Cara a cara amb la violència

Més sovint del que pensem ser bona persona significa no fer res de molt dolent. A l’àmbit domèstic això pot ser tan simple com no pegar a ningú i tenir present que si un dia (Déu no vulgui) peguem als membres de la nostra família o els insultem, ells ens denunciaran i anirem a la presó.

Diuen que una persona que s’ha trobat cara a cara amb la violència mai no ens explicarà la totalitat d’allò que ha viscut. Per poder-la entendre, ens hem de guiar per les percepcions d’aquells qui n’han patit els danys col•laterals. És complicat. El membre de la família no assaltat directament (i principalment ocupat a limitar la seva participació al conflicte al mínim) moltes vegades confon l’agressor i la víctima. L’agressor i la víctima també es confonen. El mateix agressor es considera víctima. La víctima es creu culpable d’agressió. La combinació d’una situació econòmica més avantatjosa, una força física més important i l’hàbit d’abusar d’estimulants perillosos (alcohol o drogues) és força indicativa del perfil de l’agressor.

Tots, agressors, víctimes i testimonis, somnien amb oblidar els fets dels quals han sigut partícips. Però el camí de l’oblit amaga paranys perillosos. Explicaré – des del meu punt de vista, parcial i incomplet - com entenc els sentiments d’aquella qui es troba de cara a cara amb la violència. En el primer moment penses que no pot ser, que no et tocava a tu, que el destí s’ha equivocat i t’està repartint hòsties per equivocació. Després comences a pensar què podies haver fet per merèixer-ho. Et trobes inadequada, plores quan no toca, crides sense voler. La gent comença a pensar que tens un caràcter difícil. L’agressor, o els agressors, perden la poca consideració i la por de ferir-te que podien haver tingut inicialment. No vols ser víctima i no trobes la manera d’evitar-ho. La violència de gènere, com tots els tipus de violència domèstica, té un agreujant addicional. La víctima – pràcticament sempre – està en una relació de dependència de l’agressor. En depèn: econòmicament, emocionalment.

Una de les estratègies que pot ajudar és la de demanar ajuda professional de seguida. Les actituds violentes són com algunes malalties: si es comencen a controlar als seus inicis es poden mantenir al mínim, però si s’ignoren durant un temps suficient agafen una dinàmica irreversible. Cada vegada que deixes que et peguin, maltractin o abusin de tu, l’agressor es converteix a més a més en un monstre. L’amor no consisteix a consentir en els éssers estimats una conducta inhumana. Tots han de saber, des de ben petits, que aquestes conductes són denunciables.

Hi ha certes actuacions que han d’esdevenir pràctica comú a l’àmbit de la justícia. Quan una persona denuncia el fet de la violència domèstica, s’hauria de poder isolar l’agressor en lloc de desallotjar als agredits. En el cas que es pugui demostrar que ja s’havien donat casos de maltractaments, el delicte s’hauria de poder tractar com a delicte major sense que la denunciant hagués de presentar la denuncia tres vegades. Els agressors menors de 18 anys haurien de poder ser processats pels seus crims sense haver d’esperar que arribin a la majoria d’edat. S’ha de poder aconseguir l’ordre d’allunyament en tots els casos necessaris.

I en el nostre dia a dia, hem de canviar la nostra forma de sentir i de relacionar-nos. No és qüestió d’esdevenir herois, però si acabem el dia d’avui sense destrossar cap vida humana, incloent-hi la nostra, ja hem viscut prou bé. Si no peguem ni insultem, ja complim amb les demandes de respecte. Després vindrà el dia de demà, el demà passat i l’altre, i molts anys de vida digna per a tots. Visquem en dignitat, i protegim a aquells qui ho necessiten. Si no els sabem salvar de tots els mals, salvem-los com a mínim de nosaltres mateixos, del mal que viu en el nostre propi interior. La vida dóna molta feina, però la vivim per a esdevenir millors.

(Columna publicada al BonDia el 2 de desembre del 2009)