Un lleuger teixit de mites

Lluís Duch ens ensenya que el mite és una part inalienable de la nostra biografia més íntima i indestructible. La biografia íntima i indestructible d'un país també es basa en els seus mites: un lleuger teixit de mites personals i familiars, del veïnat, de la parròquia, del cercle social, de vegades partit polític.

Amb els meus interlocutors, a les entrevistes que més atresoro, ens expliquem els nostres mites. Normalment som dos o tres, prenem cafè, expliquen acudits, hi ha qui fuma pipa. Una vegada se'ns va fer fosc i ens vàrem quedar parlant a les fosques fins que a algú no se li va acudir encendre el llum. Curiosament, públicament i sense que mai no destorbi, sovint hi és la gravadora, la meva memòria portàtil.

Parlem durant estones llargues, algunes hores en molts dels casos, i ens acabem coneixent, o inventant, fins al punt d'incorporar-nos en els nostres mites anteriors. Potser l'etnògraf tindrà algun efecte en la societat que estudia, però aquesta el transforma fins a convertir el famós punt de vista objectiu inicial en ficció, i fins i tot en ficció ben poc rumiada.

Les nostres pors, aquelles famoses pors tan ben descrites pel Pep Albanell a la introducció de "Les valls desitjades" (Sergi Mas), les nostres il·lusions de joventut i animals de la infantesa (és curiós quantes vegades acabem parlant dels animals: qui no tenia vaques tenia periquitos), les lluites de l'edat madura. Vull pensar que són converses de felicitat, tenyides de poques ombres de decepcions.

Anem fent país, perquè el país per mi són ells. Fem conversa, fem memòria, i trobo que estem creant alguna cosa molt bonica. Hi ha qui hi creu molt: això no depèn de mi, però per alguna raó la meva gravadora em fa responsable de convertir aquestes converses en un text llegible. Transcriure-les no serviria per a tant: es necessita un intèrpret, una persona que interpreta i tradueix.

Necessitaré tota la vostra ajuda per poder interpretar-les correctament: no perquè ningú m'hagi dit mai res del que pugui ser perillós per a ells mateixos, Déu me'n guard, sinó perquè vull intentar no distorsionar la realitat preciosa de les persones que me l'han confiat. No us explicaré secrets, faré retrats, i la gràcia dels retrats és que siguin fidels.

Desitgeu-me sort, perquè cada dia es perfila més clara la realitat de la qual he trigat mesos a adonar-me: conjuntament, en petits fragments, estem escrivint un llibre.

(Publicat al BonDia el 28 d'abril del 2010)

Cassigalls

Tant si arriba Sant Jordi com a qualsevol altra època de l'any, sempre es pot trobar una excusa per regalar llibres als nostres éssers estimats –i per suposat, a nosaltres mateixos. La nova edició dels Cassigalls de Sergi Mas és una bona tria, tant per la seva exquisida qualitat literària com per les seves pròpies il·lustracions en tinta negra.

El primer llibre de Sergi Mas que vaig llegir, atreta per l’inusual títol "Les valls desitjades", em va provocar una sèrie d’interrogants ridículs. Jo no coneixia l’Andorra descrita en aquell llibre intoxicant, i anhelava conèixer-la. Quasi delirava amb les paraules d’aquell pobre nen andorrà convertit en un metge francès: “No puc, no duc, no porto cap capsa de pell de bedoll!” Gairebé cantava en veu d’òpera l’ària de “Mare, la roba es crema!...”. No em podia oblidar de la família a la qual li sortí viu del forn el gall nadalenc.

“És veritat, tot això, o s’ho ha inventat?”, preguntava jo al senyor Jaume, l’única persona andorrana i inequívocament gran que coneixia en aquells moments. El meu interlocutor em mirava de reüll i em deia: “Doncs jo diria que s’ho ha inventat…”, i jo no gosava decidir-me si havia d’interpretar aquesta contestació com a desig de guardar el secret ancestral o com una apreciació seriosa sense segones. “Jo el conec, el Sergi, vols que el truqui? No et dirà que no, el podràs entrevistar…” “Sí, si us plau!!!”. “El truco ara mateix. Si vols, queda’t això, està caducat, jo no en faré res” –i em va donar una capseta de paper que duia la inscripció “Pets de Menairó”. Crec que era de la pastisseria Vives. Vaig guardar els “Pets de Menairó” de xocolata caducada com una relíquia summament estranya. Em van fer gràcia; encara els tinc guardats al fons d’algun armari. Gràcies a l’amabilitat del senyor Jaume, dos dies més tard vaig anar a parlar amb el Sergi Mas.

D’entrada, la seva conversa em va sobtar. En Sergi era –i és– la persona més rocambolesca que jo havia conegut a Andorra fins a aquell dia. Recordo que després de la primera mitja hora de la conversa m’explicà la història del lloro del seu pare que anava a veure una amiga de la mateixa espècie per un cordó d’estendre la roba a la casa del costat, i el pare li deia al lloro alguna cosa respecte a això, i el lloro li contestava amb un sentit d’humor, que jo recordi, força negre… Sempre en companyia de gats de tots els colors, dels quals em va quedar a la memòria, des d’un bon principi, la gata Coco, que ell assegurava que era la reencarnació de la seva sogra Quimeta, en Sergi em va fer l’efecte d’un ésser totalment fantasmagòric, d’un menairó o un llimoi, d’un esperit del bosc com a mínim. Recordo com un amic em va explicar que un dels seus alumnes, de cinc anys, un dia es va quedar mirant un arbre del qual queien les fulles. “Què penses?” –li preguntà el mestre, per la qual cosa el nen formulà la pregunta: “Les fulles, com tornen a pujar a l’arbre?” En tot el temps –no gaire llarg ni gaire curt– que fa que conec Sergi Mas, crec que no he deixat de mirar-lo amb l’expressió semblant a la que devia tenir el nen que intentava assabentar-se de com les fulles pujaven a l’arbre. Encara no sé com es fan les històries que acaben sent dibuixos i contes de Sergi Mas. Deu haver-hi una explicació científica, semblant a la del creixement de fulles, però encara no l’he esbrinada.

La crònica d’Andrés Luengo d’El Periòdic d’Andorra, que parlava dels Cassigalls, oportunament anomenada "Les històries de l’últim menairó", començava amb les paraules següents: “Com que és un pou d’històries i, a més, té l’esperit entremaliat d’un dels seus llimois, Sergi Mas (Barcelona, 1930) sempre es treu de la màniga un as.” És cert.

Les històries que explica en Sergi –tant per escrit com dibuixant com parlant com esculpint– tenen un doble fons. Ingènues i fosques, semblantment banals o minuciosament adornades, són unes històries que han de ser llegides –com els seus gravats i dibuixos han de ser mirats– amb tota la seriositat i sentit d’ironia dels quals som capaços. “Què és la veritat, i què és mentida?,” ens preguntava l’autor a la presentació del llibre al Centre Cultural La Llacuna. Quan li van demanar si la seva intenció, en escriure els Cassigalls, era representar Andorra d’una manera particular, contestà que abans d’arribar a les Valls, ja les tenia representades per un andorrà, el seu company d’estudi a Barcelona: “Parlava d'un país verd amb un riu net, i és el que vam anar a buscar”. Ja en fa més de mig segle que viu a Andorra: li ho ha dedicat tot.

(Publicat al Fòrum.ad el 24 d'abril del 2010)

Editorial Andorra

Recordo com a l’escola primària, quan just començàvem a estudiar idiomes estrangers, els meus mestres em van encoratjar a aprendre de memòria –en l’expressió francesa, amb el cor, “par coeur”– unes estrofes de "Les contemplations", de Victor Hugo. El poema “La source tombait du rocher...” reproduïa un diàleg d’una petita font que queia d’una roca, amb l’oceà que s’estenia fins al cel. L’oceà –una llar de tempestes– qüestionava el sentit de l’existència de les gotes d’aigua dolça que es gosaven barrejar amb el seu cos immens. Però es tractava d’una contribució digna i irrepetible: sense soroll ni glòria, la font compartia “una gota d’aigua bona per beure”.

L’obra de l’Editorial Andorra –l’editorial més antiga de les existents a Andorra actualment– m’inspira un gran respecte. La qualitat literària, estètica i gràfica de les seves publicacions és alta. En l’època del franquisme, conjuntament amb l’editorial Aymà, va contribuir a la publicació dels autors que no podien ser publicats a Espanya i, a partir de l’any 1978, s’ha dedicat a la temàtica local. Va publicar els Pariatges en llatí, occità i català, diversos estudis històrics, contes i poesies escrits a Andorra. En col·laboració amb l’Editorial Límits, ha realitzat projectes de traducció d’obres literàries que mai no havien estat traduïdes al català. Gràcies a la contribució de Jean-Claude Chevalier, ens ha brindat l’oportunitat de llegir el text íntegre de l’obra d’Isabelle Sandy més important per a nosaltres –"Andorra o els homes d’aram"– en llengua catalana. Ens ha portat la traducció de la clàssica obra de teatre "Andorra", de Max Frisch. Ha donat a conèixer els nostres autors més significatius. Gràcies a l’Editorial Andorra, se’ns ha obert l’accés a la variada i interessantíssima obra d’Esteve Albert, clau per entendre el nostre passat recent i traçar les possibles vies del nostre futur.

Intento analitzar el que tenim sense l’ensucrat sentimentalisme, mirar el panorama d’Andorra amb ulls seriosos i sobris, tranquils i secs. L’impacte internacional de les petites editorials d’Andorra no es pot comparar amb el de les empreses catalanes, espanyoles o franceses. Però agraïm les gotes d’aigua cristal·lina de la qual hom pot beure. Gràcies a l’Editorial Andorra, podem llegir les obres de Joan Riera, Manuel Anglada i Montserrat Palau. Els estudis de David Mas, Martina Camiade, Pere-Miquel Fonolleda Pérez, Sylvain Athiel i Claude Benet ens ajuden a treure l’entrellat de la realitat que ens rodeja, a través de la història. "Un pintor incert", de Rosa M. Cases, i "El moble a Andorra", de Sergi Mas, ens donen la possibilitat d’estudiar el nostre heretatge artístic. Són llibres que alimenten el nostre esperit. Agraïm la seva existència, i somniem uns nous camins.

“Les Valls d’Andorra ja gaudeixen de la prosperitat material necessària per anhelar i buscar el progrés intel·lectual. Si aquest dia arriba en què el nostre país, a més de la prosperitat material que avui té, es vegi assistit per un fort prestigi espiritual, llavors em penso que tots estarem d’acord a considerar el Principat d’Andorra com la terra de promissió”. Amb aquestes paraules, i una salutació a les altres editorials andorranes –Editorial Casal i Vall i Editorial Convivium Romànicum– acabava el Discurs inaugural de l’Editorial Andorra el Sr. Bartomeu Rebés i Duran, el 27 de novembre de 1967. Quaranta-tres anys més tard, a les primeres pàgines del catàleg que celebrava el quarantè aniversari de l’Editorial Andorra, llegeixo el seu il·lusionat missatge, i sembla com si hagués navegat quatre mars i travessat quaranta muntanyes. L’estrella de la bona esperança és una estrella llunyana i nostàlgica, solitària i lluminosa. Al llarg dels anys no hi ha hagut decepció ni desengany que l’hagin ofuscat, creant la temptació de cremar vaixells. La mort del fundador no ha parat l’obra romàntica, meticulosa i constant, el servei d’una “creu roja cultural” de l’Editorial Andorra. Llarga vida als seus impulsors –i als seus col·laboradors, amics i lectors.

Als propietaris i als autors, als editors, als traductors, als impressors, i a tots i cadascun dels qui han contribuït i contribuiran al desenvolupament de la seva labor, el meu més sentit homenatge.

(Publicat al Fòrum.ad el 20 de març del 2010)

Les nostres mancances

Els dos últims Foc i lloc d’Ignasi de Planell indiquen la necessitat d’un debat públic sobre l’estat de la vida cultural a Andorra.

El diagnòstic que fa de la situació en el camp de la cultura és clar i ras: el llistó és molt baix. No hi ha competició per exposar, publicar i actuar. Es desenvolupa el gust per arts menors. Els creatius tenen una opinió excessivament favorable de les seves pròpies obres i la seva importància en el context de la cultura mundial. El gust del públic andorrà oscil·la d’un extrem a l’altre: tan aviat decideix que vivim en un país que produeix geni artístic en excés, com s’inclina a descartar tota la producció artística que ha tingut la mala sort de tenir lloc en els límits d’aquestes Valls com a irrellevant.

No crec que això tingui lloc per la participació de l’Estat en l’art. Qualsevol finançament, estatal o privat, condiciona la creació, com també ho fa el gust del públic i de la crítica. Ara bé, molts autors assenyalen la dificultat que tenim a l’hora d’avaluar la nostra producció artística adequadament. D’on ve?..

A una gran part dels països del món, hi ha una noció d’oportunitats iguals a l’art i a la ciència. Fins i tot a les ciutats estat gregues, on els metecs –els estrangers– no tenien la igualtat de drets respecte als ciutadans en el terreny polític i els negocis, a l’hora de crear la procedència nacional de l’autor no importava. Qui es pregunta si els escultors, arquitectes, escriptors que treballen a Nova York són americans de tota la vida? Segur que hi ha gent que ho fa, però l’opinió majoritària de les persones rellevants a l’art no els té en compte. Ara bé, nosaltres ho fem. Un de fora ha de ser necessàriament millor o pitjor que els d’aquí. No apliquem el mateix criteri a tot­hom. A Rússia, també passa. A l’Europa occidental, com a norma, no sol passar.

El fet de no ser un lloc de referència artística per als països veïns és preocupant, però no en excés. Andorra té una constitució demogràfica que no és la mateixa que a Catalunya, espanyola o francesa. Tècnicament, hi pot haver un gust artístic distint del que impera, posem pel cas, a Barcelona. Un pintor ucraïnès de renom pot deixar els habitants d’Holanda indiferents –i viceversa. Hi ha genis que traspassen les fronteres de gustos nacionals– però són escassos en el món. Hi ha ciutats que t’obren més portes que les altres pel fet de tenir la reputació d’un lloc de referència internacional: haver triomfat a Nova York i París dóna més possibilitats de fama mundial que haver triomfat a Beijing i Moscou –tot i que la població total de russos i xinesos sobrepassa amb escreix la població de nord-americans i francesos. Ara bé, ningú obliga els xinesos a desenvolupar-se a la parisenca. Però el que em desconcerta a Andorra és la naturalesa comercial de l’art, la poca transcendència d’un art per l’art, de creacions no orientades a la venda i a la participació en els concursos, nascudes per pura inspiració.

Quant a la literatura, la prosa local té un camí distint de la prosa catalana: no me’n sé explicar la raó, potser té lloc per raons comercials, potser no. La gran majoria de novel·les, contes, relats i assaigs que foren escrits en aquestes contrades en llengua catalana i tingueren alguna mena de ressò públic, tenen el mateix tema: Andorra. Crec que tot el que he llegit (en prosa) d’Antoni Morell, Josep Dalleres, Albert Villaró, Joan Peruga, mossèn Ramon Rossell, Sergi Mas, Juli Minoves, Gabi Fernàndez, Jaume Ros, Esteve Albert –quasi tot el que conec d’autors andorrans, ficció i no ficció, són llibres sobre Andorra. El llibre de l’Àlvar Valls que coneixem millor és Andorra: entre l’anacronisme i la modernitat. No dic que tots siguin obres mestres ni que tots siguin dolents. Però no tenim –tret de poques excepcions– novel·les de crim, amor o ciència-ficció com a gènere desenvolupat per se. Algú les deu escriure, però suposo que si no estan dedicades a Andorra específicament, o no es publiquen, o no agraden. Pel que fa a l’assaig la situació és semblant. Els columnistes d’opinió més populars es dediquen a comentar la vida política local, fins i tot quan no hi passa res de nou. No crec que això tingui lloc per cap mena de pressió de part dels diaris: és el que agrada. El posicionament polític es valora per sobre de l’estil literari. És una situació que dificulta la comparació amb la resta del món.

En tots els terrenys artístics, ens falta elaborar un estil distintiu. No vull dir amb això que faci falta limitar els motius folklòrics: potser un monument a la grandalla vestida de conseller que calça esclops i canta El gran Carlemany, mon pare... resultarà més creatiu que qualsevol relació de figures geomètriques. Un llibre titulat Andorra pot ser la gran novel·la del futur. Però ara per ara se’m fa complicat definir un estil escultòric, arquitectònic, musical, literari com a típicament andorrà, si obviem les referències explícites al paisatge i als tòpics. Algun dia, espero poder-ho fer.

(Publicat al Diari d'Andorra el 5 de març del 2010)

Traços de llum sobre un fons fosc

Un ex-libris és una vinyeta -habitualment un gravat al boix- que conté el nom del propietari d’un llibre. A Gran Bretanya, l’autor que més excel·lí en la producció dels ex-libris va ser Walter Crane. A Catalunya, l’exlibrisme va ser especialment important durant l’època del Modernisme. Hi destacaren les figures d’Alexandre de Riquer i Josep Triadó.

La imatge que s’hi veu sol ser fruit d’una complicitat entre el bibliòfil i l’exlibrista. Pot ser una representació gràfica del sentit literal del nom i/o cognoms del propietari del llibre (en aquest sentit, si et dius Molins Rius, per exemple, és probable que hi aparegui un molí d’aigua), o un retrat psicològic d’aquesta persona: sol tenir contingut simbòlic o al·legòric. Crec que els símbols també hi poden aparèixer a demanda. La meva filla, després d’haver mirat tota una sèrie d’ex-libris de Sergi Mas, em va dir de seguida que volia un ex-libris de grandalles que posi “Laura” en rus i català.  Segur que hi ha gent més gran de quatre anys amb la mateixa claredat d’objectius.

A la portada del llibre “Ex-libris i altres gravats de petit format de Sergi Mas” editat l’any 2004 per la Societat Andorrana de Ciències amb el suport d’Enric Palmitjavila i Ribó trobem un ex-baculis: el de la gossa d’atura “Rúbia”. A la pàgina 11 del mateix llibre, Maria Carme Illa i Munné (bibliotecària de la Real Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i Conservadora responsable de la col·lecció d’ex-libris Pepita Pallé) ens informa sobre la recent aparició d’una “nova gamma, anàloga als ex-libris, destinada a uns altres objectes culturals: ex-musicis, ex-discis, etc.” L’ex-baculis de la gossa d’atura es deu ajustar en aquests nous fenòmens: la gossa col·leccionista necessita que els objectes de la seva propietat estiguin marcats amb una impremta de la seva personalitat, semblant als escuts dels nobles de la Edat Mitjana. És un dels exemples del costumisme original característic de Sergi Mas: no és ben bé un retrat d’un passat real i perdut. De fet, retrata un passat mai ocorregut, amb un somriure d’amor.

¿Acabo de dir que no era real? Però ¿què és real? ¿Quantes vegades hem dubtat de l’existència de la realitat enfora de les nostres percepcions? Tot i així volem fer-la nostra, tota la realitat que es pot tenir a l’abast, fictícia o existent. Ens mou la passió de conèixer-la, de compartir els nostres sabers amb ella, de fer-ne ús, d’explicar-nos i fer-nos entendre. Volem canviar-la: sempre volem canviar-la, ni que fos precisament per protegir-la. Treiem l’entrellat a la realitat reconeixent-hi les històries que se’ns expliquen. Les emocions són el motor ocult de la vida.

La gossa dorm, rodejada per una multitud d’ovelles fetes de neu, fetes de llum. Aquesta és l’essència de la xilografia: deixar traços de llum en un fons originalment fosc, fixar-los profundament en la matèria dura. La gossa somnàmbula camina pel bàcul del seu pastor; les ovelles passegen per l’altre costat del mateix bàcul; el cel nocturn s’il·lumina amb flocs de neu i estels en forma dels ornaments tradicionals de talla de fusta andorrana. La composició és exquisida, en tota la seva complexitat tridimensional; té un sentit d’equilibri genial. El fet d’estar limitat al blanc i negre potencia l’experimentació amb l’ombrejat que captiva l’espectador i no el deixa anar mai més.

De tots els ex-libris que hi trobem, els que Sergi Mas ha fet per si mateix semblen els més austers. Tenen el màxim espai blanc: només una part de la planxa de fusta, petita i essencial, s’ha quedat intacta, sense cap modificació. L'espai blanc simbolitza la presència de l'artista a través de les seves eines.

Els ex-libris de Sergi Mas parlen dels seus destinataris d’una manera subtil i sincera. He passat llargues estones mirant els ex-libris dedicats a les persones que conec o que m’agradaria conèixer: el mussol que llegeix atentament al llum d’una llàntia , acompanyat d’un altre ocell, la canya de pescar a mosca, a punt d’atrapar la truita de riu enorme; l’au fènix angulós i noble; dues mosques estudioses desplegant una grandalla a sobre d’un llibre...

La superfície dels gravats és rica, molt treballada, amb una varietat de traços sorprenent. Algunes imatges són francament fantasmagòriques. Com per exemple l’orella que s’està fabricant de llana, sense que hi hagi mans visibles fent mitja.

Tinc el plaer i el privilegi de ser destinatària d’un ex-libris que porta la imatge de Sant Sergi: en coincidir-hi el nom del seu autor amb el nom del meu pare, per a mi sempre serà la imatge d’un sant que em protegeix.

(Publicat al Fòrum.ad el 2 de novembre del 2009)

Jaume Riba i la guineu

El Déu “nostro Senyor”, com sol entonar en Sergi Mas, creà la guineu. Depredadora despietada, la llisa joia del Pallars. Generacions de guineus amb la pell sedosa i ulls intents menjaren conills i feren caus. Vingueren homes, i les guineus retrocediren a la foscor dels boscos que les quedaven. Un dia, al Déu el nostro Senyor li agafà la melangia que a dures penes suportava: es trobava sol i abandonat de la mà de l’home. Rondinà una llarga estona, però al cap d’un temps, es posà a crear de nou, per omplir el buit que l’envaïa.

L’any de la part, 1950, el Deu nostro Senyor creà al Jaume Riba. En Jaume obrí els ulls, veié el món, i entengué que tot moria. Volgué aturar la mort i buscà una eina per fer-ho, desesperadament. La Mare de Deu de l’Ecologia tingué pietat del seu fill i li donà una càmera fotogràfica i uns ulls d’àliga espantada. Obrí els ulls d’àliga, agafà la càmera amb les mans tremoloses i mirà de nou. Veié muntanyes i glaciars, un salar amb la textura d’una girafa blava, els avis que se’l volien emportar al cel i els nens ballarins que no duien sabates. Davant de la seva mirada ferida el món adquiria el sentit de les formes, i combinava colors afanyant-se per a no morir. Amb cada treball el fotògraf es feia més gran, i les seves mans s’assemblaven cada dia més a les arrels dels arbres.

Un dia assolellat i alegre, veié la guineu amb dents innocents, depredadora digna, criatura de llum i moviment.

Visiteu l’exposició al Col•legi d’Arquitectes.

El 18 de març del 2009

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra)

OCELL DE FOC

Si sou amics meus i m’heu vingut a veure alguna vegada, sabeu que la meva taula de treball està poblada de fi gures de ceràmica fetes pel Sergi Mas. És una taula molt gran i de moment hi caben, però si en compro més potser hauré de plantejar-me l’adquisició d’un altre moble. Hi ha una velleta boletaire, un contrabandista de mida reduïda amb un paquet a l’esquena que deu pesar, per a ell, aproximadament uns trenta quilos; un conseller; un ànec petitó i un dimoni conegut com a Llimoi Carnús. Hi ha la Meritxell, sens dubte, i una florera decorada per la Maria Canalís. Veniu-me a veure, és molt divertit. També podríeu baixar a Aixovall, a la placeta de Santa Filomena, i comprar-hi personatges de ceràmica per al vostre propi món. Potser ja en teniu; en aquest cas, mireu-los bé: ara parlarem d’ells i del seu pare creador.

Hi ha llocs del món on la vida, per molt que canviï, conserva una mena d’estructura interna, veritable, d’abans. Les persones que la saben discernir pateixen durament. L’ànima dels llocs, per elles, s’amaga, cada cop més, sota les capes de brutícia.

Cada dècada costa més veure el pur cor de les coses. Si acluques l’ull dret i poses el cap de costat esquerre, i t’hi concentres de debò, encara es veu, encara es pot desxifrar. Però hi ha dies de l’any que pel fred o per la calor, o potser perquè et fas vell, o perquè a causa la contaminació lumínica els estels han deixat de brillar com solien fer-ho, ja no saps amb tota seguretat si l’estàs reconeixent o inventant.

¿Ets un clarivident que penetra les tenebres amb la mirada de profeta o t’has emborratxat amb aquell vi dolç tan bo i natural? Et poses davant d’una pila de cendres i et preguntes si ets davant de l’au fènix en un moment prosaic de la seva vida, o si estàs perdent la memòria i són les cendres ben reals del puro de la fàbrica de tabac ja tancada que t’acabes de fumar.

Tots els restauradors saben que, com a mínim, hi ha dues maneres de tractar el patrimoni cultural. Quan el passat està perdut irremeiablement, pots seguir la fi losofi a de Viollet-le-Duc (la fortalesa de Carcassona, Notre-Dame de París) i intentar reconstruir l’edifici per perpetuar-lo com a obra d’art o bé donar prioritat a la conservació dels elements restants. Tots els guardians del patrimoni cultural d’avui en dia opten per salvaguardar el missatge històric. En Sergi, com a creador, és, a la vegada, un gran restaurador del passat perdut i un gran reconstructor d’un passat alternatiu.

El passat reconstruït pel Sergi Mas pot ser tan exquisidament precís com una obra de pura fantasia. Encara no sé discernir entre les dues varietats. Els que hi reconeixen el seu passat sabran si és un passat real o fantasmagòric; per mi forma part del present. D’aquell present amb les seves nostàlgies dels andorrans "des yeux de velur" –com deien els francesos–, ai, com ens falten! Escolto bocabadada: jo mai abans havia trobat a faltar els personatges de la vella Sant Julià. Aquell present amb la seva grisor i desesperança, amb la seva prosaica veritat, però ple d’amics, de memòries i de gats.

Recordo com un dia em va explicar un gravat que havia ideat per encàrrec del primer Govern, inicialment destinat a Salvador Espriu. Hi havia una vella que es transformava en ocell de foc. Acabava la història dient que potser la nostra Andorra encara es transformarà com aquell ocell de foc, amb els colors mai vistos… Tant de bo, senyor Sergi, tant de bo.

(Publicat al BonDia el 12 d'agost del 2009)

Cos i ànima

Un adorat amic que es troba a la porta dels vuitanta anys m’ha preguntat quan penso fer l’article sobre la tercera i la quarta edat. D’entrada li vaig dir que ja hem llegit, al Diari, la visió de l’Òscar Ribas i de la Teresa Colom. Però els dies han anat passant. Estic arribant a l’edat quan la meva àvia va ser àvia per primera vegada. Vull parlar de la vellesa.

No dubto que pugui haver-hi cors joves als cossos vells. Gaudeixo de la conversa de la gent ja feta, la gent que es coneix a si mateixa, que no té l’excusa de dir: “Encara sóc massa jove...” Ser gran és admirable. No recordo mai haver pensat que era massa jove. Tota la vida he defensat la idea que ja sóc prou gran. Però mai no en som prou, de grans. A passos petits i insegurs, esdevenim eterns.

Ai, diuen, la vellesa és la segona infància. Els vells, com els nens, són feliços quan tenen amor. Envoltats d’atenció i respecte dels seus éssers propers, es troben còmodes i segurs, i en això s’assemblen als petits. Fins i tot en estatura, es fan més petits. El seu cos va canviant. No volen estar sols. S’emocionen més fàcilment. Però un infant és com l’argila, és moldejable i resistent. No té el bagatge de la vida que comparteix l’edat avançada. És un mirall dels adults que el rodegen.

M’agraden les paraules de la Dúnia Ambatlle: “La cara esdevé, al llarg dels anys, un laberint on la mirada es perd”. Perdem-nos a les cares de la gent que ens sobrepassa en edat que hem arribat a estimar. Aquests camins ens porten allà on tots voldríem arribar: al cim de la vida ja viscuda. Hi passen les àligues, el seu aire et fa sentir lleuger i fràgil. La vista del món des del cim no s’assembla a la que s’obre als ulls d’un caminant que puja els senders corrents.

La infància és preciosa. Tinc una nena de quatre anys més guapa que un sol. La joventut té el seu encís insuportable. L’edat madura és feliç, i la senectud té la seva dolcesa. I els éssers estimats ens són bonics, joves i vells, en cos i ànima, per sempre més.

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 23 de setembre del 2009)

Pa i postres

El senyor Josep Vives té una energia d’un volcà, erudició immensa, modèstia socràtica. Fins i tot als moments delicats per la salut com ara – desitgem-li una ràpida recuperació! -sempre està fent coses: ara mateix, està escrivint un article sobre unes postres que són un misteri per a la gent. Al seu despatx hi ha una fotografia de la pastisseria del seu avi: es diu “Esmero”. És pastisser en tercera generació, professió a la qual ha aplicat també el seu coneixement de les Belles Arts. Ser pastisser, per a ell, demana més precisió que ser cuiner. És un incansable enginyer de projectes: fou un dels organitzadors i impulsors del Primer Certamen Nacional Artístic de Pastisseria (1957), sotsdirector a l’Escola Professional de Confiteria i Pastisseria de Sant Cugat, professor, conferenciant, participant i guardonat en exposicions nacionals i internacionals de pastisseria. La seva trajectòria vital es caracteritza per una aplicació seriosa d’una cadena d’idees.

Té un sentit de l’humor irreverent: irremeiablement català. Catalanista i més montserratí del que sembla a primera aproximació, admet influències franceses i no gaires castellanes. Diu que la història d’Espanya va ser condicionada per la burocràcia militar, i Catalunya alberga la vera aristocràcia d’esperit de la Península... Va néixer al barri de Sants de Barcelona, viu a Andor-ra des de fa mig segle i escaig, i el seu amor a Andor-ra és lligat a la necessitat de millora constant. Hi va ser un dels fundadors de l’Agrupació de Pastissers d’Andorra i un dels organitzadors principals dels coneguts Festivals de Pastisseria d’Andorra. La seva activitat a les Valls d’Andor-ra ha estat dedicada, entre d’altres coses, a l’elaboració de torrons, confits i xocolata, incorporant més tard la fleca i pastisseria artesana. Dóna una gran importància a la família, i agraeix especialment l’ajuda i el suport de la persona que l’ha acompanyat sempre: la seva esposa Maria Àngels Lorenzo. Considera que la seva generació de nouvinguts ha tingut un paper decisiu en el progrés del país: l’Andorra d’avui dia, amb tots els seus avantatges i mancances, en una gran part l’han bastida ells, somniadors i comerciants, generadors de canvis.

Té una forma d’impartir coneixement molt divertida. Si menciona que quelcom no té importància, apunto la referència per si de cas. Quan diu que no entén d’alguna cosa, sé que m’ha arribat l’hora d’aprendre’n un xic. “El Llibre de les Neules i dels Torrons” és tot un clàssic de l’aproximació històrica al sentit cultural de les postres. A les seves conferències manté que les postres són un premi que la humanitat s’atorga pel fet d’haver-se d’alimentar. M’explica que l’antropologia no té sentit sense l’estudi de l’alimentació. Em fa llegir Violant i Simorra i la “Fisiologia del gust” de Brillat-Savarin. Considera que els pastissers artesans un dia desapareixeran, i només quedaran, a cada lloc de status cultural rellevant, una dotzena de pastissers testimonials, i surto de l’entrevista convençuda de la necessitat de fer la seva coneixença.

Acostumem a parlar del pa i de les postres: sempre des del punt de vista d’un estudiós de la cultura. El seu projecte conjunt amb en Sergi Mas m’entusiasma enormement, i passem hores amb el tema de les cultures de blat i arròs, el canvi produït en l’elaboració del pa per la introducció del llevat químic, el paper de les espècies; quant a les postres, aprenc la història de l’elaboració del sucre, la dificultat de treballar la mel, el paper dels mestres pastissers de Catalunya en la fabricació europea de les postres de xocolata. A cap de les converses no hi són oblidats el Costumari Català i les formes artístiques pròpies de l’ofici. A la foto que acompanya el present article, apareix amb els seus alumnes d’un dels cursos de pastisseria que va impartir, ara fa anys.

Es considera un pastisser atípic, ja que els pastissers normalment no acostumen a preocupar-se tant pel costat etnogràfic del seu ofici. “Pastisser, intel·lectual i escriptor”, li digué Josep Pla, i com a entusiasta de l’estudi de les cultures, jo no podria prescindir de la seva escola. La magnitud dels seus projectes i la seva trajectòria professional que inclou la participació en congressos i fundació de l’Institut Internacional Vives Molins dedicat a l’ensenyança i divulgació de la pastisseria i confiteria, activitats comercials i mercantils, intel·lectuals i artístiques (com l’organització d’un premi literari “Assaig sobre gastronomia”), em fa pensar que tot és possible. Entre els acudits i sentències filosòfiques, em fa palesa l’altra Andorra, l’Andorra dels erudits i comerciants, galants i crítics, una altra cara del nostre petit i multiforme món.

(Publicat a la secció "Oficis i beneficis" del Fòrum.ad el 12 d'octubre del 2009)

Entre el somriure i el somni

No sé per què tothom que ha anat a casa de l'Artista es recorda, primer de tot, dels gats. Hi ha una raó senzilla, com a tot arreu: n'hi ha uns quants. Diu que un d'ells marcava molt el territori, i va decidir parlar per telèfon amb el veterinari amb la idea d'arreglar l'assumpte. El pobre gat, en sentir la conversa telefònica, va reconsiderar el seu comportament i a partir del dia en qüestió va ampliar els termes dels seus dominis fins al jardí. L'altre (o deu ser el mateix?) es diu Tuti, recordant les proeses de segons quins líders polítics en l'aprenentatge de la llengua anglesa i l'obtenció de tes (dos) de mans de cambrers angloparlants.

Al jardí, hi creix la ruda. Un xic més lluny, a la primavera, floreixen els presseguers.

A les parets, en quadres, hi ha la història de la seva vida. De les seves visions d'Andorra que m'han enamorat, n'hi ha de celestials, n'hi ha de fosques: a les parets del menjador són totes angèliques. Diu que no sap per què s'estima Andorra, i que quan va venir se li dibuixava com un paradís. Jo, si hi entenc, diria que tant li és mare com filla: és la mare adoptiva, com per a tots nosaltres, vinguts de fora. Filla dels seus ulls perquè la nostra Andorra imaginària, i part de l'Andorra real, l'ha modelat amb les seves mans, la seva ment, les seves eines de treball.

Li parlo d'un article que he llegit sobre ell, que diu que "aquesta altra Andorra que ens presenta com a tradicional quan no és irònica, és onírica", i assenteix amb el cap. Per sempre convertida en el fruit de les seves visions, bromes negres, fragments de converses i personatges semiinventats, aquesta Andorra tradicional i feta a mà, mai no podrà deixar d'estimar-la. Ni jo ho podria fer, ni tots els que hem participat (mirant cartells, parant davant de les escultures, això és participar!) a les seves creacions. En tota la seva realitat, la meva Andorra va ser parcialment creada per ell.

Quan Salvador Espriu parla de la "trista, bruta, dissortada pàtria", es refereix, segur, a Catalunya. Però també va dir que es considerava andorrà tot i que no ho fos. La màgica Andorra del meu interlocutor és tant la dissortada pàtria de Salvador Espriu com el nostre cel dels refugiats. Les seves obres i les històries que expliquen són l'himne que molts hem après de memòria com s’aprèn, a poc a poc, a viure, a veure, a compartir.

(Publicat al Butlletí de la Universitat d'Andorra del mes de gener del 2011)