dimarts, 28 de maig del 2013

Amic, amant, amor

Acanthus spinosus
Sempre m’ha intrigat el destí de les nimfes, tendres víctimes dels apetits insaciables dels déus olímpics les quals, en el temps lliure de satisfer els immortals, cantaven, ballaven, teixien, sortien a caçar amb la deessa ossa Àrtemis i tornaven bojos als humans (tot i que acceptaven els seus sacrificis: vedells i cabres, llet, oli i vi).
Avui parlarem d’Acantos, l’amant del déu Apol·lo, i en primer lloc remarcarem que no sabem si era un ésser femení o masculí: les nostres fonts contenen evidències contradictòries al respecte. Tampoc ens queda clar com d’amorosa era aquesta relació, si és que existia (perquè els mites, mites són). A la llegenda més popular, llegim que Apol·lo i Acantos (o Acanta) s’estimaven amb una força tan extraordinària que en extingir-se la vida de l’amant mortal per causes relativament naturals i previsibles, el déu del sol no va voler resignar-se a la idea de la seva completa pèrdua (perquè aquell qui marxava a Hades no tornava a veure el sol, i seria perdut per sempre als ulls d’Apol·lo) i el va convertir en l’esperit de l’herba de fulles verdes fosques i brillants, herba medicinal, tònica i estimulant (perquè els déus mai no han volgut resignar-se a res).
Però els altres autors asseguren que Acanta s’hi va convertir per raons contràries i oposades: per no cedir als desitjos del déu (la única manera de no cedir als desitjos dels déus - a l’antiguitat i probablement a qualsevol època històrica – sempre ha sigut la de convertir-se en una planta, una roca o un riu, qualsevol cosa que sigui mineral o vegetal: una forma poètica de suïcidi incomplet). Les punxes de l’acant parlen a favor d’aquesta possibilitat: en grec, l’acant vol dir «punxós», i li plauen els llocs frescs i les roques, tot i que es podria dir que es tracta d’una herba amant del sol, ja que sovint es troba a les regions tropicals. Tinguem en compte també que per als grecs antics, aquesta planta era el símbol del triomf, de la superació - no tan sols dels reptes de la vida sinó també del viatge al regne dels morts, al regne d’Hades. La versió que més em plau és la d’amistat, no la d’amor, tot i que semblaria estrany que un déu olímpic fos capaç d’una mena d’amor que no posseeixi a l’altre. En la resta dels detalls, aquesta versió del mite no es diferencia de la primera: la metamorfosi es porta a terme per no separar-se del tot, per no allunyar-se de l’ànima amiga. Els éssers mitològics tenen la tendència d’existir en miríades d’universos paral·lels, en un dels quals s’estimen entre sí, en l’altre, s’odien, i en un tercer, ni es coneixen ni en tenen ganes.
Els usos d’acant són diversos. A l’Antiguitat, els guerrers tenien el ritual de beure la sàvia de l’acant abans d’entrar en combat. Plini i Dioscòrid la prescrivien per curar les llagues i les disenteries. Avui la medicina naturista utilitza l’acant com a remei per a diferents inflamacions. Es recomana en diarrees, bronquitis, refredats, problemes de fetge. Alguns gèneres propers a Acanthus, com per exemple Jacobinia magnífica, s’utilitzen a Centreamericà com a psicòtrops. A Europa, fins al segle XVII, l’acant servia com a rapè (s’aspirava pel nas). També se n’extreia el colorant groc.
L’acant com a element decoratiu ornamental apareix en l’art de diverses cultures, des de les escultures murals hindús fins al mobiliari anglès i americà del segle XVIII - com a adorn de cadires i taules. Al segle V aC, les fulles de la planta d’acant van inspirar al creador dels capitells que coronen les columnes de l’estil corinti: Cal·límac, conegut pel sobrenom de «primer artífex». El capitell corinti es reconeix per la seva aparença de cistell o campana invertida en la qual reposen les fulles d’acant.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 27 de maig del 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor. 

diumenge, 26 de maig del 2013

No somnïis amb melons


Els àrabs diuen que el meló ve del paradís. Un àngel el va portar al nostre món d'amagat, i Alà el va desterrar del cel. Les esquerdes a la pell d'aquesta fruita sagrada són símbols escrits per Alà que es poden interpretar com un oracle, com unes senyals del destí. És cert que el dibuix que formen les esquerdes d'un meló no es repeteix mai. Els interpretadors de somnis desconfien de les persones que somnien amb melons: opinen que són uns ganduls que adoren la vida fàcil i plena de comoditats. Així que si dius a un entès del tema que has somniat amb un meló, segurament pensarà que et tempten plaers prohibits. Qualsevol que hagi somniat amb un meló cor el perill d'acceptar proposicions arriscades de negoci i conèixer gent de poc fiar, i ho ha d'evitar. La única possibilitat que treguis bona sort dels melons somiats és que els somiïs creixent a l'hort. En aquest cas, tindràs o bé amics fidels, o bé diners per viure: una de les dues coses. Si has somniat amb comprar un meló, has d'anar molt en compte: això significa que molt aviat pots caure presa d'hipòcrites i mentiders.
A l'Àsia Central, expliquen que el meló fa que els cabells es tornin brillants, que els ulls es tornin joves i que les possibilitats es converteixin en accions. També asseguren que el meló regula la desmesura de la passió sexual, i aconsellen que la mengin els homes i les dones massa addictes a l'esport d'amor. No se sap amb certesa si el meló ve de l'Àsia Central o de l'Àfrica. Aquesta última hipòtesi és plausible, ja que les llavors de meló s'han trobat a les tombes egípcies. Ara bé, sembla que a aquesta època la melonera (cucumis melo) encara no existia, ja que totes les troballes només indiquen la presència del meló d'aigua o d'Alger. Els autors grecs i romans prestaven més atenció a les propietats medicinals del meló que al seu gust, tot i que al segle II, Pal·ladi parlà del cultiu de meló, i remarca que els seus fruits són dolços i saborosos. Tanmateix, els historiadors que han estudiat la relació dels preus de fruites i verdures a l'època de l'Imperi Romà senyalen que el preu dels melons aleshores s'aproximava molt al preu dels cogombres (potser no eren gaire gustosos, si sortien tan barats).
Durant les croades, els monjos catòlics van portar melons de polpa de color taronja i sense retícula, originaris d'Índia, al papa de Roma, al castell de Cantalupo de Vaticà: des d'aleshores, aquesta varietat de meló es coneix com a cantaloup. Els melons de cantaloup que podem veure als quadres del segle XVI, tant de Rafael com del pintor flamenc Frans Snyders, són exactament iguals als melons de cantaloup que coneixem avui. Més o menys a la mateixa època el meló va ser introduït a Amèrica. Es pensa que l'hi va portar Cristòfol Colom i els seus mariners, més o menys intencionadament: en una de les fonts vaig llegir que menjaven melons i tiraven llavors, i anys més tard van trobar que als mateixos llocs on havien passat, ara creixien melons.

La melonera necessita molta calor per créixer: el mínim de 15 graus per germinar, i després, per vegetar i fructificar bé, el mínim de 20 graus de mitjana durant tres o quatre mesos més: per això, els tsars russos que feien cultivar melons als seus hivernacles, feien que els jardiners hi entressin amb una sola camisa: si el jardiner tenia fred i s'havia de tapar més, també necessitava tapar els melons.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 29 d'abril del 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

dissabte, 25 de maig del 2013

La flor de la falguera


La nit de Sant Joan, entre la primera i la última campanada, floreix i grana la flor de la falguera. Només els iniciats en les arts de la màgia poden trobar-la i collir-la, després de seguir un ritual complicat. La flor de la falguera dóna el poder per obrir els cors, trobar tresors (entrar a qualsevol amagatall o caixa forta), entendre la llengua dels animals, donar ordres als dimonis i als esperits, tenir poders sobre la terra i l'aigua, convertir-se en qualsevol cosa, ser invisible i tornar invisibles els teus amants. Els personatges d' «Enric IV» bromegen sobre la possibilitat de caminar desapercebuts si es té «la recepta de la flor de la falguera» (i la possibilitat encara més viable de caminar desapercebuts si es camina de nit: a l'època de Shakespeare, la negra nit devia ser ben fosca). Les bruixes alemanyes l'usaven pel cap d'any, durant la Nit de Walpurgis.
Si consulteu els botànics per obtenir-ne més detalls, segurament us diran que és tan sols una llegenda, que la falguera no floreix mai ni produeix llavors sinó que es reprodueix per espores, però no en feu cas: els mètodes científics funcionen a base d'estadístiques. Ho diuen així perquè el percentatge dels miracles a la vida quotidiana s'aproxima a zero i és negligible: la legitimació històrica dels conceptes només s'aplica al reialme de la política i, de vegades, humanitats, i no té res a veure amb la biologia. Ja poden dir que l'únic lloc per veure la falguera florida és a la propaganda del concurs de literatura breu del departament d'eslavística de la Universitat de Barcelona (si contestem a la pregunta «¿què és l'ànima eslava, i quins mites conformen el concepte d'eslau en el nostre imaginari?» abans del 6 de juny, podem guanyar un llibre electrònic i una deliciosa coca de Sant Joan). I l'altre lloc on floreix la falguera són monedes commemoratives de l'estat de Bielorússia. A la naturalesa, ens diran, no hi és: es tracta de vegetals inferiors, plantes sense llavors. Ja poden dir-ho. 364 dies i 11 hores a l'any tindran raó.
El nom llatí de la falguera (pteridium aguillinum) significa «l'ala de l'àliga», i veritablement se li assembla, a una ala d'un ocell enorme. Són unes de les plantes més antigues de la Terra que van dominar el món vegetal durant molt de temps (ja que van ser les primeres plantes que van tenir vasos conductors) i s'han conservat fins l'actualitat. Apareixen al registre fòssil al començament del Carbonífer, fa entre 290 i 355 milions d'anys: aleshores formaven veritables boscos pel primer cop a la història del planeta, amb exemplars que arribaven fins a 30 metres d'alçada. 

La fusta de falgueres premsades va servir de base dels elements que formen els grans jaciments de carbó, que es van originar quan alguns d'aquells boscos es van enfonsar en el sòl pantanós a gran velocitat, sense tenir temps de descompondre's. Tenim la primera evidència de les falgueres relacionades amb les famílies que existeixen avui en dia al Triàsic. El Cretaci Superior va ser el moment quan van aparèixer moltes falgueres noves. Antigament, dominaven les formes arborescents de la falguera, i actualment predominen les formes herbàcies, tot i que algunes formes arborescents encara queden als tròpics.
Molts pobles de la terra empren els pecíols de les falgueres com a aliment. Tanmateix, s'ha d'anar amb molt de compte a l'hora d'ingerir aquesta planta, ja que moltes espècies de la falguera són altament tòxiques (sobretot crues). Així que no us recomano experimentar amb elles: per menjar sa, us sortirà més a compte posar-vos a les mans dels professionals i gaudir de les IV Jornades Gastronòmiques d'Andorra.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 20 de maig del 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

dimecres, 8 de maig del 2013

Kailash

La setmana passada, vaig fer un tomb virtual per la web russa plena d’articles optimistes o nostàlgics. El que segueix ho vaig llegir en una pàgina amb un nom que, en una traducció molt lliure, significa “No t’imagines com t’estimo”.

Al costat de la catedral de Sant Alexandre Nevski, a la ciutat de Sofia, capital de Bulgària, sovint es pot veure un vell captaire de barba blanca. Hivern i estiu, porta la mateixa roba feta a casa i les mateixes velles botes de cuir, una bossa de tela negra i una llauna de colors. Es diu Dobri i té 98 anys. Moltes vegades ve caminant des del seu poble natal de Bailovo, situat a 43 quilòmetres de Sofia. No gasta mai ni un cèntim de les almoines que li donen. Porta els diners que recapta a l’orfenat regional; ajuda als sense sostre que coneix al carrer; ha fet donacions per a la restauració de la catedral. Mentrestant, sobreviu amb la seva pensió de 100 euros al mes; la gent li porta pa i fruita per menjar. Els búlgars, que, com tots els ortodoxos, són propensos a veure la llum de Déu a cada guspira, opinen que és un sant. No el conec, però en la primera aproximació a través de la premsa escrita hi estic d’acord. Si cerques ajudar a aquells qui més ho necessiten, s’ha de buscar la manera de recaptar fons. “Dobri”, en llengües eslaves, vol dir “generós”, o “bo”; “bon jan”.

És un cas entranyable i extrem. Però la ment humana, de vegades, fa connexions inesperades entre persones que ni es coneixen, ni s’assemblen, i veu un patró comú entre accions diferents. Quan vaig llegir la història de l’avi Dobri, em va fer recordar el que em van explicar, un dia, a la fundació Muntanyencs per l’Himàlaia (parlàvem del projecte Kailash Hostel i el seu repte d’oferir l’educació al número màxim possible de nens i nenes de la regió de l’Himàlaia). Em va quedar a la ment la història d’una senyora jubilada que, per poder col·laborar en el projecte, va prendre la decisió de dedicar unes hores del seu cap de setmana a fer treballs de neteja: col·laborava amb la fundació amb els diners que en treia. No sé qui era; de ben cert, si hagués arribat a exterioritzar la meva curiositat, ningú m’ho hauria dit. Tanmateix, amb el pas del temps, no he pogut deixar d’imaginar-me-la, sense posar-hi cara, els contorns d’una dona tossuda que neteja cases al seu temps lliure per poder fer possible l’educació d’uns nens que no coneix.

La vida d’aquests dos desconeguts – o no reconeguts, - és, per a mi, llunyana. Segur que he conegut més sants, i de més a prop. Posats a recomptar la gent al món que es dedica a donar-nos una oportunitat hauria de recordar, abans de tot, a la Carlota i a la Lola que em van ajudar a obrir camí per la fantàstica i perillosa ciutat de Barcelona fa setze anys, quan era una estrangera acabada de sortir de la universitat. Posats a recomptar els sants, hauria de pensar en la meva germana, que es va quedar a casa nostra per tenir cura dels meus pares (i sobretot del pare) quan jo ja no hi era per fer-ho. I no continuo amb tota una sèrie dels sants locals de la família andorrana perquè l’article és curt per la seva naturalesa i se’ns acabaria l’espai. Hi ha gent al món que - per raons sovint inexistents, desconegudes o incomprensibles – es dedica a donar-nos l’oportunitat quan més la necessitem. I quan et donen l’oportunitat, el món se t’obre. Pots ser la llum quan trobes el camí que és teu.

(Publicat al BONDIA el 8 de maig del 2013)