El remei per a tots els mals

Brindem, amics, per celebrar l'inici del curs polític i escolar a Andorra, brindem amb una camamilla. Preparem-la amb gel si fa un dia calorós d'aquests que hem tingut al començament de setembre; alcem les tasses fumejants si fa fresca com és habitual i propi de la muntanya: però ha de ser una tisana calmant. Tal vegada el seu efecte beneficiós sobre el sistema digestiu ens farà pair les contradiccions inherents en la naturalesa del nostre petit estat. Brindem amb l'esperança que el Déu de l'amor que està per sobre dels bisbes i de les esglésies, dels piques polítics i dels discursos institucionals, ens ajudi a trobar la manera de fer lleis justes i necessàries per no malmetre la dignitat dels éssers humans i no fomentar la doble moral i la hipocresia. Entretant, donem-li les gràcies per crear les plantes que són la base de les infusions que combaten el nerviosisme i l'insomni.

Brindem per la salut i la pau. A casa meva, quan era petita, la camamilla era el remei per a tots els mals. S'utilitzava pel mal de coll, pel mal de cap, per tenir cabells brillants i sedosos, contra les infeccions de la pell, per curar les ferides i les cremades del sol, per semblar més jove, per sentir-se més feliç. Amb la mare, collíem les flors de camamilla al prat a la vora de la casa del poble, a Vell Pixminsk (Staropixminsk, en rus). Després, a la veranda, assecàvem les flors.

Brindem per la igualtat i la tolerància. Per òbvies raons de la meva procedència forana, sempre em costa parlar de la política. Sempre tinc la sensació que hi haurà algú que digui: «Hostes vingueren...» i la por que jo mateixa li hagi de donar la raó. Puc dir amb tota honestedat que a Rússia, el meu país natal, extremament xovinista i discriminador, sempre m'havia espantat l'actitud dels «russos de soca i arrel» cap a les minories o nouvinguts amb els quals tenien un futur compartit. Sempre havia tingut horror del nacionalisme ètnic, basat en els lligams de sang, tot i que entenc i respecto el nacionalisme cívic, basat en un projecte de futur comú. Fa poc vaig llegir aquestes dues definicions al llibre de Michael Ignatieff, «La sang i la pertinença», que vaig descobrir en ocasió de la lectura de la ponència del Sr. Òscar Ribas Reig per les Jornades Andorranes de la Universitat Catalana d'Estiu (s'hi esmentava un petit fragment i vaig sentir curiositat pel que podia dir sobre el nacionalisme un canadenc que és fill de pare rus i mare anglesa). Ignatieff, com el seu mestre Isaiah Berlin, analitza els diferents tipus de nacionalisme i arriba a la conclusió que la nació hauria de ser composada de tots aquells qui –no importa la seva raça, color, religió, idioma o etnicitat– se subscriuen al credo polític de la nació: cosa que crec que vol aconseguir i potser aconseguirà Catalunya, camí que probablement és i serà la prioritat també de molts andorrans.

Brindem amb una camamilla. I per a aquells qui consideren que el que interessa no és tant la calma com la millora de la circulació sanguínia al nivell corol·lari, proposo un licor de camamilla que es produeix i es comercialitza (en ampolles de vidre) no gaire lluny de casa nostra, a la comarca de la Segarra. I si us queda massa lluny, els entesos en el tema podrien començar a produir-lo a casa nostra, a partir de la camamilla de muntanya: així, després de 40 dies de maceració hidro-alcohòlica de les flors de camamilla seca, per Tots Sants tindrem un licor lleugerament dolç. Si es consumeix amb moderació, ajuda a controlar el nivell de colesterol.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 16 de setembre de 2013) 

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor