Quasi tot el que descric últimament ha tingut, en un moment o l'altre, el nom d'or. Cotó: or blanc. Pebre: or negre. Em falta or verd, or vermell, or blau i or groc: si hi penso, segur que en trobaré exemples. Avui, però, és el torn del cacau: l'aigua amarga dels maies, l'or marró dels europeus. Diu una bona amiga poeta que la xocolata és un antidepressiu natural molt bo, no com els falsos antidepressius com alcohol. Me'n vaig recordar ahir al vespre, quan ja anava per la tercera copa d'un fals antidepressiu i era massa tard per passar a cacau. ¿Però de què –es demanarà l'amable lector–, ve tanta depressió? Doncs vet aquí el perquè: tinc el síndrome de la vella bruixa. Me'l vaig diagnosticar ahir, després d'assabentar-me de que no estava convidada a una festa organitzada per uns amics. Probablement, –de forma semblant al cas de la vella bruixa original, aquella que es va ofendre tant que va desencadenar tot un conte de fades on un reialme sencer va acabar dormint cent anys dins d'un bosc encantat–,- havien decidit que jo estava massa ocupada per anar a festes (l'altra raó que tenien els reis del conte de fades i bruixes és que no disposaven de prou vaixella d'or per a tants convidats). I avui pateixo d'un combinat efecte d'un antidepressiu fals i preocupacions ridícules. Ja m'he unit amb sons d'orquestra a l'enorme multitud d'amargats necessitats de xocolata, de tot un vaixell carregat de cacau de delicat sabor i textura.
La xocolata, menjar dels déus, abaixa el nivell de colesterol, millora la circulació i evita problemes cardiovasculars (també crea addicció, però què hi farem). A més a més, si la bruixa malvada n'hagués tingut prou al seu abast, ningú hauria dormit cent anys. És més: ningú s'hauria punxat amb cap filosa, ni amb cap agulla. El conte no rebria crítiques feministes. El Príncep Encantador s'hauria casat amb la besnéta de la Bella No Dorment.
Avui m'acomiado de vosaltres amb un poema de Joan-Lluís Lluís, «Gospel», que va aparèixer dins del recull de gormanderies estilístiques Xocolata desfeta. Exercicis d'espill (Barcelona: La Magrana, 2010):
Oh, Pare Déu, amb Tu matinaré
Sí, i trastejaré
Per tots els carrers del Teu reialme
Estrets o amples
I Seràs per a mi com cacau amb llet
Un xic desfet
I la fam mai més no em farà patir
Prou de patir!
Cor: Oh, Pare Déu, ja no faré cas de les malvades
Que volen endur-se'm cap a les fosques selvades
De l'Infern
etern
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 25 de novembre de 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor
2 comentaris:
Quin mal hi ha que no pugui curar el cacau?
Aquesta depressió deu ser tan falsa com els antidepressius falsos ;). Si l'expliques així de bonica i així de bé.
Hi ha bruixes envejables, no t'hi amoïnis... Jo que ja sóc una mica vela, no em faria res concertir- me en bruixa sàvia i poderosa... Bona, això sí... Que podria transformar totes les coses dolentes en cacau i el món seria molt més feliç.
Feia dies que no et deia res... Però vaig passant... Em devia faltar llet amb cacau...
Gràcies per ser-hi, Carme!!! Per a aquells qui ens convertim, de tant en tant, en bruixes i bruixots del conte, sempre ens és dolç sentir veus conegudes. Que no ens falti ni la bondat, ni la saviesa, ni el cacau. Una abraçada, solet.
Publica un comentari a l'entrada