Reeducant les cèl·lules

M'han explicat avui la teoria d’un americà, no sé com es diu però és genial. Resulta que les cèl•lules del cos tenen memòria. Això és lògic i necessari, però es veu que en tenen molta, de memòria: se’n recorden de tot. Tenen el que es coneix popularment com a memòria d’elefant.

A més a més, són costumistes: reprodueixen tot allò al que estan acostumades. Imagineu-vos, per exemple, una persona habituada a estar trista. Bé, resulta que les cèl•lules del seu cos s’acostumen a l’estat de la tristesa. I si un dia, per qualsevol circumstància, s’alegra, les cèl•lules del cos es rebel•len, perquè reclamen la seva porció habitual de tristesa a la qual estan addictes, i xof!, un altre cop es posa trista per no contradir els usos i costums del seu cos.

Es necessita tot un cicle de reeducació per vèncer l’addicció a la tristesa, a la ràbia, a la desesperació... A poc a poc, acostumaràs les cèl•lules a l’estat habitual d’alegria, tranquil•litat i pau. Així el dia que per casualitat tinguis estrès, et matarà directament, perquè a part del disgust que aporta el fet d’estressar-se, a sobre se’t rebel•larà el cos. Facis el que facis, estàs fotut.

Però almenys mentre no et passi res de veritablement greu, no acabaràs amargat per bestieses. No et posaràs trist perquè sí, ni t’enfadaràs fàcilment. No se’t menjarà la inclinació natural per la ironia, ni t’atabalaràs per una mica de feina. Jo, a partir d’avui, he decidit reeducar les cèl•lules del meu cos per prendre-m’ho tot amb calma. No sé quins resultats tindrà, que prou feina tenen les pobretes amb l’addicció al sucre i la cafeïna que els toca assumir.

Tampoc no sé si puc recomanar-ho a algú altre: al cap i a la fi, he vist a la persona que m’ho ha explicat passar mig minut donant-se copets regulars al voltant de l’orella dreta. Diu que ho feia per visualitzar les coses bones que li havien de passar.

(Publicat al BONDIA el 3 de novembre del 2010)

Festes majors

Foto: Reinaldo Márquez

Una de les coses que em falta a Andorra són símbols percebuts com a símbols per la major part de la població. Vinc d’un país on l’art de la propaganda política s’ha elevat a un grau superior, i fins i tot els nens passaven per un adoctrinament que es deia “símbols i rituals”. La situació a Andorra és diferent. Mireu la quantitat de banderes nacionals que els particulars treuen al carrer (estareu d’acord que són poques). Des de l’escola andorrana es fan esforços per canviar-ho: fins i tot els més petits reconeixen la successió del blau, groc i vermell com a “colors d’Andorra”, però veurem els resultats d’aquí a uns anys. Els esdeveniments de l’any que semblen tenir més contingut simbòlic, a part de les celebracions de Meritxell i de Canòlic, són les festes majors: el conjunt de tallers per als infants, castells de focs, concursos de menjar flams i balls de nit.

Com més crisi, més celebracions necessitem. Com menys pa, més circ. En la profunditat del meu cor m’oposo a les atraccions de fireta: trobo que són una font de soroll i de perill i un assalt espectacular a l’economia familiar. Qui haurà relacionat aquell transport peculiar que no et porta enlloc, sinó que dóna voltes com si estigués entrenant la canalla per a viatges espacials, amb les celebracions de les festes de sants patrons dels pobles? I ara que hi som, ¿per què tots els sants patrons semblen haver nascut (o mort) a l’estiu? ¿O potser celebrem el dia de la fundació dels pobles (també convenientment fundats tots als mesos de juliol i agost)? Per a un observador foraster, les nostres celebracions es deuen presentar com una festa de contaminació acústica i lumínica i pèrdua d’energia: tot un emblema de desenvolupament insostenible. Per a una persona que hi participa, són una font d’alegria.

¿Per què se celebren, les festes majors? ¿Per què se celebren, si ens hi posem, les festes? ¿Què és això de les festes? ¿Per què necessitem sortir de la rutina, a intervals cíclics, per recordar un esdeveniment passat que va ocórrer, segons nosaltres, “aquest mateix dia”? ¿Què ens importa, si va ser “aquest mateix” dia o qualsevol altre? Entenem que les festes, els aniversaris, les dates destacades són importants perquè se celebra quelcom que ens ha fet feliços. Però ¿i què ens ha fet tan feliços perquè se celebri una festa major? I ¿per què, en aquesta ocasió, necessitem fer coses que no fem habitualment, “celebrar”? Els rítmics moviments de cos efectuats a hores de la nit quan el que acostumem fer és dormir, combinats amb una estimulació acústica intensa i una intoxicació etílica pràcticament obligatòria, són una mena de ritu pagà religiosament observat de generació en generació. Per a tota una sèrie de famílies treballadores i responsables, “sortir per celebrar la festa major” és una norma sagrada, la desviació de la qual indica un caràcter problemàtic i tancat. ¿Per què hi assignem especialment uns dies del nostre calendari? Mai no ho he entès, tot i havent observat la tradició tota la meva vida. Tinc la impressió que en una gran part dels casos es tracta d’una despesa pública important –¿és justificada? ¿O potser m’equivoco– i, de fet, es guanyen diners amb les festes del poble? És possible. Tinc la impressió que es perden, però potser, al contrari, es guanyen. Ho entendria si les festes majors (i menors) fossin un atractiu turístic internacional, si els italians o els canadencs (posem per cas) vinguessin per participar-hi.

D’altra banda, la màgia perdura. Qui no s’alegra quan es comencen a penjar les banderetes de colors? El dia que vaig veure el castell de focs d’Escaldes-Engordany per primera vegada –fa dotze anys, si mal no recordo– vaig pensar que era l’espectacle més bonic del món, aquelles palmeres de foc i flocs d’estrelles fugaces. Per molt que en coneguem l’estructura, els gegants ens fascinen –per molt que sapiguem que hi ha una persona de carn i ossos ballant a dins, la qual només ens interessa com a ànima del gegant. Darrere dels mecanismes artificials, teatrals, hi ha coses reals. Són els moments de l’any quan hi ha més vida al carrer, moments de trobar-se amb gent, de saludar tothom i alegrar-se’n. Els concerts nocturns canvien l’estructura de la nit, i sempre pensem que amaguen una promesa de felicitat futura, desconeguda. Fa deu anys, la nit de Festa Major de Sant Julià, el meu home em va demanar si volia casar-me amb ell. Felices festes.

(Publicat al Fòrum.ad el 19 de juliol del 2010)

El sol de mos amors llunyans

Foto: Reinaldo Márquez

L’estiu no sembla haver arribat. Quasi cada dia cauen tempestes, i ens oblidem que, de fet, aquest és el nostre estiu: plujós i calorós, amb canvis radicals de temperatura el mateix dia. Un capritxós estiu de muntanya. Tot i així, aquest any és diferent. En realitat, cada any és diferent. Amb cada pas d’una estació a l’altra, i sobretot amb l’arribada a les fites com Sant Joan i com Nadal, percebem els vents del canvi en tot el que constitueix les nostres vides. Quedem convençuts que ara mateix, amb l’agulla que acabem d’enfilar, com diu el poeta, “amb un fil d’un propòsit” tàcitament fet, ho apedaçarem tot. La vida serà joiosa, les barques arribaran a port i els pelegrins desconsolats trobaran el que buscaven: sí, la pau. Però els prodigis no es compleixen, “i som on som”, “i els anys passen de pressa”.

El riu baixa amb força. Jo, quan vaig arribar a Andorra, pensava que el Valira no era un riu pròpiament dit, que un riu que feia menys d’un quilòmetre d’ample no comptava com a riu (sóc un exemple rigorós del que es coneix com “la misteriosa ànima russa”, o sigui, clar i català, una exagerada). Però ben aviat vaig entendre que es tractava d’un torrent imparable i, sobretot en època de pluges intenses, molt perillós. Quan vaig saber que era perillós, ràpidament va adquirir, a la meva poruga ment, l’estatus de riu. Suposo que no és un tret puntual, característic d’uns covards selectes, –com una servidora– sinó que gairebé generalment humà...

Per molt que ens convencem que “small is beautiful” i parlem de l’encís de les coses petites i fràgils, el millor camí que un objecte, país o fenomen petit pot emprendre per convèncer-nos de la seva rellevància, importància, i de vegades fins i tot el simple interès, és arribar a tenir un poder que no podem controlar. Esdevenir, en una paraula, perillós. Això no necessàriament significa “letal”, sinó que es tracta d’aquella capacitat intrínseca de “fer respecte”, un respecte justificat o irrisori, però clarament percebut. Si sou objectivament perfectes, però la gent no us pren seriosament, potser no sou prou perillosos. De fet, és bo.

Eternament, ens qüestionem si el que impera a la terra, la llei de vida, tot el que ens ocorre, és el producte de la cega necessitat, casualitat, en diuen, o el fruit de la raó que ho guia tot. Sigui com sigui, l’home –ho dic sense voler entrar en la guerra dels sexes, en el sentit general de “una persona humana”– es rebel·la contra el que percep com el seu destí. Es rebel·la contra les injustícies que veu, contra el regne de la mediocritat... Un moment. Per què, em pregunto jo, a tothom li sembla que la mediocritat sempre surt guanyadora? No hi ha pràcticament ningú que estigui en contra d’aquesta afirmació. Àdhuc, ningú es considera mediocre. La mediocritat sembla existir, i triomfar, per separat de les persones, que són totes meravelloses...

Algú hauria d’investigar aquest misteri. “El concepte de mediocritat a la ment dels europeus contemporanis” podria constituir un estudi antropològic digne d’un doctorat passable. On érem... Sí: ens rebel·lem. Contra la crueltat innecessària que viu en nosaltres mateixos, amb la qual estem condemnats a lluitar diàriament, perquè “el mal es fa sense esforç, naturalment; el bé sempre és producte d’un art”. Ho va dir Baudelaire en una ocasió, i m’agrada molt citar-ho. També ens rebel·lem contra tot el que ens ha forçat a existir, contra la possibilitat d’un “creador” nostre hipotètic (també ho podríem posar sense cometes i en majúscula), i contra allò que hem heretat del nostre “llinatge”, de casa nostra, de la nostra situació social, econòmica i familiar, i contra la vida que tot simplement ens ha “tocat viure”. Volem una unió directa entre l’espai amorf i buit de contingut i alguna cosa que es pugui definir com el sentit del món. Trobem aquesta unió a la poesia i potser també a l’amor. La definim com a felicitat.

Qui sap quant viurem?.. Busquem la joia al temps d’estiu, i la poesia en totes les coses. Siguem allò que voldríem ser. Us deixo amb l’últim vers d’“Els raïms immortals” de Josep Carner, el poema final del cicle “Els fruits saborosos”, què ho diu tot del sentit de la vida transcendit en l’art poètic:

No em plau corona de tot vent joguina,
sinó deixar, per a no nats humans,
un poc de sol de mos amors llunyans,
clos al celler, colgat en teranyina.

(Publicat al Fòrum.ad el 3 de juliol del 2010)