Tranquil·litat

Els meus ulls esdevenen blaus, els meus cabells s’arrissen més. És la primera vegada que vaig a Roses; mai no hi havia estat. El seu terreny és el que jo hagués definit com a “muntanya” abans d’haver arribat a residir a Les Bons d’Encamp. La platja de Petites Canyelles té un cel enorme, un horitzó per abraçar i una multiculturalitat interessant. Al meu costat, hi ha una família xinesa amb una nena d’aproximadament un any que porta un barret vermell amb motets blancs i una enorme flor, també blanca. La vora del mar és curulla de cases enormes de formes estranyes, amb arcs, amb xemeneies protuberants, majoritàriament blanques. Arbustos amb flors de color intensament violeta. Arbres amb un posat de ballarins. Un mar d’aigua verdosa, transparent, agafada per una enorme xarxa de llum. Pedres poroses, gastades per milions de trobades amb ones, acostumades a cedir i no cedir, formades per les marees, tan diferents de la pedra de casa nostra: pedres de tartera, pedres solitàries.

Estic escrivint en un full de paper posat a sobre d’una sabata d’aquelles de plàstic, crec que n’hi diuen “crocs”, i el meu home se’n riu però concedeix que deu formar part de la inspiració. La meva filla Laura estima el mar i la sorra – material de construcció per fer castells – amb una passió pròpia d’una nena de muntanya que ve el mar aproximadament dos cops a l’any. Fa muntanyes de sorra i li demana al Jordi: “Papa, em portes l’aigua? Tota-tota!” “No”, li diu, “Tota, no”. No sé si realment vol que li porti tot el mar.

Entro, fins als genolls, a l’aigua freda, fresca, transparent, lloc de sojorn de colles de peixos petits i grisos, aproximadament de quatre centímetres de llargada. La meva filla m’explica que amb la galleda de plàstic en farà una piscina, “perquè et banyis tu, perquè no estigui tan freda: vaig a buscar l’aigua, amb la teva xancleta”. Mira el que escric i comenta: “Si escrius “Laura”, seré la teva amiga”.

A uns quants metres d’aquí descansen barquetes petites, i la Laura m’explica que la seva serà la de color vermell, amb uns llums al davant. No sé per què les barques contribueixen a la bellesa del mar; no haurien de fer-ho, són coses dels humans, coses tècnicament alienes a la naturalesa salvatge, però nens i adults les veiem com éssers vius quan se’n van a pescar als vespres, quan canvien de lloc o dormen, i sense elles el paisatge no seria el mateix.

Demà marxem. Recordarem els camins de la costa amb una mena de cactus curiosos que tenen fulles en forma de peus verds, els pescadors concentrats en la seva tasca, “La Gua Gua” que deu un seu nom a un autobús que portava gent a aquesta platja quan encara era molt difícil arribar-hi, amb unes làmpades en forma de cercles i les ones molt a prop, el cambrer que complia anys i l’acordionista que cantava a la nit, amb els nens ballant arreu, el lloc dels peixos al forn, vins freds i gent atenta.

Guardaré l’esperança que aquest petit retrat del paisatge et divertirà una estoneta. Que les tardes siguin alegres. Que tots els dies siguin agradables i l’horitzó porti bon temps, sol i alegries, bons amics i tranquil•litat.

(Publicat al BonDia el 12 de maig del 2010)

Mai més no m'aixecaré

Foto: Reinaldo Márquez


Divendres passat, per Sant Jordi, la Comissió Nacional Andorrana per a Unesco organitzava la lectura contínua del llibre Set lletanies de mort d’Antoni Morell. Els lectors, un per un, pujaven a la plataforma al mig de la plaça del Poble. Davant d’ells, hi havia la famosa fotografia de la sentència.

Em tocava llegir després del mateix Morell, un torn difícil que em feia una il·lusió inconfessable. Havia fet mans i mànigues per ser-hi en aquell moment particular. M’havia inscrit entre els primers. No em vaig adonar de la bogeria de la meva presència entre els primers lectors fins el moment de sentir la veu profunda i pausada de l’autor, la seva lectura de les primeres pàgines. No vaig sentir cap mena de neguit.

Asseguda al costat esquerre de la plataforma, esperant el meu torn, em començava a identificar perfectament amb el protagonista de la història: aquell home desgraciat que havia intentat canviar el seu món mitjançant una acció esbojarrada i violenta. Em tocava la tercera pàgina del primer capítol, “Ell”.

“Un agent el prengué pel colze i l’invità, amb un gest ràpid i sec, a continuar. “Ell” inicià un breu somriure que li tallà la grogor del rostre, i prosseguí. No estava nerviós, al contrari, l’envaïa una pau estranya com mai no havia experimentat. Sí, únicament després d’haver disparat l’escopeta. L’havia trobat darrere uns cavallons i sense dir un mot, quan l’altre es girava, li etzibà tres trets: un al cap i dos al cor, com si fos un porc fer, directe. Mort”.

Fins i tot ara, teclejant en la tranquil·litat de casa meva, copiant el text de la novel·la de l’edició de l’any 2002, de l’editorial Proa, no puc contenir l’emoció.
Al mig de la plataforma, davant de la multitud festiva, per una raó d’aquelles literàries que mai no s’acaben d’entendre, em vaig identificar amb el condemnat. “Tot això el feia sentir important... ara, tot un poble es preparava a contemplar el seu demà, allò que la sort li reservava, carta que únicament posseïen els seus jutges.”

Tot i tenint els meus moments de franquesa i opinions extremes, no em considero una persona especialment propensa a la rebel·lió. Però som el que diem. Al cap d’unes línies, ja m’hi havia fos. Qui hauré matat? De quin assassinat parlàvem? Ara que hi penso, recordo la Balada de la presó de Reading d’Oscar Wilde, que coneixem en la traducció de Miquel Forteza:

I tothom mata allò que estima,
amb crueltat igual:
Un amb paraula aduladora,
l’altre amb esguard fatal;
mata el covard amb la besada;
el fort, amb un punyal.

Potser tornava a viure, inconscientment, l’eterna por que la meva mateixa presència podia significar la fi d’aquella Andorra que encara havien viscut alguns dels meus éssers estimats: una Andorra potser endogàmica però aquella on tots els veïns compartien les coses que s’aprenien sense aprendre i es fonien amb el paisatge que els havia vist néixer. “Ell s’havia atrevit a introduir un cos estrany a la lenta i pacífica existència social, els obligava a decidir, a trencar motllos fixats per generacions i generacions, a dubtar de la seva llei, de les seves institucions, de la seva seguretat secular”. Sigui quina sigui la raó, em creia les paraules que l’autor havia posat a la boca dels seus lectors: “Mai més no podré aixecar-me!”

A tots un dia se’ns acabarà la vida. És una benedicció i un martiri el no saber, en gran part dels casos, quan. Entenia que, segons les lleis de la natura, podia resultar cert. “Ara s’escolaven les darreres hores de llum i de son de la seva vida”, de la meva vida.

Quan arribà el lector següent, jo ja havia perdut la noció de la quantitat de pàgines llegides. Vaig baixar de la plataforma, mig borratxa de sentiment, del descobriment, per submergir-me en un mar de roses i parades de llibres. Llegir en veu alta no es el mateix que llegir en solitari i en silenci. Gran experiència, gran llibre, gran Antoni Morell.

(Publicat al Fòrum.ad l'1 de maig del 2010)

Gotes de sang

Dibuix: Jordi Casamajor

Quan la noblesa celebrava els torneigs cavallerescos i les gotes de sang del rival s’anaven convertint en roses, a la semblança de gotes de sang del Dragó, la tradició d’obsequiar l’estimat amb un feix de paper cobert de paraules encara no havia pres força. La tradició de barrejar el plaer de la lectura amb els plaers carnals no sembla haver aparegut fins l’any 1923.

Aquesta data no està tan allunyada de nosaltres com pot semblar: el meu avi era adolescent. Els esdeveniments de l’any eren variats: al mes de febrer, Albert Einstein, convidat per un altre científic, visità Barcelona, al mes següent, a París, morí la magnífica Sarah Bernhardt, i al mes de setembre, la dictadura de Primo de Rivera a Espanya dissolia el Parlament, suspenia la Constitució i prohibia l’ensenyament del català a les escoles catalanes del territori pertanyent a Espanya.

El mateix any els llibreters barcelonins feren la primera connexió entre la Diada Nacional i el producte del seu comerç, degut a la coincidència de la festivitat de Sant Jordi amb el dia de la mort del Manc de Lepant qui va ridiculitzar, en una obra de geni, la representació de les proeses cavalleresques a l’imaginari del seu segle. Un parell d’anys després, les dones catalanes establien la tradició d’oferir el do de les paraules alienes, elegantment enquadernades, a canvi d’una rosa vermella.

L’any 1995 la UNESCO establí el Dia internacional del llibre. Van fer la connexió entre la Diada Catalana i la data de la mort de Cervantes, segons l’actual calendari julià, i la data del naixement i de la mort de Shakespeare, segons l’antic calendari gregorià: el mateix calendari que l’església ortodoxa encara utilitza, a hores d’ara, per marcar les celebracions. Hi coincidiren morts i naixements d’altres figures literàries inconnexes, entre les quals hi figura Josep Pla, qui també morí el dia 23.

Feliç Sant Jordi.

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 21 d'abril del 2010)