No vagis a Miami

L’ofici de viatger és aquell que m’hagués agradat tenir quan era petita. No em movia del meu lloc, i pensava que el fet de viatjar – com el fet de llegir – et feia millor persona. Naturalment, era ingènua, tant per raons d’edat com per les de la personalitat. Tothom que ha llegit mínimament sap que amb els llibres, això no funciona, a no ser que sàpigues fer molt bé la tria. Hi ha multitud de novel·les de mal gust que transfereixen idees vulgars a ments ineducades – però el fet de llegir, llegir qualsevol cosa, se sol veure com a bo, intel·lectual i saludable. Un llibre – pel sol fet de ser un llibre – es respecta. Des de l’escola maternal, a mi m’ho havien inculcat: respecta el llibre. La paraula escrita té una força tremenda, qualsevol dictador ho entén. Ningú em deia que respectés la tele.

Una cosa semblant passa amb els viatges. El fet de viatjar gaudeix d’un respecte universal, ja que té la fama d’obrir la ment. Potser és veritat; no en sóc experta. Conec els llibres, he crescut amb ells, i encara que hi hagi gent molt més qualificada per parlar-ne que jo, en puc tenir una opinió formada. Quant als viatges, n’he fet molt menys que qualsevol dels meus amics i coneguts. En conseqüència, sóc una persona tancada. De tant en tant, m’entusiasmo i vull veure món: quan el veig, em decep.

Hi ha tants llocs on no he estat que se’m fa estrany pensar que existeixen. Limito el món a allò que he arribat a veure, i la meva primera impressió de les ciutats, i fins i tot dels països, sovint ha sigut la última. A l’igual que aquell americà que va passar per aquestes Valls fa gairebé una dècada, i després de quaranta hores mal comptades en una pensió del nom del qual no va voler recordar-se’n, on hi feia mala olor i no hi havia ascensor per arribar al cinquè pis, va ser l’autor d’un article desafortunadament ben escrit i esbiaixat, titulat “No vagis a Andorra la Vella”, jo també podria acabar sent l’autora d’un cicle d’articles “No vagis a...”. Començaria per Miami. I no t’estic parlant del Miami Platja al costat de Salou que mai he vist i senzillament no sé com és (no crec que sigui gaire diferent de Salou), sinó de la ciutat de Miami, a Florida, la qual molts dels meus amics somien conèixer.

Totes les percepcions solen dependre, almenys parcialment, dels nostres companys de viatge, i tenint en compte que la vida em va separar de la persona que m’hi acompanyava per una sèrie de raons que ara es podrien percebre com un gegantesc malentès, el meu rebuig d’aquella ciutat podria haver sigut fonamentat per la total i absoluta indiferència de l’acompanyant en qüestió cap a la meva persona. Tot i així, tinc la impressió que Florida em va desagradar honestament, per si mateixa. Hi vaig anar fa una mica més de mitja vida, al mes de desembre del 1992. Una de les coses que ho van agreujar deu haver sigut el canvi de temperatures de cinquanta graus – als Urals, hi feia menys vint, mentre a l’aeroport de Miami estaven a trenta graus positius.

L’altra circumstància per a mi desafortunada era el fet que els cinc-cents dòlars que hi vaig portar de Rússia, a Rússia, en aquell moment, eren una fortuna, i a Miami, no arribaven a cobrir el cost de les cinc excursions. Un vell motel amb llençols gastats al costat d’una platja passable, però gens espectacular, un servei que difícilment es podria definir com a amable, la presència gairebé universal de la variant cubana de la llengua castellana que jo, en aquell moment, no entenia gaire bé, una contaminació atmosfèrica més aparent que aquella a la qual jo havia estat acostumada (a la meva ciutat natal, segur que n’hi havia, de contaminació; però no es notava de la mateixa manera), quantitats impensables de vehicles motoritzats i la incòmoda sensació de ser pobre (objectivament, no ho era, però a Miami, resultava ser-ho) van fer que la ciutat resultés, per a mi, hostil.

Les grans superfícies dels centres comercials on et perdies de seguida i no arribaves a decidir què volies comprar, si és que volies comprar-hi alguna cosa, em desesperaven. Els somriures exagerats de la multitud multicolor semblaven falsos, tot un xoc cultural per a algú que no havia vist, en aquell moment, gaires pel·lícules americanes. Ni tan sols el parc d’Everglades em va conquerir. Crescuda molt a prop de la natura, no entenia la noció de la natura com a espectacle. Havia estat als parcs zoològics, però eren recintes petits i artificials. A la natura, hi vivies, no l’ensenyaves als passants. Fer l’espectacle dels caimans em semblava tan estrany com ho hauria sigut passejar a la gent de ciutat en un tot-terreny pel bosc a prop de la casa dels meus avis per a que veiessin llops (i ara que hi penso, em sembla una idea boníssima d’un negoci; potser ara ja es fa; en aquells moments, no es feia). L’omnipresent llum blanca de Key West em cegava; les seves cases tenien un punt d’irreal. La presència de les palmeres arrencades per l’huracà encoratjava la imaginació malaltissa.

Una de les poques coses que em va sorprendre agradablement era l’abundància de velletes en cotxes espectaculars. Les dones grans, a casa meva, no conduïen. Ser dona i conduir semblava cosa de joves. En canvi, a Miami, la gent arrugada portava els cotxes més grans.

Si em demanes consell, et diré que no hi viatgis a no sigui que t’hi enviïn en missió oficial. Hi fa calor, és car, és massa gran, les noies van tan sexy que en comparació, t’hi veus pàl·lida i lletja; ballen tan bé que t’amagaries sota la barra del bar; la gent és exuberant, orgullosa, classista i no et parla en anglès. El luxe és tan luxós que fins i tot ofèn. La pobresa és tan alegre que sembla extraterrestre. Hi ha massa color, massa sol, massa moviment. Ja no et parlo de l’avió, de la durada del viatge, de l’emprenyament que suposen els aeroports. Queda’t a casa i si et sobren diners, regala’ls. No vagis a Miami.

(Publicat al Fòrum.ad el 5 de novembre del 2010)

Mare nostrum

Jo no sé què té de dolent, la globalització. Per a mi, personalment, són tot avantatges. Noms divertits, de l’estil de Kevin Costner de Jesús. Un munt de gent exòtica que viu lluny de casa seva. Jo mateixa, per posar-vos-en un exemple. L’economia de països pobres millorada amb els diners que els emigrants treballadors envien a les seves famílies. L’equilibri de l’ànima d’uns quants executius estressats retornat en un retir en un poble d’Índia. Vuvuzeles, nems i sushi per a tots els que en volen. Com a mínim un idioma en el qual estàs segur que algú, almenys algú, té tota la sagrada obligació d’entendre’t, ni que siguis al mig de la selva amazònica. Hamburgueses a tot arreu. Música soul. Dragons xinesos. Iglús i izbas, cinema hindú, té vermell i salsa. Halloween – que no m’agrada, però la meva filla n’està encantada. M’ha dibuixat una “casa de por” amb ratpenats nena amb llacets de color rosa, bruixes malvades que empaiten als bons i fantasmes de colors tan bonics que ja he deixat de fer campanya per la defensa dels drets de la Castanyera. A la Castanyera, també l’espera. De tot en un petit país, i tots feliços.

El que sí que és veritat és que cada dia ens assemblem més els uns als altres. Es pot agafar qualsevol lloc, escriure’n, i canviar-lo de nom, i queda bé. Ja no cal fer geografia: a tot arreu, tenim de tot. Hi ha diaris, com ara el Marca, que ja ho practiquen. L’altre dia van dir que s’havia obert una botiga de Ferrari al esplèndid passeig marítim del centre d’Andorra. El meu home m’ha dit que l’anava a veure, i fa hores que l’espero per dinar. Li he trucat al mòbil, i diu que encara està buscant aquell esplèndid passeig marítim, que havia començat pel Port d’Envalira, perquè és clar, el Passeig Marítim s’havia de trobar a prop del port, i de Ferraris, n’ha vist uns quants, però tots en moviment, i encara no veu el mar. Serà per la boira.

Jo crec que són els efectes de la globalització. Les distàncies llargues esdevenen curtes, i les curtes, per compensar, es tornen llargues. L’enganyós concepte de l’espai ha deixat d’existir, i el temps és irrellevant (i en aquest cas, el periodista de Madrid té una visió d’Andorra que correspon al seu paisatge geogràfic fa uns quants milions d’anys). O potser, tal com havien proposat uns independentistes radicals, Catalunya ha declarat la guerra a Andorra i s’ha deixat guanyar: i en conseqüència, el Consell General, amb l’aprovació dels coprínceps, ha traslladat la capital a la recentment annexada llunyana província de Barcelona. O, com a mínim, els habitants de Salou i Miami Platja han decidit unànimement que ja no té sentit ocultar el fet que són majoritàriament andorrans, i han demanat l’adhesió de les seves terres a la pàtria mare. O simplement, escric tant que ja fa dies que no surto al carrer, i el dia que hi tregui el nas, veuré que la Illa Carlemany és, de fet, una illa, rodejada per les ones blaves del mar immens, del qual només la separen uns metres de passeig, de sorra blanca, adornat amb les majestuoses palmeres, i no hi ha res més en aquesta càlida terra, només Ferraris clàssics que desfilen, la platja, els iots i el sol.

En fi, que ens hem globalitzat. I els del Marca deuen haver agafat un becari de Madagascar per escriure d’Andorra. No vull dir que procedeixi de Madagascar, és que hi viu. I no n’ha sortit. I té pocs minuts d’Internet cada dia, només per enviar el seu article, no té temps de consultar la Wikipèdia. Però suposo que això no els importa. El que els importa és el futbol. I una mica el bàsquet. I també la Formula 1. Tot el que no ho és, per a ells, és molt esplèndid, però com si no existís. Vaja, com el passeig marítim d’Andorra.

(Publicat al BONDIA el 13 d'octubre del 2010)

Tranquil·litat

Els meus ulls esdevenen blaus, els meus cabells s’arrissen més. És la primera vegada que vaig a Roses; mai no hi havia estat. El seu terreny és el que jo hagués definit com a “muntanya” abans d’haver arribat a residir a Les Bons d’Encamp. La platja de Petites Canyelles té un cel enorme, un horitzó per abraçar i una multiculturalitat interessant. Al meu costat, hi ha una família xinesa amb una nena d’aproximadament un any que porta un barret vermell amb motets blancs i una enorme flor, també blanca. La vora del mar és curulla de cases enormes de formes estranyes, amb arcs, amb xemeneies protuberants, majoritàriament blanques. Arbustos amb flors de color intensament violeta. Arbres amb un posat de ballarins. Un mar d’aigua verdosa, transparent, agafada per una enorme xarxa de llum. Pedres poroses, gastades per milions de trobades amb ones, acostumades a cedir i no cedir, formades per les marees, tan diferents de la pedra de casa nostra: pedres de tartera, pedres solitàries.

Estic escrivint en un full de paper posat a sobre d’una sabata d’aquelles de plàstic, crec que n’hi diuen “crocs”, i el meu home se’n riu però concedeix que deu formar part de la inspiració. La meva filla Laura estima el mar i la sorra – material de construcció per fer castells – amb una passió pròpia d’una nena de muntanya que ve el mar aproximadament dos cops a l’any. Fa muntanyes de sorra i li demana al Jordi: “Papa, em portes l’aigua? Tota-tota!” “No”, li diu, “Tota, no”. No sé si realment vol que li porti tot el mar.

Entro, fins als genolls, a l’aigua freda, fresca, transparent, lloc de sojorn de colles de peixos petits i grisos, aproximadament de quatre centímetres de llargada. La meva filla m’explica que amb la galleda de plàstic en farà una piscina, “perquè et banyis tu, perquè no estigui tan freda: vaig a buscar l’aigua, amb la teva xancleta”. Mira el que escric i comenta: “Si escrius “Laura”, seré la teva amiga”.

A uns quants metres d’aquí descansen barquetes petites, i la Laura m’explica que la seva serà la de color vermell, amb uns llums al davant. No sé per què les barques contribueixen a la bellesa del mar; no haurien de fer-ho, són coses dels humans, coses tècnicament alienes a la naturalesa salvatge, però nens i adults les veiem com éssers vius quan se’n van a pescar als vespres, quan canvien de lloc o dormen, i sense elles el paisatge no seria el mateix.

Demà marxem. Recordarem els camins de la costa amb una mena de cactus curiosos que tenen fulles en forma de peus verds, els pescadors concentrats en la seva tasca, “La Gua Gua” que deu un seu nom a un autobús que portava gent a aquesta platja quan encara era molt difícil arribar-hi, amb unes làmpades en forma de cercles i les ones molt a prop, el cambrer que complia anys i l’acordionista que cantava a la nit, amb els nens ballant arreu, el lloc dels peixos al forn, vins freds i gent atenta.

Guardaré l’esperança que aquest petit retrat del paisatge et divertirà una estoneta. Que les tardes siguin alegres. Que tots els dies siguin agradables i l’horitzó porti bon temps, sol i alegries, bons amics i tranquil•litat.

(Publicat al BonDia el 12 de maig del 2010)