneixença d’una part de la família del senyor Pere Moles Aristot, mentre el llegia fent un tallat a La Paella. “Aquest llibre l’ha fet el meu pare!”, comentà la senyora asseguda a la taula del meu costat. “El padrí!”, cridà l’Alèxia assenyalant la fotografi a de la portada. “El vaig a veure ara mateix.” “¿I ho entens tot, del llibre?” “Jo crec que sí.” Ens vam acomiadar, emocionades totes dues.
Els escrits de Pere Moles ens parlen de la cultura andorrana: en formen part, però també ens en parlen. Potser per aquesta mateixa raó llegeixo la inquietud de viatger a la seva mirada. Sé que parla quatre idiomes, com la gran majoria dels andorrans: ¿o més de quatre, potser? Ha vist més món que jo. Li veig als ulls la nostàlgia dels països llunyans, quan descriu els enormes vaixells que arribaven al port de Southampton: va viure a Anglaterra durant un any, als anys 1950. “¿Us agradava viure a l’estranger?”, pregunto. Assenteix amb el cap: les memòries de Londres quan era la ciutat més important del món, més important que París o Nova York, són les imatges més encisadores de quan tenia vint anys. En aquella època, havia pensat anar a treballar a Austràlia “amb pic i pala”, en companyia d’uns amics. Se’ls va refusar el permís de treball australià per no ser súbdits britànics, i va tornar a Andorra per treballar de secretari a l’Automòbil Club. Hi tenien una màquina d’escriure, cosa que no tenien en aquells moments a ca la Vall, i el M. I. Síndic –el senyor Francesc Cairat– el cridava quan necessitava que li passessin a màquina alguna carta oficial.
Entre els assoliments importants de l’Automòbil Club hi ha la introducció del distintiu AND en la matrícula andorrana per als cotxes. En la meva recerca de referents identitaris, més d’una vegada vaig trobar referències a aquesta matrícula: d'una forma diferent de com ho fan l’espanyola o la francesa, ens fa saber que som a prop de casa cada vegada que la veiem per França o per Espanya.
Viu a la mateixa casa en la qual va néixer: la casa Aristot. Té una cadència de parlar suau; un amic escriptor i polític em va dir un dia que per entendre els llibres de Pere Moles els hem d’imaginar llegits amb la seva veu. Les coses més polèmiques dites amb la seva entonació ens introdueixen en un ambient de discussió pacífica, de pau, de bon humor. Quan parlen d’ell, les persones que el coneixen fan servir l’adjectiu “assenyat”: Una persona molt assenyada.
Em diu que el Consell, abans de la Constitució, era més divertit: tothom hi podia dir la seva, sense disciplina de partit ni reglament. Probablement, el sistema d’ara és més just: quan es feia a l’antiga era més personalitzat.
Intento agafar el ritme pausat de les seves històries, entendre el temps quan l’import i l’export es feia via contraban, quan tots parlaven de tu a tu, quan el poble era poble, feia la vida de poble i sols somniava a esdevenir ciutat. Demano que em signi el llibre i escriu: “A la meva amiga Alexandra…” El conec d’una hora de conversa i en veure la inscripció entenc que desitjo desesperadament ser-ne amiga. Comenta que volia fer una conclusió per al seu llibre "Els andorrans som així" que expliqués com són els andorrans, però s’ho va repensar i es va quedar sense.
¿Com són, els andorrans? Les petites històries que explica ens ho fan saber de manera intangible. La nova Andorra urbana, malmesa i adornada li somriu amb timidesa: a les esquerdes del ciment, darrere dels fanals moderns, amaga l’ànima rural i la manera de ser de poble. Als seus carrers, en cotxe i passejant, veiem els habitants de les Valls que no saben ben bé com són, tindrien dificultats per explicar-ho i fan la seva vida amb els caps plens de núvols, poblats d’opinions i de projectes, coronats de barrets metafòrics de tots els colors.
(Publicat al BonDia el 30 de setembre del 2009)
Els llibres "Andorra… sense coprínceps?" i "Els andorrans som així" (sobretot el segon, però també el primer, tot i que és un llibre d’opinió) expliquen faules i anècdotes d’un definit valor literari. Les faules tenen moralitat, les anècdotes fan somriure: són llibres que llegeixes d’un sol alè i que recordes durant molts dies.
A la portada del llibre "Els andorrans som així" veiem dos ciutadans amb els caps plens de núvols. “Tants caps, tants barrets”, m’indica l’autor. És un recull d’històries populars que en el seu moment em va inspirar per començar a lligar els fils de les meves narracions. La portada de l’altre em va servir per fer la coneixença d’una part de la família del senyor Pere Moles Aristot, mentre el llegia fent un tallat a La Paella. “Aquest llibre l’ha fet el meu pare!”, comentà la senyora asseguda a la taula del meu costat. “El padrí!”, cridà l’Alèxia assenyalant la fotografi a de la portada. “El vaig a veure ara mateix.” “¿I ho entens tot, del llibre?” “Jo crec que sí.” Ens vam acomiadar, emocionades totes dues.
Els escrits de Pere Moles ens parlen de la cultura andorrana: en formen part, però també ens en parlen. Potser per aquesta mateixa raó llegeixo la inquietud de viatger a la seva mirada. Sé que parla quatre idiomes, com la gran majoria dels andorrans: ¿o més de quatre, potser? Ha vist més món que jo. Li veig als ulls la nostàlgia dels països llunyans, quan descriu els enormes vaixells que arribaven al port de Southampton: va viure a Anglaterra durant un any, als anys 1950. “¿Us agradava viure a l’estranger?”, pregunto. Assenteix amb el cap: les memòries de Londres quan era la ciutat més important del món, més important que París o Nova York, són les imatges més encisadores de quan tenia vint anys. En aquella època, havia pensat anar a treballar a Austràlia “amb pic i pala”, en companyia d’uns amics. Se’ls va refusar el permís de treball australià per no ser súbdits britànics, i va tornar a Andorra per treballar de secretari a l’Automòbil Club. Hi tenien una màquina d’escriure, cosa que no tenien en aquells moments a ca la Vall, i el M. I. Síndic –el senyor Francesc Cairat– el cridava quan necessitava que li passessin a màquina alguna carta oficial.
Entre els assoliments importants de l’Automòbil Club hi ha la introducció del distintiu AND en la matrícula andorrana per als cotxes. En la meva recerca de referents identitaris, més d’una vegada vaig trobar referències a aquesta matrícula: d'una forma diferent de com ho fan l’espanyola o la francesa, ens fa saber que som a prop de casa cada vegada que la veiem per França o per Espanya.
Viu a la mateixa casa en la qual va néixer: la casa Aristot. Té una cadència de parlar suau; un amic escriptor i polític em va dir un dia que per entendre els llibres de Pere Moles els hem d’imaginar llegits amb la seva veu. Les coses més polèmiques dites amb la seva entonació ens introdueixen en un ambient de discussió pacífica, de pau, de bon humor. Quan parlen d’ell, les persones que el coneixen fan servir l’adjectiu “assenyat”: Una persona molt assenyada.
Em diu que el Consell, abans de la Constitució, era més divertit: tothom hi podia dir la seva, sense disciplina de partit ni reglament. Probablement, el sistema d’ara és més just: quan es feia a l’antiga era més personalitzat.
Intento agafar el ritme pausat de les seves històries, entendre el temps quan l’import i l’export es feia via contraban, quan tots parlaven de tu a tu, quan el poble era poble, feia la vida de poble i sols somniava a esdevenir ciutat. Demano que em signi el llibre i escriu: “A la meva amiga Alexandra…” El conec d’una hora de conversa i en veure la inscripció entenc que desitjo desesperadament ser-ne amiga. Comenta que volia fer una conclusió per al seu llibre "Els andorrans som així" que expliqués com són els andorrans, però s’ho va repensar i es va quedar sense.
¿Com són, els andorrans? Les petites històries que explica ens ho fan saber de manera intangible. La nova Andorra urbana, malmesa i adornada li somriu amb timidesa: a les esquerdes del ciment, darrere dels fanals moderns, amaga l’ànima rural i la manera de ser de poble. Als seus carrers, en cotxe i passejant, veiem els habitants de les Valls que no saben ben bé com són, tindrien dificultats per explicar-ho i fan la seva vida amb els caps plens de núvols, poblats d’opinions i de projectes, coronats de barrets metafòrics de tots els colors.
(Publicat al BonDia el 30 de setembre del 2009)
Camí del tresor
El sentit comú de les persones es basa en rumors de fonament dubtós. Com que tinc tota la seguretat que sols hi ha un autobús per hora, arribo a la parròquia de la meva destinació amb una hora d'antelació. Amb la idea de visitar l’esglesia, el cementiri, el poble, m’atanso al despatx de l'home que entrevistaré, per a assegurar-me que em trobo al lloc correcte. M’obren la porta. “- No haviem quedat a les onze?” “Sí.” “Passa”.
Frenèticament, canvio les piles de la gravadora. “- Com que vostè és un dels estudiosos del tema…” “Digues-me de tu si no et sap greu”. Em quedo parada, muda. Més endavant em parlarà de la timidesa dels andorrans; per molt russa que pugui ser, m’hi identificaré.
Entre les coses que em sobten del meu interlocutor, un cop m’he familiaritzat amb la seva trajectòria professional i social, hi figura la capacitat d’aplegar, al voltant de la mateixa taula, persones fascinants ben diferents. Hi veig una capacitat inherènt d’admiració, el costum de veure els tresors, a tres metres de profunditat, allà on realment són. Al poble de la meva infantesa, abans de fer un pou, consultaves a un especialista, que et deia on s’havia de cavar. Mirant-lo als ulls, reconec aquella expressió que guardo oblidada del cercador del tresor de l’aigua. Em diu que sempre busquem l’oasi al desert sense saber que l’oasi som nosaltres. I penso: “Som la llum del món”.
Entre les coses ben concretes i les eixarnoles d’idealisme pur i madurat, m’orienta i em perd. El veig alhora caòtic i clar: singular. Com a tants andorrans amb els quals he parlat, no es considera representatiu. No goso discrepar en veu alta, però per mi ho és.
Andorrà nascut a l’estranger, desde petit havia somniat en el país dels seus padrins. Andorra és una barreja de somnis i fets, i representa les dues coses: les visibles i les invisibles. Es requereix un gran esforç de voluntat per reconciliar-les. Em fa una petita introducció a les trajectòries vitals de les persones representatives d’Andorra que el van influenciar, i encetem la discussió sobre la visió que podem tenir dels seus moments més gloriosos i més mediocres. Parla de l’Esteve Albert – diu que es mereix un monument – i vagament me’l recorda, no perquè l’hagi vist mai, sinó perquè l’imagino amb la mateixa expressió als ulls, ulls davant dels quals s’estén l’Andorra romàntica, mítica i resplandent del seu cor.
Fa una sèrie de comentaris a primera vista contradictoris. Comenta que els andorrans són per naturalesa solidaris. Que l’andorrà és prudent. Que els de fora reconeixen l’andorrà perquè té el cotxe més gran. Em recorda els versos de Guillem d’Efak: “Mallorquins, siau qui sou!” i em fa saber que sempre ha pensat el mateix en el cas d’Andorra: “Hem passat molta sendera/ fins arribar aquí on som, però la Història ens convida:/ andorrans, siau qui sou!” Contesto amb els versos del mateix autor: “Sé que sóc etern;/ un punt de consciència/ entre cel i infern”. Som un poble que ha fet un gran camí. Em comenta que de vegades ens perdem pels nostres camins, però, quan un es perd, troba coses que ningú abans havia trobat.
Marxo per tornar, una vegada i una altra, sempre desitjant que als seus senders, tant de la plana com de la muntanya, segueixi trobant tresors preciosos, sorprenents i quotidians, reals i imaginaris.
(Publicat al BonDia el 7 d'octubre del 2009)
Frenèticament, canvio les piles de la gravadora. “- Com que vostè és un dels estudiosos del tema…” “Digues-me de tu si no et sap greu”. Em quedo parada, muda. Més endavant em parlarà de la timidesa dels andorrans; per molt russa que pugui ser, m’hi identificaré.
Entre les coses que em sobten del meu interlocutor, un cop m’he familiaritzat amb la seva trajectòria professional i social, hi figura la capacitat d’aplegar, al voltant de la mateixa taula, persones fascinants ben diferents. Hi veig una capacitat inherènt d’admiració, el costum de veure els tresors, a tres metres de profunditat, allà on realment són. Al poble de la meva infantesa, abans de fer un pou, consultaves a un especialista, que et deia on s’havia de cavar. Mirant-lo als ulls, reconec aquella expressió que guardo oblidada del cercador del tresor de l’aigua. Em diu que sempre busquem l’oasi al desert sense saber que l’oasi som nosaltres. I penso: “Som la llum del món”.
Entre les coses ben concretes i les eixarnoles d’idealisme pur i madurat, m’orienta i em perd. El veig alhora caòtic i clar: singular. Com a tants andorrans amb els quals he parlat, no es considera representatiu. No goso discrepar en veu alta, però per mi ho és.
Andorrà nascut a l’estranger, desde petit havia somniat en el país dels seus padrins. Andorra és una barreja de somnis i fets, i representa les dues coses: les visibles i les invisibles. Es requereix un gran esforç de voluntat per reconciliar-les. Em fa una petita introducció a les trajectòries vitals de les persones representatives d’Andorra que el van influenciar, i encetem la discussió sobre la visió que podem tenir dels seus moments més gloriosos i més mediocres. Parla de l’Esteve Albert – diu que es mereix un monument – i vagament me’l recorda, no perquè l’hagi vist mai, sinó perquè l’imagino amb la mateixa expressió als ulls, ulls davant dels quals s’estén l’Andorra romàntica, mítica i resplandent del seu cor.
Fa una sèrie de comentaris a primera vista contradictoris. Comenta que els andorrans són per naturalesa solidaris. Que l’andorrà és prudent. Que els de fora reconeixen l’andorrà perquè té el cotxe més gran. Em recorda els versos de Guillem d’Efak: “Mallorquins, siau qui sou!” i em fa saber que sempre ha pensat el mateix en el cas d’Andorra: “Hem passat molta sendera/ fins arribar aquí on som, però la Història ens convida:/ andorrans, siau qui sou!” Contesto amb els versos del mateix autor: “Sé que sóc etern;/ un punt de consciència/ entre cel i infern”. Som un poble que ha fet un gran camí. Em comenta que de vegades ens perdem pels nostres camins, però, quan un es perd, troba coses que ningú abans havia trobat.
Marxo per tornar, una vegada i una altra, sempre desitjant que als seus senders, tant de la plana com de la muntanya, segueixi trobant tresors preciosos, sorprenents i quotidians, reals i imaginaris.
(Publicat al BonDia el 7 d'octubre del 2009)
diumenge, 9 de novembre del 2008
Valors contradictoris i l’equilibri de la realitat andorrana
(Ponència a les Jornades de la SAC "Valors de la societat andorrana avui" el 22 de novembre de 2008)
Bon dia a tothom. Sóc l’Alexandra Grebennikova, i amb el poc temps que tinc avui només puc fer-vos una petita introducció al meu estudi, però us demano que tingueu en compte que es tracta d’un embrió de treball que espera ser més.
El tema de valors és la part de l’estudi de les cultures més maltractada per la visió apocalíptica del present. La serenitat s’esvaeix fàcilment, el seu record fa patir, i per a la mirada nostàlgica de la ment, qualsevol passat se’ns presenta com a perfecte. Les societats, com a éssers vius, respiren un aire diferent en cada moment de la seva existència. La visió de la bondat, de la bellesa, fins i tot de la utilitat de les coses canvia en el curs de la vida d’una persona i en el curs de la vida d’una societat. No podem parlar de la pèrdua de la bellesa i la bondat en cap moment històric prolongat. Ara sí, no és la mateixa bondat o la mateixa bellesa de vint anys enrere.
Les societats que fan patir la majoria dels seus constituents són malaltisses. No vivim en una societat d’aquest tipus: mai no hem prohibit que ningú marxi, al contrari, hem de regular la immigració. Això significa que vivim en un lloc on la vida és més agradable que a una multitud d’altres llocs del planeta, per raons econòmiques, polítiques o sentimentals.
Els canvis bruscs de la condició econòmica de les persones i la constitució demogràfica de la població poden tenir el mateix efecte que qualsevol altre canvi brusc, sigui climàtic, sigui social. Quan parlem de la crisi de valors a Andorra, normalment ens referim al fet de que la transició d’una societat petita i pobra a una societat amb alta densitat de població, multicultural i benestant, es va sentir com un canvi brusc. La nova Andorra construïda en els últims cent anys encara necessita els pensadors que defineixin la seva essència. Necessitem una clara definició del que som actualment que correspongui a la realitat, que ens faci sentir còmodes en el nostre espai al temps present. Els “orfes d’un passat llunyà... adoptats per un passat recent”, segons l’expressió de l’any 1976 de l’admirable Lídia Armengol, ens hem fet majors d’edat i necessitem saber què som, qui som, aquí i ara.
No cal donar la culpa a la història: no la canviarem. Des del meu punt de vista de ciutadana adoptiva, la transició d’un país que sacrificava els seus fills a les terres alienes per a poder mantenir la continuïtat del patrimoni a un país d’acollida, que ha esdevingut la llar de tantes persones que altrament es trobarien a altres llocs del món abandonades, infelices, i al temps de les guerres i les dictadures simplement assassinades, per a mi és una transició molt bonica. Els andorrans, un poble tradicionalment i profundament territorial, han fet a la seva dolça terra un lloc per a molts. És un procés dolorós, i s’ha de tenir un infinit respecte per a tots els que ara ressenten l’impacte que va tenir l’arribada dels immigrants. Un infinit respecte pels que han vist la seva vida trasbalsada pel fet de poder-nos acollir. I ens han acollit, hi som: els espanyols, els francesos, els portuguesos, els russos, no puc passar llista durant més temps però estic pensant en totes les nacions que formem part d’Andorra avui. Respecte i gratitud per a les muntanyes ferides per la nova construcció, que ens han permès viure al seu medi. Admiració i solidaritat per les persones que troben a faltar el so de la seva pròpia llengua al seu propi lloc de naixement, tot i que amb persistència anecdòtica continuïn parlant castellà amb els immigrants, per innata cortesia o errònia convicció.
Pensem-hi tots els que hem vingut de fora, els que recordem el poble de l’àvia situat a les terres llunyanes, pensem-hi nosaltres que ja no hi vivim: com ploraríem si arribéssim a saber que ja no s’hi parla la llengua de la nostra infància!.. Pensem-hi, i tots sense falta passarem als nostres fills una tendresa i respecte per la llengua catalana, la llengua d’aquí. Tots guardem alguna tradició de les nostres terres de naixement: el Govern facilita la propagació de les associacions culturals, i hem portat a Andorra les festes, els menjars i l’accent nadiu d’una gran quantitat d’idiomes. Però recordem-ho sempre que aquestes Valls són el poble de l’àvia de la gent que ens ha acollit, i els nostres nens que són andorrans gràcies a la decisió d’aquestes persones són part d’aquesta terra, com les roques. Els nostres nens, tot i tenint alguns la mare estrangera, són fills de la terra andorrana: respectem aquesta terra, la nostra llar, la terra dels braços oberts.
Contribuïm a la seva riquesa material: naturalment. De la mateixa forma, contribuirem a la seva riquesa cultural i la conservació de totes les coses bones que queden per conservar, del patrimoni andorrà, de la natura, d’aquesta terra, amb tota la força del cor, tot l’entusiasme del que estima i es fa estimar, tot l’amor que tenim els fills que érem de fora, però, com fan les plantes, hem fet arrels, som de la casa, som d’aquí, com el tabac o les trumfes – les patates!, flora d’origen forà.
La realitat andorrana es basa en l’equilibri de pesos desiguals: els nostres Coprinceps són un cap d’estat europeu i un bisbe d’una regió de l’altre estat; les parròquies, que tenen drets iguals, tenen dimensions diferents territorialment i demogràficament. Els pesos desiguals de la tradició i la modernitat, la població autòctona i els ciutadans d’adopció, els diferents idiomes presents a la nostra realitat quotidiana ens ajuden a mantenir el delicat equilibri d’aquest petit país, l’únic del món.
El que constituïa la vida dels andorrans de segles enrere s’ha transformat. El present s’alimenta de valors que a primera vista semblen contradictoris: al mateix temps, volem fomentar l’ús del català i l’aprenentatge de cinc idiomes diferents, volem combinar la vida cultural i financera de ciutat amb la seguretat i tranquil·litat de poble, moltes prestacions socials amb impostos limitats. La magnitud dels nostres reptes i els pocs precedents de la solució satisfactòria de problemes semblants a la resta del món fan pensar que a casa nostra, s’ha fet un bon camí.
Per a sentir-nos més segurs en totes les nostres iniciatives, necessitem pensadors que ens ajudin a definir els nostres valors existents amb més claredat. Els valors que sorgeixen de totes les conviccions personals i de grup a primera vista poden semblar contradictoris però en el seu conjunt son la base del nostre equilibri, la nostra salut com a societat, la nostra condició de ciutadans d’Andorra, ara i aquí.
Volia acabar amb el poema de Miquel Martí i Pol que apareix a la introducció del llibre de Manuel Anglada “Andorra, nació pirinenca” de l’any 1983, i es diu “ARA MATEIX”:
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som: més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en que els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada, i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Moltes gràcies.
Bon dia a tothom. Sóc l’Alexandra Grebennikova, i amb el poc temps que tinc avui només puc fer-vos una petita introducció al meu estudi, però us demano que tingueu en compte que es tracta d’un embrió de treball que espera ser més.
El tema de valors és la part de l’estudi de les cultures més maltractada per la visió apocalíptica del present. La serenitat s’esvaeix fàcilment, el seu record fa patir, i per a la mirada nostàlgica de la ment, qualsevol passat se’ns presenta com a perfecte. Les societats, com a éssers vius, respiren un aire diferent en cada moment de la seva existència. La visió de la bondat, de la bellesa, fins i tot de la utilitat de les coses canvia en el curs de la vida d’una persona i en el curs de la vida d’una societat. No podem parlar de la pèrdua de la bellesa i la bondat en cap moment històric prolongat. Ara sí, no és la mateixa bondat o la mateixa bellesa de vint anys enrere.
Les societats que fan patir la majoria dels seus constituents són malaltisses. No vivim en una societat d’aquest tipus: mai no hem prohibit que ningú marxi, al contrari, hem de regular la immigració. Això significa que vivim en un lloc on la vida és més agradable que a una multitud d’altres llocs del planeta, per raons econòmiques, polítiques o sentimentals.
Els canvis bruscs de la condició econòmica de les persones i la constitució demogràfica de la població poden tenir el mateix efecte que qualsevol altre canvi brusc, sigui climàtic, sigui social. Quan parlem de la crisi de valors a Andorra, normalment ens referim al fet de que la transició d’una societat petita i pobra a una societat amb alta densitat de població, multicultural i benestant, es va sentir com un canvi brusc. La nova Andorra construïda en els últims cent anys encara necessita els pensadors que defineixin la seva essència. Necessitem una clara definició del que som actualment que correspongui a la realitat, que ens faci sentir còmodes en el nostre espai al temps present. Els “orfes d’un passat llunyà... adoptats per un passat recent”, segons l’expressió de l’any 1976 de l’admirable Lídia Armengol, ens hem fet majors d’edat i necessitem saber què som, qui som, aquí i ara.
No cal donar la culpa a la història: no la canviarem. Des del meu punt de vista de ciutadana adoptiva, la transició d’un país que sacrificava els seus fills a les terres alienes per a poder mantenir la continuïtat del patrimoni a un país d’acollida, que ha esdevingut la llar de tantes persones que altrament es trobarien a altres llocs del món abandonades, infelices, i al temps de les guerres i les dictadures simplement assassinades, per a mi és una transició molt bonica. Els andorrans, un poble tradicionalment i profundament territorial, han fet a la seva dolça terra un lloc per a molts. És un procés dolorós, i s’ha de tenir un infinit respecte per a tots els que ara ressenten l’impacte que va tenir l’arribada dels immigrants. Un infinit respecte pels que han vist la seva vida trasbalsada pel fet de poder-nos acollir. I ens han acollit, hi som: els espanyols, els francesos, els portuguesos, els russos, no puc passar llista durant més temps però estic pensant en totes les nacions que formem part d’Andorra avui. Respecte i gratitud per a les muntanyes ferides per la nova construcció, que ens han permès viure al seu medi. Admiració i solidaritat per les persones que troben a faltar el so de la seva pròpia llengua al seu propi lloc de naixement, tot i que amb persistència anecdòtica continuïn parlant castellà amb els immigrants, per innata cortesia o errònia convicció.
Pensem-hi tots els que hem vingut de fora, els que recordem el poble de l’àvia situat a les terres llunyanes, pensem-hi nosaltres que ja no hi vivim: com ploraríem si arribéssim a saber que ja no s’hi parla la llengua de la nostra infància!.. Pensem-hi, i tots sense falta passarem als nostres fills una tendresa i respecte per la llengua catalana, la llengua d’aquí. Tots guardem alguna tradició de les nostres terres de naixement: el Govern facilita la propagació de les associacions culturals, i hem portat a Andorra les festes, els menjars i l’accent nadiu d’una gran quantitat d’idiomes. Però recordem-ho sempre que aquestes Valls són el poble de l’àvia de la gent que ens ha acollit, i els nostres nens que són andorrans gràcies a la decisió d’aquestes persones són part d’aquesta terra, com les roques. Els nostres nens, tot i tenint alguns la mare estrangera, són fills de la terra andorrana: respectem aquesta terra, la nostra llar, la terra dels braços oberts.
Contribuïm a la seva riquesa material: naturalment. De la mateixa forma, contribuirem a la seva riquesa cultural i la conservació de totes les coses bones que queden per conservar, del patrimoni andorrà, de la natura, d’aquesta terra, amb tota la força del cor, tot l’entusiasme del que estima i es fa estimar, tot l’amor que tenim els fills que érem de fora, però, com fan les plantes, hem fet arrels, som de la casa, som d’aquí, com el tabac o les trumfes – les patates!, flora d’origen forà.
La realitat andorrana es basa en l’equilibri de pesos desiguals: els nostres Coprinceps són un cap d’estat europeu i un bisbe d’una regió de l’altre estat; les parròquies, que tenen drets iguals, tenen dimensions diferents territorialment i demogràficament. Els pesos desiguals de la tradició i la modernitat, la població autòctona i els ciutadans d’adopció, els diferents idiomes presents a la nostra realitat quotidiana ens ajuden a mantenir el delicat equilibri d’aquest petit país, l’únic del món.
El que constituïa la vida dels andorrans de segles enrere s’ha transformat. El present s’alimenta de valors que a primera vista semblen contradictoris: al mateix temps, volem fomentar l’ús del català i l’aprenentatge de cinc idiomes diferents, volem combinar la vida cultural i financera de ciutat amb la seguretat i tranquil·litat de poble, moltes prestacions socials amb impostos limitats. La magnitud dels nostres reptes i els pocs precedents de la solució satisfactòria de problemes semblants a la resta del món fan pensar que a casa nostra, s’ha fet un bon camí.
Per a sentir-nos més segurs en totes les nostres iniciatives, necessitem pensadors que ens ajudin a definir els nostres valors existents amb més claredat. Els valors que sorgeixen de totes les conviccions personals i de grup a primera vista poden semblar contradictoris però en el seu conjunt son la base del nostre equilibri, la nostra salut com a societat, la nostra condició de ciutadans d’Andorra, ara i aquí.
Volia acabar amb el poema de Miquel Martí i Pol que apareix a la introducció del llibre de Manuel Anglada “Andorra, nació pirinenca” de l’any 1983, i es diu “ARA MATEIX”:
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som: més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en que els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada, i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Moltes gràcies.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
