Editorial Andorra

Recordo com a l’escola primària, quan just començàvem a estudiar idiomes estrangers, els meus mestres em van encoratjar a aprendre de memòria –en l’expressió francesa, amb el cor, “par coeur”– unes estrofes de "Les contemplations", de Victor Hugo. El poema “La source tombait du rocher...” reproduïa un diàleg d’una petita font que queia d’una roca, amb l’oceà que s’estenia fins al cel. L’oceà –una llar de tempestes– qüestionava el sentit de l’existència de les gotes d’aigua dolça que es gosaven barrejar amb el seu cos immens. Però es tractava d’una contribució digna i irrepetible: sense soroll ni glòria, la font compartia “una gota d’aigua bona per beure”.

L’obra de l’Editorial Andorra –l’editorial més antiga de les existents a Andorra actualment– m’inspira un gran respecte. La qualitat literària, estètica i gràfica de les seves publicacions és alta. En l’època del franquisme, conjuntament amb l’editorial Aymà, va contribuir a la publicació dels autors que no podien ser publicats a Espanya i, a partir de l’any 1978, s’ha dedicat a la temàtica local. Va publicar els Pariatges en llatí, occità i català, diversos estudis històrics, contes i poesies escrits a Andorra. En col·laboració amb l’Editorial Límits, ha realitzat projectes de traducció d’obres literàries que mai no havien estat traduïdes al català. Gràcies a la contribució de Jean-Claude Chevalier, ens ha brindat l’oportunitat de llegir el text íntegre de l’obra d’Isabelle Sandy més important per a nosaltres –"Andorra o els homes d’aram"– en llengua catalana. Ens ha portat la traducció de la clàssica obra de teatre "Andorra", de Max Frisch. Ha donat a conèixer els nostres autors més significatius. Gràcies a l’Editorial Andorra, se’ns ha obert l’accés a la variada i interessantíssima obra d’Esteve Albert, clau per entendre el nostre passat recent i traçar les possibles vies del nostre futur.

Intento analitzar el que tenim sense l’ensucrat sentimentalisme, mirar el panorama d’Andorra amb ulls seriosos i sobris, tranquils i secs. L’impacte internacional de les petites editorials d’Andorra no es pot comparar amb el de les empreses catalanes, espanyoles o franceses. Però agraïm les gotes d’aigua cristal·lina de la qual hom pot beure. Gràcies a l’Editorial Andorra, podem llegir les obres de Joan Riera, Manuel Anglada i Montserrat Palau. Els estudis de David Mas, Martina Camiade, Pere-Miquel Fonolleda Pérez, Sylvain Athiel i Claude Benet ens ajuden a treure l’entrellat de la realitat que ens rodeja, a través de la història. "Un pintor incert", de Rosa M. Cases, i "El moble a Andorra", de Sergi Mas, ens donen la possibilitat d’estudiar el nostre heretatge artístic. Són llibres que alimenten el nostre esperit. Agraïm la seva existència, i somniem uns nous camins.

“Les Valls d’Andorra ja gaudeixen de la prosperitat material necessària per anhelar i buscar el progrés intel·lectual. Si aquest dia arriba en què el nostre país, a més de la prosperitat material que avui té, es vegi assistit per un fort prestigi espiritual, llavors em penso que tots estarem d’acord a considerar el Principat d’Andorra com la terra de promissió”. Amb aquestes paraules, i una salutació a les altres editorials andorranes –Editorial Casal i Vall i Editorial Convivium Romànicum– acabava el Discurs inaugural de l’Editorial Andorra el Sr. Bartomeu Rebés i Duran, el 27 de novembre de 1967. Quaranta-tres anys més tard, a les primeres pàgines del catàleg que celebrava el quarantè aniversari de l’Editorial Andorra, llegeixo el seu il·lusionat missatge, i sembla com si hagués navegat quatre mars i travessat quaranta muntanyes. L’estrella de la bona esperança és una estrella llunyana i nostàlgica, solitària i lluminosa. Al llarg dels anys no hi ha hagut decepció ni desengany que l’hagin ofuscat, creant la temptació de cremar vaixells. La mort del fundador no ha parat l’obra romàntica, meticulosa i constant, el servei d’una “creu roja cultural” de l’Editorial Andorra. Llarga vida als seus impulsors –i als seus col·laboradors, amics i lectors.

Als propietaris i als autors, als editors, als traductors, als impressors, i a tots i cadascun dels qui han contribuït i contribuiran al desenvolupament de la seva labor, el meu més sentit homenatge.

(Publicat al Fòrum.ad el 20 de març del 2010)

Les nostres mancances

Els dos últims Foc i lloc d’Ignasi de Planell indiquen la necessitat d’un debat públic sobre l’estat de la vida cultural a Andorra.

El diagnòstic que fa de la situació en el camp de la cultura és clar i ras: el llistó és molt baix. No hi ha competició per exposar, publicar i actuar. Es desenvolupa el gust per arts menors. Els creatius tenen una opinió excessivament favorable de les seves pròpies obres i la seva importància en el context de la cultura mundial. El gust del públic andorrà oscil·la d’un extrem a l’altre: tan aviat decideix que vivim en un país que produeix geni artístic en excés, com s’inclina a descartar tota la producció artística que ha tingut la mala sort de tenir lloc en els límits d’aquestes Valls com a irrellevant.

No crec que això tingui lloc per la participació de l’Estat en l’art. Qualsevol finançament, estatal o privat, condiciona la creació, com també ho fa el gust del públic i de la crítica. Ara bé, molts autors assenyalen la dificultat que tenim a l’hora d’avaluar la nostra producció artística adequadament. D’on ve?..

A una gran part dels països del món, hi ha una noció d’oportunitats iguals a l’art i a la ciència. Fins i tot a les ciutats estat gregues, on els metecs –els estrangers– no tenien la igualtat de drets respecte als ciutadans en el terreny polític i els negocis, a l’hora de crear la procedència nacional de l’autor no importava. Qui es pregunta si els escultors, arquitectes, escriptors que treballen a Nova York són americans de tota la vida? Segur que hi ha gent que ho fa, però l’opinió majoritària de les persones rellevants a l’art no els té en compte. Ara bé, nosaltres ho fem. Un de fora ha de ser necessàriament millor o pitjor que els d’aquí. No apliquem el mateix criteri a tot­hom. A Rússia, també passa. A l’Europa occidental, com a norma, no sol passar.

El fet de no ser un lloc de referència artística per als països veïns és preocupant, però no en excés. Andorra té una constitució demogràfica que no és la mateixa que a Catalunya, espanyola o francesa. Tècnicament, hi pot haver un gust artístic distint del que impera, posem pel cas, a Barcelona. Un pintor ucraïnès de renom pot deixar els habitants d’Holanda indiferents –i viceversa. Hi ha genis que traspassen les fronteres de gustos nacionals– però són escassos en el món. Hi ha ciutats que t’obren més portes que les altres pel fet de tenir la reputació d’un lloc de referència internacional: haver triomfat a Nova York i París dóna més possibilitats de fama mundial que haver triomfat a Beijing i Moscou –tot i que la població total de russos i xinesos sobrepassa amb escreix la població de nord-americans i francesos. Ara bé, ningú obliga els xinesos a desenvolupar-se a la parisenca. Però el que em desconcerta a Andorra és la naturalesa comercial de l’art, la poca transcendència d’un art per l’art, de creacions no orientades a la venda i a la participació en els concursos, nascudes per pura inspiració.

Quant a la literatura, la prosa local té un camí distint de la prosa catalana: no me’n sé explicar la raó, potser té lloc per raons comercials, potser no. La gran majoria de novel·les, contes, relats i assaigs que foren escrits en aquestes contrades en llengua catalana i tingueren alguna mena de ressò públic, tenen el mateix tema: Andorra. Crec que tot el que he llegit (en prosa) d’Antoni Morell, Josep Dalleres, Albert Villaró, Joan Peruga, mossèn Ramon Rossell, Sergi Mas, Juli Minoves, Gabi Fernàndez, Jaume Ros, Esteve Albert –quasi tot el que conec d’autors andorrans, ficció i no ficció, són llibres sobre Andorra. El llibre de l’Àlvar Valls que coneixem millor és Andorra: entre l’anacronisme i la modernitat. No dic que tots siguin obres mestres ni que tots siguin dolents. Però no tenim –tret de poques excepcions– novel·les de crim, amor o ciència-ficció com a gènere desenvolupat per se. Algú les deu escriure, però suposo que si no estan dedicades a Andorra específicament, o no es publiquen, o no agraden. Pel que fa a l’assaig la situació és semblant. Els columnistes d’opinió més populars es dediquen a comentar la vida política local, fins i tot quan no hi passa res de nou. No crec que això tingui lloc per cap mena de pressió de part dels diaris: és el que agrada. El posicionament polític es valora per sobre de l’estil literari. És una situació que dificulta la comparació amb la resta del món.

En tots els terrenys artístics, ens falta elaborar un estil distintiu. No vull dir amb això que faci falta limitar els motius folklòrics: potser un monument a la grandalla vestida de conseller que calça esclops i canta El gran Carlemany, mon pare... resultarà més creatiu que qualsevol relació de figures geomètriques. Un llibre titulat Andorra pot ser la gran novel·la del futur. Però ara per ara se’m fa complicat definir un estil escultòric, arquitectònic, musical, literari com a típicament andorrà, si obviem les referències explícites al paisatge i als tòpics. Algun dia, espero poder-ho fer.

(Publicat al Diari d'Andorra el 5 de març del 2010)

SES ILLES

La casa de la Natàlia Solà té un silenci especial, un silenci que només envolta els mortals que han fet la seva vida de l’art de l’harmonia. Té pianos amb un so diví i pedals que requereixen traça, retrats de compositors i esborranys de partitures de música.

Entre els esdeveniments d’aquest estiu més importants per a ella destaca un concert dedicat a la cançó lírica en llengua catalana que tingué lloc el dia 16 d’agost a La Pedrera. Cantava en Lluís Sintes, baríton menorquí d’una veu dolça i càlida que recordo del concert “Romanticisme sacramental a la Menorca del segle XIX”, a l’església de La Massana, del 2n Cicle d’Orgue de la Tardor l’any passat.

A la Natàlia Solà i en Lluís Sintes els uneix una llarga història de col•laboració. Ell havia cantat algunes de les seves cançons en el concert de música catalana que va fer l’any passat al Japó, i ha inclòs dues de les seves obres en els concerts del mes d’agost, en el marc del festival “Catalunya en clau de Fa”, conjuntament amb els treballs d’altres compositors catalans com per exemple Frederic Longàs i Enric Morera, Jesús Rodríguez Picó i Joan Vilà Miró. Em parla de la cançó “Pastor de Somnis”, composta sobre un poema d’Esteve Albert: l’ha cantat diverses vegades i li sembla preciosa. “És una compositora potent, per l’harmonia que utilitza”, comenta el cèlebre baríton. “És molt rica en harmonia, que un dia se li reconeixerà”.

En Lluís Sintes és també un poeta i la Natàlia Solà té un llibre dels seus poemes damunt de la taula. Està convençuda que als procedents de les Illes els uneix un esperit comú. Acostumen a separar-se mentalment de l’altra part de la terra ferma: ella, nascuda a Mallorca, es defineix com a illenca. Penso, automàticament, en Miquel Costa i Llobera, que deia (en “A Horaci”):

Bella ma pàtria és ademés. Viuria
sens enyorança tan divina Musa
dins eixa terra que cenyeix la blava
mar de Sirenes.

El Lluís Sintes, espontani i ple de sentiment (encara recordo com em va cantar al mig d’una curta conversa “Pinzellada a pinzellada, el molí em vaig salvar…”), defensa que l’autenticitat ha d’anar abans de tot. Anomena cantants internacionals prominents que han arribat a un gran èxit defensant la seva llengua i la seva cultura: la Teresa Berganza, cantant Manuel de Falla i Enrique Granados, el Thomas Allen, que cantava els cicles de cançons angleses de Ralph Vaughan Williams.

Faig un esforç per imaginar-me la terra de Ses Illes, aquella terra on la Musa d’Horaci es trobaria a casa. Mai no he viscut en una illa, rodejada d’un mar immens, poblada de gent d’esperit obert. La llengua catalana, llengua preciosa i musical, crea lligams entre una illa i l'altra, el mar i la muntanya, els mediterranis i els pirinencs, les terres llunyanes (és ben curiós que els japonesos hi tinguin interès) i les pedres d’aquí.

(Publicat al BonDia el 2 de setembre del 2009)