Arbre, mon cor t’estima

Hi ha línies, frases, paraules, capaces de canviar la nostra sort en els moments més difícils. Per això, quan érem petits, ens ensenyaven les pregàries. No tenia res a veure amb la política de l’Església, amb totes les seves riqueses, ni amb tots els seus màrtirs: a Rússia, aleshores soviètica, els mossens tenien un paper mig clandestí i marginal (ara ja no és així, però fa gairebé quinze anys que no hi estic). Era una manera de centrar-nos quan no n’hi havia altra. Per fer-ho, també ens servien els poemes.

He mencionat les pregàries, i us en tradueixo una, del rus; no en conec l’equivalent en català. Deu formar part de la missa, igual que a l’Església ortodoxa. Feia així: “Rei dels Cels, Apaivagador, l’Esperit de la Veritat, Tu que ets a tot arreu i ho omples tot, Tresor ple de béns, Donador de la vida, vine i viu en nosaltres, i neteja’ns de tota maldat, i salva’ns en la nostra essència.” Quan era més jove, la repetia molt sovint; ara, sovint me n’oblido. Però si hi pensem, ¿oi que deu haver-n’hi un, d’esperit de la pau, que ens podria omplir?... En la pràctica, no hi ha manera que ens ompli, ¿però fins a quin punt això no demostra res més que el fet que som una colla de tossuts bel·ligerants? I si no acceptem la idea d’un Esperit de la Pau amb majúscules, ¿pot existir, encara que sigui en lletres molt petites?

Sóc una d’aquestes persones que no troba mai el temps de meditar, ni ha arribat a escollir cap altra alternativa de reunió espiritual de la qual pugui participar més o menys regularment; però, amb un optimisme innat, tendeixo a creure que deu haver-hi forces al –com li’n diuen– multivers que no em deixaran desaparèixer. No puc admetre ser una equivocació total de la naturalesa. Tendeixo a creure que hi ha una part de mi que es preservarà eternament, com un ocell petit però immortal. No moriré del tot.

Hi crec per a tothom: no solament per a mi. Deu haver-hi gent extraordinàriament bona; aquests suposo que sobreviuran en la totalitat, i no caldrà canviar-los res de res perquè mai no es morin, ni l’expressió dels seus ulls, ni les inclinacions de l’ànima: no cal tocar allò que val la pena. N’hi haurà també d’altres: la seva perfecció és gairebé invisible. Les seves ànsies són lletges, els seus desitjos, foscos, fins i tot els amors que els transformen són cruels. Gairebé tot, en ells, es morirà: només hi haurà una part eterna; així, seran semblants a la mosca de William Blake ‒ ¿el recordeu, aquell poema?‒. “Si la raó és vida, i força, i alè...”: “If thought is life, and strength, and breath / And the want of thought is death, / Then am I a little fly, / If I live or if I die.”

Un dels poemes catalans que he estimat gairebé des de sempre parla d’un pi de Formentor. No en conec cap altre, de Miquel Costa i Llobera. Aquest, en canvi, m’ha acompanyat a través dels anys, com una pregària. Sempre he viscut enamorada del pi sublim mai vist així com es descriu, sempre he volgut seguir el camí imaginari que li ha traçat el cor del poeta: “Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura, / i alimentar-se i viure de cel i de llum pura, / O vida, o noble sort!” La perfecció existeix. “Arbre, mon cor t’enveja.” Si penso en mi mateixa, mai he tingut una ànima forta. No sóc guerrera, la immensa mar m’atemoreix, però crec en l’eterna primavera d’un arbre llunyà, i sí, mon cor l’estima. Hi crec, i sóc alegre. Hi crec, i tinc més força. I tanta força té la meva alegria, que, ni que em mori, sobreviuré, hi seré, viuré, amb un brunzir d’un dia d’estiu.

(Publicat al BONDIA el 13 d'abril del 2011)