A Betlem me'n vull anar

Dimecres passat, estàvem baixant d’Encamp el meu home i jo, per anar a treballar. De cop i volta ell produí una mena d’exclamació barrejada amb un sospir desesperat: “No pot ser!” “Què et passa?”,- li vaig preguntar, preocupadíssima. “Mira, això està per deprimir-se!”

Jo sóc capaç de guanyar un concurs de desastres domèstics, i si m’ho arribés a dir a casa, ràpidament trobaria una raó per donar pes a les seves paraules. Ara bé, acabàvem d’entrar en cotxe a la parròquia d’Escaldes, notòria per la seva bona gestió, així que vaig haver de precisar: “I què hi veus de depriment?” “Acabo de veure un llum de Nadal,” contestà amb una veu trista i derrotada. “Ha! Doncs ara en veuràs un altre”. I efectivament, ja n’hi havia un parell.

“Llums de Nadal. El 13 d’octubre. Quan arribi Nadal, estarem fins els nassos de veure’ls”. “Sí, carinyo: l’acceleració.” “Quina acceleració ni punyetes! Ja posen llums de Nadal abans de Tots Sants, a principis d’octubre. Cada any, més aviat. Encara no ha passat la Castanyada i la nena ja demanarà regals del Pare Noël.” “Potser no s’hi fixarà.” “Ja hi pots comptar, ja”...

Diuen que la terra cada cop es gira més ràpid i per això acabem tenint una sensació que el temps passa més de pressa i mai no en tenim prou. Si fa cinquanta anys anàvem en cotxe a cinquanta quilòmetres per hora, ara anem a cent vint. Les rebaixes d’agost comencen a finals de juny. Acaba de començar el dissabte, i ja s’acaba el diumenge. Dinem en un quart d’hora, vint minuts. Fins i tot les eleccions ens arribaran anticipades. Bé, què hi farem: si les figues són verdes, ja maduraran. No em semblaria estrany si a partir d'ara es comencessin a sentir nadales a tot arreu, cors de gent desesperada que expressa el desig d’agafar les seves coses i anar-se’n a Betlem.

(Publicat al Diari Obert el 20 d'octubre del 2010)

Festes majors

Foto: Reinaldo Márquez

Una de les coses que em falta a Andorra són símbols percebuts com a símbols per la major part de la població. Vinc d’un país on l’art de la propaganda política s’ha elevat a un grau superior, i fins i tot els nens passaven per un adoctrinament que es deia “símbols i rituals”. La situació a Andorra és diferent. Mireu la quantitat de banderes nacionals que els particulars treuen al carrer (estareu d’acord que són poques). Des de l’escola andorrana es fan esforços per canviar-ho: fins i tot els més petits reconeixen la successió del blau, groc i vermell com a “colors d’Andorra”, però veurem els resultats d’aquí a uns anys. Els esdeveniments de l’any que semblen tenir més contingut simbòlic, a part de les celebracions de Meritxell i de Canòlic, són les festes majors: el conjunt de tallers per als infants, castells de focs, concursos de menjar flams i balls de nit.

Com més crisi, més celebracions necessitem. Com menys pa, més circ. En la profunditat del meu cor m’oposo a les atraccions de fireta: trobo que són una font de soroll i de perill i un assalt espectacular a l’economia familiar. Qui haurà relacionat aquell transport peculiar que no et porta enlloc, sinó que dóna voltes com si estigués entrenant la canalla per a viatges espacials, amb les celebracions de les festes de sants patrons dels pobles? I ara que hi som, ¿per què tots els sants patrons semblen haver nascut (o mort) a l’estiu? ¿O potser celebrem el dia de la fundació dels pobles (també convenientment fundats tots als mesos de juliol i agost)? Per a un observador foraster, les nostres celebracions es deuen presentar com una festa de contaminació acústica i lumínica i pèrdua d’energia: tot un emblema de desenvolupament insostenible. Per a una persona que hi participa, són una font d’alegria.

¿Per què se celebren, les festes majors? ¿Per què se celebren, si ens hi posem, les festes? ¿Què és això de les festes? ¿Per què necessitem sortir de la rutina, a intervals cíclics, per recordar un esdeveniment passat que va ocórrer, segons nosaltres, “aquest mateix dia”? ¿Què ens importa, si va ser “aquest mateix” dia o qualsevol altre? Entenem que les festes, els aniversaris, les dates destacades són importants perquè se celebra quelcom que ens ha fet feliços. Però ¿i què ens ha fet tan feliços perquè se celebri una festa major? I ¿per què, en aquesta ocasió, necessitem fer coses que no fem habitualment, “celebrar”? Els rítmics moviments de cos efectuats a hores de la nit quan el que acostumem fer és dormir, combinats amb una estimulació acústica intensa i una intoxicació etílica pràcticament obligatòria, són una mena de ritu pagà religiosament observat de generació en generació. Per a tota una sèrie de famílies treballadores i responsables, “sortir per celebrar la festa major” és una norma sagrada, la desviació de la qual indica un caràcter problemàtic i tancat. ¿Per què hi assignem especialment uns dies del nostre calendari? Mai no ho he entès, tot i havent observat la tradició tota la meva vida. Tinc la impressió que en una gran part dels casos es tracta d’una despesa pública important –¿és justificada? ¿O potser m’equivoco– i, de fet, es guanyen diners amb les festes del poble? És possible. Tinc la impressió que es perden, però potser, al contrari, es guanyen. Ho entendria si les festes majors (i menors) fossin un atractiu turístic internacional, si els italians o els canadencs (posem per cas) vinguessin per participar-hi.

D’altra banda, la màgia perdura. Qui no s’alegra quan es comencen a penjar les banderetes de colors? El dia que vaig veure el castell de focs d’Escaldes-Engordany per primera vegada –fa dotze anys, si mal no recordo– vaig pensar que era l’espectacle més bonic del món, aquelles palmeres de foc i flocs d’estrelles fugaces. Per molt que en coneguem l’estructura, els gegants ens fascinen –per molt que sapiguem que hi ha una persona de carn i ossos ballant a dins, la qual només ens interessa com a ànima del gegant. Darrere dels mecanismes artificials, teatrals, hi ha coses reals. Són els moments de l’any quan hi ha més vida al carrer, moments de trobar-se amb gent, de saludar tothom i alegrar-se’n. Els concerts nocturns canvien l’estructura de la nit, i sempre pensem que amaguen una promesa de felicitat futura, desconeguda. Fa deu anys, la nit de Festa Major de Sant Julià, el meu home em va demanar si volia casar-me amb ell. Felices festes.

(Publicat al Fòrum.ad el 19 de juliol del 2010)

La plenitud de la vida

Dissabte passat, dia 19 de juny, vam dir l’adéu a Julia Alcalde. Plovisquejava; feia un dia mig gris de la primavera tardana. Àvia dels nostres amics i besàvia de quatre besnéts, va viure noranta anys, una gran part dels quals passaren a Andorra. Era alegre. A l’església d’Escaldes, el mossèn va parlar de la plenitud de la vida. La plenitud de la vida és allà on arribes quan has viscut sense por, amb la il•lusió de gaudir de cada ball i cada feina, cada matí i cada tarda, i deixes el teu record a aquests que t’han estimat i respectat. Filla del poble de Cervera del Río Alhama, feia que els carrers d’Andorra s’il•luminessin amb els seus passos decisius. Encara no ens ho creiem, perquè, com tanta bona gent, semblava eterna, semblava per sempre; ho era; ho és. Estimava els ametllers en flor, collir gerds, i plantava groselles al balcó de la seva casa. Cuinava patates a la riojana. Tenia una manera preferida de posar-se els mocadors, amb un nus elegant. Cantava – jo sempre recordaré com cantava les cançons del Pessebre Vivent d’Escaldes-Engordany, d’Esteve Albert. Quan es feia el Pessebre Vivent, anava a veure les representacions sempre que podia, i anys més tard, se’n recordava de totes les cançons. A la boda de Raül i Alícia va ser una de les persones que més varen ballar.

La placeta Santa Anna mai no serà la mateixa. L’hi recordarem. Sempre us he dit que no crec en la mort, veritablement no hi crec. Quan tots els vaixells arribin a port, un dia tots ens tornarem a trobar, tota la gent de bona voluntat ens entendrem i ens perdonarem. No hi haurà ni rics ni pobres, ni malalties ni patiments. Tots tindrem l’edat que més ens escau, i parlarem el mateix idioma. Però tots sabem que això no passarà ni ara ni aquí, i el que ens queda és la fe i l’esperança, ens queda deixar els éssers estimats tots sols amb rams de flors blanques, i donar les gràcies per la felicitat que ens han donat les seves vides. Els àrabs diuen que quan es va fer el temps, se’n va fer molt. No sabem si se’ns en donarà molt o poc, però gaudim-lo junts. Totes les tardes assolellades, totes les branques dels arbres bonics, totes les arracades de colors. Cada amic, cada plat de mongetes, cada carrer tranquil i ple de pau. Fem-nos forts, i arribem alegres a la plenitud de la vida, amb un cor alegre, cor jove, cor sincer.

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 23 de juny del 2010)

L'equip humà

A l’entrada de la impremta “Gràfiques andorranes” hi ha dues màquines que s’utilitzaven quan la impremta tot just començava a funcionar. En Jofre Llort, el director gerent de la impremta, m’explica que jugava amb aquestes màquines de petit, quan tenia 5 o 6 anys, i les persones que l’aixecaven perquè ell pogués veure com funcionava tot. Molts anys més tard, seguien treballant al negoci de la seva família. “Hi ha un treballador que ara està jubilat: aquell m’ha vist néixer! M’han vist per aquí corrent en calça curta, ja veus quin patró sóc, per a ells ...” Va aprendre l’ofici a casa seva, fent impressió i enquadernació, i després d’acabar la carrera de Direcció i Administració d’Empreses, es va incorporar al negoci per encarregar-se de la seva gestió administrativa. Insisteix molt que la força de la impremta “Gràfiques andorranes” és el seu equip humà.

Moltes persones porten molts anys a l’empresa, com per exemple l’Amador, maquinista, i la Virgínia què s’encarrega de la manipulació.

La impremta es va fundar l’any 1968, quan l’Enric Llort, el seu fundador i propietari, es va decidir traslladar a Andorra per obrir-hi el seu propi negoci. “Treballava a Barcelona a la impremta de la família, érem impressors, i Andorra la idealitzàvem molt, al nivell de llengua i cultura,” diu l’Enric. “Potser una mica de romanticisme jove... Semblava que sortir a l’estranger era trobar la llibertat, la llum i la modernitat. Després, potser no les trobaves, però almenys servia per adonar-te’n... La imatge era d’un país privilegiat, en tots els aspectes.

No era una necessitat econòmica, per guanyar-se la vida, era l’idealisme. Bé, jo havia vingut a esquiar, m’agradava la muntanya, i vaig engrescar un company de feina, i li vaig dir, muntem una impremta a Andorra, que allà tot és més fàcil! Que després, no ho era, perquè tenies la sensació de ser ciutadà de tercera i de segona... No deixava de ser un país molt petit, amb ambient de muntanya, i nosaltres veníem d’una ciutat que és molt gran. Jo també era un desconegut molt jove i tenia la sensació d’estar en un lloc molt inhòspit, tot i que aquesta sensació no va durar gaire...”.

Avui dia, la impremta compta amb treballadors que han vingut de diversos llocs del món, una barreja de gent de tots els països: andorrans, espanyols, un veneçolà, dos uruguaians, hi havia també un treballador de República Dominicana que va tornar al seu país, i es presta molta atenció a la integració dels immigrants. És un treball que necessita un bon ambient d’equip, i els dinars i sopars que organitzen junts – de Carnaval, de Nadal, de convivències on tothom participa en la preparació del menjar – ajuden a mantenir la bona relació entre tots els companys. Al principi de l’any es crea un calendari d’aniversaris, i sempre se celebren.

Es tracta d’una empresa que s’ha modernitzat amb els anys, en la qual la informàtica juga un paper cada vegada més important. “Sempre estem renovant i invertint, el temps t’obliga a fer-ho,” comenta en Jofre Llort. “Abans podies estar 10 anys sense canviar gaire i estaves bé, però a partir dels anys noranta s’ha fet un salt substancial. Hem crescut quant a la modernitat.

L’important és optimitzar els recursos de la gent: l’equip fa molts anys que el tenim, i la infraestructura, tot i que ha crescut molt, no és desorbitada. Jo crec que és una empresa adaptada al país, en format, estructura i inversions: ni més ni menys.” Es fan treballs de tots els formats, des de targetes i talonaris fins a cartells molt grans. Hi ha cinc màquines d’impressió de diferents colors i formats. És una empresa amb una actitud responsable amb el medi ambient: no llença residus, i quan se’n generen, una empresa especialitzada ve a recollir-los. De cara al client, hi ha un tracte de molta confiança, si algú necessita que la feina es faci urgentment, es fa: és una relació molt humana.

Amb la impremta “Gràfiques andorranes” tinc una relació molt especial: hi treballa la meva cunyada, la Cecília, i li encanta la seva feina. Està a preimpressió i això li dóna la possibilitat de veure com els dissenys inicials es converteixen en un resultat final... Un dels seus treballs fets a la impremta “Gràfiques andorranes” – el cartell de les Jornades Gastronòmiques d’Ordino – va guanyar un premi. Tots n’estem molt orgullosos, tant d’ella com del seu company, el Rey, que havia guanyat el mateix premi l’any anterior.

(Publicat al Fòrum.ad el 21 de febrer del 2010)

Les últimes tendències

Entrem en una petita botiga a la part alta de l’avinguda Carlemany: R. Garcia Bijuter. És un comerç que no està centrat en un tipus determinat de bijuteria. Hi podem trobar un collar de perles clàssic, peces de plata rodinada o xapada en or, articles d’autor de dissenyadors de Barcelona, combinacions de cuir, metall i pedres semiprecioses, anells gegants, polseres amples, arracades llargues, nadalenques i festives...Hi ha una gran varietat de bijuteria original per a totes les edats, de tots els preus, per a tots els gustos. També hi trobem rellotges, bosses de mà i fulards.

Es tracta de dissenys d’alta qualitat a preus raonables. La combinació de varietat i qualitat és clau. Aquelles que busquem la peça perfecta per estrenar, per canviar d’imatge, per sentir-nos més a gust amb nosaltres mateixes, la hi trobarem. Els propietaris de R. Garcia Bijuter treballen amb una gran gamma de proveïdors de diferents països d’Europa. Degut al fet que el gènere es compra als fabricants directament, el preu final és molt més competitiu del que habitualment pot oferir una botiga petita en gènere d’aquesta qualitat. Tots els articles estan etiquetats individualment per assegurar l’estricte control de qualitat previ a la venda: es mira, peça per peça, que el gènere estigui en condicions. En tractar-se d’un producte exclusiu en el mercat -de l’alta bijuteria, distinta al que és la bijuteria habitual,- la botiga disposa del servei postvenda: si s’espatlla un article comprat a R. Garcia Bijuter, es podrà arreglar. En algunes de les marques es poden demanar la fabricació d’articles de mida especial per encàrrec. Totes les peces són antial·lèrgiques i corresponen al estàndards de la Unió Europea.

L’empresa pertany a una família amb una llarga història de dedicació al sector. Quatre generacions de joiers i bijuters han fet realitat la creació de la botiga central a València i altres botigues a grans ciutats d’Espanya. Totes aquestes gaudeixen d’una clientela habitual assídua i fidel. La idea d’obrir una botiga a Andorra es deu tant al fet que una part de la família hi resideix, com a la necessitat d’omplir la manca existent d’oferta d’alta bijuteria en el mercat andorrà. El producte de R. Garcia es renova cada temporada, el que garanteix l’absència d’estocs obsolets. Podem estar segurs que els articles que hi adquirim reflecteixen les últimes tendències en la moda femenina.

Us descriuré la dona que al meu parer, es trobarà a gust amb la majoria de les peces que es poden escollir a R. Garcia Bijuter. Si coneixeu algú que correspongui a la descripció, aneu a comprar-li el regal de Nadal o d’aniversari en aquesta botiga: crec que encertareu. Té uns vint-i-cinc – vint-i-vuit anys d’esperit. No importa si els acaba de fer o si els va complir fa un temps indeterminat: quan pensa en si mateixa, és l’edat que s’adjudica. Té una elegància que sempre sembla natural, com si mai no pensés en la roba, però hi pensa detingudament, la selecciona amb coneixement de causa, i llegeix les revistes de moda. Quan la miren les altres dones, prenen nota de les últimes tendències i volen ser semblants a ella, ni que tan sols es tracti de portar el mateix collar. Quan la miren els homes, es queden fascinats i no l’obliden fàcilment perquè té un “no sé què” que la fa diferent de totes les dones del planeta. Totes les coses que es proposa acaben tenint una empremta de la seva personalitat. Té èxit en la seva feina. Els seus amics l’adoren. És divertida; allà on vagi, fa amics. Li agrada viatjar i moure’s. Si té fills, ells pensen que la mare és la dona més maca del món.

De vegades pensem que no té importància com ens vestim, però no és veritat. En una persona (deia el gran clàssic rus Anton Txehov) tot ha de ser perfecte: la cara i l’ànima, la roba i els pensaments. Hi estic d’acord, i afegiria, en honor a l’ocasió: i els complements. Trobeu complements perfectes per a les dones perfectes a les botigues boniques, i sigueu molt feliços: aquest Nadal, i l’any que ve, i tota l’eternitat.

(Publicat al Fòrum.ad el 19 de desembre del 2009)

El camaleó, l'esperit del poble i els tresors amagats

Fa fred al carrer, i ambdues hem vingut amb jerseis de llana, abrics d’hivern, bufandes i barrets. Entre les caixes nadalenques del despatx de l’UNICEF, la Lydia Magallon crea un ambient de casa. La seva conversa em dóna seguretat: és un tret habitualment característic de les millors directores d’escola, un heretatge d’anys de magisteri.

És característic de les dones que han fet un camí important a la vida política i social andorrana que sempre que comencem amb el tema polític m’acaben parlant de la família, i sobretot dels nens, com a referent i centre de la seva vida. No és que els homes se n’oblidin: els homes mencionen la família com un element addicional d'estatus, de seguretat; els que poden agrair a l’esposa la cura excel·lent de la llar i dels fills, ho agraeixen quasi felicitant-se que no tant sols són hàbils com a polítics o artesans, sinó també prudents i curosos en la tria de la guardiana i administradora de la casa. Les dones no ho fem igual: agraïm el seu suport com si no ens l’haguéssim merescut, com si fos un gran petit miracle que amb tota la nostra activitat en l’àmbit de la vida social, els nostres fills ens estimen, els nostres companys sentimentals ens comprenen, no hem defraudat als nostres pares, i gràcies a la família, ningú ens retreu el fet de ser com som. Per a nosaltres, tenir la família que tenim no és tant sols una prova de ser dones amb sort, és la sorpresa eterna d’ésser estimat.

A la vida social, no tenim un estereotip a seguir, ens l’hem de crear sobre la marxa. Introdueixo el tema, i la Lydia Magallon m’explica que les dones no tenim estereotip, som camaleòniques, que ella sempre canvia la imatge, fins i tot els cabells, i la gent de vegades no la reconeix abans que comenci a parlar, però ella pensa que no val la pena sempre ser igual, s’ha de ser distinta. Amb vestit de gala o amb botes de muntanya, la vida és un seguit de papers que juguem, i s’ha d’adaptar al paper del moment jugant-lo amb sinceritat, sempre creient que allò que fas, el paper que has pres avui, és la teva veritable essència. Si no t’ho creus, ningú s’ho creurà.

Considera que com a norma general, les dones no necessitem deixar un rastre visible de la nostra presència, poder o capacitat excepcional en el registre de fets escrits o l’entorn físic de la parròquia: en concentrem en el fet d’assegurar que les persones ajudin a si mateixos conjuntament, que la gent faci pinya i aconsegueixi ser més del que serien per separat. Per a ella, el projecte d’Agenda Local 21 va ser una d’aquestes experiències de trobar el que ella caracteritza com a tresors amagats. Amb l’ajuda dels coordinadors del Comú, es formaven grups de gent de la parròquia que venia a parlar, a dir la seva, a participar. Creu que som un país de pocs “ismes”, de poca participació. L’associanisme no hi té tant èxit com a Catalunya. Hi ha moltes associacions, però totes les porten les persones comptades de les juntes, no som un país de grans aglomeracions de persones amb interessos semblants.

El nostre lema, curiosament, és que la força unida és més forta. Sembla que la gent se n'hagi de convèncer, que els pensadors, com els que han fet la Constitució, vulguin centralitzar els esforços contràriament a l’esperit del poble; em diu que si seguíssim l’esperit del poble, hauríem de canviar la Constitució fent-la federal. L’eterna contradicció entre les bones intencions dels reformadors i la forma de pensar existent fa del treball de polític local més obra de diplomàcia que als altres llocs del món.

Miro la Lydia Magallon i notant un evident do d’organització, la seguretat i elegància tranquil·la (d’on la treuen, tots els que treballen per les causes humanitàries, aquesta elegància?), sento, potser més de l’habitual, la impossibilitat de conèixer-la amb dues hores, la probabilitat de no tornar-la a reconèixer al trobar-nos de nou en un altre ambient. Tot i així, només seria al primer moment: em veurà la cara, la sentiré parlar, i pel to mesurat i agradable, la coneixeré.

A la recerca de l'espai perdut

Durant els últims mesos, he agafat la costum de perdre’m abans de les entrevistes. Quan tinc la possibilitat, arribo al barri en qüestió abans, i m’hi perdo. En lloc de pujar per Cal Guem, vaig girar a la dreta a l’Urbanització Guem, i vaig continuar cap amunt. És el barri que recomano a qualsevol que desitgi perdre’s a la parròquia d’Escaldes-Engordany. La zona de Sacalma és l’Andorra màgica d’Esteve Albert, i tots els seus noms porten la inspiració de molts segles. Les cases que hi trobem són els “Cal Diumenges” dels que parla a l’esmentat llibre; a les deu del matí d’un dimarts de la tardor hi canten els ocells, l’aire és transparent, per tota la muntanya visible hi regna una festa de colors.

Quan finalment (puntualment) arribo a la casa del meu interlocutor, situada en un indret un xic més remot amb magnífiques vistes, em fa passar a un espai que representa el meu somni d’un despatx ideal: petit, ple de llum i llibres sobre el país, amb els “Cassigals” de Sergi Mas (un petit llibre d’històries amb il·lustracions precioses) en un lloc visible. Home de conversa brillant i trista, l’amfitrió parla d’Andorra com hom parla d’una joventut passada, d’un vell amor, dels fills que han marxat de casa: amb malenconia, respecte i un toc de sorpresa i incomprensió.

La seva trajectòria vital m’inspira admiració seriosa: polític, Cònsol, Síndic, sempre i universalment respectat, un home de talla política que es troben en ocasions comptades. Les traces de la seva presència a l’ambient espiritual i físic del país són clares. L’espai de la Vall agrupat arreu de la brillant agulla de Caldea no és ni podria ser el mateix que era anys enrere; capdavanter de la idea de la Constitució, fou una de les persones que pogueren veure la concreta materialització dels seus somnis i projectes. Tanmateix l’Andorra que descriu amb enyorança pertany al temps remot abans de mi. En el regne ideal de solidaritat entre veïns, persones d’arrel profunda i tarannà pirinenc, reconec les mateixes Valls del passat que freqüentment sento descrites per la gent gran com a país de vida monòtona i pobra.

Em parla dels nouvinguts que no volen parlar català i no s’adapten perquè són d’arrel forana, i contra tota evidència que puc recollir em sento arma de destrucció del dolç passat, em veig desarrelada més que mai, i protesto: “No som precisament un arbre; quan deixes la terra dels pares, t’arreles a la terra dels fills”, però no em dóna la raó.

Al sortir de la casa em torno a perdre. Arribo a la capella de Sant Jaume, segueixo cap als Vilars. Passo pels petits caminets plens de fulles de la tardor, arreglats pel Comú, pròpiament senyalitzats. L’estimada terra de color coure, verda i taronja, amb uns moments de gris diàfan, avui no la sento meva. Recordo les cabaleres que durant segles marxaven cap a Barcelona perquè no s’hi podien quedar, els treballadors de mines i veremes franceses, tota la gent que deixava el paradís de les Valls per no poder quedar’s-hi, i el dia d’avui em sembla una època de promesa i felicitat, però em consumeix el dubte. “Sou russa,” deia Josep Maria Beal. “Si deixéssiu de ser russa, què seríeu?” “Andorrana?” vaig preguntar i no hi hagué resposta. Arribo al centre, i el tènue gris de la Vall esdevé metàl·lic. Em dissoldré a l’aire de la parròquia, i trobaré l’encís dels vells espais. Aprendre els noms de les cases i la distribució dels territoris. Transmetré els usos i costums als meus néts, i parlaré català a les botigues. Passaran els anys, i un dia deixarem de ser russos; però aquell dia, què serem?..