El Déu “nostro Senyor”, com sol entonar en Sergi Mas, creà la guineu. Depredadora despietada, la llisa joia del Pallars. Generacions de guineus amb la pell sedosa i ulls intents menjaren conills i feren caus. Vingueren homes, i les guineus retrocediren a la foscor dels boscos que les quedaven. Un dia, al Déu el nostro Senyor li agafà la melangia que a dures penes suportava: es trobava sol i abandonat de la mà de l’home. Rondinà una llarga estona, però al cap d’un temps, es posà a crear de nou, per omplir el buit que l’envaïa.
L’any de la part, 1950, el Deu nostro Senyor creà al Jaume Riba. En Jaume obrí els ulls, veié el món, i entengué que tot moria. Volgué aturar la mort i buscà una eina per fer-ho, desesperadament. La Mare de Deu de l’Ecologia tingué pietat del seu fill i li donà una càmera fotogràfica i uns ulls d’àliga espantada. Obrí els ulls d’àliga, agafà la càmera amb les mans tremoloses i mirà de nou. Veié muntanyes i glaciars, un salar amb la textura d’una girafa blava, els avis que se’l volien emportar al cel i els nens ballarins que no duien sabates. Davant de la seva mirada ferida el món adquiria el sentit de les formes, i combinava colors afanyant-se per a no morir. Amb cada treball el fotògraf es feia més gran, i les seves mans s’assemblaven cada dia més a les arrels dels arbres.
Un dia assolellat i alegre, veié la guineu amb dents innocents, depredadora digna, criatura de llum i moviment.
Visiteu l’exposició al Col•legi d’Arquitectes.
El 18 de març del 2009
(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada