Mare nostrum

Jo no sé què té de dolent, la globalització. Per a mi, personalment, són tot avantatges. Noms divertits, de l’estil de Kevin Costner de Jesús. Un munt de gent exòtica que viu lluny de casa seva. Jo mateixa, per posar-vos-en un exemple. L’economia de països pobres millorada amb els diners que els emigrants treballadors envien a les seves famílies. L’equilibri de l’ànima d’uns quants executius estressats retornat en un retir en un poble d’Índia. Vuvuzeles, nems i sushi per a tots els que en volen. Com a mínim un idioma en el qual estàs segur que algú, almenys algú, té tota la sagrada obligació d’entendre’t, ni que siguis al mig de la selva amazònica. Hamburgueses a tot arreu. Música soul. Dragons xinesos. Iglús i izbas, cinema hindú, té vermell i salsa. Halloween – que no m’agrada, però la meva filla n’està encantada. M’ha dibuixat una “casa de por” amb ratpenats nena amb llacets de color rosa, bruixes malvades que empaiten als bons i fantasmes de colors tan bonics que ja he deixat de fer campanya per la defensa dels drets de la Castanyera. A la Castanyera, també l’espera. De tot en un petit país, i tots feliços.

El que sí que és veritat és que cada dia ens assemblem més els uns als altres. Es pot agafar qualsevol lloc, escriure’n, i canviar-lo de nom, i queda bé. Ja no cal fer geografia: a tot arreu, tenim de tot. Hi ha diaris, com ara el Marca, que ja ho practiquen. L’altre dia van dir que s’havia obert una botiga de Ferrari al esplèndid passeig marítim del centre d’Andorra. El meu home m’ha dit que l’anava a veure, i fa hores que l’espero per dinar. Li he trucat al mòbil, i diu que encara està buscant aquell esplèndid passeig marítim, que havia començat pel Port d’Envalira, perquè és clar, el Passeig Marítim s’havia de trobar a prop del port, i de Ferraris, n’ha vist uns quants, però tots en moviment, i encara no veu el mar. Serà per la boira.

Jo crec que són els efectes de la globalització. Les distàncies llargues esdevenen curtes, i les curtes, per compensar, es tornen llargues. L’enganyós concepte de l’espai ha deixat d’existir, i el temps és irrellevant (i en aquest cas, el periodista de Madrid té una visió d’Andorra que correspon al seu paisatge geogràfic fa uns quants milions d’anys). O potser, tal com havien proposat uns independentistes radicals, Catalunya ha declarat la guerra a Andorra i s’ha deixat guanyar: i en conseqüència, el Consell General, amb l’aprovació dels coprínceps, ha traslladat la capital a la recentment annexada llunyana província de Barcelona. O, com a mínim, els habitants de Salou i Miami Platja han decidit unànimement que ja no té sentit ocultar el fet que són majoritàriament andorrans, i han demanat l’adhesió de les seves terres a la pàtria mare. O simplement, escric tant que ja fa dies que no surto al carrer, i el dia que hi tregui el nas, veuré que la Illa Carlemany és, de fet, una illa, rodejada per les ones blaves del mar immens, del qual només la separen uns metres de passeig, de sorra blanca, adornat amb les majestuoses palmeres, i no hi ha res més en aquesta càlida terra, només Ferraris clàssics que desfilen, la platja, els iots i el sol.

En fi, que ens hem globalitzat. I els del Marca deuen haver agafat un becari de Madagascar per escriure d’Andorra. No vull dir que procedeixi de Madagascar, és que hi viu. I no n’ha sortit. I té pocs minuts d’Internet cada dia, només per enviar el seu article, no té temps de consultar la Wikipèdia. Però suposo que això no els importa. El que els importa és el futbol. I una mica el bàsquet. I també la Formula 1. Tot el que no ho és, per a ells, és molt esplèndid, però com si no existís. Vaja, com el passeig marítim d’Andorra.

(Publicat al BONDIA el 13 d'octubre del 2010)