Cotó, l'or blanc

Quan érem petits, les meves veïnes Tània i Natàlia feien gimnàstica artística. Es passaven dies fent tombarelles, rodes i pins. Jo les seguia a mesura de la meva humil capacitat, però quan podia, seia en un racó i llegia. Per a la Tània, la meva poca flexibilitat i falta d'il·lusió a l'hora de millorar el rendiment esportiu representava una lamentable falta de caràcter. M'enviava notes, escrites amb lletres grans i decisives: «Si no vens a entrenar, no et parlaré mai més».

Jo m'inventava excuses. El meu amor pels llibres era una addicció: res d'un passatemps respectable. El primer que feia en arribar a casa d'un amic era examinar els prestatges i agafar un llibre. Ningú em molestava: jo tenia la mateixa expressió de bon humor i millor voluntat que ara llueix la meva filla. La meva versió particular de la normalitat era ben acceptada. Com comprendrà qualsevol addicte a la lectura, no necessàriament es tractava de llibres educatius, intel·lectualment estimulants o bons. Quan podia escollir, em fascinaven les històries de fantasmes i detectius: de por i intriga. També llegia moltes biografies d'escriptors, poetes i artistes, i en tenia una de preferida: la de Gulia Koroliova, heroi de la segona guerra mundial. Recordo el seu viatge als campaments internacionals «Artek», a Crimea. Els seus companys dels campaments tenien procedència diversa: els nens dels refugiats espanyols Conchita Jarabo i Javier González, la pianista Mirra Garbel i la millor collidora de cotó de la república d'Uzbekistan, Mamliakat Nahangova (un rècord de 80 quilos de cotó al dia). Allà, un dia va anar al bosc sola a mitjanit, per guanyar una aposta.

Jo, en aquella època, encara no sabia que la collita de cotó era una mena de «treball forçat» que s'aplicava – i se segueix aplicant – als alumnes de totes les escoles secundàries, instituts, col·legis professionals i universitats d'Uzbekistan, a tots els funcionaris i fins i tot als treballadors independents, sota l'amenaça de diverses sancions administratives. Si t'hi negaves, et podien expulsar del col·legi, refusar-te beques, ajudes i permisos administratius, treure't el carnet de conduir i no retornar-lo. La planta de cotó que es cultiva a l'Àsia Central produeix fibres curtes, les màquines no són tan eficients en la collita com les persones. Les condicions d'allotjament i de treball són dures, molts nens (i adults també) s'emmalalteixen, hi ha casos d'atacs de cor, de baralles violentes i suïcidis. Ara, l'octubre, és l'època més tensa, més esgotadora de la collita de l'or blanc.

Uzbekistan, a part de ser la terra de noms màgics de Bukharà, Ferganà, Samarcanda, amb madrasses monumentals, fortaleses, mesquites i mausoleus, era, per a nosaltres, la terra de «l'or blanc»: del cotó. De la mateixa forma que a Amèrica, al segle XIX, el cotó collit pels esclaus del Sud enriquia el nord, a la Unió Soviètica, el cotó collit pels voluntaris i entusiastes enriquia i mantenia la maquinària burocràtica de l'Estat central. Ara, se'n pateixen les conseqüències: degut al conreu inadequat i les pràctiques d'irrigació durant el temps soviètic, moltes àrees d'Uzbekistan pateixen la salinització dels sòls i la desertització.

Uzbekistan, terra misteriosa! Per a aquells que no viatgen i no llegeixen, els llocs del món llunyans només són noms al mapa. Però quan m'he fet gran i m'he casat, no m'ha nascut una nena lectora. Tinc una nena esportista que fa gimnàstica artística, entrena quasi cada dia i fa rodes, pins i salts mortals. La seva il•lusió per millorar denota caràcter i disciplina. De tant en tant em demana quan començaré a entrenar amb ella. M'invento excuses (que he d'escriure contraportades) i segueixo llegint.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 28 d'octubre de 2013)

Mai més no m'aixecaré

Foto: Reinaldo Márquez


Divendres passat, per Sant Jordi, la Comissió Nacional Andorrana per a Unesco organitzava la lectura contínua del llibre Set lletanies de mort d’Antoni Morell. Els lectors, un per un, pujaven a la plataforma al mig de la plaça del Poble. Davant d’ells, hi havia la famosa fotografia de la sentència.

Em tocava llegir després del mateix Morell, un torn difícil que em feia una il·lusió inconfessable. Havia fet mans i mànigues per ser-hi en aquell moment particular. M’havia inscrit entre els primers. No em vaig adonar de la bogeria de la meva presència entre els primers lectors fins el moment de sentir la veu profunda i pausada de l’autor, la seva lectura de les primeres pàgines. No vaig sentir cap mena de neguit.

Asseguda al costat esquerre de la plataforma, esperant el meu torn, em començava a identificar perfectament amb el protagonista de la història: aquell home desgraciat que havia intentat canviar el seu món mitjançant una acció esbojarrada i violenta. Em tocava la tercera pàgina del primer capítol, “Ell”.

“Un agent el prengué pel colze i l’invità, amb un gest ràpid i sec, a continuar. “Ell” inicià un breu somriure que li tallà la grogor del rostre, i prosseguí. No estava nerviós, al contrari, l’envaïa una pau estranya com mai no havia experimentat. Sí, únicament després d’haver disparat l’escopeta. L’havia trobat darrere uns cavallons i sense dir un mot, quan l’altre es girava, li etzibà tres trets: un al cap i dos al cor, com si fos un porc fer, directe. Mort”.

Fins i tot ara, teclejant en la tranquil·litat de casa meva, copiant el text de la novel·la de l’edició de l’any 2002, de l’editorial Proa, no puc contenir l’emoció.
Al mig de la plataforma, davant de la multitud festiva, per una raó d’aquelles literàries que mai no s’acaben d’entendre, em vaig identificar amb el condemnat. “Tot això el feia sentir important... ara, tot un poble es preparava a contemplar el seu demà, allò que la sort li reservava, carta que únicament posseïen els seus jutges.”

Tot i tenint els meus moments de franquesa i opinions extremes, no em considero una persona especialment propensa a la rebel·lió. Però som el que diem. Al cap d’unes línies, ja m’hi havia fos. Qui hauré matat? De quin assassinat parlàvem? Ara que hi penso, recordo la Balada de la presó de Reading d’Oscar Wilde, que coneixem en la traducció de Miquel Forteza:

I tothom mata allò que estima,
amb crueltat igual:
Un amb paraula aduladora,
l’altre amb esguard fatal;
mata el covard amb la besada;
el fort, amb un punyal.

Potser tornava a viure, inconscientment, l’eterna por que la meva mateixa presència podia significar la fi d’aquella Andorra que encara havien viscut alguns dels meus éssers estimats: una Andorra potser endogàmica però aquella on tots els veïns compartien les coses que s’aprenien sense aprendre i es fonien amb el paisatge que els havia vist néixer. “Ell s’havia atrevit a introduir un cos estrany a la lenta i pacífica existència social, els obligava a decidir, a trencar motllos fixats per generacions i generacions, a dubtar de la seva llei, de les seves institucions, de la seva seguretat secular”. Sigui quina sigui la raó, em creia les paraules que l’autor havia posat a la boca dels seus lectors: “Mai més no podré aixecar-me!”

A tots un dia se’ns acabarà la vida. És una benedicció i un martiri el no saber, en gran part dels casos, quan. Entenia que, segons les lleis de la natura, podia resultar cert. “Ara s’escolaven les darreres hores de llum i de son de la seva vida”, de la meva vida.

Quan arribà el lector següent, jo ja havia perdut la noció de la quantitat de pàgines llegides. Vaig baixar de la plataforma, mig borratxa de sentiment, del descobriment, per submergir-me en un mar de roses i parades de llibres. Llegir en veu alta no es el mateix que llegir en solitari i en silenci. Gran experiència, gran llibre, gran Antoni Morell.

(Publicat al Fòrum.ad l'1 de maig del 2010)