El dolç parlar d'abans

No hi ha cap poble a la faç de la terra que no sigui un aficionat del passat. Cada nen, des d’una edat més tendra, vol saber com eren els seus pares i padrins de petits, amb qui jugaven, de què tenien por, tots els petits detalls. Reconstruïm les biografies a partir dels documents que es troben a la nostra disposició, i procurem que la història resultant sigui vertadera. No volem imaginar-nos coses que no hagin existit. La realitat del passat és la seva característica més pertinent. Podem tenir preferència per les revolucions i les guerres o per la pau i estabilitat, i escollir a pastors o pagesos, fargaires o contrabandistes com a objecte de la investigació: l’important és que realment hagin existit, i que la seva vida tingui sentit i continuació en nosaltres.

La conferència del Sr. Pere Canturri Montanya a la Biblioteca Nacional casa Bauró em va semblar una ocasió èpica i ritual. Vaig tenir la impressió que gran part de l’audiència ja coneixia la història de la consòrcia de casats d’Andorra la Vella i Santa Coloma de memòria, i de fet no hi eren per aprendre’n més. Havien vingut per celebrar la seva existència. Fins a un cert punt, era una reunió d’historiadors i antropòlegs amb els seus subjectes d’estudi, percebuda com una festa. Els membres de la consòrcia d’avui en dia ocupaven un parell de files de la sala, i al finalitzar-se la conferència van cantar una cançó tradicional de la germandat. Crec que era “La Margarideta”, ja sabeu, aquella de “qui en tocarà el cunill” i “lo peu” i totes les parts del cos, però no us ho puc assegurar. No la van cantar per a nosaltres, la van cantar entre ells, i en lloc d’acabar-se com s’acabem les cançons de recital, es va acabar en rialles i exclamacions de pura diversió. L’harmònica cadència de la veu del historiador del poble, aquell “dolç parlar d’abans”, manllevant l’expressió d’en Sergi Mas, que el caracteritza, enllaçava els fets del passat cert amb el present viu i concret. No és un present del qual una encampadana d’origen rus pugui pretendre formar part, però la seva existència té un encís especial de “les coses de sempre”, coses que han existit durant 233 anys.

Segons el Sr. Pere Canturri que forma part de la consòrcia de casats personalment i va ser el seu cònsol durant disset o divuit anys, avui en dia la germandat compta amb uns 200 associats. Pràcticament tots els andorrans recent casats de la parròquia d’Andorra entren a la consòrcia – aproximadament mitja dotzena cada any.

D’acord amb les “Constitucions de la consòrcia de l’any 1777”, abans d’admetre a un nou cofrare, la germandat deu mirar “sí es home de bona fama, ÿ bons costums, que sia alegre, ÿ vulliciòs, ÿ que no sia Borratxò, ni Escandalòs ni Alborotado, ni Aucell de rapíña o altres semblants” (cito amb l’edició de “La Consòrcia d’Andorra” de Pere Canturri de l’any 1989 a les mans, amb l’ortografia del segle XVII), i avui en dia segueixen sent estatuts vigents.

(Publicat al BonDia el 10 de juny del 2009)