Dimecres passat, estàvem baixant d’Encamp el meu home i jo, per anar a treballar. De cop i volta ell produí una mena d’exclamació barrejada amb un sospir desesperat: “No pot ser!” “Què et passa?”,- li vaig preguntar, preocupadíssima. “Mira, això està per deprimir-se!”
Jo sóc capaç de guanyar un concurs de desastres domèstics, i si m’ho arribés a dir a casa, ràpidament trobaria una raó per donar pes a les seves paraules. Ara bé, acabàvem d’entrar en cotxe a la parròquia d’Escaldes, notòria per la seva bona gestió, així que vaig haver de precisar: “I què hi veus de depriment?” “Acabo de veure un llum de Nadal,” contestà amb una veu trista i derrotada. “Ha! Doncs ara en veuràs un altre”. I efectivament, ja n’hi havia un parell.
“Llums de Nadal. El 13 d’octubre. Quan arribi Nadal, estarem fins els nassos de veure’ls”. “Sí, carinyo: l’acceleració.” “Quina acceleració ni punyetes! Ja posen llums de Nadal abans de Tots Sants, a principis d’octubre. Cada any, més aviat. Encara no ha passat la Castanyada i la nena ja demanarà regals del Pare Noël.” “Potser no s’hi fixarà.” “Ja hi pots comptar, ja”...
Diuen que la terra cada cop es gira més ràpid i per això acabem tenint una sensació que el temps passa més de pressa i mai no en tenim prou. Si fa cinquanta anys anàvem en cotxe a cinquanta quilòmetres per hora, ara anem a cent vint. Les rebaixes d’agost comencen a finals de juny. Acaba de començar el dissabte, i ja s’acaba el diumenge. Dinem en un quart d’hora, vint minuts. Fins i tot les eleccions ens arribaran anticipades. Bé, què hi farem: si les figues són verdes, ja maduraran. No em semblaria estrany si a partir d'ara es comencessin a sentir nadales a tot arreu, cors de gent desesperada que expressa el desig d’agafar les seves coses i anar-se’n a Betlem.
(Publicat al Diari Obert el 20 d'octubre del 2010)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada