Mai més no m'aixecaré

Foto: Reinaldo Márquez


Divendres passat, per Sant Jordi, la Comissió Nacional Andorrana per a Unesco organitzava la lectura contínua del llibre Set lletanies de mort d’Antoni Morell. Els lectors, un per un, pujaven a la plataforma al mig de la plaça del Poble. Davant d’ells, hi havia la famosa fotografia de la sentència.

Em tocava llegir després del mateix Morell, un torn difícil que em feia una il·lusió inconfessable. Havia fet mans i mànigues per ser-hi en aquell moment particular. M’havia inscrit entre els primers. No em vaig adonar de la bogeria de la meva presència entre els primers lectors fins el moment de sentir la veu profunda i pausada de l’autor, la seva lectura de les primeres pàgines. No vaig sentir cap mena de neguit.

Asseguda al costat esquerre de la plataforma, esperant el meu torn, em començava a identificar perfectament amb el protagonista de la història: aquell home desgraciat que havia intentat canviar el seu món mitjançant una acció esbojarrada i violenta. Em tocava la tercera pàgina del primer capítol, “Ell”.

“Un agent el prengué pel colze i l’invità, amb un gest ràpid i sec, a continuar. “Ell” inicià un breu somriure que li tallà la grogor del rostre, i prosseguí. No estava nerviós, al contrari, l’envaïa una pau estranya com mai no havia experimentat. Sí, únicament després d’haver disparat l’escopeta. L’havia trobat darrere uns cavallons i sense dir un mot, quan l’altre es girava, li etzibà tres trets: un al cap i dos al cor, com si fos un porc fer, directe. Mort”.

Fins i tot ara, teclejant en la tranquil·litat de casa meva, copiant el text de la novel·la de l’edició de l’any 2002, de l’editorial Proa, no puc contenir l’emoció.
Al mig de la plataforma, davant de la multitud festiva, per una raó d’aquelles literàries que mai no s’acaben d’entendre, em vaig identificar amb el condemnat. “Tot això el feia sentir important... ara, tot un poble es preparava a contemplar el seu demà, allò que la sort li reservava, carta que únicament posseïen els seus jutges.”

Tot i tenint els meus moments de franquesa i opinions extremes, no em considero una persona especialment propensa a la rebel·lió. Però som el que diem. Al cap d’unes línies, ja m’hi havia fos. Qui hauré matat? De quin assassinat parlàvem? Ara que hi penso, recordo la Balada de la presó de Reading d’Oscar Wilde, que coneixem en la traducció de Miquel Forteza:

I tothom mata allò que estima,
amb crueltat igual:
Un amb paraula aduladora,
l’altre amb esguard fatal;
mata el covard amb la besada;
el fort, amb un punyal.

Potser tornava a viure, inconscientment, l’eterna por que la meva mateixa presència podia significar la fi d’aquella Andorra que encara havien viscut alguns dels meus éssers estimats: una Andorra potser endogàmica però aquella on tots els veïns compartien les coses que s’aprenien sense aprendre i es fonien amb el paisatge que els havia vist néixer. “Ell s’havia atrevit a introduir un cos estrany a la lenta i pacífica existència social, els obligava a decidir, a trencar motllos fixats per generacions i generacions, a dubtar de la seva llei, de les seves institucions, de la seva seguretat secular”. Sigui quina sigui la raó, em creia les paraules que l’autor havia posat a la boca dels seus lectors: “Mai més no podré aixecar-me!”

A tots un dia se’ns acabarà la vida. És una benedicció i un martiri el no saber, en gran part dels casos, quan. Entenia que, segons les lleis de la natura, podia resultar cert. “Ara s’escolaven les darreres hores de llum i de son de la seva vida”, de la meva vida.

Quan arribà el lector següent, jo ja havia perdut la noció de la quantitat de pàgines llegides. Vaig baixar de la plataforma, mig borratxa de sentiment, del descobriment, per submergir-me en un mar de roses i parades de llibres. Llegir en veu alta no es el mateix que llegir en solitari i en silenci. Gran experiència, gran llibre, gran Antoni Morell.

(Publicat al Fòrum.ad l'1 de maig del 2010)

Les nostres mancances

Els dos últims Foc i lloc d’Ignasi de Planell indiquen la necessitat d’un debat públic sobre l’estat de la vida cultural a Andorra.

El diagnòstic que fa de la situació en el camp de la cultura és clar i ras: el llistó és molt baix. No hi ha competició per exposar, publicar i actuar. Es desenvolupa el gust per arts menors. Els creatius tenen una opinió excessivament favorable de les seves pròpies obres i la seva importància en el context de la cultura mundial. El gust del públic andorrà oscil·la d’un extrem a l’altre: tan aviat decideix que vivim en un país que produeix geni artístic en excés, com s’inclina a descartar tota la producció artística que ha tingut la mala sort de tenir lloc en els límits d’aquestes Valls com a irrellevant.

No crec que això tingui lloc per la participació de l’Estat en l’art. Qualsevol finançament, estatal o privat, condiciona la creació, com també ho fa el gust del públic i de la crítica. Ara bé, molts autors assenyalen la dificultat que tenim a l’hora d’avaluar la nostra producció artística adequadament. D’on ve?..

A una gran part dels països del món, hi ha una noció d’oportunitats iguals a l’art i a la ciència. Fins i tot a les ciutats estat gregues, on els metecs –els estrangers– no tenien la igualtat de drets respecte als ciutadans en el terreny polític i els negocis, a l’hora de crear la procedència nacional de l’autor no importava. Qui es pregunta si els escultors, arquitectes, escriptors que treballen a Nova York són americans de tota la vida? Segur que hi ha gent que ho fa, però l’opinió majoritària de les persones rellevants a l’art no els té en compte. Ara bé, nosaltres ho fem. Un de fora ha de ser necessàriament millor o pitjor que els d’aquí. No apliquem el mateix criteri a tot­hom. A Rússia, també passa. A l’Europa occidental, com a norma, no sol passar.

El fet de no ser un lloc de referència artística per als països veïns és preocupant, però no en excés. Andorra té una constitució demogràfica que no és la mateixa que a Catalunya, espanyola o francesa. Tècnicament, hi pot haver un gust artístic distint del que impera, posem pel cas, a Barcelona. Un pintor ucraïnès de renom pot deixar els habitants d’Holanda indiferents –i viceversa. Hi ha genis que traspassen les fronteres de gustos nacionals– però són escassos en el món. Hi ha ciutats que t’obren més portes que les altres pel fet de tenir la reputació d’un lloc de referència internacional: haver triomfat a Nova York i París dóna més possibilitats de fama mundial que haver triomfat a Beijing i Moscou –tot i que la població total de russos i xinesos sobrepassa amb escreix la població de nord-americans i francesos. Ara bé, ningú obliga els xinesos a desenvolupar-se a la parisenca. Però el que em desconcerta a Andorra és la naturalesa comercial de l’art, la poca transcendència d’un art per l’art, de creacions no orientades a la venda i a la participació en els concursos, nascudes per pura inspiració.

Quant a la literatura, la prosa local té un camí distint de la prosa catalana: no me’n sé explicar la raó, potser té lloc per raons comercials, potser no. La gran majoria de novel·les, contes, relats i assaigs que foren escrits en aquestes contrades en llengua catalana i tingueren alguna mena de ressò públic, tenen el mateix tema: Andorra. Crec que tot el que he llegit (en prosa) d’Antoni Morell, Josep Dalleres, Albert Villaró, Joan Peruga, mossèn Ramon Rossell, Sergi Mas, Juli Minoves, Gabi Fernàndez, Jaume Ros, Esteve Albert –quasi tot el que conec d’autors andorrans, ficció i no ficció, són llibres sobre Andorra. El llibre de l’Àlvar Valls que coneixem millor és Andorra: entre l’anacronisme i la modernitat. No dic que tots siguin obres mestres ni que tots siguin dolents. Però no tenim –tret de poques excepcions– novel·les de crim, amor o ciència-ficció com a gènere desenvolupat per se. Algú les deu escriure, però suposo que si no estan dedicades a Andorra específicament, o no es publiquen, o no agraden. Pel que fa a l’assaig la situació és semblant. Els columnistes d’opinió més populars es dediquen a comentar la vida política local, fins i tot quan no hi passa res de nou. No crec que això tingui lloc per cap mena de pressió de part dels diaris: és el que agrada. El posicionament polític es valora per sobre de l’estil literari. És una situació que dificulta la comparació amb la resta del món.

En tots els terrenys artístics, ens falta elaborar un estil distintiu. No vull dir amb això que faci falta limitar els motius folklòrics: potser un monument a la grandalla vestida de conseller que calça esclops i canta El gran Carlemany, mon pare... resultarà més creatiu que qualsevol relació de figures geomètriques. Un llibre titulat Andorra pot ser la gran novel·la del futur. Però ara per ara se’m fa complicat definir un estil escultòric, arquitectònic, musical, literari com a típicament andorrà, si obviem les referències explícites al paisatge i als tòpics. Algun dia, espero poder-ho fer.

(Publicat al Diari d'Andorra el 5 de març del 2010)

Antoni Morell

Foto: Jaume Riba Sabaté

La creació és cosa de déus. La creació seriosa és cosa de déus seriosos. Els creadors de tota mena m’inspiren un respecte quasi místic. L’Antoni Morell, escriptor, advocat i diplomàtic, m’és particularment proper com a escriptor –sobretot amb els seus primers llibres, les “Set lletanies de mort” i “Boris I, rei d’Andorra” .

És un creador d’un univers imaginari andorrà ric, fantasmagòric i estrany. Un altre exemple dels seus llibres que més m’agraden són els “693 anys després” que va escriure conjuntament amb Elidà Amigó: un testimoni de l’època inapreciable.

Imagineu-me al seu despatx, amb cara de jovent que ve al Cirque du Soleil. Tenia la premonició de quedar-me parada mirant les cares dels gimnastes, pintades de colors brillants. Gairebé veia, amb els ulls de la meva ment, la brillantor dels teixits de la roba dels domadors. Simpatitzava amb els pobres animals ballarins imaginaris, i amb els pallassos de cara maquillada i ulls desamparats. Em sentia a la porta d’un espectacle que canviava la vida: no pas la vida quotidiana, sinó l’aparença de totes les coses al món del somni, en la invisibilitat. Sap que en aquell despatx, jo hi hagués passat totes les tardes, tots els matins, molts dies.

Antoni Morell em fascina. En la seva personalitat, reuneix contrastos bruscos. La seva cortesia a l’antiga captiva instantàniament. Els seus retrets arriben al cor. La bona paraula que et dirigeix pot contenir ironia oculta. Té interès pels cementiris i una passió per la història, mai no va a bodes i viu en una casa de l’any dels Pareatges. Quan era petit, vivia a Barcelona. Per arribar a Andorra, agafaven el tren i cotxe de línia, i després, fins a Escàs, en mula. Des d’aleshores, Andorra ha canviat tant que he de reconèixer que l’exotisme dels mitjans de transport viscut a la seva infància s’assembla més a la meva memòria dels pobles russos que no pas a les meves experiències andor-ranes. Ambdós vam tenir una infància semirural. Ambdós hem passat mitja vida llegint. De fet, una gran part de la nostra segona entrevista la passarem fent malabarismes de noms d’autors llegits, lector a lectora. Em recità Dant en italià; em recità “Beatus ille”, en llatí, i deia que li agradaria poder-se dirigir a mi en rus.

Antoni Morell és clau. Si no el tinguéssim, qui l’inventaria? Té una visió d’Andorra generosa, Andorra com a centre del món pirinenc. Per a ell, “l’andorranitat és la universalitat”: per a mi l’andorranitat, si mai la definissim, seria la particularitat més destacada.

Un andorrà que pensa és un home sol. Acostuma pensar en solitari, intentant construir el seu propi univers, reconstruir la seva pròpia vall – “en realitat som una vall”, recordeu?... L’Andorra d’Òscar Ribas no és la mateixa que la d’Antoni Morell – se sent distinta. Pere Moles, Josep Dallerès, Àlvar Valls, Albert Villaró descriuen Andorres que s’assemblen marginalment.

En el terreny literari, filosòfic i teòric no es percep una presència d’escoles. Cadascú se separa de la resta dels pensadors i forma la seva pròpia escola d’un home sol, apropiadament andorrana. Aquest fundador reuneix les característiques d’un profeta al desert, un mestre ignorat, un alumne abandonat i un enamorat – de la Pàtria! – insatisfet. I no hi ha ningú, al meu parer, que reuneixi aquestes característiques en més totalitat que el nostre Antoni Morell.

Els llibres, un cop escrits, s’escapen del seu autor. Ell deixa de participar-hi. La personalitat de l’escriptor és alhora semblant i distinta de la dels seus personatges.

Antoni Morell s’assembla a un llibre, vell, savi i ple de secrets. Un manuscrit antic, difícil d’obrir i de mantenir obert. Dels noms d’Andorra amb els que em quedo per sempre, sempre tindré un sentiment especial per l’Antoni Morell.

(Publicat al http://forum.ad el 29 de novembre del 2009)