dimarts, 8 de maig del 2018

Estany Esbalçat: estany caigut per un marge

Una excursió agradable i fàcil per la vall d’Ordino

Estany Esbalçat, estany caigut per un marge… Fa gairebé un quart de segle que parlo català, fa més d’una dècada que s’ha convertit en la meva llengua de treball i expressió principal, però encara no tinc prou intuïció com per apreciar el sentit ocult dels noms. Tal vegada una quarta part de la vida és poc, i les experiències lingüístiques de la infantesa hi tenen més pes que les recerques més recents. Només així s’explica que tan sols quan vaig començar a escriure aquest petit assaig, mirant i remirant les fotos de l’estany Esbalçat a la immensa plana del Google, em vaig adonar -amb l’ajuda d’una divertida, unida i poètica comunitat de blocaires muntanyencs- que la raó del nom de l’estany rau en el fet que està situat en un replà entre dos marges prou drets, prou pendents perquè puguem pensar: aquest estany petitó i de fàcil accés que es troba al cor de la vall d’Ordino, a tocar de la frontera nord-oest entre Andorra i França, a la zona de Tristaina, s’ha esbalçat. Perquè una esbalçada és el mateix que una estimbada. És un nom ben bonic, i no descarto la possible existència d’una llegenda que hi aprofundeix, però no l’he sabut trobar; els als paratges pirinencs en fan jocs de paraules (“ben esbalçat en l'esguard d'Andorra”, “és que la muntanya sempre enamora, i ens esbalça en la seva majestuositat, almenys a mi”…). Enmig de les gelades de finals de març, n’escric des de les profunditats d’un carrer cèntric de la parròquia d’Escaldes, i penso: ara encara no hi anem, que hi deu haver molta neu, s’hi hauria de pujar amb raquetes. Traço les rutes muntanyenques i em limito a pensar-ne, i les escric cartes d’amor de lluny, des del bullici de les cues, llums dels semàfors, embolics de les rotondes. Alço els ulls a les muntanyes: d'on em vindrà l'ajuda?
L’excursió a l’estany Esbalçat és fàcil (el desnivell no arriba als 450 metres), ofereix vistes esplèndides i no és gaire llarga: en total, l’anada i tornada són uns set quilòmetres que es fan una mica menys de tres hores. Quan hi vam fer una passejada -a l’estiu- vam dir que la propera vegada aniríem més lluny i, reprenent un nou camí a la punta de l’estany, pujaríem al pic de la Font Blanca, un dels cinc pics més alts d’Andorra, de 2.903 metres d’alçada (un indret solitari amb magnífiques vistes sobre la vall de Sorteny i la veïna França), però encara ho tenim pendent.
Vam començar l’excursió a la banda dreta del riu de Tristaina: vam deixar el cotxe al pont del Castellar, que es troba a 1.867 metres d’altitud, a peu de carretera general 3 i molt a prop de les cabanes del Castellar. Seguint el camí direcció el pic de Font Blanca, Portella de Rialb i Besalí, marcat amb punts grocs, vam arribar a Comís Vell, i pel camí direcció oest, vam pujar una pendent més pronunciada fins l’estany. Porteu aigua: a la pujada ho agraireu. Quan la meva filla era petita, sempre es divertia comptant els punts grocs que marcaven les rutes: per a ella eren “solets”, i pujava les muntanyes “de sol a sol”. L’alternativa al començament del camí marcat pels punts grocs que s’endinsa dins del bosc és seguir el caminet paral·lel al riu, i després trencar cap a l’esquerra per reprendre el “camí dels sols”. L'estany Esbalçat, situat a l’altitud de 2.280 metres, és un racó d'alta muntanya àrid i solitari, assetjat per pendents inclinades a tots dos costats. Vam tornar al punt de sortida seguint la carretera antiga. Espero que us agradi la proposta: penseu, però, que si feu aquest camí ara, el nivell de dificultat, amb la neu, serà força més elevat, i sobretot porteu un bon calçat de muntanya i pals. Bons camins, i bona primavera.
(Publicat a l'Ara.ad el 29 de març de 2018)

dissabte, 5 de maig del 2018

Des d’Arinsal fins a l’Estany de les Truites, l’Estany Negre i el Pic del Comapedrosa

Memòries de la visita al sostre d’Andorra

Al bell mig de l’hivern, als dies de fred de febrer, quan els amics muntanyencs expliquen que hi ha més allaus que mai i tots tenim massa feina per treure el nas del despatx, segueixo descrivint-vos les nostres excursions d’estiu. És clar que hi ha intrèpids que fan via cap a l’Estany Negre i més enllà també a l’hivern, portant grampons i piolet. Tanmateix, ja us imagineu que no formo part d’algun fantàstic grup de superhumans que ara mateix està practicant escalada en gel a l’espectacular salt d’aigua de Comapedrosa.
La última vegada que vam passejar pel Parc Natural de les Valls de Comapedrosa tot ple d’abarsets i de rierols, era al mes de juliol. A més a més, just quan estàvem a punt de coronar el desitjat i preciós cim, el més alt d’Andorra, es va cobrir de boira fins al glaciar a la vora de l’Estany Negre. Exactament el mateix ens va passar a Noruega, a Preikestolen: la ruta de senderisme més famosa del nord d’Europa: just érem a punt d’arribar al “Púlpit rock” quan ens vam veure envoltats de teranyines fredes i grises, de trossos de núvols gens transparents. A la part superior del penya-segat, hi havia una cua de gent que tremolava de fred humit fent-se fotos a la boira. La foto que m’he emportat del cim del Comapedrosa (2.942 m) reflecteix el mateix concepte: la meva figura mig congelada es divisa al centre d’un enorme núvol blanc. Per tant, em vaig perdre les vistes de la vall Ferrera i el massís de la Pica d’Estats, del Forat dels Malhiverns i la serra del Cadí, de l’Aneto, de la Maladeta i de tot Andorra. En contrapartida, la última cresta, la més difícil, no em va semblar cap repte per pura inconsciència: si mirava cap avall, no veia res.  A més a més, ens hi vam creuar amb una família de turistes, semblantment britànics, en sandàlies i amb nens petits, tan inconscients de qualsevol perill com jo mateixa però força més mal equipats. Era un dia perfecte per no tenir por de res. Llàstima que això suposava una pobre perspectiva des d’un del més cèlebres miradors dels Pirineus.
El camí cap al pic de Comapedrosa està molt ben senyalitzat: vam deixar el cotxe passat el poble d’Arinsal, després d’un túnel i al començament d’una pista forestal, i vam seguir les indicacions al refugi de Comapedrosa i al port de Baiau, les marques blanques i vermelles de GR-11. Vam fer la ruta, d’uns 14 quilòmetres i 1.513 metres de desnivell, en dos dies. Vam fer els primers 700 metres de desnivell el dissabte a la tarda i vam arribar al refugi a temps per passejar a la vora de l’estany de les Truites i per sopar. És un refugi guardat, prou bonic i força còmode. Hi vam passar la nit, així que el diumenge ens quedava ben poc per arribar al cim, caminant entre núvols, i signar el llibre guardat a la capsa metàl·lica. Vam trigar unes 4 hores en arribar al lloc on teníem el cotxe, i els últims metres de baixada em van semblar interminables, més llargs que els 27 km de Cervera a Florejacs fets en un matí d’entrenament per la Marxa dels Castells. Quan t’acostumes a caminar per Andorra, qualsevol trajecte de la plana sembla fàcil; diuen que nadant també ho notes; per això els nostres esportistes tenen tan bons resultats en natació, perquè entrenen a la muntanya. Desitgem-los molta sort als campionats de Catalunya de la setmana que ve... i a tots vosaltres, bon hivern, bones rutes i nous descobriments.
(Publicat a l'Ara.ad el 18 de febrer de 2018)
Foto: L’Estany Negre del Comapedrosa (Jordi Santañes Molina).

dilluns, 22 de gener del 2018

La cabana de Siscaró (i els seus estanys, a l’estiu)

No sóc d’aquells que fan esport a l’hivern. L’hivern per a mi, més que l’alegria de la neu sota els esquis i les raquetes, és una època de gel i boira, de la borrasca o la pluja penetrant, l’època de fer anys i propòsits de l’any nou, fer diners, fer plans. Per això, segueixo somniant amb el mes de juliol, ple d’ocells i de flors, quan els estanys són accessibles i no hi ha ni déu a la muntanya. I tanmateix... s’ha de reconèixer que la Vall d’Incles, a l’hivern s’assembla encara més a un conte de fades robat a la realitat quotidiana que a l’estiu, un paradís per a un caminant que es posa raquetes i s’aventura a la muntanya. La pista asfaltada, per la qual a l’estiu passen tants cotxes dels que volen aparcar a l’àrea del Pont de la Baladrosa, a l’hivern no es neteja i, per tant, el primer tros de camí, immensament bonic, s’ha de fer a peu sí o sí, sigui pel Camí de l’Obac d’Incles, sigui per aquell lloc on a l’estiu hi trobem la carretera. El Camí de l’Obac d’Incles és, reputadament, el recorregut ideal per iniciar-se a les raquetes en família. El traçat segueix el curs del riu durant 3 quilòmetres i a l’hivern, el camí es fa en dues hores i mitja.
Si a partir del Pont Travenc continueu pujant per la dreta cap al Refugi de Siscaró, deixant el camí del Refugi de Juclà a l’esquerra, penseu que al camí que voreja el torrent de Siscaró hi algun flanqueig on cal anar amb cura. Si arribeu al Refugi de Siscaró, que està a 45 minuts de camí a partir del Pont Travenc, penseu que és petit, de dues estances, pensat per a 10 persones (no és cap hotel i té finestres molt petites, i el manteniment, que inclou la neteja, la farmaciola i el subministrament de llenya, habitualment es fa a l’estiu), però té llar de foc i està obert tot l’any. Al planell de Siscaró, hi ha cobertura 4G i serveis mòbil, tot i que si pugeu més alt, a partir d’aquest punt ja es perd. Tots els blocaires adverteixen que per fer aquesta ruta a l’hivern és necessari tenir una bona condició física, consultar la previsió meteorològica a www.meteo.ad i sobretot, conèixer el risc d’allaus que hi ha, consultant el perfil de Twitter @BandersAndorra. Hi ha llocs on la neu és dura i les raquetes no són necessàries, però els pals són essencials en tot moment. Bé, jo que desconfio de l’hivern i de les forces que el governen, us aconsellaria que us feu acompanyar per un guia professional. Tinc molt bones referències d’Èpic Andorra (o E-pic, Andorra) que, entre d’altres coses, dissenya excursions a mida, però de fet, l’ajuda de qualsevol professional del sector és millor que trobar-se sol a l’alta muntanya al mes de gener sense recursos.
I si fem plans per l’estiu, quan tornin de l’Àfrica els cercavores i el còlit gris, aquell estiu que sembla que mai no arribarà?... Aquell estiu quan qualsevol, fins i tot aquell qui té una forma física tan pèssima i rodona com jo, pot pujar cap els estanys de color maragda, amb el qual, si no pugem a alta muntanya, associem només uns països relativament llunyans, com Irlanda. El nom dels llacs de Siscaró es deu a la canya de siscall, planta que dóna a l’aigua dels estanys aquell color tan verdós.
Quan un caminant arriba al camí de Pont Travenc, sempre es demana: “Juclar o Siscaró?” (a tots aquells que no esteu acostumats a caminades llargues per la muntanya, propensos al vertigen i al·lèrgics a grans multituds, us aviso que la resposta correcta és “Siscaró”: és on tens la pujada més clement, les flors més oloroses i variades, la solitud més perfecte). Ara bé, si sou com jo i pareu cada metre per fer una foto, penseu que per arribar a l’estany de dalt i baixar a l’entrada de la vall d’Incles, necessiteu unes sis hores, tot i que la web del comú, que compta el camí des del final de la carretera de la Vall d’Incles, promet una caminada de tres hores i mig. Sis hores que s’ho valen perquè, si fem cas a la filosofia més moderna, som el que fem...
(Publicat a l'Ara.ad el 22 de gener de 2018)