No sé per què tothom que ha anat a casa de l'Artista es recorda, primer de tot, dels gats. Hi ha una raó senzilla, com a tot arreu: n'hi ha uns quants. Diu que un d'ells marcava molt el territori, i va decidir parlar per telèfon amb el veterinari amb la idea d'arreglar l'assumpte. El pobre gat, en sentir la conversa telefònica, va reconsiderar el seu comportament i a partir del dia en qüestió va ampliar els termes dels seus dominis fins al jardí. L'altre (o deu ser el mateix?) es diu Tuti, recordant les proeses de segons quins líders polítics en l'aprenentatge de la llengua anglesa i l'obtenció de tes (dos) de mans de cambrers angloparlants.
Al jardí, hi creix la ruda. Un xic més lluny, a la primavera, floreixen els presseguers.
A les parets, en quadres, hi ha la història de la seva vida. De les seves visions d'Andorra que m'han enamorat, n'hi ha de celestials, n'hi ha de fosques: a les parets del menjador són totes angèliques. Diu que no sap per què s'estima Andorra, i que quan va venir se li dibuixava com un paradís. Jo, si hi entenc, diria que tant li és mare com filla: és la mare adoptiva, com per a tots nosaltres, vinguts de fora. Filla dels seus ulls perquè la nostra Andorra imaginària, i part de l'Andorra real, l'ha modelat amb les seves mans, la seva ment, les seves eines de treball.
Li parlo d'un article que he llegit sobre ell, que diu que "aquesta altra Andorra que ens presenta com a tradicional quan no és irònica, és onírica", i assenteix amb el cap. Per sempre convertida en el fruit de les seves visions, bromes negres, fragments de converses i personatges semiinventats, aquesta Andorra tradicional i feta a mà, mai no podrà deixar d'estimar-la. Ni jo ho podria fer, ni tots els que hem participat (mirant cartells, parant davant de les escultures, això és participar!) a les seves creacions. En tota la seva realitat, la meva Andorra va ser parcialment creada per ell.
Quan Salvador Espriu parla de la "trista, bruta, dissortada pàtria", es refereix, segur, a Catalunya. Però també va dir que es considerava andorrà tot i que no ho fos. La màgica Andorra del meu interlocutor és tant la dissortada pàtria de Salvador Espriu com el nostre cel dels refugiats. Les seves obres i les històries que expliquen són l'himne que molts hem après de memòria com s’aprèn, a poc a poc, a viure, a veure, a compartir.
(Publicat al Butlletí de la Universitat d'Andorra del mes de gener del 2011)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada