"La Història mostra que tot
el que s'ha pensat tornarà a ser pensat per un pensament que encara no ha
sortit a la llum".
Michel Foucault, “Els mots i les
coses”[1].
1.
Una primera aproximació als conceptes
Una lectura
filosòfica d’un filòsof que interpreta un altre filòsof és la classe de tasca
que té totes les possibilitats de superar els meus poders d’interpretació. M’hauria
sigut més fàcil escriure sobre Foucault o Taylor que, per se, no interpreten a ningú a part de si mateixos. Ara bé, he
participat en els debats dedicats a gairebé tots els altres autors; quant a
Deleuze i Spinoza, vaig seguir el debat amb atenció, i avui tinc una
oportunitat perfecta de reflexionar sobre els texts en qüestió: els capítols II
i III del llibre “En medio de Spinoza” (“Derecho natural” i “Ontología, ética y
moral”). El perill més obvi que corro és el de confondre les opinions de
Deleuze amb les opinions de Spinoza. Sovint no les sé distingir. He optat per
deixar-me portar pel meu sentit d’estil: és pràcticament l’únic criteri que
utilitzo a l’hora de decidir si l’opinió que descric pertany a Deleuze o a
Spinoza.
En tot cas,
encara que no sàpiga reconèixer sempre la “signatura” inequívoca de l’un o
l’altre filòsof que correspon al concepte filosòfic del qual es tracta, hem de
recordar una de les coses que Deleuze no es cansa de repetir-nos: els conceptes
filosòfics són creats pels filòsofs de la mateixa manera que els estils
pictòrics són creats pels pintors, i ni en el món de l’art ni en el món de la
filosofia les coses no es creen des de zero. Diverses tendències apareixen i
s’apaguen sense deixar rastre important abans de retrobar la seva força a
l’obra d’un filòsof, artista o escriptor que les desenvolupi. Així, per exemple,
la idea que l’essència de les coses equival a la seva potència (de la qual
parlarem una mica més endavant) ja havia aparegut a l’antiguitat però va trobar
el seu desenvolupament modern més espectacular a l’obra de Hobbes i Spinoza.[2]
Quan comparem
les parts del curs dedicades a Spinoza amb les lliçons dedicades als altres
filòsofs, es fa evident que Spinoza, “el príncep dels filòsofs”, és el preferit
de Deleuze. Un filòsof enigma, una estrella brillant. Un pensador que tothom
considera materialista i ateu mentre no para de parlar de Déu.
Deleuze ens diu
que és curiós que un llibre de pura ontologia es digui “L’Ètica” però que es
diu així per una raó molt bona. L’ètica no és absolutament pas el mateix que la
moral. La moral ens remet als valors, intenta millorar a les persones
apropant-les a certes idees. L’ètica es limita a representar les maneres
d’ésser en el si de l’ésser: a explicar com som, sense forçar-nos a
perfeccionar-nos ni canviar de cap manera. Tot i que la persona que es dedica a
l’ètica no pot restar indiferent a les vileses del món, s’ha de recordar que
l’ètica, segons Spinoza, és contrària a la sàtira.
Més endavant,
ens dedicarem a analitzar amb més detall els conceptes filosòfics de Spinoza
dels quals parla Deleuze. En aquesta part introductòria, solament mencionem el
que ens sembla el més rellevant i original d’aquests dos capítols que
analitzem: en primer lloc, és la idea que hi ha solament una substància, absolutament
infinita: és l’ésser. Així, segons Spinoza, no som ni l’ésser ni, de fet,
éssers distints: som, com diu Deleuze, maneres d’ésser, o bé “modes” d’aquesta
substància. La nostra essència és la part de la potència de Déu que ens ha
tocat representar. El que és molt rellevant és el seu nivell d’intensitat, ja
que es veu que poden haver-hi nivells d’intensitat molt diversos. Ara bé: ¿fins
a quin punt són estables aquests nivells d’intensitat? ¿Varien durant la vida
del mateix home, de la mateixa manera que, segons Michel Foucault, varia la
“forma del subjecte” depenent del tipus de relacions en les quals es troba, o
bé són estables sense que hàgim de tenir en compte el tipus de relacions en les
quals es troba la persona en qüestió? I també: ¿naixem i morim amb el mateix
nivell d’intensitat estable, o creix en el curs de la vida? ¿Pot disminuir? I
si és que sí, ¿en quines circumstàncies? I ¿com es relaciona el concepte de la
immortalitat amb la teoria de les potències? Quan morim ¿guardem la mateixa
potència? ¿o es transforma en una altra cosa? ¿Quin grau d’estabilitat té tot aquest
sistema, en el qual el creador s’identifica amb la seva creació? Sempre tenint
en compte que “el món real és autònom d’allò que és real”, Spinoza contesta
aquestes preguntes a base de la teoria de “trobades” (“encontres”) entre les
potències. Aquests “encontres” poden ser
bons o dolents, disminuir la potència d’ésser o augmentar-la.
A part del
nivell de la seva intensitat, de la seva potència, les persones es distingeixen
per la polaritat qualitativa dels seus modes d’existència. Els que no arriben a
acceptar la seva pròpia vida, comencen a alimentar-se de culpabilitat i
ressentiment, injectant tristesa en tots els qui els rodegen. Es penedeixen de
viure i d’haver viscut, i es converteixen en tirans despietats, en sacerdots
propensos a la sàtira que condemna “la miserable naturalesa humana”, en esclaus
descoratjadors.
2.
Gilles Deleuze i Hannah Arendt
De tots els
autors que hem llegit, Gilles Deleuze i Hannah Arendt són els que més m’han
influenciat, dos autors molt distints amb dues visions del món tan semblantment
incompatibles com ho són, al món de la física, la teoria de la relativitat i la
mecànica quàntica. Després de moderar el debat sobre Hannah Arendt, he arribat
a llegir “La condició humana” en la seva totalitat. Té una veu singular i posa
passió en tot el que escriu. És clar que els altres autors també hi posen
passió, però Gilles Deleuze, per exemple, en gaudeix, és pur plaer per ell, la
filosofia, i en canvi, Hannah Arendt, a “La condició humana”, pateix el que
diu.[3]
Les dues veus, però, són veus poètiques. La de Gilles Deleuze és una oda al
món, a l’ésser i a la seva harmonia; a la bogeria dels filòsofs que
s’atreveixen a entendre els misteris de l’existència tots a la seva manera,
tots fent el pas cap al deliri inspirat, el deliri dels vidents, dels oracles[4].
La veu de Hannah Arendt és un lament per la pèrdua de l’estructura del món
diàfana i inequívoca que atribueix a l’antiguitat, per la mutació que viu la
humanitat quan la vida política es comença a desenvolupar segons les normes de
“homo faber”, quan l’exploració de la naturalesa es converteix en explotació
(perquè s’hi comencen a aplicar les normes d’acció humana), per la pèrdua
definitiva de la contemplació com a activitat humana, per la victòria d’un
“homo laborans” tan orgullós d’haver-se convertit en una mena de crustaci
(“cangrejo ermitaño”) en cobrir el seu cos amb capes de metall (cotxes i naus
espacials). En el que coincideixen els dos és la idea que Arcadi Garriga va
ressaltar a la seva intervenció del debat sobre Spinoza: “els humans ens
definim per allò que fem”, i la necessitat de “desitjar el desig”, estimar (Pau
Alsina).
De Gilles
Deleuze, he seguit els cursos sobre Kant, Leibniz i, naturalment, Spinoza. Els
he trobat a la web que recomano assíduament, www.webdeleuze.com : després d’intentar lidiar amb la versió
castellana, els hi he llegit en francès. L’estil de Gilles Deleuze perd molt en
totes les traduccions, mentre en la seva llengua materna, té una forma d’expressar-se
deliciosa i és un gran mestre de la paraula. Diu Mirtha Makianich[5]
que una de les coses que uneix Spinoza i Deleuze és que els dos filòsofs tenen
tant moments de claredat excepcional com moments quan són gairebé incomprensibles,
i aleshores simplement hem de seguir el ritme de la seva exposició. No hi estic
gens d’acord, quant a Deleuze: en cap fragment del curs de Vincennes (en la
seva versió francesa) no he trobat res d’incomprensible.
3.
Baruch Spinosa i Gilles Deleuze
Les biografies incompletes
i fragmentades de les quals disposem insinuen que Spinoza va tenir problemes
amb totes dues comunitats de les quals va arribar a formar part, per les
actituds i opinions crítiques. Tanmateix, a tots els retrats, té cara de bon
jan i d’home de negocis. A les fotografies de Gilles Deleuze veiem un home més
bohemi i menys privat, conscient de la fama i el reconeixement que en el seu
cas, no van esperar que es morís per fer-se evidents. També s’ha de recordar
que Spinoza va morir més jove que Gilles Deleuze, bastant més jove: de fet,
quan va escriure “L’ètica”, era un parell d’anys més jove que jo, i va morir
abans d’arribar als quaranta-cinc. Deleuze ens diu que no podem parlar d’una
mort precoç ja que havia finalitzat l’obra de la seva vida, “L’ètica”.
Tanmateix... mai no es pot imaginar què faria la gent si no s’hagués mort, però
recordem – en les paraules del mateix Deleuze a les lliçons dedicades a Kant –
que hi ha pocs filòsofs precoços: l’únic que coneixem que ja tenia tots els
seus conceptes filosòfics definits a una edat molt jove és Hume.
Deleuze va morir als setanta anys, com Leibniz
al qual tenia més mania que bons sentiments, per molt que hagi sigut
predecessor de Kant. Sí, Leibniz no els agradava gens ni a l’un ni a l’altre,
ni a Spinoza ni a Deleuze, i era, segons ells dos, un senyor estrany i
antipàtic, addicte a l’ordre i addicte al joc i als jocs: un gran filòsof i un
gran tocanassos. Un dia, ens diu Deleuze, va anar a veure Spinoza, li va fer
llegir els manuscrits, i després, quan el nostre amic Spinoza va tenir
problemes, va dir que no l’havia anat a veure, que l’havia anat a espiar. Ja sé
que encara era jove, però no es fan aquestes coses. “Era abominable,” diu
Deleuze de Leibniz[6]. Tots
els que seguim el curs de Vincennes ho tenim igual de clar: els amics de
Spinoza són els nostres amics; els seus enemics són hipòcrites amargats, tots,
sense excepcions, encara que es tracti de l’inventor del càlcul diferencial.
4.
El tirà, el sacerdot i l’esclau
El primer que
aprenem de Deleuze és que està fart dels moralistes. Tal i com diu ell mateix,
“c’est comme pour les instruments de musique; il faut sentir le ton des gens”.
El to de Deleuze és inequívoc: té una preferència clara per “l’ètica” de
Spinoza que descriu els éssers humans de la mateixa manera que l’etologia es
dedica a estudiar el comportament dels animals. Desconfia de la gent
obsessionada amb la “moral” i amb els “valors”, gent convençuda de l’existència
d’una certa essència potencial ja donada que hem de realitzar sí o sí. No
l’acaba de convèncer la ma d’homes savis amb ganes d’explicar-nos quina
essència tenim i com l’hem de realitzar exactament. Però sobretot està cansat
de la ironia cruel, de l’humor negre, de les paròdies sense alegria. Ja ho
podria dir, en uníson amb Antonio Machado:
En
todas partes he visto
caravanas
de tristeza,
soberbios
y melancólicos
borrachos
de sombra negra…
Mala
gente que camina
y va
apestando la tierra!
La pesta de la
terra, això és el que són, per a Deleuze, els “borratxos d’ombra negra”,
melancòlics i superbiosos. Ja els coneixia Baruch Spinoza, i els observava, i
els descrivia, sense jutjar, sempre sense jutjar. Ja els menyspreava, amb tota
la força del seu talent, Friedrich Nietzsche. Són el tirà, el sacerdot i l’esclau: el malèfic trio que no viu ni
deixa viure. No riu ni deixa riure. Riu, sí, potser sí que riu, el trio
calavera, però quin riure més diabòlic, el seu! Són distints entre si, però en
això, són semblants. La tristesa, profunda i colpidora, és la base del seu
poder. El regnat de les ànimes impotents i estèrils se sosté amb les columnes
de la por, la culpa i la burla.
Sona el riure
del tirà, i trenca els cors. No hi ha res més llunyà del “riure ètic”, en res
no s’assembla a un riure de bon humor. És el riure del terror, un corb negre al
mig del cel blau, el riure de la mort vivent que s’alimenta de la vida, la teva
vida, la meva, la de tots[7].
Una persona que viu de manera intrínsecament dolenta no pot suportar
l’existència de les persones que viuen d’acord amb si mateixes, i res no alegra
el cor d’un tirà tant com l’oportunitat d’esclafar un home fort i lliure, un
home que viu la vida sabent que la tornaria a viure un milió de vegades de la
mateixa manera que l’ha viscut, i mai no se’n penediria. I no importa si l’home
fort i lliure és vell i malalt, no importa si es mou amb dificultat i necessita
ajuda per aixecar-se[8].
No cal que sigui un Superman. I naturalment, no canvia res de res si l’home
fort i lliure resulta ser una dona. Res no ens iguala tant com la proximitat de
la mort, i cap desavantatge social inicial és suficient per salvar els que són,
físicament, dèbils. La seva llibertat, la seva intensitat ja serveix d’ofensa
per a l’esperit esclau del tirà. I si el tirà riu, és perquè sap com ens farà
patir.[9]
Sona el riure
del sacerdot, i ens amaguem sota el llit. De cop i volta, ens sentim culpables.
Si el tirà, per condemnar-nos, no necessita cap excusa, el sacerdot sí que la
té, i també ens condemna, però simultàniament, també ens condemnem nosaltres
mateixos. Encara no sabem quina de les nostres múltiples transgressions,
imaginàries o reals, s’ha fet evident, però ja ens sentim culpables, culpables d’ésser
vius i no morts, de sentir, de menjar, de les nostres desgràcies i del pobre
Adam de fa cent mil anys que es veu que havia pecat... de ser com som.
I ¿què en direm
del riure de l’esclau? Sí, sí, ja ho sé: compte amb la paraula “esclau”. No es
refereix a cap mena d’estatus de dependència social o financera, de la mateixa
manera que l’home designat com a “sacerdot” no té res a veure amb el mossèn del
meu barri. Tal i com remarca, de passada, Deleuze, Spinoza no és imbècil i mai
no diria res propi d’un imbècil. Mai no diria res per humiliar a una persona
indefensa i innocent. Aquell qui està definit per Spinoza – i Deleuze – i
Nietzsche – com a esclau, s’ha convertit en esclau volgudament. N’hi ha
diversos tipus, d’esclaus voluntaris, com ho és, per exemple, l’esclau de les
seves addiccions: aquell qui fa les coses prometent-se que no les farà mai més.
Però no en parlaria gaire, d’això, i Deleuze tampoc no s’hi deté. Aquell qui el
turmenta és el pallasso que es fa esclau nostre per veure com de baix som
capaços de caure. Diu Deleuze que molts d’aquests esclaus els va descriure
Dostoievski, i és cert: potser no hi ha res més típic de Dostoievski que
aquests bufons omnipresents, dimonis de segona que es dediquen a provocar i a
alabar, a burxar i a corrompre. ¡Quina angúnia que fa, el riure de l’esclau! Tots
l’hem sentit i hem tremolat de fàstic en sentir-lo. Té el poder d’enfonsar-nos
al fang, de privar-nos de la poca dignitat que encara ens queda, de rendir
totes les nostres baixeses encara més baixes.
Una de les coses
que diferencien un home lliure i fort dels “soberbios y melancólicos” d’aquest
món és la capacitat d’un riure amable, un riure d’amic que es pot compartir amb
els altres. Un home lliure i fort no cultiva l’enveja; no s’alegra de la
ignomínia. És capaç de viure, somiar i morir al costat dels altres sense
convertir-se en el seu malson tirànic; compartir els balls, el vi i l’aigua
fresca amb els seus companys de camí; navegar els mars i obrir camins
alegrement, sense rancor.
En
aquest context, sembla contradictòria l’afirmació de Deleuze que per a Spinoza,
el Bé i el Mal no existeixen: la polaritat dels dos modes de vida sembla
indicar clarament que una de les dues maneres d’existir és “la bona” i l’altra
és “la dolenta”[10]. És de
suposar que quan es parla de la inexistència del Bé i del Mal, es tracta, un
cop més, de la impossibilitat d’aplicar-hi els criteris morals, i de la
necessitat de partir d’uns criteris purament ètics, potser – tal i com diria
Michel Foucault – necessaris per definir les pràctiques de llibertat que corresponguin
a les formes vàlides i acceptables de l’existència.[11]
Foucault i Deleuze hi estan d’acord amb la visió de Spinoza que l’alliberament
de la persona, o simplement el grau de llibertat de la persona, depèn de la
visió que té de la seva pròpia vida tal i com la viu, no d’una vida projectada,
inventada o ideal.
5.
La intensitat
A la part del
curs de Vincennes dedicada a Leibniz, vuit mesos abans de començar a parlar de
Spinoza (al mes d’abril del mateix any 1980), Deleuze comença el seu discurs amb
la pregunta retòrica - què és la
filosofia, què és el que fan, en realitat, els filòsofs, a què es dediquen.
Nosaltres ja coneixem el que dirà, és una de les seves frases preferides: la
tasca principal d’un filòsof és la creació de conceptes (els conceptes no són
una cosa preexistent, no vénen ja fets i donats, i l’activitat d’un filòsof és
una activitat creativa). I una de les maneres de crear conceptes és agafar una
noció ja existent en la llengua i jugar amb ella. Així, Leibniz desenvolupa el
seu concepte d’un “punt de vista” (tot el món és inherent a totes les coses,
però en cada cosa s’hi desplega des d’un particular punt de vista). Us ho
explico perquè d’això mateix – de la possibilitat d’agafar una expressió ja
feta per definir un concepte nou - Gilles Deleuze torna a parlar en començar la
part del curs que en traducció castellana correspon al capítol II, “Dret
natural”, quan diu que la “coqueteria” que és molt pròpia dels filòsofs és la
de prendre una paraula molt utilitzada i utilitzar-la en un sentit molt
especial. Ara bé, quan la volen utilitzar en un sentit encara més especial,
necessiten inventar-se paraules noves. Leibniz inventa el concepte de “compossible”,
per exemple, com Nicolau de Cusa també inventa una cosa que es diu “possest”:
així, segons ell, les coses no es defineixen per allò que són, per la seva
essència, sinó pel que poden fer, per la seva potència en relació amb l’acte en
el qual les definim. De la mateixa manera que per a Leibniz (tot i que era molt
anti-Spinoza en diverses coses) no hi
havia dos punts de vista idèntics, per als filòsofs que utilitzen el concepte
de “possest” no hi ha dues coses que tinguin la mateixa potència. Totes les
potències són distintes. Cada cosa a l’existència posseeix una intensitat
pròpia únicament a ella. Tots i cadascú som, segons ho resumeix Deleuze, un
grau a l’escala de potències, uns “quantificadors”. És ben curiós, això, perquè
això significa que no definim les coses en termes qualitatius, segons les seves
qualitats que les són inherents, sinó en termes quantitatius, perquè la
intensitat pot tenir una quantitat més gran o més petita, es pot mesurar.
Aquesta idea va molt d’acord amb la teoria
d’acció que desenvolupa Hannah Arendt a “La condició humana”: per a descriure
els éssers humans com a espècie, és més rellevant, i més interessant, definir
els homes per allò que poden fer que no pas trobar la manera de dir quina
classe d’animals són. És un tema gairebé tràgic, en Hannah Arendt: ella mateixa
molt kantiana, molt de les essències, no podia no reconèixer que l’evolució de
la societat tal i com l’observava no es podia entendre segons les premisses del
dret natural clàssic. Mirem un moment aquestes premisses del dret natural
clàssic tal i com les explica Deleuze: a) definia les coses per la seva
essència (animal racional); b) partia del concepte d’una societat on l’home
podria realitzar la seva essència de la millor manera possible (el famós estat
natural); c) considerava que els nostres drets existeixen com a conseqüència
dels nostres deures (que corresponen a les condicions en les quals la nostra
essència pot ser realitzada de la millor manera possible) i d) honorava la
competència dels savis (aquells que saben distingir i definir l’essència). Les
premisses segons les quals – per a Hannah Arendt, com per a molts altres –
s’entén el camí de la humanitat des de l’època moderna, són més aviat les de
Hobbes (un personatge de molt i molt mala reputació al qual Spinoza havia
llegit molt): a) les coses defineixen per la seva potència, per tot el que poden
fer, i el “dret natural” de tots equival a tot el que són capaços de fer; b) la
societat, o l’estat social, es composa i es defineix per les prohibicions que
limiten els efectes naturals de la nostra potència; c) els deures que crea la
societat per a cada home són limitacions dels seus drets naturals; d) hi ha una
igualtat absoluta entre un savi i un boig.
Arendt mai no
acceptaria aquesta igualtat entre savis i bojos. No crec que li semblaria
viable tampoc a Charles Taylor. Quant a Spinoza, va estar en desacord amb
Hobbes en moltes coses, però en una cosa que acabem d’esmentar hi estava
d’acord: per a ell, l’essència de les coses és quantitativa, equival a la seva
potència, la seva intensitat. En això, la seva visió és totalment distinta de
la visió aristotèlica d’un home definit per la seva essència qualitativa
d’animal racional. Dels autors que hem llegit, potser el qui més s’apropa a la
idea de la igualtat entre els savis i els bojos és Michel Foucault que ha
desemmascarat el fet de que la distinció entre els savis i els bojos (que
sovint acceptem com a un fet donat per naturalesa) sol resultar una construcció
social condicionada per una sèrie de factors que no es poden lligar amb cap
característica constant i immutable de les persones, independent de la
conjuntura del moment.
6.
Maneres distintes d’apropar-se a la veritat
Tots els
artistes veuen el món d’una manera distinta els uns dels altres. Hi ha certes
coses que poden coincidir o no coincidir, però la visió del món d’un artista
mai no serà totalment equivalent a la visió del món de l’altre. De la mateixa
manera, la visió del món de tots i cadascun dels filòsofs ens ofereix maneres
distintes d’apropar-nos a la veritat, aquella veritat de l’existència de la
qual mai no podem estar segurs: com a mínim, no podem estar tan segurs de
l’existència d’una veritat a descobrir com ho estem de l’existència dels
nostres propis dubtes al respecte. Tots els autors amb els textos dels quals
hem treballat aquest semestre aporten una visió original i única sobre el que
es podria considerar, o podria resultar ser, la veritat sobre nosaltres com a
subjectes, com a parts d’una substància eterna o d’una mena de rusc gegant que
funciona d’acord amb les lleis vigents a tot l’univers... com a éssers humans.
(Treball final de l'assignatura "Filosofia contemporània" del Màster Universitari en Humanitats a la Universitat Oberta de Catalunya)
(Treball final de l'assignatura "Filosofia contemporània" del Màster Universitari en Humanitats a la Universitat Oberta de Catalunya)
[1] La persona que em va
recordar aquesta frase de Foucault va ser l’Eva Pallarès Sala que la va citar a
l’espai de Debat de l'assignatura "Filosofia contemporània" del Màster Universitari d'Humanitats (UOC), secció de Síntesi, el 19/06/13.
[2] Hannah Arendt, en “La
condició humana”, ens parla del mateix: "In the realm of ideas there are
only originality and depth, both personal qualities, but no absolute, objective
novelty; ideas come and go, they have a permanence, even an immortality of
their own, depending upon their inherent power of illumination, which is and
endures independently of time and history.” (“The Human Condition”, p.259)
[3] A l’altre llibre de
Hannah Arendt els fragments del qual he llegit, un llibre d’articles amb el
títol “Essays in Understanding”, es fa més palès el costat irònic de l’autora.
“The Human Condition”, a part de ser un gran treball de síntesi, és un llibre molt
personal, molt líric.
[4] Hannah Arendt també
remarca que sense el seu caràcter de revelació, tota l’acció humana i tot
discurs humà perdrien la seva rellevància.
[6] Bertrand Russell també
deia que Leibniz era un home desagradable. Ara bé, tot i que ja hem vist que
Deleuze comparteix aquesta part de la seva opinió, no comparteix en absolut
l’opinió de Russell que es tractava d’un home avorrit. Les seves classes sobre
Leibniz són una autèntica delícia: descriu el seu treball prolífic de creació
de conceptes filosòfics com si fos una obsessió d’un boig que necessitava pegar
un crit desesperat, un crit que sentissin tots: “Tot això hauria de tenir raó!”
Ja hem dit que és un filòsof totalment distint de la seva ànima bessona que és
Baruch Spinoza, però descriu les seves dèries amb summa claredat i en la
totalitat, el tracta amb una ombra de tendresa.
[7] Segons Hannah Arendt,
l’únic que pot actuar contra la potència humana és la violència. La pot
destruir, però no la pot substituir: un home que destrueix la potència dels
altres no augmenta la seva pròpia potència. És per això que la combinació de la
violència amb la impotència és tan freqüent políticament parlant. La tirania
condemna tant al tirà com a aquells a qui governa a la impotència i
futilitat. (vegi’s “The Human Condition,
p.202)
[8] No cal ni tan sols que
es tracti d’un home polític, d’un home d’acció. Hannah Arendt, en “La condició
humana”, fa palès que aquell qui més perill cor en condicions de tirania, és el
pensador, i no un home d’acció. El que el tirà tem més no és l’acció lliure,
sinó el pensament lliure: en condicions de tirania el més difícil és pensar
lliurement. Vegi’s “The Human Condition”, p. 324: “it is in fact far easier to act
under conditions of tyranny than it is to think.” Tot i així, ella mateixa diu
a la p. 271: “not ideas but events change the world”.
[9] Crec que Michel Foucault
tindria – i possiblement, tenia – molt a dir sobre el concepte de tirà com a
personificació del sistema coercitiu que converteix les persones en subjectes
passius del seu discurs teòric, sempre fortament polititzat.
[10] Tinc una mena de
certitud que el tema de la inexistència del Bé i el Mal també sembla
particularment incomprensible a Charles Taylor: probablement hi veu l’intent
neonietzschià d’evitar la necessitat de la recerca de la veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada