Cecs, muts i sords

Aquest mes d’abril ens està costant. La primavera plujosa castiga els óssos reumàtics, i el llibre d’Àlvar Valls ens deixa sense paraules. Amb el cor encongit, repassem el recull de detalls de la història recent i no tan recent. En la seva majoria són fets que ja coneixíem; tot i així, la llista que en fa l’escriptor en la seva veu calculadament imparcial els fa aparèixer en una nuesa que ens produeix estupor.

Fins i tot el títol del llibre, “Andorra entre l’anacronisme i la modernitat”, escriu el lloc on vivim com a país que tot i que sembla haver sortit del que s’anomena anacronisme (paraula que sona molt malament), no acaba d’entrar a la modernitat (paraula que sona molt bé). Passem les pàgines amb la sensació d’estar suspesos en aquell enorme buit entre les coses no pròpies del temps al qual es refereix i les idees i actituds oposades a les de l’antiguitat.

Recordo com de petita em van ensenyar un dibuix d’una ratlla que creuava el full blanc en diagonal. Es deia “La nena i el gosset” i portava un comentari apropiat: “La nena ja ha passat, i el gosset encara no ha aparegut”. Els lectors del llibre d’Àlvar Valls ens sentim atrapats en un espai semblant, en un moment d’història quan sembla que no passi res. En cap moment vull dir que aquesta percepció de la realitat andorrana sigui inventada o inexistent: cadascú percep la realitat a la seva manera, i deu correspondre a la percepció d’una part, més gran o més petita, de la població. No correspon a la meva, però s’ha de dir que la entonació d’Àlvar Valls es convincent, tan convincent que de vegades has de parar de llegir per fer un descans i tornar a pensar en les teves pròpies paraules, sense fer ús de les seves.

Llegint les descripcions que fa del caràcter andorrà comences a plantejar-te la ironia del fet que ben sovint, la única manera d’evitar la violència és tornar-te cec, mut i sord. A la pàgina 32 del llibre es fa menció de l’àmplament coneguda màxima 28 del Manual Digest que aconsella “tolerar alguna cosa i fer el desentès a fi d’evitar un gran dany o lograr algun profit”. El consell de Fiter i Rossell té una gran rellevància cultural, ja que ens fa reflexionar sobre els destins de les nacions neutres al llarg de la història. Els pobles que no toleren molèsties suportables a fi d’evitar danys més importants són els que comencen guerres i mai no se’n cansen.

El meu home diu que la característica més destacada del caràcter andorrà és la paciència. No necessites guanyar; no necessites arribar primer; deixes passar i esperes. Et fas el desentès i treus profit de les coses. No és la definició d’un poble heroic: és la d’un poble viu, una identitat col•lectiva que ha sabut sobreviure durant molts segles, amb els seus mitjans particulars.

Com a filla d’un poble mogut i impetuós (mireu el meu cognom), em deixa bocabadada la gairebé incòmoda honestedat i l’aplicabilitat de la idea de Fiter i Rossell: quan les paraules poden ferir més que els silencis, calla; quan l’acció et pot portar a la perdició, atura’t; quan has vist i has sentit més del que puguis suportar, fes-te l’andorrà.

És molt més difícil detenir-te que actuar. Fer-te el cec, mut i sord no és una cosa particularment típica de la humanitat en general i cal tenir molt entrenament per fer cas de la màxima 28. La curiosa combinació de l’ostentació i la prudència que representa el caràcter andorrà d’avui en dia ha sabut conservar la pràctica dels segles d’ignorar les coses que no pot canviar. No hi ha caràcters bons o dolents, ni entre persones, ni entre pobles. La personalitat tradicional del poble on vivim ens pot agradar més o menys, però té el mateix dret d’existir que les personalitats de tots els pobles de tot el món. Podem criticar uns fets puntuals, actituds en situacions precises, tenim (com tots!) molt que corregir, però el caràcter del poble seguirà sent tal i com l’han format aquestes muntanyes. És curiós que els consells de Fiter i Rossell hagin sobreviscut durant segles guiant l’actitud d’un país que va saber mantenir la pau al mig de les guerres sanguinàries.

Tot i felicitant qualsevol iniciativa dedicada a l’anàlisi de la realitat del país on visc i reconeixent una gran capacitat literària i periodística d’Àlvar Valls, torno a recordar les màximes de Manual Digest mencionades al seu llibre i penso que a l’hora de decidir quins trets de la nostra societat són veritables anacronismes i quins en són propis per naturalesa, tindria sentit conservar tota mena d’usos i costums que no representin una injustícia, perquè encara que algunes coses del passat “pareixen a primera vista ridícules, és perquè no penetrem bé sa finesa”.

El passat, el present i el futur es nodreixen mútuament.

(Publicat al BonDia el 29 d'abril del 2009)