dimecres, 27 d’abril del 2011

Mes que mai

Estic asseguda a les roques d’una petita cala de la platja de Salou mirant el mar. Tinc una roca preferida –en forma de butaca, i quasi igual de còmoda– en la qual fa dos dies, quasi ininterromputs, que llegeixo i escric. El primer vespre de la nostra estada, plovia i em semblava que no hi havia a la faç de la terra un poble més trist que Salou a la primavera. Però tot just va sortir el sol, i les terrasses van obrir, i els passejos es van omplir d’andorrans i tots els altres que hi havien vingut a passar la Pasqua, el mar i el cel van recuperar el seu característic encís. Diguin el que diguin, el mar és el mar, i sempre vindrem a veure’l, per molta o poca crisi que pugui haver-hi.

El meu home, nascut, crescut, educat i casat a les Valls, sempre diu que Andorra és perfecta, l’únic que li falta és el mar. És cert, el mar ens falta; una destinació turística sense mar, avui en dia, sembla incompleta, com si el mar fos una part obligatòria de qualsevol viatge. Quan som a l’hivern, les nostres muntanyes ens salven. Però arriba el bon temps i ¿què veiem?... Ofereix-li un viatge de natura sense mar a un canadenc, un australià o un rus, si voleu, i se sent gairebé estafat: veure el mar –o com a mínim, molta aigua (el llac d’Engolasters no ompta)– s’ha inserit a l’imaginari d’un viatger modern, i hi roman.

¿Com ho farem, per assegurar les pernoctacions fora de la temporada d’hivern, ara que hi ha crisi?... Naturalment, la manera correcta de pensar seria del tipus tots hi guanyem. Parafrasejant la típica frase, diríem: No pensis en el que el món pot fer per Andorra, pensa en el que Andorra pot fer pel món. Crec que de cara al turisme rus s’hauria d’intentar dissenyar viatges combinats –de mar i muntanya, descans i aventura– en els quals famílies i grups d’amics podrien combinar una estada a la platja amb tres, quatre o cinc dies a les muntanyes d’Andorra, fent escalada i excursions de difi cultat variada, passejant a cavall, en bicicleta de muntanya o en quads, jugant a golf, a esquaix, a tennis, fent partits d’hoquei al Palau de Gel, però sobretot –sobretot!– descobrint les muntanyes d’Andorra a peu, acompanyats d’un guia que parli rus. Crec que aquest tipus de turisme, per a russos, podria esdevenir popular, tot i que no hi pensem. No oblidem la necessària condició d’haver-hi contactes establerts amb les grans agències de viatge russes (les quals, veient l’èxit del turisme rus a l’hivern, sembla que ja s’han establert), i explicacions clares de tots els serveis de turisme d’aventura de muntanya que pot oferir el nostre país.

Ara, com mai, necessitem una coordinació efectiva i profitosa entre els set comuns i el Govern, entre les empreses privades del sector turístic i l’administració pública, i entre els responsables del sector turístic de Catalunya, França i Andorra. És cert que molts dels serveis que podem oferir nosaltres ja són disponibles al territori de Catalunya i França, sense necessitat de desplaçar-se. És cert que la falta d’aeroport i de mar ens deixa en una posició inicial de desavantatge. Però Andorra –com a mínim per als russos– és, permeteu-me l’expressió, una marca coneguda, i la possibilitat de visitar dos països en lloc d’un pot resultar atractiva. Conèixer les mateixes muntanyes, en les quals van esquiar a l’hivern, durant els mesos d’estiu, fer-hi esport, conèixer les seves plantes i animals, amb el plaer afegit de poder pujar els pics, fer excursions als llacs, aprendre sobre la vall del Madriu, la vall d’Incles, la vall del Riu, la vall de Sorteny des del punt de vista històric, geològic, així com des del simple punt de vista d’un amant de la natura, crec que podria interessar a molts.

L’important és no quedar-nos amb les coses superficials i evidents: oferir un gran ventall de possibilitats, i oferir-les ara a través de les agències, sense esperar que els turistes arribin a Andorra i ho descobreixin tot ells mateixos. Em direu que ja és tard, planifi car per a aquest estiu; naturalment. Tot el que portarà els resultats d’aquest estiu ja està fet; s’han fet moltes coses per ajudar-nos a mantenir-nos ferms davant de la crisi; però treballem per a l’estiu del 2012, ara que encara hi som a temps. Més que mai, pensem en el que podríem oferir al món: viatges d’esport d’aventura, viatges educatius, viatges per conèixer la cuina pirinenca, viatges per gaudir de la natura. Som un país preciós –obrim-nos una mica més, obrim-nos al món. Al cap i a la fi , tenim de tot: només hi falta mar.

(Publicat al BONDIA el 27 d'abril del 2011)

dimecres, 13 d’abril del 2011

Arbre, mon cor t’estima

Hi ha línies, frases, paraules, capaces de canviar la nostra sort en els moments més difícils. Per això, quan érem petits, ens ensenyaven les pregàries. No tenia res a veure amb la política de l’Església, amb totes les seves riqueses, ni amb tots els seus màrtirs: a Rússia, aleshores soviètica, els mossens tenien un paper mig clandestí i marginal (ara ja no és així, però fa gairebé quinze anys que no hi estic). Era una manera de centrar-nos quan no n’hi havia altra. Per fer-ho, també ens servien els poemes.

He mencionat les pregàries, i us en tradueixo una, del rus; no en conec l’equivalent en català. Deu formar part de la missa, igual que a l’Església ortodoxa. Feia així: “Rei dels Cels, Apaivagador, l’Esperit de la Veritat, Tu que ets a tot arreu i ho omples tot, Tresor ple de béns, Donador de la vida, vine i viu en nosaltres, i neteja’ns de tota maldat, i salva’ns en la nostra essència.” Quan era més jove, la repetia molt sovint; ara, sovint me n’oblido. Però si hi pensem, ¿oi que deu haver-n’hi un, d’esperit de la pau, que ens podria omplir?... En la pràctica, no hi ha manera que ens ompli, ¿però fins a quin punt això no demostra res més que el fet que som una colla de tossuts bel·ligerants? I si no acceptem la idea d’un Esperit de la Pau amb majúscules, ¿pot existir, encara que sigui en lletres molt petites?

Sóc una d’aquestes persones que no troba mai el temps de meditar, ni ha arribat a escollir cap altra alternativa de reunió espiritual de la qual pugui participar més o menys regularment; però, amb un optimisme innat, tendeixo a creure que deu haver-hi forces al –com li’n diuen– multivers que no em deixaran desaparèixer. No puc admetre ser una equivocació total de la naturalesa. Tendeixo a creure que hi ha una part de mi que es preservarà eternament, com un ocell petit però immortal. No moriré del tot.

Hi crec per a tothom: no solament per a mi. Deu haver-hi gent extraordinàriament bona; aquests suposo que sobreviuran en la totalitat, i no caldrà canviar-los res de res perquè mai no es morin, ni l’expressió dels seus ulls, ni les inclinacions de l’ànima: no cal tocar allò que val la pena. N’hi haurà també d’altres: la seva perfecció és gairebé invisible. Les seves ànsies són lletges, els seus desitjos, foscos, fins i tot els amors que els transformen són cruels. Gairebé tot, en ells, es morirà: només hi haurà una part eterna; així, seran semblants a la mosca de William Blake ‒ ¿el recordeu, aquell poema?‒. “Si la raó és vida, i força, i alè...”: “If thought is life, and strength, and breath / And the want of thought is death, / Then am I a little fly, / If I live or if I die.”

Un dels poemes catalans que he estimat gairebé des de sempre parla d’un pi de Formentor. No en conec cap altre, de Miquel Costa i Llobera. Aquest, en canvi, m’ha acompanyat a través dels anys, com una pregària. Sempre he viscut enamorada del pi sublim mai vist així com es descriu, sempre he volgut seguir el camí imaginari que li ha traçat el cor del poeta: “Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura, / i alimentar-se i viure de cel i de llum pura, / O vida, o noble sort!” La perfecció existeix. “Arbre, mon cor t’enveja.” Si penso en mi mateixa, mai he tingut una ànima forta. No sóc guerrera, la immensa mar m’atemoreix, però crec en l’eterna primavera d’un arbre llunyà, i sí, mon cor l’estima. Hi crec, i sóc alegre. Hi crec, i tinc més força. I tanta força té la meva alegria, que, ni que em mori, sobreviuré, hi seré, viuré, amb un brunzir d’un dia d’estiu.

(Publicat al BONDIA el 13 d'abril del 2011)

dimecres, 6 d’abril del 2011

La il·lusió del lluny i de l'a prop

En primer lloc, us demano disculpes per la meva absència de la setmana passada. Sempre passo les eleccions com si fos una grip. No hi faig res ni hi participo –però em contagien sense voler, i reconec haver passat les últimes dues setmanes amb una febre relativament taronja amb elements de vermell i taques de verd‒. Com tots vosaltres, tinc amics a totes les formacions polítiques, i tinc una simpatia especial per més d’un parell de nous consellers. Amb els anys que passen sense sortir d’Andorra, agafes tantes simpaties, fas tantes amistats, que potser, si votés, sovint no em sabria decidir pels uns o pels altres i votaria en blanc, com el mossèn Ramon de Canillo. Esperem que, a l’hora de formar el Govern, s’aposti pel millor de cada casa. O, si voleu, deixem-nos de cases. Simplement, que s’aposti pels millors.

Tenir vint consellers del mateix color ja tira, com ha remarcat El Periòdic d’Andorra, cap al fenomen del monopartidisme, però siguem conseqüents: sempre he defensat la idea que l’important són les persones, i no les ideologies. I, si m’oblido de les suposades ideologies, si penso que es tracta de persones, i no de representants de partits, el nou Consell m’agrada. Dinàmic, força jove; algunes cares noves, les altres, conegudes i respectades. Paritari: 14 homes, 14 dones, i sense buscar-ho, ha sortit naturalment. Tenen una responsabilitat tremenda: amb una majoria absoluta, absolutíssima, com aquesta, aprovaran els pressupostos que calguin, poden canviar lleis, poden canviar la Constitució i, si no m’equivoco podrien proclamar la República. ¿O potser m’equivoco i no ho poden fer? Sincerament, espero que, com a mínim de moment, no la proclamin. Però tot –o quasi tot– no, tot és possible.

Ara bé, tot està per fer. Seguim en crisi, tenim els mateixos problemes amb Europa, hi ha negocis que tanquen, la desocupació creix, i puc continuar amb la llista de les nostres penes, però ara no toca... No tenim una vareta màgica per arreglar-ho tot de cop. Però el país ha cregut en aquests 28 homes i dones –hi ha cregut d’una manera definitiva i inequívoca i, si creiem en nosaltres mateixos, farem l’impossible. Ho farem bé‒. El nou Consell consistirà en 20 Demòcrates per Andorra –bona feina i un resultat impressionant‒, 2 representants de la Unió Laurediana, una candidatura parroquial sòlida de sempre, i no desestimem el resultat del Partit Socialdemòcrata: en aquesta legislatura, no tenen la mateixa representació que anteriorment, però aquests sis consellers són la veu d’un 35% de la població votant; tot i el vot de càstig d’aquells que n’esperaven miracles, tot i les rancúnies personals, sempre presents a la nostra meravellosa petita societat, a la circumscripció nacional els han votat 5.397 persones. Mirem les coses en perspectiva: són una força important.

¿Com serà, el nou Govern? Des de fa molt se senten veus que no descarten un soit-disant “Govern d’unitat nacional”; sempre l’he vist com una possibilitat més aviat bona, tot i que pot provocar una disparitat de criteris a l’hora de definir prioritats. En tot cas, sembla indiscutible que aquesta vegada el Consell i el Govern treballaran unts, i això inspira confiança. Sigui quin sigui el presumpte culpable del mal ambient parlamentari de la legislatura anterior, ja estàvem cansats de tanta crispació.

Enhorabona, amics. Enhorabona als guanyadors –perquè són els elegits del poble‒, i enhorabona a tots els qui hi heu participat i no heu pogut arribar allà on volíeu: la causa dels vencedors pot plaure als déus, però la causa dels vençuts pot inspirar els homes savis, i fer-los més forts. Enhorabona a tots els qui han treballat pel poble i no se senten recompensats: el vostre esforç i la vostra il·lusió ja en són una grata recompensa. Enhorabona –perquè creiem en una nova Andorra, “creient i lliure onze segles”, segons el seu himne, i sempre lliure, sempre plena d’esperança‒. De tot cor us desitjo una bona i productiva legislatura, i a treballar de valent. Visca Andorra. Virtus unita fortior.

(Publicat al BONDIA el 6 d'abril del 2011)