Cos i ànima

Un adorat amic que es troba a la porta dels vuitanta anys m’ha preguntat quan penso fer l’article sobre la tercera i la quarta edat. D’entrada li vaig dir que ja hem llegit, al Diari, la visió de l’Òscar Ribas i de la Teresa Colom. Però els dies han anat passant. Estic arribant a l’edat quan la meva àvia va ser àvia per primera vegada. Vull parlar de la vellesa.

No dubto que pugui haver-hi cors joves als cossos vells. Gaudeixo de la conversa de la gent ja feta, la gent que es coneix a si mateixa, que no té l’excusa de dir: “Encara sóc massa jove...” Ser gran és admirable. No recordo mai haver pensat que era massa jove. Tota la vida he defensat la idea que ja sóc prou gran. Però mai no en som prou, de grans. A passos petits i insegurs, esdevenim eterns.

Ai, diuen, la vellesa és la segona infància. Els vells, com els nens, són feliços quan tenen amor. Envoltats d’atenció i respecte dels seus éssers propers, es troben còmodes i segurs, i en això s’assemblen als petits. Fins i tot en estatura, es fan més petits. El seu cos va canviant. No volen estar sols. S’emocionen més fàcilment. Però un infant és com l’argila, és moldejable i resistent. No té el bagatge de la vida que comparteix l’edat avançada. És un mirall dels adults que el rodegen.

M’agraden les paraules de la Dúnia Ambatlle: “La cara esdevé, al llarg dels anys, un laberint on la mirada es perd”. Perdem-nos a les cares de la gent que ens sobrepassa en edat que hem arribat a estimar. Aquests camins ens porten allà on tots voldríem arribar: al cim de la vida ja viscuda. Hi passen les àligues, el seu aire et fa sentir lleuger i fràgil. La vista del món des del cim no s’assembla a la que s’obre als ulls d’un caminant que puja els senders corrents.

La infància és preciosa. Tinc una nena de quatre anys més guapa que un sol. La joventut té el seu encís insuportable. L’edat madura és feliç, i la senectud té la seva dolcesa. I els éssers estimats ens són bonics, joves i vells, en cos i ànima, per sempre més.

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 23 de setembre del 2009)