Les nostres mancances

Els dos últims Foc i lloc d’Ignasi de Planell indiquen la necessitat d’un debat públic sobre l’estat de la vida cultural a Andorra.

El diagnòstic que fa de la situació en el camp de la cultura és clar i ras: el llistó és molt baix. No hi ha competició per exposar, publicar i actuar. Es desenvolupa el gust per arts menors. Els creatius tenen una opinió excessivament favorable de les seves pròpies obres i la seva importància en el context de la cultura mundial. El gust del públic andorrà oscil·la d’un extrem a l’altre: tan aviat decideix que vivim en un país que produeix geni artístic en excés, com s’inclina a descartar tota la producció artística que ha tingut la mala sort de tenir lloc en els límits d’aquestes Valls com a irrellevant.

No crec que això tingui lloc per la participació de l’Estat en l’art. Qualsevol finançament, estatal o privat, condiciona la creació, com també ho fa el gust del públic i de la crítica. Ara bé, molts autors assenyalen la dificultat que tenim a l’hora d’avaluar la nostra producció artística adequadament. D’on ve?..

A una gran part dels països del món, hi ha una noció d’oportunitats iguals a l’art i a la ciència. Fins i tot a les ciutats estat gregues, on els metecs –els estrangers– no tenien la igualtat de drets respecte als ciutadans en el terreny polític i els negocis, a l’hora de crear la procedència nacional de l’autor no importava. Qui es pregunta si els escultors, arquitectes, escriptors que treballen a Nova York són americans de tota la vida? Segur que hi ha gent que ho fa, però l’opinió majoritària de les persones rellevants a l’art no els té en compte. Ara bé, nosaltres ho fem. Un de fora ha de ser necessàriament millor o pitjor que els d’aquí. No apliquem el mateix criteri a tot­hom. A Rússia, també passa. A l’Europa occidental, com a norma, no sol passar.

El fet de no ser un lloc de referència artística per als països veïns és preocupant, però no en excés. Andorra té una constitució demogràfica que no és la mateixa que a Catalunya, espanyola o francesa. Tècnicament, hi pot haver un gust artístic distint del que impera, posem pel cas, a Barcelona. Un pintor ucraïnès de renom pot deixar els habitants d’Holanda indiferents –i viceversa. Hi ha genis que traspassen les fronteres de gustos nacionals– però són escassos en el món. Hi ha ciutats que t’obren més portes que les altres pel fet de tenir la reputació d’un lloc de referència internacional: haver triomfat a Nova York i París dóna més possibilitats de fama mundial que haver triomfat a Beijing i Moscou –tot i que la població total de russos i xinesos sobrepassa amb escreix la població de nord-americans i francesos. Ara bé, ningú obliga els xinesos a desenvolupar-se a la parisenca. Però el que em desconcerta a Andorra és la naturalesa comercial de l’art, la poca transcendència d’un art per l’art, de creacions no orientades a la venda i a la participació en els concursos, nascudes per pura inspiració.

Quant a la literatura, la prosa local té un camí distint de la prosa catalana: no me’n sé explicar la raó, potser té lloc per raons comercials, potser no. La gran majoria de novel·les, contes, relats i assaigs que foren escrits en aquestes contrades en llengua catalana i tingueren alguna mena de ressò públic, tenen el mateix tema: Andorra. Crec que tot el que he llegit (en prosa) d’Antoni Morell, Josep Dalleres, Albert Villaró, Joan Peruga, mossèn Ramon Rossell, Sergi Mas, Juli Minoves, Gabi Fernàndez, Jaume Ros, Esteve Albert –quasi tot el que conec d’autors andorrans, ficció i no ficció, són llibres sobre Andorra. El llibre de l’Àlvar Valls que coneixem millor és Andorra: entre l’anacronisme i la modernitat. No dic que tots siguin obres mestres ni que tots siguin dolents. Però no tenim –tret de poques excepcions– novel·les de crim, amor o ciència-ficció com a gènere desenvolupat per se. Algú les deu escriure, però suposo que si no estan dedicades a Andorra específicament, o no es publiquen, o no agraden. Pel que fa a l’assaig la situació és semblant. Els columnistes d’opinió més populars es dediquen a comentar la vida política local, fins i tot quan no hi passa res de nou. No crec que això tingui lloc per cap mena de pressió de part dels diaris: és el que agrada. El posicionament polític es valora per sobre de l’estil literari. És una situació que dificulta la comparació amb la resta del món.

En tots els terrenys artístics, ens falta elaborar un estil distintiu. No vull dir amb això que faci falta limitar els motius folklòrics: potser un monument a la grandalla vestida de conseller que calça esclops i canta El gran Carlemany, mon pare... resultarà més creatiu que qualsevol relació de figures geomètriques. Un llibre titulat Andorra pot ser la gran novel·la del futur. Però ara per ara se’m fa complicat definir un estil escultòric, arquitectònic, musical, literari com a típicament andorrà, si obviem les referències explícites al paisatge i als tòpics. Algun dia, espero poder-ho fer.

(Publicat al Diari d'Andorra el 5 de març del 2010)

Justícia universal

Uns amics meus, encampadans des del dia que nasqueren, tenen una teoria sobre la particularitat dels habitants del seu poble. Diuen que els d’Encamp són “molt del bosc”. El primer retrobament amb el meu entrevistat em va fer memòria d’aquella definició. Rodejat pels amics i coneguts que el saludaven, respectuosos, el vaig veure tan home del món com fill del bosc: potser per la barba blanca, típica d’un esperit silvà materialitzat, potser per l’expressió mixta d’un somni fet paraula i un silenci que es fa sentir. Quan entra en una sala, la seva presència es projecta a tots els racons: sense coneixer-lo, ja intueixes que combina el magnetisme d’una autoritat, un bard i un misteri.

Manté la ferma fe que amb el pas del temps, les societats han de millorar. La societat en la qual vivim és a mig camí de la memòria del passat irrecuperable i la llunyana harmonia del futur. A Andorra el fa feliç “tot i res”: hi sento la ambigüetat de l’esperança, la consciència d’una realitat canviant.

Els seus antics alumnes del Lycée me l’han descrit com a “sobretot just”. Diuen que entrava a classe amb una autoritat natural que creava un respecte mutu entre l’ensenyant i els aprenents. A una de les seves ponències va dir que els adolescents d’avui valoraven la justícia menys que l’amor o l’amistat. Em parla de les lleis que ens fan retrocedir en el temps, i de les que ens farien avançar: els seus arguments tenen una força d’un torrent muntanyenc, reforçats per una convicció immovible. Amb cada gest, cada declaració, demana, proclama i glorifica el regne de la justícia, justícia per a tots.

Al llibre “Frontera endins”, la situació exacta de Cal Ton és impossible de definir: la Manela és de tot arreu i d’enlloc, la parròquia de la seva infància està feta de fragments de les realitats geogràfiques de parròquies diferents. Llegint i rellegint-lo, endinsant-me en el seu món imaginari tangible i sòlid, a voltes em penetra la sensació de trobar-me en un laberint virtual, com si comencés la caminata en un sender i al seu mig em trobés en un altre, totalment distint. Em torno a situar, però faig paral•lels conceptuals i m’espanto: no passaria una cosa semblant en una societat de la justícia universal, si l’arribessim a assolir? En un atac de pànic, la veig tan encisadora com geogràficament impossible.

Com faríem una societat on tothom volgués viure, en un territori minúscul que tenim? No ens donaria més seguretat construir una comunitat una mica més injusta, per a que només la volguéssim els que l’hem bastida? Tenir una casa perfecta sempre suposa el risc d’atreure els lladres: em mostro partidària de mesures palliatives, de la necessitat de fer la vida dels ciutadans cada cop més suportable, però molt a poc a poc, per a que no se’n adonessin gaire. El “lloc del bé”, “lloc de vida bona”, de felicitat, en grec medieval utilitzat per Thomas More sonava com a “eutòpia”; l’altra versió d’aquest vocable, “utòpia”, és més corrent, i significa “lloc d’enlloc”, lloc que encara no existeix o bé no existirà mai.

Lliure dels meus dubtes, el meu interlocutor lamenta el fet que s’hagi perdut la costum de fer-se l’andorrà, de conèixer el lloc petit del món que ocupes, de fer sentir la teva veu just als moments adequats, situacions decisives. Vull pensar que la veu del poble, en les situacions decisives, sempre se sent. Torno a rumiar sobre el concepte de les utopies, tal i com està descrit pel Ramon Alcoberro: cada utopia s’arrela en el contrast entre allò que realment succeeix i el que ens mereixem que succeeixi, i entenc que ens cal una visió de profeta d’ulls vius, negres i curiosos per fer-nos saber que ens mereixem una vellesa digna amb prestacions socials adequades, que no necessitem fomentar la pobresa, que s’ha de protegir a coses i persones petites, fràgils i posades en perill.

El veig com a gran humanista, representant de la pedagogia que ens ensenya a transformar la realitat. Escolto i arribo a creure que la miopia històrica que pateixo podria ser corregida, que al mirar més lluny de dos pams, algun dia veuré aquell futur ordenat i just, feliç i equilibrat que percebo, borrós, al lloc més llunyà de la meva consciència, inspirat per les seves paraules, els seus llibres i la seva mirada cap al futur, plena d’esperança mig incrèdula, plena de tristesa i il•lusió.

(Publicat al BonDia el 13 de gener del 2010)

Antoni Morell

Foto: Jaume Riba Sabaté

La creació és cosa de déus. La creació seriosa és cosa de déus seriosos. Els creadors de tota mena m’inspiren un respecte quasi místic. L’Antoni Morell, escriptor, advocat i diplomàtic, m’és particularment proper com a escriptor –sobretot amb els seus primers llibres, les “Set lletanies de mort” i “Boris I, rei d’Andorra” .

És un creador d’un univers imaginari andorrà ric, fantasmagòric i estrany. Un altre exemple dels seus llibres que més m’agraden són els “693 anys després” que va escriure conjuntament amb Elidà Amigó: un testimoni de l’època inapreciable.

Imagineu-me al seu despatx, amb cara de jovent que ve al Cirque du Soleil. Tenia la premonició de quedar-me parada mirant les cares dels gimnastes, pintades de colors brillants. Gairebé veia, amb els ulls de la meva ment, la brillantor dels teixits de la roba dels domadors. Simpatitzava amb els pobres animals ballarins imaginaris, i amb els pallassos de cara maquillada i ulls desamparats. Em sentia a la porta d’un espectacle que canviava la vida: no pas la vida quotidiana, sinó l’aparença de totes les coses al món del somni, en la invisibilitat. Sap que en aquell despatx, jo hi hagués passat totes les tardes, tots els matins, molts dies.

Antoni Morell em fascina. En la seva personalitat, reuneix contrastos bruscos. La seva cortesia a l’antiga captiva instantàniament. Els seus retrets arriben al cor. La bona paraula que et dirigeix pot contenir ironia oculta. Té interès pels cementiris i una passió per la història, mai no va a bodes i viu en una casa de l’any dels Pareatges. Quan era petit, vivia a Barcelona. Per arribar a Andorra, agafaven el tren i cotxe de línia, i després, fins a Escàs, en mula. Des d’aleshores, Andorra ha canviat tant que he de reconèixer que l’exotisme dels mitjans de transport viscut a la seva infància s’assembla més a la meva memòria dels pobles russos que no pas a les meves experiències andor-ranes. Ambdós vam tenir una infància semirural. Ambdós hem passat mitja vida llegint. De fet, una gran part de la nostra segona entrevista la passarem fent malabarismes de noms d’autors llegits, lector a lectora. Em recità Dant en italià; em recità “Beatus ille”, en llatí, i deia que li agradaria poder-se dirigir a mi en rus.

Antoni Morell és clau. Si no el tinguéssim, qui l’inventaria? Té una visió d’Andorra generosa, Andorra com a centre del món pirinenc. Per a ell, “l’andorranitat és la universalitat”: per a mi l’andorranitat, si mai la definissim, seria la particularitat més destacada.

Un andorrà que pensa és un home sol. Acostuma pensar en solitari, intentant construir el seu propi univers, reconstruir la seva pròpia vall – “en realitat som una vall”, recordeu?... L’Andorra d’Òscar Ribas no és la mateixa que la d’Antoni Morell – se sent distinta. Pere Moles, Josep Dallerès, Àlvar Valls, Albert Villaró descriuen Andorres que s’assemblen marginalment.

En el terreny literari, filosòfic i teòric no es percep una presència d’escoles. Cadascú se separa de la resta dels pensadors i forma la seva pròpia escola d’un home sol, apropiadament andorrana. Aquest fundador reuneix les característiques d’un profeta al desert, un mestre ignorat, un alumne abandonat i un enamorat – de la Pàtria! – insatisfet. I no hi ha ningú, al meu parer, que reuneixi aquestes característiques en més totalitat que el nostre Antoni Morell.

Els llibres, un cop escrits, s’escapen del seu autor. Ell deixa de participar-hi. La personalitat de l’escriptor és alhora semblant i distinta de la dels seus personatges.

Antoni Morell s’assembla a un llibre, vell, savi i ple de secrets. Un manuscrit antic, difícil d’obrir i de mantenir obert. Dels noms d’Andorra amb els que em quedo per sempre, sempre tindré un sentiment especial per l’Antoni Morell.

(Publicat al http://forum.ad el 29 de novembre del 2009)