El remei per a tots els mals

Brindem, amics, per celebrar l'inici del curs polític i escolar a Andorra, brindem amb una camamilla. Preparem-la amb gel si fa un dia calorós d'aquests que hem tingut al començament de setembre; alcem les tasses fumejants si fa fresca com és habitual i propi de la muntanya: però ha de ser una tisana calmant. Tal vegada el seu efecte beneficiós sobre el sistema digestiu ens farà pair les contradiccions inherents en la naturalesa del nostre petit estat. Brindem amb l'esperança que el Déu de l'amor que està per sobre dels bisbes i de les esglésies, dels piques polítics i dels discursos institucionals, ens ajudi a trobar la manera de fer lleis justes i necessàries per no malmetre la dignitat dels éssers humans i no fomentar la doble moral i la hipocresia. Entretant, donem-li les gràcies per crear les plantes que són la base de les infusions que combaten el nerviosisme i l'insomni.

Brindem per la salut i la pau. A casa meva, quan era petita, la camamilla era el remei per a tots els mals. S'utilitzava pel mal de coll, pel mal de cap, per tenir cabells brillants i sedosos, contra les infeccions de la pell, per curar les ferides i les cremades del sol, per semblar més jove, per sentir-se més feliç. Amb la mare, collíem les flors de camamilla al prat a la vora de la casa del poble, a Vell Pixminsk (Staropixminsk, en rus). Després, a la veranda, assecàvem les flors.

Brindem per la igualtat i la tolerància. Per òbvies raons de la meva procedència forana, sempre em costa parlar de la política. Sempre tinc la sensació que hi haurà algú que digui: «Hostes vingueren...» i la por que jo mateixa li hagi de donar la raó. Puc dir amb tota honestedat que a Rússia, el meu país natal, extremament xovinista i discriminador, sempre m'havia espantat l'actitud dels «russos de soca i arrel» cap a les minories o nouvinguts amb els quals tenien un futur compartit. Sempre havia tingut horror del nacionalisme ètnic, basat en els lligams de sang, tot i que entenc i respecto el nacionalisme cívic, basat en un projecte de futur comú. Fa poc vaig llegir aquestes dues definicions al llibre de Michael Ignatieff, «La sang i la pertinença», que vaig descobrir en ocasió de la lectura de la ponència del Sr. Òscar Ribas Reig per les Jornades Andorranes de la Universitat Catalana d'Estiu (s'hi esmentava un petit fragment i vaig sentir curiositat pel que podia dir sobre el nacionalisme un canadenc que és fill de pare rus i mare anglesa). Ignatieff, com el seu mestre Isaiah Berlin, analitza els diferents tipus de nacionalisme i arriba a la conclusió que la nació hauria de ser composada de tots aquells qui –no importa la seva raça, color, religió, idioma o etnicitat– se subscriuen al credo polític de la nació: cosa que crec que vol aconseguir i potser aconseguirà Catalunya, camí que probablement és i serà la prioritat també de molts andorrans.

Brindem amb una camamilla. I per a aquells qui consideren que el que interessa no és tant la calma com la millora de la circulació sanguínia al nivell corol·lari, proposo un licor de camamilla que es produeix i es comercialitza (en ampolles de vidre) no gaire lluny de casa nostra, a la comarca de la Segarra. I si us queda massa lluny, els entesos en el tema podrien començar a produir-lo a casa nostra, a partir de la camamilla de muntanya: així, després de 40 dies de maceració hidro-alcohòlica de les flors de camamilla seca, per Tots Sants tindrem un licor lleugerament dolç. Si es consumeix amb moderació, ajuda a controlar el nivell de colesterol.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 16 de setembre de 2013) 

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

L'agrupació astronòmica de Sabadell

L'agrupació Astronòmica de Sabadell farà cinquanta anys l’abril vinent. A la seva web defineix les seves finalitats principals com a “incentivació i suport a l’astronomia amateur” i “divulgació i didàctica de l’astronomia”. Més de 500 m2 de la superfície de les instal·lacions que ocupa actualment (des de l’any 1993) estan dedicats exclusivament a l’astronomia.

En arribar a la seu de l’Agrupació, els participants en la visita organitzada per la Societat Andorrana de Ciències vam veure l’exposició didàctica situada a l’entrada de la recepció i tot seguit vam baixar a la planta -1, on es poden veure els instruments històrics (uns telescopis restaurats, alguns dels quals tenen fins a 100 anys) i on es troba l’auditori. Des de l’auditori es poden veure en directe, a través dels monitors de televisió, les imatges dels telescopis de l’observatori.
L’observatori disposa d’una biblioteca, un taller, un arxiu, un despatx de secretaria i una sala on es guarden els telescopis portàtils. L’observació habitualment es fa des de la sala de control situada a sota de la cúpula on es troba el telescopi. Aproximadament un cop al mes es fa una retransmissió de les observacions en directe a través de la web, amb les explicacions del que s’està veient en cada moment. En els moments en què estic escrivint, les properes sessions estan programades per al dimarts 15 de desembre i el dimarts 12 de gener, en ambdós casos de 21 a 23 hores. És una activitat amb una finalitat didàctica, dirigida al públic general, i les persones que no han pogut seguir l’observació en directepoden veure a la web les imatges i lesexplicacions corresponents.

Els socis poden participar en tota una sèriede programes coordinats d’observació,com per exemple l’astrometria i fotometriadels asteroides i dels cometes, l’índex diarid’activitat solar, la fotometria d’estrellesvariables i de supernoves, i d’altres. Els interessatspoden trobar l’explicació més detallada dels treballs d’investigació a http://astrosabadell.org/es/695_treball_recerca. Per al públic en general, s’organitzen visites de grup d’un màxim de 25 persones durant les quals es poden observar el Sol (visites diürnes) o la Lluna, Saturn i Júpiter (visites nocturnes), i s’ofereix una opció de contemplar un audiovisual sobre el sistema solar o les estrelles produït per l’Agrupació Astronòmica de Sabadell. Saturn i Júpiter només es poden observar en temporades de visibilitat d’aquests planetes. El nostre grup va poder veure l’audiovisual sobre el sistema solar i observar Júpiter i la Lluna en quart creixent a través d’un gran telescopi.

A la cúpula de l’observatori trobem tres telescopis sobre la mateixa muntura, del tipus equatorial alemanya. El telescopi principal té doble configuració òptica, intercanviable. És operable a peu del telescopi i per control remot des de la sala de control. L’observació de Júpiter, el planeta més gran del sistema solar, permet veure l’estructura dels núvols a la seva atmosfera i els satèl·lits descoberts per Galileu. L’observació de la Lluna permet observar diversos detalls de la seva superfície: cràters, mars, serralades, pics. Els qui no tenim contacte habitual amb telescopis ens sorprenem en veure’n el relleu rugós. S’organitzen sessions per a adults i escolars, i a la pàgina web de l’Agrupació llegim que en els últims cinc anys 18.000 nens han visitat les instal·lacions de l’Observatori.

Una altra activitat de l’Observatori Astronòmic de Sabadell que poden aprofitar els visitants d’aquesta ciutat tots els dimecres no festius són les conferències, que tenen lloc a l’auditori a les 20 hores. L’entrada és lliure, i el contingut de les conferències es publica cada temporada en els
llibres editats per l’Agrupació. Per als més petits, s’organitzen tallers de tipus pràctic als quals pot assistir un pare o tutor de cada nen per continuar-lo orientant sobre el tema. Els temes que més m’agraden de la programació d’aquest curs són Construeix un telescopi (diumenge 28 de febrer al matí) i Construeix un planisferi (dissabte 20 de març, a la tarda).

Es pot concloure que una visita a l’Observatori Astronòmic de Sabadell és molt interessant
tant per a adults com per a nens, tant per als aficionats de l’astronomia com per a les persones que volen establir un primer contacte amb aquest camp d’investigació científica.

(publicat al Butlletí de la SAC 147, pàgina 3)

El nostre futur

El dissabte dia 14 de novembre vaig participar a les XV Jornades de la Societat Andorrana de Ciències “Quina formació per la vida laboral?”, organitzades conjuntament amb la Fundació Crèdit Andorrà, com a oient. Una sèrie d’idees expressades al llarg del dia em van semblar especialment importants, i voldria compartir les conclusions que em suggeriren. Naturalment no reflecteixen el punt de vista de tots els ponents.

S’ha ressaltat la necessitat de donar la prioritat a la selecció dels mestres per sobre de l’elaboració dels programes educatius. És una idea que trobo controvertida ja que una bona metodologia, en gran part, ajuda a formar els professors i assegura que tots els aprenents rebin un mínim requerit de continguts acadèmics. Tot i així, no es pot discutir que, tal com van apuntar diversos participants, un alumne es forma per mimetisme, i no perquè memoritzi el que li manen fer. Esdevenim semblants als nostres mestres, no tant en les idees com en les actituds, fins al moment quan arriba el dia d’actuar com a mestres, nosaltres mateixos. L’objectiu d’un mestre és el de formar “rebels competents” – segons l’expressió de Gunnar Myrdal citada en una de les ponències.

S’ha indicat que ens hauríem d’allunyar de l’arrelada idea de l’obligatorietat de l’educació, ja que l’alimentació, la respiració i l’educació no poden ser obligatòries. La seva necessitat és percebuda per cada persona naturalment i s’ha de poder mesurar per la mateixa persona interessada si no la volem perjudicar amb l’excés de nutrients, oxigen o paraules apreses de memòria. La recerca de la veritat no es potencia amb l’aprenentatge de veritats ja conegudes. La veritat s’arriba a cercar per inspiració, i no per imposició. Hem d’assegurar al jovent el dret de rebre una formació adequada per la vida laboral, però no ens podem permetre arribar a la situació d’obligar a persones joves i dinàmiques a estar retinguts a l’escola per força quan el que voldrien és començar a treballar.

En la percepció de les empreses, la formació teòrica dels treballadors recentment entrats al mercat laboral es podria millorar. L’extensió universal del model americà fa que avui en dia prestem més atenció a les habilitats pràctiques que no pas a la formació del pensament, mentre que la universitat – apuntava un dels ponents – ha de liderar, no “estar al servei de...”. El nostre futur, en gran part, s’estructura a través de la nostra universitat, com a cultiu d’idees i entorn de formació de la joventut, tot i que no podem descartar la gran importància de la formació professional tècnica, ja que som essencialment un país de serveis.

S’ha apuntat també que si acceptem que Andorra s’ha de convertir en un país encara més especialitzat en comerç, turisme i esquí, seria irresponsable pensar que és possible donar feina a totes les persones nascudes a Andorra en el marc del país. Hi ha tota una sèrie de professions que els nostres joves poden triar que condicionaran la necessitat de buscar feina en un altre lloc. És físicament impossible assegurar que tots els cardiòlegs, astrònoms, compositors, cineastes, matemàtics, geògrafs i un llarg etcètera de professionals trobin un lloc adequat pel seu desenvolupament professional al nostre territori petit. Si hi incloem orientalistes, escriptors de llibres de viatge i exploradors del fons marí, l’exemple esdevé encara més clar.

Necessitem acords amb altres països per assegurar que els nostres ciutadans puguin exercir diferents professions en diversos llocs del món.

(Publicat al BonDia el 25 de novembre del 2009)

ENERGIA POSITIVA

22a Diada Andorrana a la XLI Universitat Catalana d’Estiu, 22 d’agost. Fa molta calor a les aules. Parlem de l’energia a Andorra. En Joan-Marc Miralles obre la Diada dient-nos que “l’energia en un sentit físic estricte és la capacitat d’un sistema per realitzar un treball”. Jaume Sobrequés, el rector de la UCE, ens desitja: “Que tingueu energia!” i destaca la importància de publicar les ponències presentades.

El tema s’aborda des del punt de vista econòmic, històric, polític i científic. S’analitzen diferents tipus d’energia, els seus avantatges i inconvenients: l’energia eòlica, geotèrmica, hidroelèctrica, l’energia dels llamps… L’Àlex Fusté ens adverteix del perill d’introduir arròs, carn, petroli, etc., com a actiu financer, i ens fa saber que l’entrada de capital inversor especulatiu acaba derivada en crisis econòmiques. La baixa de tipus d’interès pot representar “la major operació conjunta de finançament d’un model de creixement que no ha generat sinó desequilibris crònics”. Sortim a dinar convençuts de la necessitat d’invertir en empreses, en lloc d’invertir en matèries primeres.

La Sílvia de Cambra denuncia la contaminació lumínica (“es perd la finestra de l’univers!”) i ens mostra l’exemple del llum que hauríem d’utilitzar: una bombeta LED. Se’ns fa recordar que la central elèctrica de Fhasa es va crear per exportar l’electricitat, i no va ser fins a l’any 1974 en què el total de la producció hidràulica es va equilibrar amb el consum elèctric. Avui en dia, però, no és possible evitar ser dependents, ja que un grandíssim percentatge de l’energia que gastem és importat de França i Espanya.

La FEDA aposta per la diversificació energètica. Aprenem que la central GNL de Soldeu regularà la potència d’entrada en funció de la demanda en energia tèrmica dels clients. Hi ha veus en contra del monopoli. Un dels ponents proposa crear l’Institut Andorrà d’Energia.

Un dia intens i interessant. Felicitats a tots, empresaris, científics, polítics… Que tingueu energia.

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 9 de setembre del 2009)

Valors contradictoris i l’equilibri de la realitat andorrana

(Ponència a les Jornades de la SAC "Valors de la societat andorrana avui" el 22 de novembre de 2008)

Bon dia a tothom. Sóc l’Alexandra Grebennikova, i amb el poc temps que tinc avui només puc fer-vos una petita introducció al meu estudi, però us demano que tingueu en compte que es tracta d’un embrió de treball que espera ser més.

El tema de valors és la part de l’estudi de les cultures més maltractada per la visió apocalíptica del present. La serenitat s’esvaeix fàcilment, el seu record fa patir, i per a la mirada nostàlgica de la ment, qualsevol passat se’ns presenta com a perfecte. Les societats, com a éssers vius, respiren un aire diferent en cada moment de la seva existència. La visió de la bondat, de la bellesa, fins i tot de la utilitat de les coses canvia en el curs de la vida d’una persona i en el curs de la vida d’una societat. No podem parlar de la pèrdua de la bellesa i la bondat en cap moment històric prolongat. Ara sí, no és la mateixa bondat o la mateixa bellesa de vint anys enrere.

Les societats que fan patir la majoria dels seus constituents són malaltisses. No vivim en una societat d’aquest tipus: mai no hem prohibit que ningú marxi, al contrari, hem de regular la immigració. Això significa que vivim en un lloc on la vida és més agradable que a una multitud d’altres llocs del planeta, per raons econòmiques, polítiques o sentimentals.

Els canvis bruscs de la condició econòmica de les persones i la constitució demogràfica de la població poden tenir el mateix efecte que qualsevol altre canvi brusc, sigui climàtic, sigui social. Quan parlem de la crisi de valors a Andorra, normalment ens referim al fet de que la transició d’una societat petita i pobra a una societat amb alta densitat de població, multicultural i benestant, es va sentir com un canvi brusc. La nova Andorra construïda en els últims cent anys encara necessita els pensadors que defineixin la seva essència. Necessitem una clara definició del que som actualment que correspongui a la realitat, que ens faci sentir còmodes en el nostre espai al temps present. Els “orfes d’un passat llunyà... adoptats per un passat recent”, segons l’expressió de l’any 1976 de l’admirable Lídia Armengol, ens hem fet majors d’edat i necessitem saber què som, qui som, aquí i ara.

No cal donar la culpa a la història: no la canviarem. Des del meu punt de vista de ciutadana adoptiva, la transició d’un país que sacrificava els seus fills a les terres alienes per a poder mantenir la continuïtat del patrimoni a un país d’acollida, que ha esdevingut la llar de tantes persones que altrament es trobarien a altres llocs del món abandonades, infelices, i al temps de les guerres i les dictadures simplement assassinades, per a mi és una transició molt bonica. Els andorrans, un poble tradicionalment i profundament territorial, han fet a la seva dolça terra un lloc per a molts. És un procés dolorós, i s’ha de tenir un infinit respecte per a tots els que ara ressenten l’impacte que va tenir l’arribada dels immigrants. Un infinit respecte pels que han vist la seva vida trasbalsada pel fet de poder-nos acollir. I ens han acollit, hi som: els espanyols, els francesos, els portuguesos, els russos, no puc passar llista durant més temps però estic pensant en totes les nacions que formem part d’Andorra avui. Respecte i gratitud per a les muntanyes ferides per la nova construcció, que ens han permès viure al seu medi. Admiració i solidaritat per les persones que troben a faltar el so de la seva pròpia llengua al seu propi lloc de naixement, tot i que amb persistència anecdòtica continuïn parlant castellà amb els immigrants, per innata cortesia o errònia convicció.

Pensem-hi tots els que hem vingut de fora, els que recordem el poble de l’àvia situat a les terres llunyanes, pensem-hi nosaltres que ja no hi vivim: com ploraríem si arribéssim a saber que ja no s’hi parla la llengua de la nostra infància!.. Pensem-hi, i tots sense falta passarem als nostres fills una tendresa i respecte per la llengua catalana, la llengua d’aquí. Tots guardem alguna tradició de les nostres terres de naixement: el Govern facilita la propagació de les associacions culturals, i hem portat a Andorra les festes, els menjars i l’accent nadiu d’una gran quantitat d’idiomes. Però recordem-ho sempre que aquestes Valls són el poble de l’àvia de la gent que ens ha acollit, i els nostres nens que són andorrans gràcies a la decisió d’aquestes persones són part d’aquesta terra, com les roques. Els nostres nens, tot i tenint alguns la mare estrangera, són fills de la terra andorrana: respectem aquesta terra, la nostra llar, la terra dels braços oberts.

Contribuïm a la seva riquesa material: naturalment. De la mateixa forma, contribuirem a la seva riquesa cultural i la conservació de totes les coses bones que queden per conservar, del patrimoni andorrà, de la natura, d’aquesta terra, amb tota la força del cor, tot l’entusiasme del que estima i es fa estimar, tot l’amor que tenim els fills que érem de fora, però, com fan les plantes, hem fet arrels, som de la casa, som d’aquí, com el tabac o les trumfes – les patates!, flora d’origen forà.

La realitat andorrana es basa en l’equilibri de pesos desiguals: els nostres Coprinceps són un cap d’estat europeu i un bisbe d’una regió de l’altre estat; les parròquies, que tenen drets iguals, tenen dimensions diferents territorialment i demogràficament. Els pesos desiguals de la tradició i la modernitat, la població autòctona i els ciutadans d’adopció, els diferents idiomes presents a la nostra realitat quotidiana ens ajuden a mantenir el delicat equilibri d’aquest petit país, l’únic del món.

El que constituïa la vida dels andorrans de segles enrere s’ha transformat. El present s’alimenta de valors que a primera vista semblen contradictoris: al mateix temps, volem fomentar l’ús del català i l’aprenentatge de cinc idiomes diferents, volem combinar la vida cultural i financera de ciutat amb la seguretat i tranquil·litat de poble, moltes prestacions socials amb impostos limitats. La magnitud dels nostres reptes i els pocs precedents de la solució satisfactòria de problemes semblants a la resta del món fan pensar que a casa nostra, s’ha fet un bon camí.

Per a sentir-nos més segurs en totes les nostres iniciatives, necessitem pensadors que ens ajudin a definir els nostres valors existents amb més claredat. Els valors que sorgeixen de totes les conviccions personals i de grup a primera vista poden semblar contradictoris però en el seu conjunt son la base del nostre equilibri, la nostra salut com a societat, la nostra condició de ciutadans d’Andorra, ara i aquí.

Volia acabar amb el poema de Miquel Martí i Pol que apareix a la introducció del llibre de Manuel Anglada “Andorra, nació pirinenca” de l’any 1983, i es diu “ARA MATEIX”:

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som: més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en que els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada, i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Moltes gràcies.

L'andorranitat

El següent escrit és la meva resposta a la petició publicada a http://www.sac.ad/ :

"Dissabte 23 d'agost del 2008

21a Diada Andorrana a la XL Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent
L'andorranitat

ens agradaria poder disposar de la vostra opinió sobre aquest concepte o paraula, i el que us suggereix.
Us agrairíem que ens poguéssiu expressar el vostre pensament al respecte en unes poques línies de text i enviar-les al correu electrònic sac@andorra.ad abans del 20 d’agost.

Ponències i debat per tot el dia al liceu Renouvier, a Prada de Conflent"

Benvolguts i benvolgudes,

Estic a la fase inicial del meu estudi, així que les meves intuïcions sobre el tema de l’andorranitat no són més que unes hipòtesis inicials inspirades per les converses que he tingut amb els habitants d’Andorra que es senten arrelats a aquesta terra, “arrelats a la pedra”. Una de les característiques principals i més evidents d’aquests és el fet de sentir-se pirinencs: “les meves muntanyes” són les paraules que amb més freqüència he sentit en el curs dels nostres diàlegs. S’hi respira millor, al arribar a Pons; les muntanyes ens acaronen, ens protegeixen, ens fan seus, ens hi sentim a casa.

La casa com a centre del món. La família és el més important; millor fer negocis amb la família que amb amics; conservar el patrimoni que ens han deixat els padrins i els pares.

La parròquia com a propietat comuna i assumpte comú de famílies, cases i patrimonis agrupats. Els “arrelats a la pedra” defensen la seva parròquia amb fervor envejable. No necessàriament i no solament es tracta d’anar a veure al Cònsol per una esquerda a la voravia o sentir-se orgullosos del ball de la Marratxa o la coca del Canal. Un s’identifica amb el ritme de vida de la seva parròquia, més juvenil i progressista o més tradicional i sobri, amb les seves festes, els seus carrers i el seu govern; per molt o poc que m’agradi, és meva i em costaria anar-me’n a viure en un altre lloc.

La fascinació amb ànimes obertes. “Sóc molt obert”, “s’ha de ser més obert”, “el país ha d’obrir-se”, són les frases clau. La gent fantàstica, atenta, sensible, sincera, que per alguna raó inconcebible per a forasters es considera “tancada” com a col·lectiu. La eterna terra d’acollida que ha agafat la estranya tendència a sentir-se culpable per no acollir lo suficientment bé, tot i que si hem vingut i ens hi hem quedat, no és pas per afecció a patir, és per milers de coses bones.

La prudència. Les ganes de fer les coses amb seny, sense prendre res a la lleugera.

L’individualisme excepcional. La necessitat de sentir-se diferents de la resta del món: els més moderns, els més prudents, els més petits, tancats, oberts, rics o insignificants. Els més del món.

Fer coses per la comunitat. Sigui la Creu Roja, sigui l’organització de festes, voluntariat per a esdeveniments esportius o la participació a les associacions culturals. Esperit d’ajuda mútua i construcció comuna.

El sentiment de responsabilitat, de la necessitat de complir amb les teves obligacions: pel teu país, per les noves generacions, pels avantpassats, per la família, per superar la crisi, per aguantar com sempre, i com de costum, tirar endavant.

Moltes gràcies per tot i ens veiem a Prada!

Salutacions,
Alexandra Grebennikova.