L'albatros

Per una certa afinitat d’interessos literaris, m’he fet gran amiga de la generació decebuda. Ja me’n havia fet amiga a Rússia, quan jo tenia quinze anys i ells arribaven als trenta. Encara no cremaven els llibres que els havien fet perdre el temps amb l’embriaguesa de les il•lusions, però ja eren remarcables per aquella mirada característica dels elegits per canviar el món, per una certa elegància de caire progressista, aquelles xaquetes de protesta contra la burgesia i sabates fetes per ser adquirides pels reformadors en potència o fins i tot pels reformadors de veritat.

Recordo aquelles tardes amb profes d’història, amb la lectura de François Villon i Stephane Mallarmé; ells amb l’expressió dels que havien vist el món i els seus paranys, jo amb cara de curiositat espantada, ansiosa d’assabentar-me dels perills de la vida al nivell teòric per estalviar-me la pràctica de les decepcions. Sóc un individu que sempre evitarà tot risc que es pugui evitar; aquesta particularitat em convertia, ja d’adolescent, en admiradora llunyana del coratge inspirat. Aprenent de memòria les línies de Baudelaire, em feia de més a més antidroga (fins a la data d’avui, mai no m’ha temptat cap tipus d’estimulant perillós, si exceptuem l’alcohol i la cafeïna), de més a més prudent i incombustible.

La meva generació ha sortit cautelosa. La nostra adolescència va coincidir amb la mort o l’ajustament dels ideals dels nostres amics i mentors, i vam aprendre a respectar el pragmatisme, a donar les gràcies i a demanar perdó per si de cas, a suposar la possibilitat de ser culpables sense tenir cap sentiment de culpa, a respectar el perill sense ser-hi atrets. Vam créixer amb la idea que és possible que no tinguem raó, que no siguem els millors, que els nostres càlculs resultin equivocats. Defensem el nostre punt de vista amb tota la seriositat de l’anàlisi calculada, preparats per adaptar-nos a la realitat si no l’havíem entès correctament. La vida no ens enganya, som nosaltres els qui ens equivoquem, posant-hi passió, interès i ànims de guanyar o perdre.

Miro als ulls de la generació decebuda, i a la distància, faig un gest com si ens toquéssim les mans. Es van educar com a gent de vol alt, i des del meu punt de vista han fet coses interessants i dignes d’admiració, però els parlo d’això, i d’allò, i d’allò altre, i sento la presència de les ferides gairebé tancades de les ales tallades a ras. Em sento un pingüí mirant un albatros (recordeu aquell poema de “Les flors del mal”?

Souvent, pour s'amuser, les hommes d'équipage
Prennent des albatros, vastes oiseaux des mers,
Qui suivent, indolents compagnons de voyage,
Le navire glissant sur les gouffres amers.)

Potser les seves ales de gegant no els deixaven caminar per la terra dels pingüins.

(Columna publicada al BonDia el 9 de desembre del 2009)