Un bon amic es torna boig amb el teatre. Em cita la tragèdia clàssica com si fos la font de versos més habitual del món. Fa paral•lels entre el nostre dia a dia i les obres de Shakespeare. Consumida per un vague sentiment de culpa (me l’hauria d’haver llegit fa com a mínim deu anys), m’he passat el cap de setmana llegint el “Rei Lear”.
L’obra en qüestió és una caricatura brutal de la vanitat humana. Ens ensenya amb quina facilitat se’ns pot manipular a l’hora de jugar amb el nostre amor propi, les nostres pors i el nostre mal geni. Els personatges principals es moren d’una manera sanguinària, havent servit de mostres de passió desmesurada, fidelitat cega o ingratitud flamant. Els bojos, tal com ha de ser, ensenyen el camí als cecs.
Al final de l’obra hi queda poca gent. Els pocs que queden prediquen la seva propera defunció. Un personatge secundari esdevingut rei perquè s’acaben de morir tots els altres possibles pretendents a aquest càrrec pronuncia unes paraules. M’identifico amb elles, i us les citaré tot seguit, en un llenguatge lleugerament diferent de l’original però sense canviar el sentit.
“La trista època que ens toca viure ens mana dir el que sentim. El pes més feixuc se’l van carregar a l’esquena els vells. Els joves no veurem les coses que ells han vist ni viurem tants anys.”
La vida es fa història. Siguem fidels al nostre passat: per molt que ens el poguéssim imaginar distint, és el que és i té les seves coses bones. Tenim un deute de gratitud envers els qui han fet el que els semblava correcte per al nostre present, que fa anys lluïa el nom de futur. Preguem per l’ànima dels morts, donem la mà als que són vius, i fem les paus amb el passat recent, el passat llunyà i el futur incert.
(Columna publicada al BonDia el 28 d'octubre del 2009)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada