La plenitud de la vida

Dissabte passat, dia 19 de juny, vam dir l’adéu a Julia Alcalde. Plovisquejava; feia un dia mig gris de la primavera tardana. Àvia dels nostres amics i besàvia de quatre besnéts, va viure noranta anys, una gran part dels quals passaren a Andorra. Era alegre. A l’església d’Escaldes, el mossèn va parlar de la plenitud de la vida. La plenitud de la vida és allà on arribes quan has viscut sense por, amb la il•lusió de gaudir de cada ball i cada feina, cada matí i cada tarda, i deixes el teu record a aquests que t’han estimat i respectat. Filla del poble de Cervera del Río Alhama, feia que els carrers d’Andorra s’il•luminessin amb els seus passos decisius. Encara no ens ho creiem, perquè, com tanta bona gent, semblava eterna, semblava per sempre; ho era; ho és. Estimava els ametllers en flor, collir gerds, i plantava groselles al balcó de la seva casa. Cuinava patates a la riojana. Tenia una manera preferida de posar-se els mocadors, amb un nus elegant. Cantava – jo sempre recordaré com cantava les cançons del Pessebre Vivent d’Escaldes-Engordany, d’Esteve Albert. Quan es feia el Pessebre Vivent, anava a veure les representacions sempre que podia, i anys més tard, se’n recordava de totes les cançons. A la boda de Raül i Alícia va ser una de les persones que més varen ballar.

La placeta Santa Anna mai no serà la mateixa. L’hi recordarem. Sempre us he dit que no crec en la mort, veritablement no hi crec. Quan tots els vaixells arribin a port, un dia tots ens tornarem a trobar, tota la gent de bona voluntat ens entendrem i ens perdonarem. No hi haurà ni rics ni pobres, ni malalties ni patiments. Tots tindrem l’edat que més ens escau, i parlarem el mateix idioma. Però tots sabem que això no passarà ni ara ni aquí, i el que ens queda és la fe i l’esperança, ens queda deixar els éssers estimats tots sols amb rams de flors blanques, i donar les gràcies per la felicitat que ens han donat les seves vides. Els àrabs diuen que quan es va fer el temps, se’n va fer molt. No sabem si se’ns en donarà molt o poc, però gaudim-lo junts. Totes les tardes assolellades, totes les branques dels arbres bonics, totes les arracades de colors. Cada amic, cada plat de mongetes, cada carrer tranquil i ple de pau. Fem-nos forts, i arribem alegres a la plenitud de la vida, amb un cor alegre, cor jove, cor sincer.

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 23 de juny del 2010)