El camaleó, l'esperit del poble i els tresors amagats

Fa fred al carrer, i ambdues hem vingut amb jerseis de llana, abrics d’hivern, bufandes i barrets. Entre les caixes nadalenques del despatx de l’UNICEF, la Lydia Magallon crea un ambient de casa. La seva conversa em dóna seguretat: és un tret habitualment característic de les millors directores d’escola, un heretatge d’anys de magisteri.

És característic de les dones que han fet un camí important a la vida política i social andorrana que sempre que comencem amb el tema polític m’acaben parlant de la família, i sobretot dels nens, com a referent i centre de la seva vida. No és que els homes se n’oblidin: els homes mencionen la família com un element addicional d'estatus, de seguretat; els que poden agrair a l’esposa la cura excel·lent de la llar i dels fills, ho agraeixen quasi felicitant-se que no tant sols són hàbils com a polítics o artesans, sinó també prudents i curosos en la tria de la guardiana i administradora de la casa. Les dones no ho fem igual: agraïm el seu suport com si no ens l’haguéssim merescut, com si fos un gran petit miracle que amb tota la nostra activitat en l’àmbit de la vida social, els nostres fills ens estimen, els nostres companys sentimentals ens comprenen, no hem defraudat als nostres pares, i gràcies a la família, ningú ens retreu el fet de ser com som. Per a nosaltres, tenir la família que tenim no és tant sols una prova de ser dones amb sort, és la sorpresa eterna d’ésser estimat.

A la vida social, no tenim un estereotip a seguir, ens l’hem de crear sobre la marxa. Introdueixo el tema, i la Lydia Magallon m’explica que les dones no tenim estereotip, som camaleòniques, que ella sempre canvia la imatge, fins i tot els cabells, i la gent de vegades no la reconeix abans que comenci a parlar, però ella pensa que no val la pena sempre ser igual, s’ha de ser distinta. Amb vestit de gala o amb botes de muntanya, la vida és un seguit de papers que juguem, i s’ha d’adaptar al paper del moment jugant-lo amb sinceritat, sempre creient que allò que fas, el paper que has pres avui, és la teva veritable essència. Si no t’ho creus, ningú s’ho creurà.

Considera que com a norma general, les dones no necessitem deixar un rastre visible de la nostra presència, poder o capacitat excepcional en el registre de fets escrits o l’entorn físic de la parròquia: en concentrem en el fet d’assegurar que les persones ajudin a si mateixos conjuntament, que la gent faci pinya i aconsegueixi ser més del que serien per separat. Per a ella, el projecte d’Agenda Local 21 va ser una d’aquestes experiències de trobar el que ella caracteritza com a tresors amagats. Amb l’ajuda dels coordinadors del Comú, es formaven grups de gent de la parròquia que venia a parlar, a dir la seva, a participar. Creu que som un país de pocs “ismes”, de poca participació. L’associanisme no hi té tant èxit com a Catalunya. Hi ha moltes associacions, però totes les porten les persones comptades de les juntes, no som un país de grans aglomeracions de persones amb interessos semblants.

El nostre lema, curiosament, és que la força unida és més forta. Sembla que la gent se n'hagi de convèncer, que els pensadors, com els que han fet la Constitució, vulguin centralitzar els esforços contràriament a l’esperit del poble; em diu que si seguíssim l’esperit del poble, hauríem de canviar la Constitució fent-la federal. L’eterna contradicció entre les bones intencions dels reformadors i la forma de pensar existent fa del treball de polític local més obra de diplomàcia que als altres llocs del món.

Miro la Lydia Magallon i notant un evident do d’organització, la seguretat i elegància tranquil·la (d’on la treuen, tots els que treballen per les causes humanitàries, aquesta elegància?), sento, potser més de l’habitual, la impossibilitat de conèixer-la amb dues hores, la probabilitat de no tornar-la a reconèixer al trobar-nos de nou en un altre ambient. Tot i així, només seria al primer moment: em veurà la cara, la sentiré parlar, i pel to mesurat i agradable, la coneixeré.