Joan Ordi ha de morir

Era el diumenge de la setmana passada. Jo estava al bar del parc d'Encamp intentant gaudir els últims dies de calor estiuenca i al mateix temps escriure l'article sobre la prunera, quan em va arribar el següent dibuix de Jordi Casamajor: l'ordi. «T'envio l'ordi, –deia el missatge–, pensa en l'Oktoberfest». Vaig alçar la vista. A la dreta, al gronxador, la meva filla Laura i la seva amiga Anouk feien piruetes acrobàtiques inimaginables a l'aire mentre es gronxaven. A l'esquerra, el meu home estava «matant minions»: jugant amb l'iPhone al joc basat en la pel·lícula Gru, el meu dolent preferit (I i II). Davant meu, hi havia una copa freda plena d'Alhambra Reserva 1925: segons els anuncis, el símbol d'artesania, tradició i misteri fet a base d'ordi i blat de moro. Ho vaig consultar a l'Internet: sí, efectivament, l'Oktoberfest (l'original, el d'Alemanya) s'havia acabat el dia anterior. Era el moment perfecte de parlar-ne. El sol brillava, convidant a consumir quantitats importants de cervesa artesana, i jo em començava a assemblar, en l'expressió, a aquell senyor o senyora del dibuix que teniu davant. Vaig sospirar profundament... i vaig continuar escrivint sobre les pruneres. Mal fet. Les blanques flors de les pruneres primaverals m'anirien bé avui: avui, quan els pics estan coberts de blanca pols de neu, i la frescor del temps convida, com a mínim, a un licor de pruna. S'acaben aquelles cerveses de les terrasses: en dues paraules, s'acaba el bon temps. ¿Què en podríem fer, avui, de l'ordi, per divertir l'apreciat lector? No puc parlar gaire de les cerveses: tinc fred, i se'm gelen les mans.

A Irlanda i Escòcia, l'ordi és l'ingredient clau per a la producció del whisky. La popular cançó folklòrica anglesa John Barleycorn (Joan Gra d'Ordi, o simplement Joan Ordi), una cançó del segle XVI, descriu – amb un sentit d'humor típicament britànic– tot el procés de cultiu d'ordi i producció del whisky. Així comença la cançó: «Tres homes van venir de l'Oest, / cercant el seu destí,/ i aquests tres homes van jurar: / Joan Ordi ha de morir». Així que li caven una tomba, l'enterren, tiren terra per sobre del seu cap, i ho celebren, dient: «Joan Gra d'Ordi s'ha mort». I ell passa un llarg temps sota terra.

Però vet aquí que cauen les pluges del cel, i es produeix un miracle: Joan Ordi aixeca el cap. Els nostres tres homes el deixen exposat al sol d'estiu fins a que no es torni pàl·lid i dèbil, i mentrestant Joan Ordi es fa un home: li creix una barba molt llarga. Aleshores contracten un exèrcit de pagesos que l'ataquen primer amb falçs (i el fereixen als genolls), després amb forques que arriben al seu cor, i tot seguit, el lliguen al carro i se l'emporten al lloc on separen la seva pell dels ossos. No deixen ni els ossos: amb pedres, els converteixen en pols. Però el bon Joan es transforma en whisky: més fort que tots els seus botxins. El moliner cau rendit –a la versió del poeta escocès del segle XVIII Robert Burns, fins i tot cau del cavall. I ni els caçadors, ni els artesans, ni els escriptors, ni els músics no poden viure sense en Joan Gra d'Ordi. El famós escriptor americà Jack London va donar el seu nom –John Barleycorn– a la novel·la autobiogràfica que va escriure l'any 1913, en la qual descrivia la seva desesperada lluita amb l'alcohol. Joan Gra d'Ordi hi apareix com un «interlocutor» imaginari (o no tan imaginari). El grup de rock britànic Traffic va treure, l'any 1970, un àlbum que es deia John Barleycorn must die: «Joan Ordi ha de morir».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 14 d'octubre de 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor