Efímer món flotant

Foto: Reinaldo Márquez

Tots els amants de la bellesa delicada la destruïm despietadament. Les flors que formen part dels arranjaments florals ens alegren el dia i duren poc. Pensem que estan fetes per a nosaltres, perquè si no és així ¿per a qui han nascut? Poques vegades utilitzem les flors artificials en la decoració: tallem flors vives. Una flor viva, efímera, és la que ens dóna plaer.

El delicat equilibri entre la naturalitat i l’artifici és el secret de la bellesa. Fa més d’un segle – gairebé dos – Charles Baudelaire es rebel•lava contra la idea de la senzillesa i naturalitat com a gran virtut, idea nascuda al segle XVIII. “La virtut és artificial, sobrenatural,” declarava el poeta al seu assaig “El pintor de la vida moderna”, concretament al capítol onzè, “Elogi del maquillatge”. “El mal es fa sense esforç, naturalment, per fatalitat; el bé és sempre producte d’un art.”

La natura, per a Baudelaire, és una mala consellera en la matèria de moral i en la matèria de la bellesa. L’adorn, per a ell, és un dels signes de la bellesa primitiva de l’ànima humana. L’espiritualitat de l’adorn és la demostració de la immortalitat. I continua: “La dona té tot el dret, i fins i tot compleix una mena de deure quan s’aplica a semblar màgica i sobrenatural; cal que sorprengui, que encisi; és un ídol i cal que es dauri per ser adorada”. Per mal que em pesi, hi estic d’acord. Som egoistes amb les nostres coses adorades; som exigents amb els nostres ídols, fins a un punt de fer-los patir. He dit que destruïm la bellesa amb el nostre amor per ella, però de fet és tot el contrari: en exigir-ne una perfecta harmonia, una virtuositat de representació, la construïm. “S’ha d’observar que l’artifici no embelleix la lletgesa i només pot ser útil a la bellesa”, conclou el capítol, en expressar l’admiració de l’autor per les dones que es desitgen il•luminar totes senceres amb aquell foc sagrat.

El que m’he fet pensar en totes aquestes coses és la visita a l’exposició “Geisha i samurai”. “Art i fragilitat, delicadesa i seducció, abundància i majestuositat” són les paraules que dediquen els autors del catàleg a les dones immortalitzades pels mestres del temps ukiyo-e. Aquests últims dies, abans que l’exposició – per cert, gratuïta - s’acabi el dia 20 de juny, feu una visita al Museu del Tabac de Sant Julià de Lòria, i gaudiu de la deliciosa artificialitat del luxe japonès antic. “Viure només en el present, dirigir tota l’atenció als capricis de la lluna, a la neu, al cirerer florit, a les fulles del nesprer, cantar, beure vi, sentir plaer de flotar, flotar sense preocupar-se ni tan sols de la misèria que se li veu a la cara, i negar deixar-se desanimar. Ser com una carbassa que flota enmig del riu. Això és el que nosaltres anomenem el món flotant...”, escrivia Asay Ryoi a Kyoto, l’any 1661, i amb aquestes paraules de Ukiyo Monogatari, narració del món flotant, s’obre el catàleg de l’exposició.

El significat original de la paraula Ukiyo, que equivalia a l’expressió “aquest món de dolor”, a partir del segle XVII va perdre el seu sentit religiós, budista, per passar a descriure el món del plaer. És un plaer fundat en llàgrimes i sang, i els autors de l’exposició ens ho recorden. Però tant l’art de la guerra que es torna icònic com l’amor ritualitzat, canonitzat, amollat als requisits del qui paga per les seves delícies deixen l’espectador amb una sensació d’un avergonyit plaer, un sentit d’un exquisit equilibri i dolça harmonia. Aquells quimonos tan difícils de posar, que ressaltaven els moviments de les dones belles, aquelles sabates que semblen tamborets lligats als peus, els pentinats en forma de papallona, els gestos teatrals de les cortesanes, i fins i tot la part dels samurais, la increïble lletjor dels guerrers i les seves ferides produeixen, en un espectador ociós, la sensació d’una tremenda i deliciosa tranquil•litat.

La impressió que sempre tinc en sortir de qualsevol de les exposicions del Museu del Tabac és la d’haver estat ben lluny d’Andorra. La nostra Andorra que ens representa les passions humanes en la seva naturalitat, en un estat de poca harmonia, poc art i poca guerra. No ens imaginem la crueltat d’un món que transforma tots els seus objectes en obres mestres de poesia. Enamoreu-vos de Japó antic mentre hi som a temps. Cada fragment dels seus ventalls, cada plec dels seus quimonos, us enlluernarà per un moment efímer, i us farà eterns.

(Publicat al Fòrum.ad el 14 de juny del 2010)