Joan Ordi ha de morir

Era el diumenge de la setmana passada. Jo estava al bar del parc d'Encamp intentant gaudir els últims dies de calor estiuenca i al mateix temps escriure l'article sobre la prunera, quan em va arribar el següent dibuix de Jordi Casamajor: l'ordi. «T'envio l'ordi, –deia el missatge–, pensa en l'Oktoberfest». Vaig alçar la vista. A la dreta, al gronxador, la meva filla Laura i la seva amiga Anouk feien piruetes acrobàtiques inimaginables a l'aire mentre es gronxaven. A l'esquerra, el meu home estava «matant minions»: jugant amb l'iPhone al joc basat en la pel·lícula Gru, el meu dolent preferit (I i II). Davant meu, hi havia una copa freda plena d'Alhambra Reserva 1925: segons els anuncis, el símbol d'artesania, tradició i misteri fet a base d'ordi i blat de moro. Ho vaig consultar a l'Internet: sí, efectivament, l'Oktoberfest (l'original, el d'Alemanya) s'havia acabat el dia anterior. Era el moment perfecte de parlar-ne. El sol brillava, convidant a consumir quantitats importants de cervesa artesana, i jo em començava a assemblar, en l'expressió, a aquell senyor o senyora del dibuix que teniu davant. Vaig sospirar profundament... i vaig continuar escrivint sobre les pruneres. Mal fet. Les blanques flors de les pruneres primaverals m'anirien bé avui: avui, quan els pics estan coberts de blanca pols de neu, i la frescor del temps convida, com a mínim, a un licor de pruna. S'acaben aquelles cerveses de les terrasses: en dues paraules, s'acaba el bon temps. ¿Què en podríem fer, avui, de l'ordi, per divertir l'apreciat lector? No puc parlar gaire de les cerveses: tinc fred, i se'm gelen les mans.

A Irlanda i Escòcia, l'ordi és l'ingredient clau per a la producció del whisky. La popular cançó folklòrica anglesa John Barleycorn (Joan Gra d'Ordi, o simplement Joan Ordi), una cançó del segle XVI, descriu – amb un sentit d'humor típicament britànic– tot el procés de cultiu d'ordi i producció del whisky. Així comença la cançó: «Tres homes van venir de l'Oest, / cercant el seu destí,/ i aquests tres homes van jurar: / Joan Ordi ha de morir». Així que li caven una tomba, l'enterren, tiren terra per sobre del seu cap, i ho celebren, dient: «Joan Gra d'Ordi s'ha mort». I ell passa un llarg temps sota terra.

Però vet aquí que cauen les pluges del cel, i es produeix un miracle: Joan Ordi aixeca el cap. Els nostres tres homes el deixen exposat al sol d'estiu fins a que no es torni pàl·lid i dèbil, i mentrestant Joan Ordi es fa un home: li creix una barba molt llarga. Aleshores contracten un exèrcit de pagesos que l'ataquen primer amb falçs (i el fereixen als genolls), després amb forques que arriben al seu cor, i tot seguit, el lliguen al carro i se l'emporten al lloc on separen la seva pell dels ossos. No deixen ni els ossos: amb pedres, els converteixen en pols. Però el bon Joan es transforma en whisky: més fort que tots els seus botxins. El moliner cau rendit –a la versió del poeta escocès del segle XVIII Robert Burns, fins i tot cau del cavall. I ni els caçadors, ni els artesans, ni els escriptors, ni els músics no poden viure sense en Joan Gra d'Ordi. El famós escriptor americà Jack London va donar el seu nom –John Barleycorn– a la novel·la autobiogràfica que va escriure l'any 1913, en la qual descrivia la seva desesperada lluita amb l'alcohol. Joan Gra d'Ordi hi apareix com un «interlocutor» imaginari (o no tan imaginari). El grup de rock britànic Traffic va treure, l'any 1970, un àlbum que es deia John Barleycorn must die: «Joan Ordi ha de morir».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 14 d'octubre de 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

Cotó, l'or blanc

Quan érem petits, les meves veïnes Tània i Natàlia feien gimnàstica artística. Es passaven dies fent tombarelles, rodes i pins. Jo les seguia a mesura de la meva humil capacitat, però quan podia, seia en un racó i llegia. Per a la Tània, la meva poca flexibilitat i falta d'il·lusió a l'hora de millorar el rendiment esportiu representava una lamentable falta de caràcter. M'enviava notes, escrites amb lletres grans i decisives: «Si no vens a entrenar, no et parlaré mai més».

Jo m'inventava excuses. El meu amor pels llibres era una addicció: res d'un passatemps respectable. El primer que feia en arribar a casa d'un amic era examinar els prestatges i agafar un llibre. Ningú em molestava: jo tenia la mateixa expressió de bon humor i millor voluntat que ara llueix la meva filla. La meva versió particular de la normalitat era ben acceptada. Com comprendrà qualsevol addicte a la lectura, no necessàriament es tractava de llibres educatius, intel·lectualment estimulants o bons. Quan podia escollir, em fascinaven les històries de fantasmes i detectius: de por i intriga. També llegia moltes biografies d'escriptors, poetes i artistes, i en tenia una de preferida: la de Gulia Koroliova, heroi de la segona guerra mundial. Recordo el seu viatge als campaments internacionals «Artek», a Crimea. Els seus companys dels campaments tenien procedència diversa: els nens dels refugiats espanyols Conchita Jarabo i Javier González, la pianista Mirra Garbel i la millor collidora de cotó de la república d'Uzbekistan, Mamliakat Nahangova (un rècord de 80 quilos de cotó al dia). Allà, un dia va anar al bosc sola a mitjanit, per guanyar una aposta.

Jo, en aquella època, encara no sabia que la collita de cotó era una mena de «treball forçat» que s'aplicava – i se segueix aplicant – als alumnes de totes les escoles secundàries, instituts, col·legis professionals i universitats d'Uzbekistan, a tots els funcionaris i fins i tot als treballadors independents, sota l'amenaça de diverses sancions administratives. Si t'hi negaves, et podien expulsar del col·legi, refusar-te beques, ajudes i permisos administratius, treure't el carnet de conduir i no retornar-lo. La planta de cotó que es cultiva a l'Àsia Central produeix fibres curtes, les màquines no són tan eficients en la collita com les persones. Les condicions d'allotjament i de treball són dures, molts nens (i adults també) s'emmalalteixen, hi ha casos d'atacs de cor, de baralles violentes i suïcidis. Ara, l'octubre, és l'època més tensa, més esgotadora de la collita de l'or blanc.

Uzbekistan, a part de ser la terra de noms màgics de Bukharà, Ferganà, Samarcanda, amb madrasses monumentals, fortaleses, mesquites i mausoleus, era, per a nosaltres, la terra de «l'or blanc»: del cotó. De la mateixa forma que a Amèrica, al segle XIX, el cotó collit pels esclaus del Sud enriquia el nord, a la Unió Soviètica, el cotó collit pels voluntaris i entusiastes enriquia i mantenia la maquinària burocràtica de l'Estat central. Ara, se'n pateixen les conseqüències: degut al conreu inadequat i les pràctiques d'irrigació durant el temps soviètic, moltes àrees d'Uzbekistan pateixen la salinització dels sòls i la desertització.

Uzbekistan, terra misteriosa! Per a aquells que no viatgen i no llegeixen, els llocs del món llunyans només són noms al mapa. Però quan m'he fet gran i m'he casat, no m'ha nascut una nena lectora. Tinc una nena esportista que fa gimnàstica artística, entrena quasi cada dia i fa rodes, pins i salts mortals. La seva il•lusió per millorar denota caràcter i disciplina. De tant en tant em demana quan començaré a entrenar amb ella. M'invento excuses (que he d'escriure contraportades) i segueixo llegint.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 28 d'octubre de 2013)

Tranquil·litat

Els meus ulls esdevenen blaus, els meus cabells s’arrissen més. És la primera vegada que vaig a Roses; mai no hi havia estat. El seu terreny és el que jo hagués definit com a “muntanya” abans d’haver arribat a residir a Les Bons d’Encamp. La platja de Petites Canyelles té un cel enorme, un horitzó per abraçar i una multiculturalitat interessant. Al meu costat, hi ha una família xinesa amb una nena d’aproximadament un any que porta un barret vermell amb motets blancs i una enorme flor, també blanca. La vora del mar és curulla de cases enormes de formes estranyes, amb arcs, amb xemeneies protuberants, majoritàriament blanques. Arbustos amb flors de color intensament violeta. Arbres amb un posat de ballarins. Un mar d’aigua verdosa, transparent, agafada per una enorme xarxa de llum. Pedres poroses, gastades per milions de trobades amb ones, acostumades a cedir i no cedir, formades per les marees, tan diferents de la pedra de casa nostra: pedres de tartera, pedres solitàries.

Estic escrivint en un full de paper posat a sobre d’una sabata d’aquelles de plàstic, crec que n’hi diuen “crocs”, i el meu home se’n riu però concedeix que deu formar part de la inspiració. La meva filla Laura estima el mar i la sorra – material de construcció per fer castells – amb una passió pròpia d’una nena de muntanya que ve el mar aproximadament dos cops a l’any. Fa muntanyes de sorra i li demana al Jordi: “Papa, em portes l’aigua? Tota-tota!” “No”, li diu, “Tota, no”. No sé si realment vol que li porti tot el mar.

Entro, fins als genolls, a l’aigua freda, fresca, transparent, lloc de sojorn de colles de peixos petits i grisos, aproximadament de quatre centímetres de llargada. La meva filla m’explica que amb la galleda de plàstic en farà una piscina, “perquè et banyis tu, perquè no estigui tan freda: vaig a buscar l’aigua, amb la teva xancleta”. Mira el que escric i comenta: “Si escrius “Laura”, seré la teva amiga”.

A uns quants metres d’aquí descansen barquetes petites, i la Laura m’explica que la seva serà la de color vermell, amb uns llums al davant. No sé per què les barques contribueixen a la bellesa del mar; no haurien de fer-ho, són coses dels humans, coses tècnicament alienes a la naturalesa salvatge, però nens i adults les veiem com éssers vius quan se’n van a pescar als vespres, quan canvien de lloc o dormen, i sense elles el paisatge no seria el mateix.

Demà marxem. Recordarem els camins de la costa amb una mena de cactus curiosos que tenen fulles en forma de peus verds, els pescadors concentrats en la seva tasca, “La Gua Gua” que deu un seu nom a un autobús que portava gent a aquesta platja quan encara era molt difícil arribar-hi, amb unes làmpades en forma de cercles i les ones molt a prop, el cambrer que complia anys i l’acordionista que cantava a la nit, amb els nens ballant arreu, el lloc dels peixos al forn, vins freds i gent atenta.

Guardaré l’esperança que aquest petit retrat del paisatge et divertirà una estoneta. Que les tardes siguin alegres. Que tots els dies siguin agradables i l’horitzó porti bon temps, sol i alegries, bons amics i tranquil•litat.

(Publicat al BonDia el 12 de maig del 2010)

Cap de Govern

La realitat supera la ficció. Molts autors ho diuen, i les mares – i els pares – dels nens de quatre - cinc anys ho saben.

La Laura fa els anys al mes d’abril. Sap que el seu aniversari és a la primavera, quan comencen a florir els ametllers. Sap que a la primavera no sol nevar, però fa cinc anys, el dia vuit, just quan va néixer ella, va nevar i molt. Té interessos variats. Alguna vegada pregunta coses que no sé relacionar amb les converses dels pares i padrins. Agafem, per exemple, el tema del cap de Govern. Va començar fa mesos, un bon matí, anant en cotxe cap a l’escola.

“Mama, qui és, el cap de Govern?” “Què dius, carinyo?” “Qui és el cap de Govern ? » « Jaume Bartumeu ». « I després ? » « No sé qui ho serà després. Voldràs dir qui ho era abans?” “Val, qui ho era, abans?” “Albert Pintat, Marc Forné, Òscar Ribas...” “I després?” “Ja veurem”. A la tarda, vaig preguntar a una amiga que té la filla a la mateixa classe si la seva nena li demanava coses semblants. “No, la meva només vol saber com es fan els nens.” “La meva crec que no en parla...”. “Ui! La meva sí, tot el dia. I què feia a la panxa de la mama, i per on va sortir, i per on havia entrat”.

Un parell de setmanes més tard, sant tornem-hi. “Mama, qui és el cap de Govern?” “Però per què m’ho preguntes?” “Perquè volia saber qui és.” “Ja t’ho he dit, filleta. Jaume Bartumeu”. “I quan en farem un altre?” “No sé. Quan hi hagi eleccions, pot tornar a ser el mateix o pot ser l’altre”. “I qui ha de ser?” “No t’ho sabria dir. La Constitució no diu explícitament que hagi de ser el primer de la llista del partit guanyador. El Consell General pot decidir que ho sigui una altra persona”. “Ah sí?” En Jordi, al volant, es fa un fart de riure. Definitivament no serveixo per explicar el món als nens petits.

Passa un mes sense mencionar afers polítics. Ara em pregunta si sóc del Barça o del Madrid. Li dic que sóc del Barça. “Jo també. I qui és el teu jugador preferit?” “I qui és el teu jugador preferit?” “El Messi. És el millor. Saps quin número té?” “No. I tu, saps quin número té?” “Sí. El 10. I marca molts gols”.

Amb el seu pare, té altres temes de conversa. “Papa, demà treballes?” “És clar que treballo”. “I quan acabaràs tota la feina?” “Suposo que mai...” “Papa, quan acabis tota la feina, te’n donaran més”. En Jordi riu. Suposo que és veritat. “Jo, a l’escola, quan acabo tota la feina, me’n donen més”. Juguen al domino, a les nines, al “un, dos, tres, pica paret”.

Amb mi, sol parlar rus; em diu que som unes fades, unes sirenes o unes papallones, segons el dia. L’altre dia, va enviar uns “records gelats” a la seva àvia russa. “Han de ser gelats, perquè som unes fades de neu.” S’interessa per la lluna i pel motiu per què no s’hi veuen els forats. Jo, d’entrada, no l’entenia. “Els forats de la lluna, com és que no s’hi veuen?” Després vaig entendre que parlava dels cràters. “Si la mires al telescopi, veuràs els forats. Si no, no es veuen, perquè és molt lluny.” Em dóna ben poca conversa en llengua catalana, però l’altre dia, berenant, asseguda al sofà, hi torna: “Mama, com es fa un cap de Govern?” “Votant”. “I tu, vols ser cap de Govern?” “Jo tinc una altra feina. Potser tu seràs cap de Govern?” “No. Jo vull ser nedadora. Mira com nedo.” I ens fa una demostració de natació en sec, entre el sofà i la tele, contenta com un gínjol: és feliç.

(Publicat al BonDia el 7 d'abril del 2010)

Corona de princesa

“Mira, mama! La magrana té una corona de princesa.” Al món de la meva filla les corones de princesa ocupen un lloc d’honor: és un món on la disfressa és obligatòria per tots, els nens són prínceps i les nenes porten vestits llargs i lleugers.
“Per què parlo rus?..” (M’ho diu en català: és una nena de parla catalana.) “Perque la mama és russa”. (Ho dic en rus: li parlo rus).
“Mama, parla català!...”
“Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat”.
“Això és català?”
“Sí, Laura”.
“No, mama: això és una broma”.

Una barreja estranya dels trets de l’àvia russa i la iàia d’aquí, és una nena d’ulls verds, idees clares, dibuixos creatius. Va a la classe de les Girafes a l’Andorrana d’Encamp. Els seus mestres es diuen Olga i Sergi, i Vero. El seu príncep es diu Jordi Pires. Va a les Trapelles a la tarda; a la piscina els dimarts i els dijous. Ja sap saltar a la piscina i passar pel sota de l’aigua. No li agraden els gossos grans: només els gossets petits.

La pel•lícula preferida ara mateix és el “Cascanueces de la Barbi”. La versió del Trencanous protagonitzada per la nina simbòlica del nostre bitxet és un dibuix animat fet amb ordinadors, amb un fort protagonisme del color rosa i coreografia prou decent. Els productors tenien prou clar que la música de Txaikovski farà que la mare més pedant no tingui arguments per no comprar la pel•lícula: entre la meva princesa i ells, em tenen vençuda. Ja visualitzo la compra següent de la Barbi: el Llac dels Cignes.

“Jo seré la mama, i tu seràs la filleta. Filleta!...”
“Sí, mama”.
“Abraça’m: em trobes a faltar?”

“Mama!..”
“Sí, Laura”.
“Jo sóc la mama. Jo sóc gran. Tu ets molt petita. Per què ets molt petita, filleta?”
“Perquè encara no m’he fet gran”.
“Jo sóc molt gran. I menjo molt bé, i em faré molt gran. Ens amaguem, i el papa no ens trobarà?”
“On et vols amagar?”
“A la cortina. Papa! Estem aquí. A que no ens trobes!... Mama, riu.”

En Jordi és un pare exemplar, igual que els padrins i la tieta Cecília. “Mama, truquem a la tieta. Tinc ganes de veure-la…”

A voltes em sembla que realment em considera petita. El seu món gira al voltant dels padrins, la tieta i el pare, i amb la mama, quan la veu, canta, balla i dibuixa princeses. En el seu món, jeràrquic i ordenat, la mama habitualment se’m a va treballar, tal i com ho feia la meva mare quan jo tenia la seva edat. Amb la iàìa i el pardrí té un dia organitzat: en el marc d’aquesta organització la mama treballa.
“Mama, t’agrada el color rosa?”
“No, no pas gaire”
“Sí que t’agrada. Ets una nena, i a les nenes els agrada el color rosa. Quants anys tens, mama? Trenta-cinc?”
“Sí, trenta-cinc”
“I el papa, trenta-quatre? Per què el papa té trenta-quatre?
“Perquè és més petit que la mama”.
“Sí: el papa és molt petit. I jo en faré quatre a la primavera. Sóc gran.”

La meva nena dels ulls verds i vius, la nena d’idees clars, farà quatre anys el dia vuit d’abril. És gran.

(Març 2009)

Les bicicletes no es mengen

Fa unes setmanes la bicicleta de la meva filla, nova de trinca, de colors molt vius, va desaparèixer del garatge. Encara era massa gran per a ella; li havíem dit que li posaríem unes rodetes addicionals per a que la pugui muntar quan sigui més gran; ens havia tocat a la rifa de Nadal de l’escola l’any passat i portava un llaç de paper de colors.

D’entrada vam pensar que se l’havien emportat uns nens trapelles i que després la tornarien, però tot i que la primera part de la suposició podia haver sigut correcta, la segona va resultar errònia.

No se’n va adonar de seguida. Uns dies més tard: “Mama, la meva bicicleta, on és?” Jo, que sóc molt directa: “Te’l han robada”. “Qui?” “La gent dolenta”. Uns plors: “Jo no volia que me la robessin!..” “Jo tampoc no volia que te la robessin.” “I qui ha estat?” “Els dolents”. Para de plorar i em mira amb una cara de pensar amb intensitat. Passen uns minuts.

“Així que la bruixa dolenta i el drac m’han robat la bicicleta?” “És possible.” En Jordi es gira des del seient del conductor i intenta protestar: “Què li dius, ara?” “Tu has vist qui l’ha robat?”, pregunto. “No”. “Doncs ben podien ser el drac i la bruixa dolenta”. Desisteix. La Laura segueix pensant: “La bruixa dolenta, el drac i tots els dolents?” “Possiblement:” “Se la volien menjar?” “No sé què en volien fer.” “Sí, se la volien menjar. Volien fer-ne una sopa de bicicleta.” “Se la volien empassar tota, tota i tota.” “Pot ser”.

Al cap d’una estona proclama: “La bruixa dolenta i el drac han agafat la meva bicicleta i n’han fet sopa. Se l’han menjat, i els farà mal.”. Es posa contenta com havent descobert la recepta de la justícia poètica, i ja no pregunta res més.

Quan arribi la primavera, li comprarem una altra bici, de les princeses i de color rosa. La bicicleta blava ja deu estar menjada i digerida. Siguem positius. Si t’han robat alguna cosa que era teva i et feia feliç, serà que la gent dolenta és a punt de descobrir que les bicicletes no es mengen.

(Publicat a la secció Diari Ober del Diari d'Andorra el 7 d'octubre del 2009)