Petit i multiforme món

(Publicat a la revista del Centre de Recerca Sociològica d'Andorra "Ciutadans" nº6 http://www.iea.ad/cres/publicacions/revista/ciutadans6/ARTICLE3.htm)

Sempre serem estrangers. I sempre haurem de ser fidels a nosaltres mateixos. Entre una cultura i les altres sempre quedaran uns espais irreductibles; uns espais que ens mostraran noves distàncies, noves diferències i que ens ajudaran així a escapar de la monotonia d’una uniformitat cultural. (Lluís Mallart, Sóc fill dels evuzok)

El mes de gener de l’any 2008 vaig llegir el llibre de Lluís Mallart Sóc fill dels evuzok,(1) que em va portar, per bé o per mal, pel camí de l’estudi etnogràfic. Jo havia treballat a Andorra com a professora d’idiomes durant una dècada i em vaig identificar amb el missioner que decideix dedicar-se a l’etnografia després de passar aproximadament el mateix temps en el si d’una tribu africana; potser m’hi vaig identificar massa. De cop i volta, llegint el llibre de la vida d’aquell barceloní al Camerun, vaig sentir que podia considerar-me filla del poble que m’havia acollit de la mateixa manera que ell era fill dels evuzok, amb tots els peròs que s’hi involucraven. Ja sabia que, parafrasejant les paraules del mateix autor, malgrat l’idealisme dels primers anys, jo no podia deixar de ser el que era: una russa, amb la meva manera de fer de russa, les meves «manies» de russa i les meves coses... Coneixia andorrans de vells llinatges que em deien andorrana amb la mateixa «manera de bromejar amb un deix de malícia» que descriu l’etnògraf a la pàgina 51 del seu llibre. Com que venia de molt lluny i havia passat molts anys a Andorra abans de començar aquest projecte, vaig pensar que podia oferir una mirada que d’alguna manera combinés el punt de vista de dins i de fora, una mirada de filla i de forastera.

Tot i així, una part d’aquest treball va tenir com a objectiu trobar símbols, tòpics i maneres d’expressió que fossin comuns a les persones que feia més de deu anys que residien a les Valls d’Andorra. Les arrels d’aquesta idea probablement s’amagaven en la coneguda fórmula de la vella ciència marxista que em van ensenyar des de ben petita allà a la Unió Soviètica, ara ja inexistent. L’adagi que resava «la realitat quotidiana determina la consciència de les persones» deu haver-me influenciat molt més del que jo mai hagi estat disposada a admetre, ja que a l’hora de formular la hipòtesi inicial del meu estudi vaig suposar, sense dubtar-ho ni un moment, que el paisatge geogràfic, social i cultural en què ens trobem, en poc més de 400 km 2, perfila les nostres personalitats d’una forma molt definida i ens fa seus en una sèrie de coses que podria trobar, plasmar i descriure.

Vivim en un país, Andorra, en què el percentatge de les persones de nacionalitat andorrana és força inferior al percentatge de la població immigrant, i molts autors han indicat la impossibilitat d’assimilar una quantitat tan elevada d’immigrants. Si distingim entre la integració com l’acceptació de les regles externes, els costums, les normes socials i legals d’una societat, i l’assimilació com una acceptació profunda dels nous valors de la societat acollidora,(2) veiem que la societat estudiada ofereix una gran dificultat d’assimilació dels nouvinguts, per més esforços que es puguin fer en el camp de la integració. La identitat històrica pot transformar-se en «una altra d’híbrida»(3) quan la societat està composta de «col·lectivitats històriques que no comparteixen la mateixa consciència d’un passat».(4) La falta d’un passat comú que poguéssim compartir tots els habitants d’Andorra és evident; la immigració no és del tot recent i entenem que no podem crear, simular o substituir els referents històrics explicats de generació en generació.

Més preocupant que l’absència d’un passat comú és l’absència d’un present comú, d’una percepció de la realitat compartida per la gran majoria de les persones que coexistim en el mateix espai geogràfic i cultural. Després d’haver fet cent entrevistes en profunditat he de reconèixer que la idea de «les dues Andorres», formulada ja fa uns anys i ressuscitada per l’Àlvar Valls en el seu llibre Andorra entre l’anacronisme i la modernitat,(5) troba arguments a favor. No podem dir com es construeixen exactament aquests dos grups, si és que suposem aquesta divisió real de la societat. No és ben bé una divisió entre la població autòctona i els immigrants, ni una divisió entre patrons i treballadors. Es parla de l’Andorra del poder i l’Andorra del treball, però també es podria fer la distinció entre les persones que perceben aquest país com a seu, com la seva llar, el seu niu, el seu futur, i les persones que s’hi troben de pas. Tot i que és difícil trobar immigrants que hagin desenvolupat el sentiment de pertinença al país en pocs (tres o quatre) anys, a partir d’uns deu anys de residència podem trobar persones que pertanyen a qualsevol dels dos grups.

El fet de pertànyer a una nissaga andorrana important en teoria juga a favor del sentiment de pertinença transmès des de la infància, però no el garanteix realment. Hi ha com a mínim dues maneres de percebre la realitat andorrana, i poden haver-n’hi moltes més. He de reconèixer que he entrevistat diverses persones que semblaven habitar móns totalment distints. M’és difícil decidir fins a quin punt el fet de tenir o no tenir diners, treballar en un sector laboral o en un altre havia condicionat, en aquells casos, la percepció de la realitat. He trobat un fatalisme més desesperat i un sentiment de desesperació més marcat en les capes més benestants de la societat del que em podia imaginar, i una sincera il·lusió i esperança entre les persones d’origen més humil. Crec que no cal ni dir que també, i potser més sovint, m’he trobat amb la situació inversa, tot i que s’ha de reconèixer que en aquest últim cas la diferència de percepcions semblava més lògica. Sigui com sigui, la societat andorrana, com a mínim a la primera aproximació, se m’ha dibuixat molt menys homogènia del que havia pensat inicialment.

No és la primera societat en la qual observo diferències de percepció importants entre els diferents grups de població, però s’ha de dir que mentre que a Rússia, segons el meu parer, les percepcions eren més allunyades entre els «intel·lectuals» i els treballadors manuals, no puc dir que a Andorra hagi percebut el mateix tipus de divisió. Possiblement podríem dir que les persones que perceben Andorra com el seu país solen tenir un cert interès per la política local i alguna, almenys relativa, implicació (tot i no ser votants, en alguns casos), i també un interès per la vida comunitària en general, però no sé si partint d’aquesta informació es podria traçar un perfil clar d’un grup de població. No és una línia divisòria clara entre el poder i el treball. Podríem parlar de l’Andorra dels parcs i dels cines oposada a l’Andorra de les conferències i dels concerts; podríem contraposar l’Andorra dels articles d’opinió a l’Andorra que poques vegades s’expressa per escrit. Hi ha poca gent que fa de lligam entre l’una i l’altra. Diverses persones (voldria esmentar especialment en Raül Gonzàlez) em van indicar que la cohesió estructural d’una societat es mostra moltes vegades en el grau d’implicació dels habitants de la mateixa comunitat en un acte de celebració compartit per tots ells (per exemple, pràcticament tots els sevillans participen en la Feria d’Abril, gairebé tots els tolosans prenen part en les quadrilles durant el Carnaval, etc.), mentre que a Andorra, al llarg dels últims anys, no podem anomenar cap acte en el qual hagin participat tots els membres de la comunitat.

No obstant això, m’agradaria parlar d’uns trets comuns que he trobat entre un nombre força important de persones entrevistades i que semblen corroborar, ni que sigui parcialment, la meva hipòtesi inicial que el paisatge social i cultural transforma la nostra personalitat i ens modifica a la seva manera, fent-nos seus, tot i que mai no deixarem de tenir un passat diferent de les persones que han passat tota la vida en el mateix lloc. Aquests trets m’han semblat tan característics de les persones andorranes de naixement com dels andorrans d’adopció.

«Les meves muntanyes»

L’expressió textual «les meves muntanyes» és estadísticament la frase més utilitzada com a resposta a la pregunta «Què et fa feliç a Andorra?». El grau d’integració d’una persona a Andorra moltes vegades és equivalent a una relació amb les muntanyes que podríem definir com a espiritual. «Si les muntanyes t’ofeguen, ets de fora. Si les muntanyes t’abracen, ets d’aquí» (entrevista 63). Al mateix temps, el comentari més freqüent dels qui critiquen la població autòctona és que «haurien de sortir més, relacionar-se més amb la gent de fora».

El fet de viure a les Valls es defineix com «el fet de sentir-te protegit, el sentiment que només... només potser els que som d’aquí ho percebem[...] el fet que, per exemple, quan arribem a Oliana en cotxe, direcció cap aquí, les muntanyes ens comencen a... per a uns seria que els oprimirien, i per a altres, els que crec que ens sentim pirinencs en aquest sentit, doncs, és el nostre recer, és la nostra... la nostra forma de ser; ens sentim protegits per les muntanyes, a partir d’Oliana i cap a aquí, tot l’Alt Urgell, per exemple, i Andorra en general, quan arribem a les nostres muntanyes, ens sentim... a casa.» (entrevista 11).

«Gent tancada» i individualisme

Pràcticament totes les persones entrevistades es mostren d’acord amb el tòpic «la gent d’aquí és tancada», tot i que alguns consideren que pel que fa a la qüestió de la seguretat ciutadana, la població d’Andorra demostra menys desconfiança envers les persones de procedència forana que els habitants de grans ciutats de França o Espanya. El plurilingüisme se cita com a signe d’obertura de l’esperit: «Sempre hem parlat tres idiomes: tan tancats no devem ser, dic jo, no?» (entrevista 12).

L’intercanvi següent es pot considerar típic: «―Ets andorrana? ―Sí, fa 38 anys que visc aquí. ―I et consideres andorrana? ―De cor, sí. ―I com són els andorrans? ―Jo diria que molt tancats. ―Doncs, tu et consideres una persona tancada? ―No, què dius, jo sóc molt oberta.» (entrevista 78).

Gairebé tots ressalten el fet de sentir-se únics, de ser oberts entre gent tancada, tancats entre gent oberta, catalanoparlants entre els forasters, estrangers entre els catalans, andorrans atípics entre els altres andorrans, sempre diferents de la resta del món.

Cultura del treball

La majoria de persones entrevistades s’inclina a veure la societat andorrana com una societat del treball i no del lleure. Quan es compara l’estil de vida a Andorra amb l’estil de vida del Mediterrani espanyol o francès, sovint se sent el comentari: «S’hi viu diferent». Segons he pogut entendre, la diferència principal rau en el fet de compartir poques hores d’oci no organitzat amb amics i família. Una part important dels entrevistats explica les llargues hores que passa a la feina per qüestions de necessitat, i pràcticament tothom comenta que «es treballa massa». Al mateix temps, prop del 80% dels entrevistats fan o han fet els últims anys alguna mena de treball voluntari per a la comunitat (participació en associacions culturals, organització de competicions esportives, organització de festes, voluntariat de la Creu Roja o d’altres).

Societat indiferent

De tots els participants en l’estudi, només set van declarar que veien la societat en què viuen totalment feliç i sense problemes. A l’hora de definir els problemes principals, les respostes van ser variades. Un dels més esmentats és el sentiment d’impotència de l’individu davant la impossibilitat de canviar les coses dins el marc d’una societat que es percep com a indiferent. Si hem de generalitzar, un entrevistat típic se sent infravalorat per part d’un grup de població al qual no pertany (segons el perfil de l’entrevistat, en aquest context s’han mencionat els funcionaris, els immigrants que no s’integren, els polítics que no escolten, l’església que exerceix un control excessiu sobre el país, etc.). La majoria de les causes que influeixen en l’estat anímic de la població semblen provenir de factors emocionals i no pas materials, tot i que els últims sis mesos els factors materials han arribat a ocupar un lloc més important en les entrevistes que el que es podia observar sis mesos enrere.

Símbols

A l’hora de parlar de les associacions simbòliques que tenen les persones amb el país de residència, la disparitat de respostes és força notable. A part de l’expressió gairebé universal «les meves muntanyes», els símbols que s’han esmentat són la Diada de Meritxell, la Casa de la Vall, els coprínceps (o el fet de ser un Coprincipat), AINA, el Piolet, la vall del Madriu, els bagaleus (com a mascota dels Jocs dels Petits Estats de 2005), el centre comercial Escale (descrit per un dels entrevistats com «les Rambles d’Andorra»), grandalles i xicoies, el clípol (servei d’autobusos), tabac (com a cultiu), la festa major de Sant Julià i fins i tot la matrícula d’Andorra, diferent de les matrícules estàndard dels cotxes de la Unió Europea. Molts entrevistats associen Andorra a una barreja de cultures i al plurilingüisme. Alguns han comentat que els agradaria que es tingués més cura dels símbols institucionals: l’himne, la bandera i l’escut. És força freqüent la comparació d’Andorra amb una polis grega de l’antiguitat com a model de petit Estat. S’ha mencionat com a simbòlic el fet de ser l’Estat que ha portat el català a les Nacions Unides. Les persones que resideixen al país des de fa més de dues dècades habitualment fan algun esment de les tradicions de la seva parròquia, vigents o antigues, com a vincle simbòlic important per a ells (per exemple, els arlequins i la crema del Mai de Canillo, l’Óssa d’Encamp, el dinar de la Consòrcia de casats d’Andorra la Vella o el ball de la Marratxa de Sant Julià). La devoció a les Verges de Meritxell i de Canòlic sembla tenir una arrel força profunda i es percep fins i tot en les converses amb les persones que es declaren agnòstiques. La Constitució apareix en les converses amb persones vinculades directament amb la política, però poques vegades es menciona en les converses amb la resta d’entrevistats.

Cultura catalana

Tot i que pràcticament tots els entrevistats estan d’acord que Andorra forma part del marc més ampli dels Països Catalans, la majoria fan una distinció important entre Andorra i la resta d’indrets de parla catalana a causa de la seva condició d’Estat. Generalment se senten andorrans i no catalans i volen ressaltar la diferència, tot i que hi ha excepcions.

Pràcticament tots els entrevistats mostren una certa preocupació pel futur de la llengua catalana, la llengua oficial del país. Fins i tot les persones que admeten que habitualment utilitzen el castellà, el francès o el portuguès com a llengua vehicular parlen de la necessitat de potenciar el català.

Conclusió

No podem ignorar el clima de profund pessimisme que regnava a la 21a Diada Andorrana a la XL Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent que va tenir lloc el 23 d’agost de 2008 i que portava el títol de «L’andorranitat». Les paraules de Marc Vila i Amigó «metafòricament... érem terra i hem esdevingut, nosaltres mateixos, runa»(7) podrien servir de resum de l’esperit general de l’ocasió. No podem deixar d’esmentar que les associacions simbòliques que lliguen els habitants d’Andorra amb el seu país moltes vegades no són les mateixes per a diferents grups de població. No obstant això, quan arribes a Andorra perceps immediatament que et trobes en un món diferent de la Seu d’Urgell o Puigcerdà, de Barcelona o Tolosa. No sé si hem de canviar, com a poble, però és indiscutible que tant per preservar les coses boniques com per millorar les que ho demanen ens hem de conèixer, i si representem una societat viva i funcional, necessàriament hem de tenir una sèrie de trets comuns. Si aquests trets arriben a ser el costum de «tenir-ho tot pagat» i «la inveterada ingratitud» de què parla l’Àlvar Valls, ens reinventarem tenint-ho en compte. Si ens descrivim de la manera que ens veiem, de la manera que creiem que som, no morirem.

Peu de pàgina

(1) Lluís Mallart i Guimerà, Sóc fill dels evuzok, Barcelona, Edicions La Campana, 2007.

(2) Vegeu Òscar Ribas i Reig, «Andorranitat i assimilació», a L’andorranitat, Andorra, Societat Andorrana de Ciències, 2009, p. 71–81.

(3) Ibid., p. 73.

(4) Ibid., p. 75.

(5) Àlvar Valls, Andorra entre l’anacronisme i la modernitat, Lleida, Pagès Editors, 2009.

(6) Vegeu Marc Vila i Amigó, «Andorranitat a Blau de Prússia», a L’andorranitat, Andorra, Societat Andorrana de Ciències, 2009, p. 134.