“Papa,” diu la Laura amb autoritat, “busca’m la cançó del pirulet.” “Què vols dir, cançó del pirulet?”, pregunta el seu pare, distret. “La cançó del pirulet de Sant Pere.” “Laura, no sé què vol dir “pirulet”. Aquesta paraula no existeix.” “Papa, si la busques al Internet, ja veuràs com sí”. “El pare, resignat, cerca “pirulet” al Youtube. De pas, hi busca la “piruleta”. Hi busca a Sant Pere i a Sant Pau. Hi troba un concert de Nadal a Sant Pere de Rotary Club de Terrassa que compta amb la participació del cor de pares i mares que representen “Ave verum corpus” de Mozart. No ens serveix. “Però, ¿què és, una nadala, això?” “Papa, és una cançó de Nadal.” “Canta-me-la, va!” “Pirulet Sant Pere... no me’n recordo. Però la cantarem al Pare Noël quan vingui.” A falta de la “cançó del pirulet”, escoltem l’altra cançó que els nens de la classe de La Tardor volen cantar al Pare Noël, la cançó en francès – “C’est la belle nuit de Noël” de Tino Rossi. Marxem a dormir. Demà ja buscarem la cançó en català.
Al dia següent, arriba de l’escola amb l’aire triomfant. “Ja he après la cançó. Papa, ara la trobaràs.” I canta, feliç: “Virolet Sant Pere, virolet Sant Pau, la caputxa us queia, la caputxa us cau”. Cerquem “la caputxa us queia, la caputxa us cau” al Google, i naturalment, la trobem de seguida. La cançó té la lletra escrita, i la Laura ja se la sap. Cantem i ballem tots. La mama (o sigui, jo) fa d’arbre de Nadal que balla, fent una mena de triangle per sobre del cap amb els braços, mentre la Laura representa els gats que “ja miolen”. “Hem de fer gatzara, hem de fer sarau, celebrem la festa de sant Nicolau”. Celebrem l’entrada d’hivern, de la nostra manera habitual, eclèctica, exòtica, multilingüe, on els herois de contes russos es barregen amb tota una tropa de Barbies i personatges de Disney, on el Tió conversa amb la Sireneta i els Reis Mags ballen amb el Caganer. I “la rateta puja dintre del seu cau.” Bones festes i que siguin alegres. “Cap aquí, de pressa, cap allà, si us plau”. Els adults, amb els petits, tornen a viure les festes de la infància, com si tornessin a ser nens. “Per molts anys la festa puguem fer en pau.” Per molts anys, i bon Nadal.
(Publicat al BONDIA el 22 de desembre del 2010)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nadal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nadal. Mostrar tots els missatges
dimecres, 22 de desembre del 2010
dimecres, 20 d’octubre del 2010
A Betlem me'n vull anar
Dimecres passat, estàvem baixant d’Encamp el meu home i jo, per anar a treballar. De cop i volta ell produí una mena d’exclamació barrejada amb un sospir desesperat: “No pot ser!” “Què et passa?”,- li vaig preguntar, preocupadíssima. “Mira, això està per deprimir-se!”
Jo sóc capaç de guanyar un concurs de desastres domèstics, i si m’ho arribés a dir a casa, ràpidament trobaria una raó per donar pes a les seves paraules. Ara bé, acabàvem d’entrar en cotxe a la parròquia d’Escaldes, notòria per la seva bona gestió, així que vaig haver de precisar: “I què hi veus de depriment?” “Acabo de veure un llum de Nadal,” contestà amb una veu trista i derrotada. “Ha! Doncs ara en veuràs un altre”. I efectivament, ja n’hi havia un parell.
“Llums de Nadal. El 13 d’octubre. Quan arribi Nadal, estarem fins els nassos de veure’ls”. “Sí, carinyo: l’acceleració.” “Quina acceleració ni punyetes! Ja posen llums de Nadal abans de Tots Sants, a principis d’octubre. Cada any, més aviat. Encara no ha passat la Castanyada i la nena ja demanarà regals del Pare Noël.” “Potser no s’hi fixarà.” “Ja hi pots comptar, ja”...
Diuen que la terra cada cop es gira més ràpid i per això acabem tenint una sensació que el temps passa més de pressa i mai no en tenim prou. Si fa cinquanta anys anàvem en cotxe a cinquanta quilòmetres per hora, ara anem a cent vint. Les rebaixes d’agost comencen a finals de juny. Acaba de començar el dissabte, i ja s’acaba el diumenge. Dinem en un quart d’hora, vint minuts. Fins i tot les eleccions ens arribaran anticipades. Bé, què hi farem: si les figues són verdes, ja maduraran. No em semblaria estrany si a partir d'ara es comencessin a sentir nadales a tot arreu, cors de gent desesperada que expressa el desig d’agafar les seves coses i anar-se’n a Betlem.
(Publicat al Diari Obert el 20 d'octubre del 2010)
Jo sóc capaç de guanyar un concurs de desastres domèstics, i si m’ho arribés a dir a casa, ràpidament trobaria una raó per donar pes a les seves paraules. Ara bé, acabàvem d’entrar en cotxe a la parròquia d’Escaldes, notòria per la seva bona gestió, així que vaig haver de precisar: “I què hi veus de depriment?” “Acabo de veure un llum de Nadal,” contestà amb una veu trista i derrotada. “Ha! Doncs ara en veuràs un altre”. I efectivament, ja n’hi havia un parell.
“Llums de Nadal. El 13 d’octubre. Quan arribi Nadal, estarem fins els nassos de veure’ls”. “Sí, carinyo: l’acceleració.” “Quina acceleració ni punyetes! Ja posen llums de Nadal abans de Tots Sants, a principis d’octubre. Cada any, més aviat. Encara no ha passat la Castanyada i la nena ja demanarà regals del Pare Noël.” “Potser no s’hi fixarà.” “Ja hi pots comptar, ja”...
Diuen que la terra cada cop es gira més ràpid i per això acabem tenint una sensació que el temps passa més de pressa i mai no en tenim prou. Si fa cinquanta anys anàvem en cotxe a cinquanta quilòmetres per hora, ara anem a cent vint. Les rebaixes d’agost comencen a finals de juny. Acaba de començar el dissabte, i ja s’acaba el diumenge. Dinem en un quart d’hora, vint minuts. Fins i tot les eleccions ens arribaran anticipades. Bé, què hi farem: si les figues són verdes, ja maduraran. No em semblaria estrany si a partir d'ara es comencessin a sentir nadales a tot arreu, cors de gent desesperada que expressa el desig d’agafar les seves coses i anar-se’n a Betlem.
(Publicat al Diari Obert el 20 d'octubre del 2010)
dimecres, 30 de desembre del 2009
L'Avi Gel i la Nena de Neu
Vaig néixer a Ekaterinburg, la capital dels Urals, situada a uns dos mil quilòmetres a l’est de Moscou, a principis de gener. Feia menys trenta-tres sota zero. Les temperatures baixes, en aquella part del món, no solen ser motiu d’emergència i es donen freqüentment.
Temps núvol i gelat és el temps característic de Cap d’Any d’aquelles contrades. Un abric de pell no és cap luxe, és un article de primera necessitat. Tot el que es porta a l’hivern és de pell o de llana: mitjons, guants, barrets, bufandes, botes: tot. Els russos, com a norma, caminen molt. Els nens surten a jugar al carrer fins i tot en temperatures tan baixes com menys deu o menys dotze graus. Porten el menjar als ocellets d’hivern, construeixen tobogans de neu (després de construir-lo, se li tira aigua calenta per a que quedi gelat i s’hi baixa assegut sobre una fusta o un tros de caixa de cartró), patinen sobre el gel dels rius gelats... Els ninots de neu se solen fer amb la primera neu del mes de novembre o l’última, del mes de març, perquè la trobem més mal•leable, però sempre hi ha entusiastes que en fan algun qualsevol dia d’hivern. El mateix passa amb les batalles de boles de neu: la neu de Cap d’Any sol ser dolenta per al seu objectiu, massa verge i seca, però és neu igualment! Els trineus, a part de ser una font de diversió, serveixen de mitjà de transport: els nens més grans, com a norma, porten els petits en trineu. Són diferents dels trineus que veig a Andorra: mai no en vaig veure de plàstic, sempre de fusta i metall, més alts i més pesats que els d’aquí. L’esquí a la meva regió és típicament l’esquí de fons, un esport obligatori a les escoles i tan divertit com córrer.
El Cap d’Any és un moment màgic per a tots els russos. Si demanes un desig la vigília de Cap d’Any, sigui quin sigui, sempre es farà realitat. Els nens reben regals, i se’ls porten dos personatges, els noms dels quals es podrien traduir com l’Avi Gel i la Nena de Neu. L’Avi Gel, per a mi, porta un abric blau i blanc, un bastó i un sac amb els regals. La Nena de Neu és la seva neta. Un parell de setmanes abans de Cap d’Any es comencen a celebrar festes per a nens: aquestes festes s’anomenen “L’Avet”. Els nens hi acudeixen disfressat de forces de la natura i animals: hi ha flocs de neu, guineus, conills, fulles verdes, esquirols, óssos, arbres... tot i que de vegades pot haver-hi alguna disfressa més carnavalesca. Arreu de l’avet decorat es desenvolupa una història del segrest de la Nena de Neu per les forces del mal: Baba Yaga (la guardiana de la porta entre el món dels vius i el món dels morts), el Follet del Bosc, l’Ossut Immortal i altres personatges espantosos. La presència de la Nena de Neu és vital per a l’arribada del Nou Any: si no es troba abans de la dotzena campanada, el temps es gelarà i ens quedarem al passat per sempre. L’altra condició sine qua non per l’arribada del nou any és l’Avet que s’ha d’enllumenar després que els nens s’ho demanin tres vegades. Un cop recuperada la Nena de Neu i enllumenat l’Avet, els nens reben els regals tradicionals: bosses plenes de mandarines, nous i caramels.
L’altra cosa típica de la meva ciutat natal són les Ciutats de Gel que es construeixen a totes les seves places grans. Arreu d’un avet enorme es crea un regne màgic de figures de gel d’alçada de gegants, tobogans, laberints i altres diversions, totes fetes de gel. Es munten cap al final de desembre i es desmunten a la segona quinzena de gener. El Nadal ortodox – el 7 de gener – és una festa religiosa, tranquil•la i solemne. Els llums de Nadal a les ciutats hi són pràcticament inexistents. La festa de Cap d’Any és la que més se celebrava quan jo era petita: els nens de totes les nacions i religions (a la Federació Russa n’hi ha unes quantes) rebien els regals la nit del Cap d’Any, després de la dotzena campanada.
Feliç Cap d’Any a tots els nens i adults de totes les nacions i religions. Que el nou 2010 us porti salut i sort, i que tots els desigs siguin dignes de complir-se i es compleixin. Brindem pel nostre futur, pel nostre món, per ser feliços i mereixedors de felicitat. Hi ha una expressió que designa una persona ingènua i immadura – diuen que “encara creu en l’existència del Pare Noel” – però us he de confessar que fins a la data d’avui mai he dubtat l’existència de l’Avi Gel i la Nena de la Neu, les forces de la natura que ens porten el nou any i l’esperança, la nova llista de coses a fer i – és clar – els nous reptes. Mai no desapareixen de les nostres vides, però les sorpreses que ens porten, amb el pas dels anys, canvien el seu sentit. Amb les noves arrugues, les noves responsabilitats i els noves projectes, brindem l’arribada del nou any, perquè el temps no s’ha gelat i tenim l’oportunitat de fer tot allò que ens queda. Feliç 2010. Perquè el temps no para. Perquè encara som eterns.
(Publicat al BonDia el 30 de desembre del 2009)
Temps núvol i gelat és el temps característic de Cap d’Any d’aquelles contrades. Un abric de pell no és cap luxe, és un article de primera necessitat. Tot el que es porta a l’hivern és de pell o de llana: mitjons, guants, barrets, bufandes, botes: tot. Els russos, com a norma, caminen molt. Els nens surten a jugar al carrer fins i tot en temperatures tan baixes com menys deu o menys dotze graus. Porten el menjar als ocellets d’hivern, construeixen tobogans de neu (després de construir-lo, se li tira aigua calenta per a que quedi gelat i s’hi baixa assegut sobre una fusta o un tros de caixa de cartró), patinen sobre el gel dels rius gelats... Els ninots de neu se solen fer amb la primera neu del mes de novembre o l’última, del mes de març, perquè la trobem més mal•leable, però sempre hi ha entusiastes que en fan algun qualsevol dia d’hivern. El mateix passa amb les batalles de boles de neu: la neu de Cap d’Any sol ser dolenta per al seu objectiu, massa verge i seca, però és neu igualment! Els trineus, a part de ser una font de diversió, serveixen de mitjà de transport: els nens més grans, com a norma, porten els petits en trineu. Són diferents dels trineus que veig a Andorra: mai no en vaig veure de plàstic, sempre de fusta i metall, més alts i més pesats que els d’aquí. L’esquí a la meva regió és típicament l’esquí de fons, un esport obligatori a les escoles i tan divertit com córrer.
El Cap d’Any és un moment màgic per a tots els russos. Si demanes un desig la vigília de Cap d’Any, sigui quin sigui, sempre es farà realitat. Els nens reben regals, i se’ls porten dos personatges, els noms dels quals es podrien traduir com l’Avi Gel i la Nena de Neu. L’Avi Gel, per a mi, porta un abric blau i blanc, un bastó i un sac amb els regals. La Nena de Neu és la seva neta. Un parell de setmanes abans de Cap d’Any es comencen a celebrar festes per a nens: aquestes festes s’anomenen “L’Avet”. Els nens hi acudeixen disfressat de forces de la natura i animals: hi ha flocs de neu, guineus, conills, fulles verdes, esquirols, óssos, arbres... tot i que de vegades pot haver-hi alguna disfressa més carnavalesca. Arreu de l’avet decorat es desenvolupa una història del segrest de la Nena de Neu per les forces del mal: Baba Yaga (la guardiana de la porta entre el món dels vius i el món dels morts), el Follet del Bosc, l’Ossut Immortal i altres personatges espantosos. La presència de la Nena de Neu és vital per a l’arribada del Nou Any: si no es troba abans de la dotzena campanada, el temps es gelarà i ens quedarem al passat per sempre. L’altra condició sine qua non per l’arribada del nou any és l’Avet que s’ha d’enllumenar després que els nens s’ho demanin tres vegades. Un cop recuperada la Nena de Neu i enllumenat l’Avet, els nens reben els regals tradicionals: bosses plenes de mandarines, nous i caramels.
L’altra cosa típica de la meva ciutat natal són les Ciutats de Gel que es construeixen a totes les seves places grans. Arreu d’un avet enorme es crea un regne màgic de figures de gel d’alçada de gegants, tobogans, laberints i altres diversions, totes fetes de gel. Es munten cap al final de desembre i es desmunten a la segona quinzena de gener. El Nadal ortodox – el 7 de gener – és una festa religiosa, tranquil•la i solemne. Els llums de Nadal a les ciutats hi són pràcticament inexistents. La festa de Cap d’Any és la que més se celebrava quan jo era petita: els nens de totes les nacions i religions (a la Federació Russa n’hi ha unes quantes) rebien els regals la nit del Cap d’Any, després de la dotzena campanada.
Feliç Cap d’Any a tots els nens i adults de totes les nacions i religions. Que el nou 2010 us porti salut i sort, i que tots els desigs siguin dignes de complir-se i es compleixin. Brindem pel nostre futur, pel nostre món, per ser feliços i mereixedors de felicitat. Hi ha una expressió que designa una persona ingènua i immadura – diuen que “encara creu en l’existència del Pare Noel” – però us he de confessar que fins a la data d’avui mai he dubtat l’existència de l’Avi Gel i la Nena de la Neu, les forces de la natura que ens porten el nou any i l’esperança, la nova llista de coses a fer i – és clar – els nous reptes. Mai no desapareixen de les nostres vides, però les sorpreses que ens porten, amb el pas dels anys, canvien el seu sentit. Amb les noves arrugues, les noves responsabilitats i els noves projectes, brindem l’arribada del nou any, perquè el temps no s’ha gelat i tenim l’oportunitat de fer tot allò que ens queda. Feliç 2010. Perquè el temps no para. Perquè encara som eterns.
(Publicat al BonDia el 30 de desembre del 2009)
dimecres, 23 de desembre del 2009
Amb llums i llaços
Tothom somniava amb un Nadal blanc, i els desigs s’han fet realitat. Cinc dies abans del miracle de naixement del fill de la Verge Maria, Andorra es va omplir de feliços propietaris de cotxes que netejaven els parabrises amb caixes de CD.
Ve Nadal, i la natura es transforma. Es torna generosa en ple hivern. Es pobla de criatures màgiques preparades a lliurar tot el que tenen. Joguines, neu, or, encens i caramels es reparteixen a canvi de cartes, cops de bastó, dibuixos, pregàries o el fet d’haver nascut sota una estrella d’Orient.
Tothom que es troba sol sap que està acompanyat per una multitud de víctimes de malenconia nadalenca. Rebeu un trist somriure tots aquells qui sentiu la inaguantable pressió de felicitat obligada, la solitud festiva. En un estable perdut als afores del món civilitzat, naix un nen innocent que tindrà una vida curta i una tràgica mort a la flor de la vida. Lluny de casa, al mig d’una pobresa que ens sembla bucòlica, comença el camí del Nen Jesús.
Andorra és bonica, vestida de llums. Els Parenoëls pugen als balcons. Els turistes es fan les fotos amb el Ninot de Neu gegant de la Rotonda. Aquest Nadal he après de memòria Dans son manteau rouge et blanc..., un viu testimoni de les proeses en la llengua francesa aconseguides pels alumnes de Maternal B de l’escola Andorrana d’Encamp.
A l’entrada de la nostra escola tenim un pessebre fet pels alumnes de plàstica del tercer cicle. Els nens es queden parats, i els pares fan fotos de les estrelles i camells, gallines i ovelles, pastorets i porquets. Aquests pessebres ens recorden que les coses més boniques que es poden trobar es fan de draps i gots de plàstic, de càpsules usades de Nespresso, de fantasia i pintura, d’il·lusió i esforç.
Per als creients i per als no creients, aquesta època de l’any té màgia difusa. És el moment quan el passat se’n va, i el vell any ens deixa. A Rússia, com a part de les celebracions, cada any representem un vell misteri que ens fa creure que si no deixem enrere el passat, si no trobem les forces per tirar endavant, el temps es pararà. El dia del començament de l’any, ens desitgem “la nova felicitat”, i aquesta és la felicitat que us desitjo: nova de trinca, blanca, impecable.
Dibuixeu mitjons per penjar-los al costat de la llar de foc. Decoreu l’arbre verd i etern amb llums i llaços. Canteu cançons en totes les llengües del món. Tot s’arregla, i naix la vostra alegria. Benaurats aquells que saben compartir-la, organitzant els quintos dels col·legis, celebrant en família, disfressant-se per divertir, preparant els regals amb les seves pròpies mans. Tingueu un bon Nadal i bones festes, i que us acompanyin eterns amors, il·lusions precioses, les mans protectores de les nostres muntanyes, la nova felicitat.
(Publicat al BonDia el 23 de desembre del 2009)
Ve Nadal, i la natura es transforma. Es torna generosa en ple hivern. Es pobla de criatures màgiques preparades a lliurar tot el que tenen. Joguines, neu, or, encens i caramels es reparteixen a canvi de cartes, cops de bastó, dibuixos, pregàries o el fet d’haver nascut sota una estrella d’Orient.
Tothom que es troba sol sap que està acompanyat per una multitud de víctimes de malenconia nadalenca. Rebeu un trist somriure tots aquells qui sentiu la inaguantable pressió de felicitat obligada, la solitud festiva. En un estable perdut als afores del món civilitzat, naix un nen innocent que tindrà una vida curta i una tràgica mort a la flor de la vida. Lluny de casa, al mig d’una pobresa que ens sembla bucòlica, comença el camí del Nen Jesús.
Andorra és bonica, vestida de llums. Els Parenoëls pugen als balcons. Els turistes es fan les fotos amb el Ninot de Neu gegant de la Rotonda. Aquest Nadal he après de memòria Dans son manteau rouge et blanc..., un viu testimoni de les proeses en la llengua francesa aconseguides pels alumnes de Maternal B de l’escola Andorrana d’Encamp.
A l’entrada de la nostra escola tenim un pessebre fet pels alumnes de plàstica del tercer cicle. Els nens es queden parats, i els pares fan fotos de les estrelles i camells, gallines i ovelles, pastorets i porquets. Aquests pessebres ens recorden que les coses més boniques que es poden trobar es fan de draps i gots de plàstic, de càpsules usades de Nespresso, de fantasia i pintura, d’il·lusió i esforç.
Per als creients i per als no creients, aquesta època de l’any té màgia difusa. És el moment quan el passat se’n va, i el vell any ens deixa. A Rússia, com a part de les celebracions, cada any representem un vell misteri que ens fa creure que si no deixem enrere el passat, si no trobem les forces per tirar endavant, el temps es pararà. El dia del començament de l’any, ens desitgem “la nova felicitat”, i aquesta és la felicitat que us desitjo: nova de trinca, blanca, impecable.
Dibuixeu mitjons per penjar-los al costat de la llar de foc. Decoreu l’arbre verd i etern amb llums i llaços. Canteu cançons en totes les llengües del món. Tot s’arregla, i naix la vostra alegria. Benaurats aquells que saben compartir-la, organitzant els quintos dels col·legis, celebrant en família, disfressant-se per divertir, preparant els regals amb les seves pròpies mans. Tingueu un bon Nadal i bones festes, i que us acompanyin eterns amors, il·lusions precioses, les mans protectores de les nostres muntanyes, la nova felicitat.
(Publicat al BonDia el 23 de desembre del 2009)
dissabte, 19 de desembre del 2009
Les últimes tendències
Entrem en una petita botiga a la part alta de l’avinguda Carlemany: R. Garcia Bijuter. És un comerç que no està centrat en un tipus determinat de bijuteria. Hi podem trobar un collar de perles clàssic, peces de plata rodinada o xapada en or, articles d’autor de dissenyadors de Barcelona, combinacions de cuir, metall i pedres semiprecioses, anells gegants, polseres amples, arracades llargues, nadalenques i festives...Hi ha una gran varietat de bijuteria original per a totes les edats, de tots els preus, per a tots els gustos. També hi trobem rellotges, bosses de mà i fulards.
Es tracta de dissenys d’alta qualitat a preus raonables. La combinació de varietat i qualitat és clau. Aquelles que busquem la peça perfecta per estrenar, per canviar d’imatge, per sentir-nos més a gust amb nosaltres mateixes, la hi trobarem. Els propietaris de R. Garcia Bijuter treballen amb una gran gamma de proveïdors de diferents països d’Europa. Degut al fet que el gènere es compra als fabricants directament, el preu final és molt més competitiu del que habitualment pot oferir una botiga petita en gènere d’aquesta qualitat. Tots els articles estan etiquetats individualment per assegurar l’estricte control de qualitat previ a la venda: es mira, peça per peça, que el gènere estigui en condicions. En tractar-se d’un producte exclusiu en el mercat -de l’alta bijuteria, distinta al que és la bijuteria habitual,- la botiga disposa del servei postvenda: si s’espatlla un article comprat a R. Garcia Bijuter, es podrà arreglar. En algunes de les marques es poden demanar la fabricació d’articles de mida especial per encàrrec. Totes les peces són antial·lèrgiques i corresponen al estàndards de la Unió Europea.
L’empresa pertany a una família amb una llarga història de dedicació al sector. Quatre generacions de joiers i bijuters han fet realitat la creació de la botiga central a València i altres botigues a grans ciutats d’Espanya. Totes aquestes gaudeixen d’una clientela habitual assídua i fidel. La idea d’obrir una botiga a Andorra es deu tant al fet que una part de la família hi resideix, com a la necessitat d’omplir la manca existent d’oferta d’alta bijuteria en el mercat andorrà. El producte de R. Garcia es renova cada temporada, el que garanteix l’absència d’estocs obsolets. Podem estar segurs que els articles que hi adquirim reflecteixen les últimes tendències en la moda femenina.
Us descriuré la dona que al meu parer, es trobarà a gust amb la majoria de les peces que es poden escollir a R. Garcia Bijuter. Si coneixeu algú que correspongui a la descripció, aneu a comprar-li el regal de Nadal o d’aniversari en aquesta botiga: crec que encertareu. Té uns vint-i-cinc – vint-i-vuit anys d’esperit. No importa si els acaba de fer o si els va complir fa un temps indeterminat: quan pensa en si mateixa, és l’edat que s’adjudica. Té una elegància que sempre sembla natural, com si mai no pensés en la roba, però hi pensa detingudament, la selecciona amb coneixement de causa, i llegeix les revistes de moda. Quan la miren les altres dones, prenen nota de les últimes tendències i volen ser semblants a ella, ni que tan sols es tracti de portar el mateix collar. Quan la miren els homes, es queden fascinats i no l’obliden fàcilment perquè té un “no sé què” que la fa diferent de totes les dones del planeta. Totes les coses que es proposa acaben tenint una empremta de la seva personalitat. Té èxit en la seva feina. Els seus amics l’adoren. És divertida; allà on vagi, fa amics. Li agrada viatjar i moure’s. Si té fills, ells pensen que la mare és la dona més maca del món.
De vegades pensem que no té importància com ens vestim, però no és veritat. En una persona (deia el gran clàssic rus Anton Txehov) tot ha de ser perfecte: la cara i l’ànima, la roba i els pensaments. Hi estic d’acord, i afegiria, en honor a l’ocasió: i els complements. Trobeu complements perfectes per a les dones perfectes a les botigues boniques, i sigueu molt feliços: aquest Nadal, i l’any que ve, i tota l’eternitat.
(Publicat al Fòrum.ad el 19 de desembre del 2009)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
