Qui no té un all, té una ceba. Quan érem petits, teníem un hort. Era un hort vast i enorme, amb trumfes i carrotes, amb tomàquets i cogombres. Per fer el menjar, collies verdures a 10 metres de casa. Jo sovint feia una amanida de ravenets i cebetes, amb crema fresca i molta sal. La llet per fer la crema es comprava als veïns: quasi tots els veïns tenien una o dues vaques, però nosaltres la compràvem a la tieta Zoe, una velleta que mantenia una relació d'amistat cordial amb l'àvia. Els seus néts ja eren grans: les besnétes descalces corrien pel patí i empaitaven els gats. Vivien tots junts en una casa minúscula. No sé com hi cabien. També tenien una caseta que servia per banyar-se, una mena de sauna a la russa un hort tan gran com el nostre, un parell de vaques, galls i gallines, i una gossa de molt temperament, lligada a una cadena de ferro.
Tothom tendeix a idealitzar el món de la seva infància. El món que us descric ja no hi és, o com a mínim, no hi és per a mi. Era un món on els nens treballaven al jardí al costat dels adults, on els lavabos eren una caseta al carrer, i el vàter representava una caixa amb un forat al mig. A les bigues del sostre del pati interior, les orenetes s'havien fet dos nius. Era un món gairebé sense cotxes, i amb uns quants cavalls, vaques, cabres i porcs. Tothom tenia un gat, un gos i sovint conillets i pollets. Es menjava de tot, i un tros de pa amb all, sense tomàquet ni oli però sí amb sal, era un berenar força comú. Nedàvem en un riu fred i ràpid; l'aigua per beure es treia d'un pou. L'aigua per regar es recollia en galledes i barrils durant les pluges. Quan passava la vacada, sortíem a mirar. Anàvem al bosc, a buscar-hi bolets i nabius. A la nit, de vegades, sentíem els llops udolar.
A la meva terra, n'hi ha molts, de llops. També hi governen les serps i les sargantanes: les mestresses de la muntanya que ensenyen als seus escollits els secrets de les pedres. Una serp tallada en dos busca l'herba màgica: quan l'hagi tocat, tornarà a ser completa. És l'all: quan l'hagi trobat, està salvada. No es té gaire clar si la màgia de les mestresses de la muntanya és bona o dolenta; sens dubte, però, és poderosa. L'all creix a tot arreu, i trenes enormes dels seus bulbs s'assequen a les entrades de les cases. Els pescadors afegeixen un trosset d'all a l'esquer, i asseguren que els peixos (sobretot les carpes) piquen millor. L'all, per a que creixi gran, es planta quan la lluna comença a créixer.
El poder de l'all, a l'igual que el de les mestresses de la muntanya, és considerable i ambigu. Per a la gent que es dedica al treball intel·lectual o creatiu, per a aquells que practiquen ioga o simplement volen arribar a controlar les passions baixes de la carn dèbil, no és gens recomanable.
Ara bé, també és un antibiòtic natural, bo per lluitar amb infeccions i paràsits. És bo per al cor, incrementa el nivell de testosterona i augmenta el rendiment del treball físic.
Els grecs antics utilitzaven l'all per donar força als atletes dels jocs olímpics, i els egipcis el repartien entre els treballadors involucrats en la construcció de les piràmides. Una vegada, l'any 1600 a. C., va haver-hi una insurrecció deguda al fet que les reserves d'all havien resultat insuficients.
(Publicat a El Periodic d'Andorra el 14 de gener del 2013).
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lusitració: Jordi Casamajor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada