Mes que mai

Estic asseguda a les roques d’una petita cala de la platja de Salou mirant el mar. Tinc una roca preferida –en forma de butaca, i quasi igual de còmoda– en la qual fa dos dies, quasi ininterromputs, que llegeixo i escric. El primer vespre de la nostra estada, plovia i em semblava que no hi havia a la faç de la terra un poble més trist que Salou a la primavera. Però tot just va sortir el sol, i les terrasses van obrir, i els passejos es van omplir d’andorrans i tots els altres que hi havien vingut a passar la Pasqua, el mar i el cel van recuperar el seu característic encís. Diguin el que diguin, el mar és el mar, i sempre vindrem a veure’l, per molta o poca crisi que pugui haver-hi.

El meu home, nascut, crescut, educat i casat a les Valls, sempre diu que Andorra és perfecta, l’únic que li falta és el mar. És cert, el mar ens falta; una destinació turística sense mar, avui en dia, sembla incompleta, com si el mar fos una part obligatòria de qualsevol viatge. Quan som a l’hivern, les nostres muntanyes ens salven. Però arriba el bon temps i ¿què veiem?... Ofereix-li un viatge de natura sense mar a un canadenc, un australià o un rus, si voleu, i se sent gairebé estafat: veure el mar –o com a mínim, molta aigua (el llac d’Engolasters no ompta)– s’ha inserit a l’imaginari d’un viatger modern, i hi roman.

¿Com ho farem, per assegurar les pernoctacions fora de la temporada d’hivern, ara que hi ha crisi?... Naturalment, la manera correcta de pensar seria del tipus tots hi guanyem. Parafrasejant la típica frase, diríem: No pensis en el que el món pot fer per Andorra, pensa en el que Andorra pot fer pel món. Crec que de cara al turisme rus s’hauria d’intentar dissenyar viatges combinats –de mar i muntanya, descans i aventura– en els quals famílies i grups d’amics podrien combinar una estada a la platja amb tres, quatre o cinc dies a les muntanyes d’Andorra, fent escalada i excursions de difi cultat variada, passejant a cavall, en bicicleta de muntanya o en quads, jugant a golf, a esquaix, a tennis, fent partits d’hoquei al Palau de Gel, però sobretot –sobretot!– descobrint les muntanyes d’Andorra a peu, acompanyats d’un guia que parli rus. Crec que aquest tipus de turisme, per a russos, podria esdevenir popular, tot i que no hi pensem. No oblidem la necessària condició d’haver-hi contactes establerts amb les grans agències de viatge russes (les quals, veient l’èxit del turisme rus a l’hivern, sembla que ja s’han establert), i explicacions clares de tots els serveis de turisme d’aventura de muntanya que pot oferir el nostre país.

Ara, com mai, necessitem una coordinació efectiva i profitosa entre els set comuns i el Govern, entre les empreses privades del sector turístic i l’administració pública, i entre els responsables del sector turístic de Catalunya, França i Andorra. És cert que molts dels serveis que podem oferir nosaltres ja són disponibles al territori de Catalunya i França, sense necessitat de desplaçar-se. És cert que la falta d’aeroport i de mar ens deixa en una posició inicial de desavantatge. Però Andorra –com a mínim per als russos– és, permeteu-me l’expressió, una marca coneguda, i la possibilitat de visitar dos països en lloc d’un pot resultar atractiva. Conèixer les mateixes muntanyes, en les quals van esquiar a l’hivern, durant els mesos d’estiu, fer-hi esport, conèixer les seves plantes i animals, amb el plaer afegit de poder pujar els pics, fer excursions als llacs, aprendre sobre la vall del Madriu, la vall d’Incles, la vall del Riu, la vall de Sorteny des del punt de vista històric, geològic, així com des del simple punt de vista d’un amant de la natura, crec que podria interessar a molts.

L’important és no quedar-nos amb les coses superficials i evidents: oferir un gran ventall de possibilitats, i oferir-les ara a través de les agències, sense esperar que els turistes arribin a Andorra i ho descobreixin tot ells mateixos. Em direu que ja és tard, planifi car per a aquest estiu; naturalment. Tot el que portarà els resultats d’aquest estiu ja està fet; s’han fet moltes coses per ajudar-nos a mantenir-nos ferms davant de la crisi; però treballem per a l’estiu del 2012, ara que encara hi som a temps. Més que mai, pensem en el que podríem oferir al món: viatges d’esport d’aventura, viatges educatius, viatges per conèixer la cuina pirinenca, viatges per gaudir de la natura. Som un país preciós –obrim-nos una mica més, obrim-nos al món. Al cap i a la fi , tenim de tot: només hi falta mar.

(Publicat al BONDIA el 27 d'abril del 2011)