diumenge, 27 de gener del 2013

Alls plantats en lluna nova


Qui no té un all, té una ceba. Quan érem petits, teníem un hort. Era un hort vast i enorme, amb trumfes i carrotes, amb tomàquets i cogombres. Per fer el menjar, collies verdures a 10 metres de casa. Jo sovint feia una amanida de ravenets i cebetes, amb crema fresca i molta sal. La llet per fer la crema es comprava als veïns: quasi tots els veïns tenien una o dues vaques, però nosaltres la compràvem a la tieta Zoe, una velleta que mantenia una relació d'amistat cordial amb l'àvia. Els seus néts ja eren grans: les besnétes descalces corrien pel patí i empaitaven els gats. Vivien tots junts en una casa minúscula. No sé com hi cabien. També tenien una caseta que servia per banyar-se, una mena de sauna a la russa un hort tan gran com el nostre, un parell de vaques, galls i gallines, i una gossa de molt temperament, lligada a una cadena de ferro.
Tothom tendeix a idealitzar el món de la seva infància. El món que us descric ja no hi és, o com a mínim, no hi és per a mi. Era un món on els nens treballaven al jardí al costat dels adults, on els lavabos eren una caseta al carrer, i el vàter representava una caixa amb un forat al mig. A les bigues del sostre del pati interior, les orenetes s'havien fet dos nius. Era un món gairebé sense cotxes, i amb uns quants cavalls, vaques, cabres i porcs. Tothom tenia un gat, un gos i sovint conillets i pollets. Es menjava de tot, i un tros de pa amb all, sense tomàquet ni oli però sí amb sal, era un berenar força comú. Nedàvem en un riu fred i ràpid; l'aigua per beure es treia d'un pou. L'aigua per regar es recollia en galledes i barrils durant les pluges. Quan passava la vacada, sortíem a mirar. Anàvem al bosc, a buscar-hi bolets i nabius. A la nit, de vegades, sentíem els llops udolar.
A la meva terra, n'hi ha molts, de llops. També hi governen les serps i les sargantanes: les mestresses de la muntanya que ensenyen als seus escollits els secrets de les pedres. Una serp tallada en dos busca l'herba màgica: quan l'hagi tocat, tornarà a ser completa. És l'all: quan l'hagi trobat, està salvada. No es té gaire clar si la màgia de les mestresses de la muntanya és bona o dolenta; sens dubte, però, és poderosa. L'all creix a tot arreu, i trenes enormes dels seus bulbs s'assequen a les entrades de les cases. Els pescadors afegeixen un trosset d'all a l'esquer, i asseguren que els peixos (sobretot les carpes) piquen millor. L'all, per a que creixi gran, es planta quan la lluna comença a créixer.
El poder de l'all, a l'igual que el de les mestresses de la muntanya, és considerable i ambigu. Per a la gent que es dedica al treball intel·lectual o creatiu, per a aquells que practiquen ioga o simplement volen arribar a controlar les passions baixes de la carn dèbil, no és gens recomanable.
Ara bé, també és un antibiòtic natural, bo per lluitar amb infeccions i paràsits. És bo per al cor, incrementa el nivell de testosterona i augmenta el rendiment del treball físic.

Els grecs antics utilitzaven l'all per donar força als atletes dels jocs olímpics, i els egipcis el repartien entre els treballadors involucrats en la construcció de les piràmides. Una vegada, l'any 1600 a. C., va haver-hi una insurrecció deguda al fet que les reserves d'all havien resultat insuficients.
(Publicat a El Periodic d'Andorra el 14 de gener del 2013).
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lusitració: Jordi Casamajor. 

dimarts, 8 de gener del 2013

Vestits de ceba


Recordo la tarda del 5 de gener de l'any 1998. Feia pocs mesos des que jo havia començat a treballar a Andorra. Tornava de Barcelona, on havia anat a passar el cap d'any i uns dies més, en autobús que passava per tots els pobles de Catalunya interior. En un moment donat, es van començar a veure llums i gent disfressada que anava en tractors, carrosses i furgonetes. Jo no tenia a qui demanar de què es tractava, però els pocs companys d'autobús ho comentaven entre ells: «Mira», – deien – «els Reis d'Orient». I la imatge de les seves Majestats passant en tractor per les afores de Tàrrega em va seguir durant molts anys. No sabia qui eren els Reis d'Orient. Em sonaven dels llibres, de l'Evangeli, del relat d'O. Henry, però la seva aparició per les carreteres catalanes era, per a mi, tan inesperada com ho hauria sigut l'aparició, al mateix lloc, de Sant Joan Bautista, profeta Elias o Moisés amb dues taules de pedra. Jo era una estrangera a qui ningú havia explicat que havien de venir els Reis, o potser el meu nivell combinat de castellà i català en aquella època no m'havia permès interioritzar les possibles explicacions. Jo, quan no entenc les converses, tendeixo a dir «sí, sí».
Ja sigui pel fet de ser russa o per alguna altra raó que ignoro, sempre he viscut el naixement del nen Jesús (que l'església ortodoxa celebra el dia 7 de gener, perquè segons el seu calendari, el 7 de gener de l'estat és el 25 de desembre) com un esdeveniment estretament lligat amb el divendres de Pasqua. Quan m'alegro del naixement del nen a l'establia, automàticament penso que trenta-tres anys més tard seria executat com a cap de fracció política independentista, d'una manera típicament romana i conseqüentment, cruel. Que va néixer en un entorn prou pobre, va arribar a passar gana diverses vegades i va morir jove. Sempre m'he preguntat què havien de fer amb l'encens i la mirra els pares d'un nen que sempre he associat – més que amb tots els nens de la literatura – amb aquell bebè «en la cuna del hambre» del Cancionero y romancero de ausencias, de Miguel Hernández, alletat per la dona que no menjava res més que pa i ceba. «Desperté de ser niño:/ nunca despiertes./ Triste llevo la boca./ Ríete siempre». Avui, el 7 de gener, l'Església ortodoxa celebra el Nadal. Déu arriba al món, protegit per la seva mare, el seu únic i absolutament necessari lligam humà amb el món.
Els russos estem encara al bell mig de les festes: avui és Nadal, i la nit del 13 a 14 arriba l'estranyíssima celebració del «vell any nou». I tot i que esteu a la recta final de les celebracions, us recomano un regal que podríeu fer a vosaltres mateixos. Tinc a les mans un llibre molt especial, un llibre que et deixa amb el dubte si es dedica al món dels vegetals, dels retrats o de disseny. Es tracta de Vestits de ceba (Menorca, Triangle Postals, 2001), del gran fotògraf menorquí Toni Vidal, «tels de ceba transformats en pètals/ de transparències», per fer servir les paraules de Joan Brossa, un àlbum de fotografies acompanyades de poemes. Tels de ceba que es presenten en formes humanes i inhumanes, volen com si fossin coloms, es trenquen com si fossin destins, s'omplen de llum, canvien de color. La ceba, com moltes coses en la natura, es pot associar amb el mal i amb el cel, amb la pobresa i amb la bellesa, amb el plor i amb el triomf: els romans, per exemple, creien que la ceba els donava força en les batalles.  

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 7 de gener del 2013). Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.

dimecres, 2 de gener del 2013

Quan la nostàlgia es torna un somriure


Que pena decir adiós cuando la alegría es tanta…”, - toquen els músics participants, tots junts, canta el Cor d’Encamp de l’Escola andorrana de segona ensenyança, i tots intentem cantar el Canto de despedida de la Misa Campesina de Carlos Mejía Godoy, empassant-nos les llàgrimes d’emoció. Hi ha un ambient de tal felicitat que costa creure que es tracta d’un concert que commemora l’aniversari de la mort d’una persona jove i plena d’energia. Ara bé, - n’estic segura, - així ho hauria volgut, i així ho volia. I la finalitat del quart concert anual de “Música para vivir – Asociación Judit Ribas” no es limita a ser commemorativa. És la d’ajudar els joves músics i intèrprets a fer-se conèixer i a projectar la seva música. És la d’allunyar els nens i adolescents d’un món de delinqüència i drogoaddicció. Però com ja solc fer, he començat pel final. Sóc a la penúltima fila de l’Auditori Rocafort del Centre Cultural i de Congressos Lauredià, a Sant Julià de Lòria, abraçant la meva filla. La sala és plena de bat a bat. Vam tenir la imprudència d’arribar pocs minuts abans del començament del concert, i vam tenir la sort de poder seure. Com diuen els russos, la poma no tindria on caure. Unes paraules d’introducció, de Jordi Corominas, i comença el documental d’Irene i Mireia Clua sobre l’ensenyament de música al barri René Cisneros, un dels més pobres de Managua, com a part del projecte “Música para vivir. Asociación Judit Ribas”. “Mama, per què parlen en aquest idioma?” – “Perquè Nicaragua és un país d’Amèrica Llatina. S’hi parla el castellà”.

Una persona que no ha viscut en un país pobre no pot entendre el gran poder que exerceix la música sobre aquells que no tenen res a esperar. No sap què significa arribar a classe i oblidar-se del món on regnen la violència (a casa i al carrer, i de vegades a l’escola), l’alcoholisme i la pobresa. No perquè esdevinguis mai un músic. No perquè pensis, realment, que tinguis la disciplina i el talent suficient per a que les hores de pràctica et portin a un lloc distint d’aquell on vas néixer. No és això. Però hi ha un lloc on regna l’harmonia. Encara que no toquis bé, encara que no en sàpigues gaire, hi ha un lloc on els matisos, el tempo i el caràcter de les partitures creen un món millor, objectivament millor del teu, diferent, on els silencis són festius, formen part de la vida i no es trenquen mai amb crits.

No del pa sol viurà l’home. És clar que sense pa no viurà. El barri René Cisneros, on “Música para vivir. Asociación Judit Ribas” porta a terme el seu projecte, té un menjador infantil que dóna de menjar gratuïtament, diàriament, a 80 nens, que es troba al centre social administrat per les Germanes Missioneres Croades de l’Església. A l’apartat “René Cisneros” de la web http://asociacionmusicaparavivir.org es poden trobar més detalls sobre el treball social que porten a terme aquestes fundadores del centre social del barri, que hi treballen des de fa més de 20 anys, i que han acollit amb entusiasme i dedicació la introducció de les classes de música, impartides pels col·laboradors de “Música para vivir. Asociación Judit Ribas”, i obertes a tots els nens i adolescents del barri, sense importar la religió ni l’església a la qual pertanyen.

Comença el concert, amb l’espectacular actuació del Cuarteto Gabriel Sivak & Contramarca: tres peces del compositor i pianista argentí Gabriel Sivak, de 33 anys, que es va dedicar a investigar tot el que va passar al segle XX quant als ritmes, timbres i tons, per poder recrear l’ambient irrepetible de la seva estimada ciutat de Buenos Aires, “el color de la seva obra”: potser la part més espectacular, musicalment parlant. La capital argentina, amb les botzines dels seus taxis, so reproduït a la perfecció amb el bandoneó, amb la influència omnipresent de Jorge Luis Borges, entra a la petita sala del Centre Cultural Lauredià, i el sostre de l’auditori Rocafort es tensa per encabir el cel argentí i els laberints del temps que s’hi obren. Tot seguit, els joveníssims virtuosos Stefan Miele i Ludovico Lentini, també amb tres peces de la seva pròpia composició: Appearance and reality, Laco Man (escrita en homenatge a Judit Ribas) i Stranger. Vam poder descobrir la flautista Karla Domínguez, nascuda a Managua l’any 1983, que va començar la seva carrera musical com a part d’un projecte “Música en los Barrios”, semblant al que porta a terme avui en dia l’associació “Música para vivir”, i Marcus Conrads (contrabaix) que l’acompanyava, un duo divertit i meravellós. Cloïen el programa l’Ensemble Ad Libitum i Cor d’Encamp de l’Escola Andorrana de segona ensenyança, dirigit per Jordi Porta i Gil Blasi.

Per als qui esteu interessats en col·laborar amb l’associació, els fons de la qual es destinen íntegrament al desenvolupament dels projectes a Nicaragua i a l’organització del concert anual, podeu fer l’ingrés a l’entitat bancària ANDBANK, al número de compte IBAN AD09 0001 0000 3088 2180 0100.

(Publicat al BONDIA el 2 de gener del 2013)