Andorra als ulls dels russos

És obvi que Rússia està plena de russos pobres i molt pobres que deuen tenir tota mena de problemes econòmics i socials i mai no es queixarien de la vida si per un toc de màgia poguessin arribar-se a trobar al mig d’Andorra avui mateix. Dit això, també s’ha de reconèixer que, en primer lloc, Rússia és un país de contrastos brutals, i té un petit percentatge de gent insanament rica, i en segon lloc, que la gran majoria dels russos pobres mai no tindran l’oportunitat de venir a Andorra, i per això no té sentit imaginar qual podria ser la seva hipotètica opinió sobre les coses que en teoria hi podrien veure. Pels propòsits del present article, hem d’entendre que tot el que hi nombraré representa l’opinió de russos rics o molt rics. Són minoria al seu país, però són aquells qui vénen aquí a fer turisme o per aconseguir una residència passiva. De fet, la majoria de les coses que diré les he sentit dir als russos que de fet venen a Andorra, viuen a Andorra o hi han vingut alguna vegada.

Comencem per les coses que els agraden. Són estrangers, però no extraterrestres, per la qual raó el que veritablement els agrada aquí és la muntanya, les pistes d’esquí i les seves fabuloses instal·lacions. Majoritàriament, consideren que la relació qualitat - preu que ofereixen les nostres pistes d’esquí és una de les millors a Europa i infinitament millor que qualsevol cosa semblant que podrien trobar a prop de casa seva. Afegim-hi el nostre hivern assolellat, el nostre temps d’eterna primavera i el nostre cel d’un color blau pràcticament mai vist a Rússia a l’hivern, i podem concloure que vivim en un perfecte paradís. No els he sentit queixar-se de les botigues de marca, tret d’unes poques ocasions de ser mal atesos. Generalment no els sembla que el nostre paisatge arquitectònic sigui especialment lleig. Els nostres monuments no els apassionen, però tampoc no els provoquen un rebuig decisiu.

Les coses que els desagraden o els desconcerten són, de fet, poques. Una és el pèssim servei que reben a les cafeteries, bars i, fins i tot, alguns hotels. Als restaurants molt cars i opulents, els atenen correctament. En canvi, a llocs petits, on no es ve a gastar cinc-cents euros, sinó que s’hi para a fer un cafè, a menjar un tros de pastís de xocolata o un gelat, no es fa el més mínim esforç d’ajudar-los, ni d’atendre’ls amablement. Ho he vist: els cambrers triguen vint minuts a aparèixer, i quan apareixen, són bruscs, la selecció de gelats i pastes és mínima, les teteres arriben sense tapa i acabes bevent-te un poleo-menta quan de fet havies demanat té verd. I per cert, si els demanes un suc de tomàquet, la majoria s’espanta com si demanessis un suc de col. “No, no en tenim”, –però ho diuen amb una expressió que sembla afegir: “I de coses rares, no n’hem tingut mai”. Per què? No en tinc ni idea.

No us dic que aquestes coses em facin cap gràcia especial a mi, però quan estàs en companyia de la gent que pagaria 5 euros per una tassa de te amb una sola condició, que sigui bo, i no saps on portar-los perquè volen luxe, i, de luxe, en tenim –que jo vegi– molt poc... Sempre acabo portant-los a la cafeteria del Plaza, que és un lloc que està prou bé, i m’agrada, però no es pot presentar com un lloc típicament andorrà perquè, naturalment, s’associa amb una cadena internacional d’hotels. No hi puc fer res. Des del punt de vista d’un rus adinerat, tots els llocs d’Andorra destinats a fer un cafè són semblants a bars de treballadors de fàbrica, cosa molt digna d’existir però tan allunyada de la idea d’unes vacances de somni com un Kentucky Fried Chicken. Fins i tot a Rússia soviètica de la meva infància, sempre hi va haver una noció d’un servei exclusiu, del qual podien disposar poques persones, però que es podia comprar amb diners, influència o amistat: els russos rics que se’n van de vacances, busquen aquesta mena de servei, i no el troben.

De fet, gairebé sempre es tracta de serveis. Un altre problema que hi veuen –sobretot aquells que hi viuen– és el servei mèdic. A Rússia, quan una persona està greument malalta, els metges la visiten a casa. A part d’això, existeixen assegurances mèdiques especials que, en cas de tenir un problema de salut, et donen preferència a l’hora d’agafar una visita al metge. Aquí, ni una cosa, ni l’altra.

Si tens un nen de dos anys i estàs preparat a pagar sumes desorbitades per estar segur que si té febre un dissabte a la tarda, un metge vindrà a casa a visitar-lo, ja pots ser un rus milionari: això és impossible. I se’n sorprenen. Se sorprenen que no hi hagi botigues obertes tota la nit: que siguin més cares, però que hi siguin! Se sorprenen que el taxista no truqui des de baix quan ha arribat a casa teva: que em cobrin, però que em truquin! Se sorprenen que no hi hagi un estadi decent, una sala de concerts com Déu mana, que l’escenari de l’Auditori Nacional sigui tan petit, que no hi hagi –ni es potenciï– l’afició al teatre... Però aquestes són les coses de les quals us parlaré a la segona part d’aquest article.

Foto: Reinaldo Márquez
Article publicat al Fòrum.ad el 22 d'octubre del 2010