L'andorranitat

El següent escrit és la meva resposta a la petició publicada a http://www.sac.ad/ :

"Dissabte 23 d'agost del 2008

21a Diada Andorrana a la XL Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent
L'andorranitat

ens agradaria poder disposar de la vostra opinió sobre aquest concepte o paraula, i el que us suggereix.
Us agrairíem que ens poguéssiu expressar el vostre pensament al respecte en unes poques línies de text i enviar-les al correu electrònic sac@andorra.ad abans del 20 d’agost.

Ponències i debat per tot el dia al liceu Renouvier, a Prada de Conflent"

Benvolguts i benvolgudes,

Estic a la fase inicial del meu estudi, així que les meves intuïcions sobre el tema de l’andorranitat no són més que unes hipòtesis inicials inspirades per les converses que he tingut amb els habitants d’Andorra que es senten arrelats a aquesta terra, “arrelats a la pedra”. Una de les característiques principals i més evidents d’aquests és el fet de sentir-se pirinencs: “les meves muntanyes” són les paraules que amb més freqüència he sentit en el curs dels nostres diàlegs. S’hi respira millor, al arribar a Pons; les muntanyes ens acaronen, ens protegeixen, ens fan seus, ens hi sentim a casa.

La casa com a centre del món. La família és el més important; millor fer negocis amb la família que amb amics; conservar el patrimoni que ens han deixat els padrins i els pares.

La parròquia com a propietat comuna i assumpte comú de famílies, cases i patrimonis agrupats. Els “arrelats a la pedra” defensen la seva parròquia amb fervor envejable. No necessàriament i no solament es tracta d’anar a veure al Cònsol per una esquerda a la voravia o sentir-se orgullosos del ball de la Marratxa o la coca del Canal. Un s’identifica amb el ritme de vida de la seva parròquia, més juvenil i progressista o més tradicional i sobri, amb les seves festes, els seus carrers i el seu govern; per molt o poc que m’agradi, és meva i em costaria anar-me’n a viure en un altre lloc.

La fascinació amb ànimes obertes. “Sóc molt obert”, “s’ha de ser més obert”, “el país ha d’obrir-se”, són les frases clau. La gent fantàstica, atenta, sensible, sincera, que per alguna raó inconcebible per a forasters es considera “tancada” com a col·lectiu. La eterna terra d’acollida que ha agafat la estranya tendència a sentir-se culpable per no acollir lo suficientment bé, tot i que si hem vingut i ens hi hem quedat, no és pas per afecció a patir, és per milers de coses bones.

La prudència. Les ganes de fer les coses amb seny, sense prendre res a la lleugera.

L’individualisme excepcional. La necessitat de sentir-se diferents de la resta del món: els més moderns, els més prudents, els més petits, tancats, oberts, rics o insignificants. Els més del món.

Fer coses per la comunitat. Sigui la Creu Roja, sigui l’organització de festes, voluntariat per a esdeveniments esportius o la participació a les associacions culturals. Esperit d’ajuda mútua i construcció comuna.

El sentiment de responsabilitat, de la necessitat de complir amb les teves obligacions: pel teu país, per les noves generacions, pels avantpassats, per la família, per superar la crisi, per aguantar com sempre, i com de costum, tirar endavant.

Moltes gràcies per tot i ens veiem a Prada!

Salutacions,
Alexandra Grebennikova.