No vagis a Miami

L’ofici de viatger és aquell que m’hagués agradat tenir quan era petita. No em movia del meu lloc, i pensava que el fet de viatjar – com el fet de llegir – et feia millor persona. Naturalment, era ingènua, tant per raons d’edat com per les de la personalitat. Tothom que ha llegit mínimament sap que amb els llibres, això no funciona, a no ser que sàpigues fer molt bé la tria. Hi ha multitud de novel·les de mal gust que transfereixen idees vulgars a ments ineducades – però el fet de llegir, llegir qualsevol cosa, se sol veure com a bo, intel·lectual i saludable. Un llibre – pel sol fet de ser un llibre – es respecta. Des de l’escola maternal, a mi m’ho havien inculcat: respecta el llibre. La paraula escrita té una força tremenda, qualsevol dictador ho entén. Ningú em deia que respectés la tele.

Una cosa semblant passa amb els viatges. El fet de viatjar gaudeix d’un respecte universal, ja que té la fama d’obrir la ment. Potser és veritat; no en sóc experta. Conec els llibres, he crescut amb ells, i encara que hi hagi gent molt més qualificada per parlar-ne que jo, en puc tenir una opinió formada. Quant als viatges, n’he fet molt menys que qualsevol dels meus amics i coneguts. En conseqüència, sóc una persona tancada. De tant en tant, m’entusiasmo i vull veure món: quan el veig, em decep.

Hi ha tants llocs on no he estat que se’m fa estrany pensar que existeixen. Limito el món a allò que he arribat a veure, i la meva primera impressió de les ciutats, i fins i tot dels països, sovint ha sigut la última. A l’igual que aquell americà que va passar per aquestes Valls fa gairebé una dècada, i després de quaranta hores mal comptades en una pensió del nom del qual no va voler recordar-se’n, on hi feia mala olor i no hi havia ascensor per arribar al cinquè pis, va ser l’autor d’un article desafortunadament ben escrit i esbiaixat, titulat “No vagis a Andorra la Vella”, jo també podria acabar sent l’autora d’un cicle d’articles “No vagis a...”. Començaria per Miami. I no t’estic parlant del Miami Platja al costat de Salou que mai he vist i senzillament no sé com és (no crec que sigui gaire diferent de Salou), sinó de la ciutat de Miami, a Florida, la qual molts dels meus amics somien conèixer.

Totes les percepcions solen dependre, almenys parcialment, dels nostres companys de viatge, i tenint en compte que la vida em va separar de la persona que m’hi acompanyava per una sèrie de raons que ara es podrien percebre com un gegantesc malentès, el meu rebuig d’aquella ciutat podria haver sigut fonamentat per la total i absoluta indiferència de l’acompanyant en qüestió cap a la meva persona. Tot i així, tinc la impressió que Florida em va desagradar honestament, per si mateixa. Hi vaig anar fa una mica més de mitja vida, al mes de desembre del 1992. Una de les coses que ho van agreujar deu haver sigut el canvi de temperatures de cinquanta graus – als Urals, hi feia menys vint, mentre a l’aeroport de Miami estaven a trenta graus positius.

L’altra circumstància per a mi desafortunada era el fet que els cinc-cents dòlars que hi vaig portar de Rússia, a Rússia, en aquell moment, eren una fortuna, i a Miami, no arribaven a cobrir el cost de les cinc excursions. Un vell motel amb llençols gastats al costat d’una platja passable, però gens espectacular, un servei que difícilment es podria definir com a amable, la presència gairebé universal de la variant cubana de la llengua castellana que jo, en aquell moment, no entenia gaire bé, una contaminació atmosfèrica més aparent que aquella a la qual jo havia estat acostumada (a la meva ciutat natal, segur que n’hi havia, de contaminació; però no es notava de la mateixa manera), quantitats impensables de vehicles motoritzats i la incòmoda sensació de ser pobre (objectivament, no ho era, però a Miami, resultava ser-ho) van fer que la ciutat resultés, per a mi, hostil.

Les grans superfícies dels centres comercials on et perdies de seguida i no arribaves a decidir què volies comprar, si és que volies comprar-hi alguna cosa, em desesperaven. Els somriures exagerats de la multitud multicolor semblaven falsos, tot un xoc cultural per a algú que no havia vist, en aquell moment, gaires pel·lícules americanes. Ni tan sols el parc d’Everglades em va conquerir. Crescuda molt a prop de la natura, no entenia la noció de la natura com a espectacle. Havia estat als parcs zoològics, però eren recintes petits i artificials. A la natura, hi vivies, no l’ensenyaves als passants. Fer l’espectacle dels caimans em semblava tan estrany com ho hauria sigut passejar a la gent de ciutat en un tot-terreny pel bosc a prop de la casa dels meus avis per a que veiessin llops (i ara que hi penso, em sembla una idea boníssima d’un negoci; potser ara ja es fa; en aquells moments, no es feia). L’omnipresent llum blanca de Key West em cegava; les seves cases tenien un punt d’irreal. La presència de les palmeres arrencades per l’huracà encoratjava la imaginació malaltissa.

Una de les poques coses que em va sorprendre agradablement era l’abundància de velletes en cotxes espectaculars. Les dones grans, a casa meva, no conduïen. Ser dona i conduir semblava cosa de joves. En canvi, a Miami, la gent arrugada portava els cotxes més grans.

Si em demanes consell, et diré que no hi viatgis a no sigui que t’hi enviïn en missió oficial. Hi fa calor, és car, és massa gran, les noies van tan sexy que en comparació, t’hi veus pàl·lida i lletja; ballen tan bé que t’amagaries sota la barra del bar; la gent és exuberant, orgullosa, classista i no et parla en anglès. El luxe és tan luxós que fins i tot ofèn. La pobresa és tan alegre que sembla extraterrestre. Hi ha massa color, massa sol, massa moviment. Ja no et parlo de l’avió, de la durada del viatge, de l’emprenyament que suposen els aeroports. Queda’t a casa i si et sobren diners, regala’ls. No vagis a Miami.

(Publicat al Fòrum.ad el 5 de novembre del 2010)