Salut

Foto: Reinaldo Márquez

El 12 de maig és el Dia Internacional de la Infermeria, i el Col·legi d’Infermeres i Llevadores d’Andorra organitza la conferència “Les competències de la professió d’infermeria a Andorra”, que tindrà lloc el 8 de juny de 2010, a les 18 hores, a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell.

La conferència anirà a càrrec de les infermeres Sra. Isabel Pera Fàbregas, cap de la unitat d’infermeria legal de l’Hospital de Vall d’Hebron de Barcelona, responsable de l’assessoria de responsabilitat professional del Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona (COIB), i professora d’ètica, legislació i bioètica de les escoles Universitàries d’Infermeria de Vall d’Hebron i Blanquerna, i Sra. Núria Cuxart Ainaud, vice-presidenta i directora de programes del Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona, i professora de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona (UB).

Segons la web de la Universitat d’Andorra, el rol professional del diplomat en infermeria consisteix a “dissenyar, gestionar i coordinar les cures”. A nivell legislatiu, però, les competències d’infermeria estan definides en el decret de 31 de juliol del 1980 que aprova el reglament de l’exercici de les professions paramèdiques i parasocials a Andorra, que no distingeix entre les competències dels infermers i dels auxiliars tècnics sanitaris i defineix vuit competències, dues entre les quals són “injeccions” i “preses de tensió”.

Ara mateix, el Col·legi de les Infermeres i Llevadores d’Andorra, en col·laboració amb el Ministeri de Salut, Benestar i Treball, els representants de l’Escola d’Infermeria de la Universitat d’Andorra, els representants de l’àmbit professional laboral i els experts en infermeria legal, està treballant en la creació d’un document conjunt que definirà quines funcions té la infermera avui en dia i quin paper es vol que tingui la infermera a Andorra. Es tracta de fer un document que reflecteixi la correspondència de les competències estudiades a la Universitat amb la seva aplicació a la vida professional.

S’ha organitzat una sèrie de taules de treball dedicades a les competències de la professió d’infermeria a Andorra. No és fàcil ubicar les competències exactament, perquè a Andorra hi ha certes peculiaritats en el seu model sanitari que fan difícil extrapolar competències definides en entorns pròxims al nostre (Catalunya). Es donarà especial atenció a la definició de les competències de la professió infermera i a establir quines especialitats d’infermeria són necessàries en el model sanitari del país.

Esperem que el document elaborat aviat pugui servir de base d’un avant-projecte d’una nova llei que ompli el buit legal existent sobre la matèria. La normalització de la professió a nivell legal és tan imprescindible com el seu reconeixement més adequat a nivell social.

El dia 12 de maig es va declarar el Dia Internacional d’Infermeria per commemorar l’aniversari de l’escriptora i infermera notòria Florence Nightingale, una britànica condecorada amb l’Orde de Mèrit del Regne Unit i membre de la Royal Statistical Society britànica. Aquest personatge extraordinari, fa 150 anys, va donar forma i contingut a la primera formulació seriosa de les competències d’infermera i va ser pionera de l’ensenyament professional del personal auxiliar sanitari. Resulta curiós comentar que Florence Nightingale estava convençuda que la salut humana no es determinava per la mera absència d’amenaces externes que podrien ser nocives per al nostre equilibri, sinó en la capacitat d’utilitzar les energies del cos adequadament.

La salut del nostre cos social també consisteix en la nostra capacitat d’utilitzar les energies de les quals disposa de manera idònia, comptar amb tots els recursos disponibles a l’hora de necessitar-los. Una prompta aprovació de la llei que defineixi les competències d’infermera i llevadora d’una manera cor- responent a la seva realitat laboral actual sens dubte contribuirà al millor reconeixement laboral dels nostres professionals.

Avui en dia, els professionals d’infermeria tenen moltes responsabilitats i molts coneixements. Hem de comptar amb la seva col·laboració en totes les situacions problemàtiques relatives al camp de la medicina general i especialitzada, com ara la geriatria, pediatria, salut mental, entre d’altres.

Esperem que la propera vegada que surti una situació d’emergència sanitària, les autoritats sol·licitin la col·laboració del Col·legi d’Infermeres de la mateixa manera que compten amb la col·laboració del Col·legi de Metges o de Psicòlegs. Utilitzem les nostres energies adequadament; és la manera de ser més forts. Socialment, personalment i institucionalment, us desitgem molta salut.

(Publicat al Fòrum.ad el 16 de maig del 2010)

Generant electricitat

La nostra filla Laura, una persona de gairebé cinc anys i opinions independents, es va despertar dissabte al matí amb la idea de visitar un museu. Com a nena raonable, expressava certs dubtes sobre les seves possibles reaccions al contingut dels museus que es podrien visitar, però es mostrava animada a experimentar, si l’hi acompanya tota la família. En sentir les meves explicacions sobre la naturalesa variada dels museus existents al món i la necessitat de veure’ls personalment abans de formar-se una impressió definitiva sobre el seu contingut, va decidir que voldria visitar un museu petit que no li quedi lluny de casa, amb moltes coses per aprendre i “feines per fer”. Aprofitant l’inesperat interès infantil per la ciència, a les tres de la tarda érem a les portes del Museu de l’Electricitat de FEDA.

Una de les sorpreses inesperades del Museu de l’Electricitat és la disponibilitat de les visites guiades. La majoria dels museus d’Andorra ofereixen el servei d’audioguia, però l’explicació feta personalment sobrepassa les possibilitats de la tecnologia, tot i que trobo que els vídeos amb els quals compta el museu són de gran qualitat i reflecteixen una visió positiva de futur. El nostre sincer agraïment al nostre guia, el Sr. Jaume Puig, que compta amb gairebé quaranta anys d’experiència de treball a la Central Hidroelèctrica.

La visita ofereix una immersió interessantíssima en la història d’Andorra del segle XX, en la qual FHASA –l’empresa privada que es va convertir en una parapública que coneixem com a FEDA– va tenir un paper important. Els detalls que potser coneixies d’abans, però no posaves en perspectiva adquireixen una importància renovada. Comences a pensar en els fets tan curiosos com per exemple el fet que FHASA es va establir a Andorra amb la idea d’exportar electricitat, i ara mateix importem la major part de l’electricitat que necessitem; el fet que l’aparició de la policia –dels primers set policies, un per parròquia més el cap, per ser exactes– a Andorra es deu a la vaga dels treballadors de FHASA de l’any 1933, durant la qual van intervenir les forces d’ordre pertanyents a la Gendarmeria francesa; el paper que jugaren els coprínceps en els freqüents conflictes entre el Consell General i FHASA: com, per exemple, quan van començar els problemes amb el subministrament elèctric, van ser els coprínceps els qui van decidir que FHASA havia de construir la torre transformadora d’Adrall, i el Consell General havia de pagar les instal·lacions i els interessos un cop acabada la concessió. Durant tots els anys de la seva existència, FHASA no va parar de generar electricitat a l’ambient del vell país pirinenc: l’arribada dels seus primers treballadors va donar començament a l’onada d’immigració que va multiplicar la població per deu en molt poc temps; una gran part de les fotografies d’Andorra del segon terç del segle XX pertanyen a l’arxiu de FHASA; va desenvolupar un pla d’explotació de les aigües d’Andorra molt ambiciós. Per molt o poc que ens agradi la nostra realitat d’avui en dia, controvertida i fascinant, la seva definició en una gran part es deu a FHASA. Una visita al Museu d’Electricitat ens apropa a la nostra història recent.

La part tècnica de la visita és tan curiosa com la part històrica. Aprenem com funcionen els generadors –i els veiem en funcionament. Aprenem fets sobre els llacs de l’Illa, Juclar i Engolasters com a reserves d’aigua de FEDA. Entenem el sentit de l’avís de “perill de mort” quan t’apropes a una torre d’alta tensió: per electrocutar-te, no cal tocar el cable, qualsevol dels conductors naturals –aigua, ferro, alumini– pot atreure l’arc d’electricitat. Per a la nostra filla, la part més atractiva eren “els jocs” –els tallers educatius: la simulació del funcionament d’un salt d’aigua, la magnetita que aguanta mig quilo de pes de ferro amb el seu magnetisme, la generació manual d’electricitat, la demostració que el cos humà és una “pila humana” i altres activitats, diverses i variades.

A la web del Museu llegim que l’edifici en el qual està ubicat “és un bé inventariat dins del patrimoni cultural d’Andorra per la seva arquitectura de granit i per representar la modernització d’Andorra”. És una visita altament recomanable, per a totes les edats i per a les persones interessades en la història de l’energia, en els processos de la seva generació –i en el passat recent d’Andorra, incomprensible si ignorem el paper de FHASA i FEDA en la generació de l’energia que ens ha mogut durant els últims 75 anys.

(Publicat al Fòrum.ad el 2 d'abril del 2010)

Imatge global

En una de les múltiples obres de teatre dedicades al tema de “Mozart i Salieri”, el vil Salieri, a punt d’enverinar el geni de la música, li diu: “Mozart, tu ets un déu i no n’ets conscient”. Ignasi Morató i Laura Luke –d’estudimorató– són força mozartians. Les seves imatges captiven i es queden a la memòria sense que jo en sabés trobar l’explicació. Els detalls compten, et troben, no et deslliuren. Recordo la inauguració del Technogym a les instal·lacions del Grup Guem (a la web d’estudimorató... en podem veure tres imatges excel·lents, realitzades per IMAND): aquelles pomes verdes, d’un verd cridaner, amb el logo de l’empresa, les làmpades fluorescents, minúscules, groguenques, combinades amb flors taronges i altes, un moble desmuntable d’un vermell impactant. Formes monumentals, primàries, tan intenses com els colors.

Digueu-me ingènua, però el treball d’un dissenyador té, per a mi, un toc de màgia. Les explicacions que me’n donen l’Ignasi i la Laura el presenten com un assumpte molt més intel·lectual que màgic, més analític que impulsiu, més teòric que fantasmagòric. És cert, però també em confirmen una part de la meva visió. M’expliquen que la creació d’una marca sovint té un valor afegit que consisteix en un canvi positiu d’actitud. Si la imatge de l’empresa és encertada, l’empresa creix amb la seva imatge. El concepte que n’elaboren els dissenyadors ajuda que es desenvolupi en una nova direcció, natural i adequada. Us en donaré un exemple. Cada matí, una dona es posa davant del mirall i es crea la seva imatge. A poc a poc, esdevé conscient de la seva bellesa. La transformació d’un ésser confús, vestit de pijama de ratlles, en ella mateixa, tal com la coneix el món, passa per un procés de creació. Aquells qui l’admiraran es poden fixar en arracades llargues, en una brusa de seda o en uns texans ajustats, però el més important, el més pertinent, és la imatge global que s’ha creat, que es crea cada dia. Una empresa passa per un procés semblant. Cada matí, cada dia, s’ajusta a la imatge que s’ha creat per a si mateixa.

Tant les persones com les empreses poden desenvolupar la seva imatge individualment. Tant les persones com les empreses poden tenir-hi l’ajuda de la seva fada madrina. Els dissenyadors d’imatge global asseguren que el miracle tingui lloc. És un procés que implica debat i creació conjunta, informació i confiança, l’oportunitat de parlar, d’explicar, de convèncer. Es necessita una base sòlida sobre la qual es pot crear: no es tracta de fabricar princeses a base de granotes. Des del primer moment els dissenyadors fan el que saben fer millor: analitzar. “Qualsevol disseny ha de ser un producte d’un debat. Nosaltres creem el debat, posem en marxa la roda de coneixement”. Al cap d’un temps, de treball conjunt, d’un procés intel·lectual i teòric, el miracle es produeix. La Ventafocs es creu la seva nova realitat. A partir d’ara, es mourà amb gràcia, parlarà amb seny, atraurà mirades. Totes aquelles que la rodegen no és que vagin mal arreglades, no és que no hagin fet l’esforç: però ella és única. S’ha trobat a si mateixa. Per sempre.

Tots recordem que la prova pilot de la imatge de Ventafocs va durar fins a les dotze en punt, la nit del ball. N’havia estat degudament avisada. Però en el món de la creació de marques les coses es construeixen de manera més sòlida. “No farem coses espectaculars que caduquen l’endemà,” indiquen l’Ignasi i la Laura. “La nostra inversió no és a curt termini. Es tracta de la creació d’un concepte. No té un pes específic material, i per això necessitem la confiança del client, el seu recolzament total”. Els àmbits de treball d’estudimorató... són la publicitat, el disseny industrial, l’arquitectura interior... “Volem crear un espai de treball ideal on la gent sigui feliç treballant. S’hi necessita una visió de futur i anticipació, una sensibilitat per detectar problemes”.

Aquest any, l’Ignasi celebra els 30 anys de professió. Entre els treballs d’estudimorató... hi compten el disseny dels interiors de les oficines de Becier Assegurances, la creació de la marca d’empresa Grup Guem, la imatge i la comunicació del 10è simposi de la Medicina Aeroespacial, tota la campanya i imatge de Carn d’Andorra. Són autors del disseny editorial de tots els llibres de Jaume Riba, han fet diversos treballs per al Govern d’Andorra...

Els especialistes en imatge global i en comunicació ajuden les empreses, les corporacions i les persones a trobar a si mateixes.

(Publicat al Fòrum.ad el 28 de març del 2010)

Tresor diví

En una cafeteria d’Escaldes el nom de la qual prefereixo no recordar en aquestes circumstàncies, prenem el que ens han venut com a te verd. Porta l’etiqueta del poleo menta. Hem decidit –unànimement– que l’objectivitat no existeix. El meu company de tertúlia em diu convençut que l’objectivitat pura és cosa dels déus, i afegeix que Kant ho va deixar ben clar. Per reforçar l’argument, demana que no ho apunti tot, perquè no tot el que diu ho pensa.

Li tremolen les mans. És estrany, perquè –bé, que jo sàpiga– ni fuma ni beu, i em sembla que no pren cafè. Li solen dir que és molt jove, i respon que pensa ser-ho tota la vida. A mi no m’enganya: jo sé que, en realitat, té com a mínim cent cinquanta anys. Hi ha una clara inconsistència entre les seves faccions juvenils i la seva ment d’ancià. La fascinació que té per la lleugeresa és característica dels ancians. La seva fe en el progrés general és deliciosament antiquada. Amb mi, no n’hauria de tenir complexos: la gent gran m’agrada. És –en la seva pròpia descripció– una persona amb certs dots de comunicació, d’empatia. L’autor admirat dels seus anys mossos li va posar el nom de Dorian Gray, i en aquestes contrades se’l coneix pel nom de Jàcob. Apostaria que ambdós són ficticis.

Ho ha llegit tot –fa veure que no, però menteix. No en tenia la més mínima intenció, però a través dels segles l’han agafat diverses èpoques de temps mort i no ha pogut evitar documentar-se sobre una sèrie de temes. No sap del cert si és immortal, però ha tingut l’ocasió de confirmar la seva longevitat. Per això, és un temerari. La seva manera de conduir és una delícia per un guàrdia urbà contemplatiu armat d’uns prismàtics i un feix de multes. Escriu com esquia: com una fletxa i per inspiració. Es tira per les pistes negres amb esquís mig desenganxats. Tecleja amb dos dits amb tal velocitat que les mans gairebé no es veuen. Ho justifica pel fet que la informació de vegades t’arriba a les vuit del vespre, i l’has de publicar el dia següent. El temps fuig, el món canvia, i el més interessant no és el que es publica sinó el que no es pot publicar. Les coses envelleixen massa ràpidament. La realitat no es pot canviar, però s’intenta.

Té molta sort, perquè és xafarder i el paguen per ser-ho. En mencionar-ho, no pot evitar la referència literària, i em fa saber que William R. Hearst a la guer- ra de Cuba va expressar un punt de vista similar: “Si ens fiquéssim en els nostres assumptes, no seríem periodistes”. Diu que tenir prejudicis és bo, que l’art és un invent burgès, que la història del temps present es fa amb presses i al moment. Hi ha coses que, quan les veus en el fragor de la batalla, no les veus. La realitat va tan de pressa que la informació no sempre pot atrapar-la. Si l’ofici del periodista es limita a fer saber les coses que els altres han dit, aquest ofici desapareixerà. Prendre partit activament no és pas pitjor que no fer-ho.

Els déus –que saben de l’objectivitat– somriuen als dos cronistes de mitjans diferents, al mig de les muntanyes, amb poleo menta calent i opinions radicals. Comparativament amb ells, els dos som força joves. Som vidres tenyits, no som totalment transparents i translúcids. Tenim l’orgull de ser uns miralls imperfectes del món.

(Publicat al Fòrum.ad el 12 de Març 2010)

Producció industrial a Andorra

Sempre m’ha costat analitzar les connexions entre Andorra i Catalunya. Un català a Andorra, per molta implicació que tingui a la seva vida social, econòmica o cultural, es considera tan estranger com un rus catalanoparlant, tan aliè a la tradició local com un anglès amb afecció al muntanyisme. La vida dels catalans a Andorra podria sortir al programa del Miquimoto, allà on es parla de les vides de catalans a Austràlia i Corea del Nord.

Això no obstant, Andorra, des de fa quinze anys, és la seu principal d’una de les fàbriques de tèxtils tècnics importants d’Europa, propietat d’una dinastia d’enginyers tèxtils catalans amb més de cent anys d’història. Josep M. Masó i Marcet, el president de Texbor, S.A., forma part del Gremi de Cintaires d’Espanya, és a la junta de la Federació Nacional Espanyola de Tèxtils Seders... “Sóc membre del Gremi més antic d’Espanya, és ancestral, té 480 anys i escaig, hi era abans dels forners, abans de tots... És a la plaça de Sant Miquel”. Texbor és el lloc on més il·lusió per a una indústria he vist, en tota la meva vida. La feina de la fàbrica no és monòtona, és creativa. Quasi tots els treballadors han de fer anar ordinadors en un moment o l’altre i necessiten formació tècnica. La combinació de l’educació, la formació i el saber fer antic és el que ressalta més el Sr. Masó. En molts dels processos de la fàbrica es fan servir màquines antigues. “Aquesta és una màquina del 1942.

Ara la moda dels barrets torna, i per poder servir cintes de barrets he hagut de rescatar màquines de museu per poder-les fer servir com feien a l’època...
107 anys enrere aquesta empresa feia cintes per als barrets, i ara tornem a produir les cintes amb el mostrari de fa 100 anys.

Un producte que semblava que era obsolet ha tornat a ser producte actual i necessari, amb un valor afegit molt elevat... I aquí, amb les màquines que servien simplement per fer corda, estem teixint fibra òptica: quasi ningú està preparat per teixir. S’ha de conèixer la tècnica antiga i totes les tècniques modernes”.

Les cintes formen part de pràcticament tots els aspectes de les nostres vides. Hi ha cintes per tot arreu: a les sabates, a les etiquetes, avions, electrònica, nàutica... “Estàs escrivint a la teva llibreteta i separes les pàgines amb una cinta”, indica el Sr. Masó. “És un setí de dues cares. Portes sostenidors amb cintes. Al teu cotxe, tindràs seguretat gràcies a les cintes. Per regar, per aixecar els contenidors dels vaixells, per carregar camions, utilitzes cintes. A les medalles dels Campionats i Jocs, a les curses de 4x4, a tot arreu hi van cintes: és una bogeria”. Les línies de producció de Texbor, S.A. són tant aplicacions tècniques de teixits estrets i fabricació de cintes per a la confecció, decoració, disseny i moda, com també de sistemes d’elevació i d’amarrar càrregues, de reg localitzat per exsudació i d’eslingues per al transport de càrregues externes amb helicòpters. Amb el projecte SMART-SLING, l’empresa va guanyar el Premi Innovadors 2006 de l’Oficina d’Innovació Empresarial del Govern d’Andorra.

És una de les empreses d’Andorra a qui va ser concedit el permís del Govern de ser transitaris propis de pujada i de baixada –els camions amb la mercaderia de Texbor passen per la duana en un màxim de deu minuts, lliurant la còpia de la factura comercial. Com a empresa amb una gran experiència en l’exportació de mercaderies, ha organitzat taules rodones, per petició d’altres empreses, per compartir el seu coneixement amb elles. Ha sigut escollida per participar a la trobada amb la Cambra de Comerç d’Egipte a Barcelona, en representació de la Cambra de Comerç d’Andorra, el 3 de març del 2010.

Molts volem creure que Andorra té la possibilitat de diversificar l’economia amb indústries de valor afegit. La creació d’una xarxa de petites indústries, no contaminants i de valor afegit alt, que donin llocs de treball estables, la conservació dels quals no depengui de l’afluència turística (com en el cas de l’hostaleria i el comerç) o del temps (com en el cas de les estacions d’esquí), pot ser crucial per al benestar econòmic del país.

Un teixit industrial, paral·lel als sectors tradicionals d’Andorra, seria una manera de crear PIB que s’ha de potenciar, per poder fer front als possibles riscos que poden córrer els llocs de treball tradicionals d’Andorra i per projectar una imatge del país positiva i seriosa cap enfora.

(Publicat al Fòrum.ad el 5 de març del 2010)

Sessions fotogràfiques

Des de fa cinc anys -des del primer any de naixement de la nostra filla Laura- cada desembre anem a “Foto Imatge” i fem sessions de fotografia amb l’Eduardo Losilla. És una tradició familiar i es manté, com es manté la tradició de menjar aquella sopa de galets boníssima que fa la meva sogra Trini i segurament tantes mares i sogres de tots vostès. Jo sempre hi vaig, em quedo al segon pla i de vegades surto a la foto. A l’últim retrat de família sortim rient, jo despentinada, pèl-roja -el color dels meus cabells és canviant, -en Jordi amb el cap inclinat i expressió de bon jan, la Laura al mig, fent caminar els dits per sobre del cap del seu pare. És una foto feliç.

La vocació de l’Eduardo com a retratista té una orientació comercial: habitualment treballa com a fotògraf de bodes, comunions i batejos. A la botiga - de fet, a les dues botigues, a la del darrera de l’Escale, què van establir l’any 1996, i a la nova botiga d’Encamp, -tenen tot un assortiment de tasses i davantals, jocs de parxís i coixins en els quals es poden estampar les fotos. També ha estat reporter fotogràfic del BonDia. Aquesta feina li agradava molt, sobretot quan hi havia molt treball a fer, però jo el conec principalment a l’ambient de la botiga i durant molts anys, del laboratori: abans de l’adveniment de l’era digital era un gran afeccionat al blanc i negre. El procés del revelat, de l’enquadrament, la química del laboratori formava una part important del seu amor per la fotografia. Encara m’ho diu ara: “El blanc i negre era el meu món, que em rodejava”. Troba un cert encís a les fotos mogudes i desenfocades, a la fotografia experimental, a recrear -amb els mitjans al seu abast- les coses al seu voltant, el petit univers de moments quotidians.

M’intriga veure com treballa. D’entrada, pateix molt. Demana que no vinguem amb urgència, perquè els nens tinguin temps d’acostumar-se a l’estudi, sense presses ni pressions. Tímid innat i convençut, té un respecte sagrat per la timidesa aliena. Quan la timidesa es dóna en un ésser indefens que és un nen, la respecta encara més. Dues persones estranyades es miren al mig d’un estudi mig fosc, des dels dos costats d’una càmera. No es coneixen gaire o gens i per fer la foto és necessària una confiança que pot donar-se o no donar-se. Es dóna. La nena riu. El fotògraf comprèn que potser no plorarà. “Posa’t allà... mira’m a mi... mira la mama... val, no la miris... és igual, ja et segueixo. Ara agafa el ninot... vols agafar aquell altre? Fes, fes, com si jo no hi fos.” La càmera clica gairebé sense parar. L’Eduardo només fa pauses per canviar fons, per ajustar la llum. No sé quantes fotos fa en una sessió: només arribem a veure les millors. Els nens -aquells que jo he vist- s’ho passen en gran. Les fotos resultants tenen una frescor i naturalitat que sempre, a tots els llocs del món, es troben en totes les coses que es fan per inspiració. Quan veu que n’ha sortit una d’especialment bonica, fa veure que l’ha fet bé per casualitat. Tot i així, amb ell mai no se sap si parla seriosament o amb ironia: és un irònic total i absolut.

“Foto Imatge” és una empresa familiar: tots treballen tot el dia. L’Eduardo fotografia, la Mireia i la Maria José fan els muntatges finals -que trobo molt bons. El treball de muntatge de vegades inclou les combinacions de fotos diferents, amb la participació del client. La foto resultant es pot fer en suports tan diferents com la fusta, el metall o el llenç. Es fa la restauració de fotos antigues i per descomptat, el revelat de còpies.

Quan ens vam casar, l’any 2001, l’Eduardo i la Mireia van fer fotos de la nostra boda. Diuen que als reportatges de bodes arriba un moment quan s’ha de tenir una complicitat molt forta amb els nuvis, que ells mateixos et tinguin confiança, per poder-los veure tal com són, amb naturalitat. També van fer les fotos del bateig de la nostra filla. El resultat ens agrada, i cada Nadal, els membres de la nostra família reben calendaris i felicitacions fets per l’Eduardo, la Maria José i la Mireia, cada any diferents i sempre fets amb il·lusió. De vegades s’hi afegeixen unes fotos addicionals, estampades per sobre de tasses i davantals.

(Publicat al Fòrum.ad el 27 de febrer del 2010)

L'equip humà

A l’entrada de la impremta “Gràfiques andorranes” hi ha dues màquines que s’utilitzaven quan la impremta tot just començava a funcionar. En Jofre Llort, el director gerent de la impremta, m’explica que jugava amb aquestes màquines de petit, quan tenia 5 o 6 anys, i les persones que l’aixecaven perquè ell pogués veure com funcionava tot. Molts anys més tard, seguien treballant al negoci de la seva família. “Hi ha un treballador que ara està jubilat: aquell m’ha vist néixer! M’han vist per aquí corrent en calça curta, ja veus quin patró sóc, per a ells ...” Va aprendre l’ofici a casa seva, fent impressió i enquadernació, i després d’acabar la carrera de Direcció i Administració d’Empreses, es va incorporar al negoci per encarregar-se de la seva gestió administrativa. Insisteix molt que la força de la impremta “Gràfiques andorranes” és el seu equip humà.

Moltes persones porten molts anys a l’empresa, com per exemple l’Amador, maquinista, i la Virgínia què s’encarrega de la manipulació.

La impremta es va fundar l’any 1968, quan l’Enric Llort, el seu fundador i propietari, es va decidir traslladar a Andorra per obrir-hi el seu propi negoci. “Treballava a Barcelona a la impremta de la família, érem impressors, i Andorra la idealitzàvem molt, al nivell de llengua i cultura,” diu l’Enric. “Potser una mica de romanticisme jove... Semblava que sortir a l’estranger era trobar la llibertat, la llum i la modernitat. Després, potser no les trobaves, però almenys servia per adonar-te’n... La imatge era d’un país privilegiat, en tots els aspectes.

No era una necessitat econòmica, per guanyar-se la vida, era l’idealisme. Bé, jo havia vingut a esquiar, m’agradava la muntanya, i vaig engrescar un company de feina, i li vaig dir, muntem una impremta a Andorra, que allà tot és més fàcil! Que després, no ho era, perquè tenies la sensació de ser ciutadà de tercera i de segona... No deixava de ser un país molt petit, amb ambient de muntanya, i nosaltres veníem d’una ciutat que és molt gran. Jo també era un desconegut molt jove i tenia la sensació d’estar en un lloc molt inhòspit, tot i que aquesta sensació no va durar gaire...”.

Avui dia, la impremta compta amb treballadors que han vingut de diversos llocs del món, una barreja de gent de tots els països: andorrans, espanyols, un veneçolà, dos uruguaians, hi havia també un treballador de República Dominicana que va tornar al seu país, i es presta molta atenció a la integració dels immigrants. És un treball que necessita un bon ambient d’equip, i els dinars i sopars que organitzen junts – de Carnaval, de Nadal, de convivències on tothom participa en la preparació del menjar – ajuden a mantenir la bona relació entre tots els companys. Al principi de l’any es crea un calendari d’aniversaris, i sempre se celebren.

Es tracta d’una empresa que s’ha modernitzat amb els anys, en la qual la informàtica juga un paper cada vegada més important. “Sempre estem renovant i invertint, el temps t’obliga a fer-ho,” comenta en Jofre Llort. “Abans podies estar 10 anys sense canviar gaire i estaves bé, però a partir dels anys noranta s’ha fet un salt substancial. Hem crescut quant a la modernitat.

L’important és optimitzar els recursos de la gent: l’equip fa molts anys que el tenim, i la infraestructura, tot i que ha crescut molt, no és desorbitada. Jo crec que és una empresa adaptada al país, en format, estructura i inversions: ni més ni menys.” Es fan treballs de tots els formats, des de targetes i talonaris fins a cartells molt grans. Hi ha cinc màquines d’impressió de diferents colors i formats. És una empresa amb una actitud responsable amb el medi ambient: no llença residus, i quan se’n generen, una empresa especialitzada ve a recollir-los. De cara al client, hi ha un tracte de molta confiança, si algú necessita que la feina es faci urgentment, es fa: és una relació molt humana.

Amb la impremta “Gràfiques andorranes” tinc una relació molt especial: hi treballa la meva cunyada, la Cecília, i li encanta la seva feina. Està a preimpressió i això li dóna la possibilitat de veure com els dissenys inicials es converteixen en un resultat final... Un dels seus treballs fets a la impremta “Gràfiques andorranes” – el cartell de les Jornades Gastronòmiques d’Ordino – va guanyar un premi. Tots n’estem molt orgullosos, tant d’ella com del seu company, el Rey, que havia guanyat el mateix premi l’any anterior.

(Publicat al Fòrum.ad el 21 de febrer del 2010)

De gossos i gats

Jordi Giné té un somriure molt ample, un sentit de l’humor sense malícia i la quantitat d’històries divertides suficient per animar una bona colla de pessimistes desesperats. Suposo que els animals ho deuen sentir. Segur de si mateix, enamorat de la seva feina, és un plaer parlar amb ell. És veterinari d’animals de companyia. “Potser és que els humanitzo massa, però... un gos està indefens. Els veig molt indefensos i són molt agraïts. La feina és agraïdíssima”, diu. “I és difícil, perquè – no et pensis! No parlen.

Jo, la meva feina la compararia amb la del pediatra. Un pediatra atén un infant de tres mesos que gemega, jo estic atenent un gos que gemega i cap d’ells no ens explica què els passa...Has d’aguditzar les tècniques de recollida de símptomes. Avui dia la medicina ha deixat una mica de banda les tècniques bàsiques d’exploració, però és el que hem de fer: palpar, auscultar, percudir, observar. Això dels pediatres i dels veterinaris és un repte... i a sobre a nosaltres ens poden queixalar o esgarrapar: jo més d’una vegada he anat a urgències. Però això és un risc que corres i saps que no ho fan expressament: no hi ha malícia.” Remarca que en els darrers anys hi ha hagut un creixement important de la cultura de l’animal de companyia i la gent cada vegada és més conscient de la importància de la medicina preventiva, de les vacunacions, de les desparasitacions...l’animal ha esde- vingut un membre més de la família.

“Tenies un gos, de petit?” “Sí, jo tenia una gossa que es deia Natxa, que la vaig tenir des dels dos dies del seu neixement, perquè vaig veure com atropellaven la seva mare. Sabia que acabava de parir i vaig buscar, pels voltants, el cau. Vam criar la gossa, amb els meus padrins, amb biberons. La vaig tenir durant catorze anys, i no vaig arribar a temps per acabar la facultat per a poder-la tractar quan ja estava molt malalta, així que la va tractar en Miguel Luera que, aleshores, era el veterinari del Floquet de Neu, al zoo de Barcelona.

La meitat de la seva família són joiers i rellotgers, i l’altra meitat, metges, i a tots els hagués agradat que ell fes la carrera de medicina, però ell va preferir fer veterinària. Després de llicenciar-se va treballar a Barcelona, a Alacant, a Mallorca, a Londres, i va començar a treballar també als Estats Units, a Palm Beach, Florida, l’any 1997. Des d’aleshores, hi va cada any, per a passar-hi un mes que consisteix en uns 15 dies de formació de cirurgia i 15 dies de medicina. L’any 2002 va obrir l’hospital “Món veterinari” a Escaldes-Engordany què s’ha convertit en un hospital de referència per a tot el Pirineu, a on també veterinaris de l’Alt Urgell, de la Noguera, de la Vall d’Aran, de la Cerdanya i l’Arieja hi envien casos complicats per operar. Hi ha especialistes que vénen a fer pràctiques a la seva clínica: menescals de Cantàbria, Barcelona, Canàries, Galícia han passat pel centre... i aviat envindran de Turquia (de la facultat de veterinària de Bursa) que han sol·licitat fer-hi una estada de formació d’un mes.

La segona feina d’en Jordi és la de conferenciant en medicina veterinària. Va començar a donar conferències l’any 1999, primerament en l’àmbit local de Barcelona i Catalunya, després a Espanya, França, Portugal i als Estats Units. Abans de començar, els primers 5 minuts, els dedica a parlar d’Andorra. En conferències de la seva especialitat, com la nefrologia o l’oncologia, és important fer que l’audiència descansi uns moments, - i ell sempre procura posar, entre les fotografies científiques, una fotografia d’alguna borda, d’un retaule, o d’una església romànica andorrana. Sempre acaba amb una fotografia panoràmica d’Andorra. L’any passat va fer conferències a gairebé totes les facultats de veterinària d’Espanya i Portugal, i, recentment, a Kansas City (Estats Units). Al mes d’abril d’aquest any comença una gira per vàries facultats de veterinària de Brasil, Paraguai, Xile i Argentina. Al gener del 2011 parlarà a un dels congressos més grans del món: el NAVC meeting d’Orlando. Acaba d’escriure un llibre: és coautor de “Nefrologia i urologia clínica del gos i del gat” que sortirà a la llum el mes de juny.

De l’any 1998 al 2004 va ser vocal per a Catalunya i Andorra d’Avepa (Associació de Veterinaris Espanyols Especialistes en Petits Animals), i l’any 2001 li va ser concedida la Insígnia de Plata d’Avepa, com a reconeixement científic.

(Publicat al Fòrum.ad el 13 de febrer del 2010)

Natàlia Solà, compositora

La música de Natàlia Solà és un fet andorrà de major importància, potser d’una rellevància tan gran com la labor de la seva Escola de música, vinculada al Conservatori Superior del Liceu de Barcelona, què l’any passat celebrava els 50 anys de la seva existència. Per descriure-la, utilitzaria les paraules dirigides, en una ocasió especial, a la seva amiga l’arxiduquessa Mònica d’Habsburg pel Dr. Bartomeu Font Obrador: “La vostra vila, voltada de muntanyes i mar, té una història heroica per la constant defensa contra els enemics ultramarins i això us encoratjà a conservar intacta la vostra personalitat”.

Per dir-vos la veritat, no sé quins factors han propiciat el fet que la música de Natàlia Solà conservés la seva personalitat a través dels anys: podria ser la procedència illenca de la compositora, el seu caràcter noble i coratjós, la resistència a tots els factors externs -sigui com sigui, es tracta d’una música que no sembla haver nascut entre nosaltres.
Andorra és un país de pocs miracles, pocs però sòlids i vertaders, i com la gavernera de Meritxell crescuda en ple hivern en un lloc on menys s’esperaria trobar-la, la música de Natàlia Solà neix en el nostre entorn, poc acostumat a la música romàntica, i no la rodeja res del que se li assembli.

És una música de gran senzillesa i tranquil·litat, una música que no inquieta ni, a primera vista, crida als grans assoliments d’esperit. No presumeix d’un estatus especial, no ens demana res més que quedar-se al lloc on escollí per néixer, per ser escoltada, contra tota l’evidència musical del país. “Interiors” de Natàlia Solà són la nostra petita joia, la nostra gavernera d’hivern a l’inhòspit terreny de la música vocal i instrumental de l’Andorra contemporània. No tenim ningú d’aquí que els canti: només tenim rapsodes que entre cançó i cançó, recitin els textos dels poemes musicats.

Però la combinació dels recitals de rapsodes andor-rans amb les cançons cantades per les veus operístiques resulta preciosa: són els poemes d’aquesta terra, els pensaments de les persones que han estimat Andorra, que l’han escollit, per a bé o per a mal, per a que sigui la terra dels seus somnis, com l’Esteve Albert, com – o, quins gegants han estimat Andorra! – Miquel Martí i Pol, i els poetes d’aquí, Antoni Morell, Josefina Obiols, Riberaygua de Santa Coloma, Xavier Plana, Orobitg Carner, Joan Saladrich, Marc Tintoré.
Els poemes musicats per la compositora i cantats per barítons i sopranos arreu del món, glorifiquen l’essència d’una Andorra que al nostre dia a dia, solem oblidar.

No hi ha res com les roses silvestres de les nostres Valls, aquelles que tenen l’aroma incomparable amb altres flors. No hi ha res com els vells molins destruïts però salvats pels pinzells d’uns pocs pintors enamorats de la transparència de l’aire d’aquestes contrades – si algú s’hi mereix un monument, és, sens dubte, l’inoblidable i incansable Francesc Galobardes, premiat aquest any per l’Àgora Cultural conjuntament amb la Natàlia Solà i les mares del Janer, educadores, treballadores, estimades. No hi ha res com els rossinyolets que fan curtes volades i el rostoll adormit eternitzat per Miquel Martí i Pol (“tot és de joguina”, recordeu?). I aquella flor estimada, amb un nom i una imatge massa repetits, però nostra, íntimament nostra – qui no li ha fet petons d’amagat, corrents i de pressa? “Per fer-te una abraçada, m’he mullat de cap a peus”, diu Xavier Plana de la grandalla.

Sempre m’ha estat difícil entendre com neix la música: la meva musicalitat es limita al gust per la simple sonoritat de les paraules. Sé entonar unes poques cançons, però ni la meva memòria, ni el meu cor no transformen el que he viscut en la vida en una combinació de sons sincronitzats. L’art de pensar amb els sons se m’escapa: potser per això les persones dotades d’aquesta capacitat em provoquen una fascinació especial. Si em deixen somniar, imaginaria “Interiors” representats de nou, tal i com foren posats en escena fa uns anys, amb la combinació de rapsodes i cantants. La música ha de sonar, i esperem que de la mateixa manera com ens arriba el moment de beure els vins més ben guardats i més selectes, ens arribarà el moment de cantar aquestes cançons, de sentir-les interpretades en el país de la seva naixença.

Aquelles cançons, escrites quan no sabíem que teníem música, quan ens semblava que érem un país exclusivament turístic i comercial, aquelles cançons, aparegudes gairebé inesperadament, com unes fonts de muntanya, com unes estrelles fugaces, cançons musicades sobre uns poemes poc llegits, cançons quasi mai sentides, encara poc cantades, per fi se sentiran.

(Publicat al Fòrum.ad el 6 de febrer del 2010)

Com a casa

Sempre que puc dino al Serch. Hi ha qui diu rient que és el meu segon despatx. Es troba a l’avinguda Fiter i Rossell, 25. Hi quedo amb la gent per feina i per plaer, hi vinc a dinar quasi cada dia. Els dissabtes venim en família, tots els set o sis o quatre: depèn de la setmana.

El menjar és variat, equilibrat i fresc, menú i carta, entrepans i plats combinats. Hi ha espais per a fumadors i no fumadors. Tenen unes targetes de fidelitat on cada vegada que mengis de menú, de dilluns a divendres, et posen un segell, i cada 10 segells et toca un menú gratuït. Es pot dinar fins a les quatre de la tarda, cosa que s’agraeix enormement per la naturalesa caòtica dels meus horaris laborals.

Hi treballen bons professionals, amables i ràpids –alguns dies, quan tinc pressa, he arribat a dinar tres plats en 20 minuts!– i la Laura i el Vicenç, capdavanters del negoci, hi apliquen els coneixements de direcció hotelera adquirits a l’Escola d’Hostaleria i Turisme de Sant Pol de Mar, on van estudiar junts i on es van conèixer. És un negoci familiar: la Laura fa la gestió de l’aparthotel i en Vicenç s’encarrega del restaurant, tot i que s’ajuden mútuament.

Fa uns quinze anys que el restaurant El Serch obrí portes. El seu nom correspon al nom antic del terreny en el qual està situat. En aquella època era “un barri no marginat, però marginal, d’extrarradi”: encara no estaven construïdes les oficines dels bancs que hi són ara, ni el Crèdit Andorrà, ni el Centre de Negocis d’Andbanc.

En Vicenç agraeix als mestres de les Escoles el fet d’haver sigut la seva primera i fidel clientela d’aquells anys: “Sempre han vingut a esmorzar. Vaig sobreviure molt de temps gràcies a ells”. Després s’hi van ajuntar molts dels treballadors del Centre de Negocis, dels bancs, dels altres despatxos que s’anaven obrint, i fins i tot gent que ve a dinar dels altres barris. “Jo tinc clients de Banca Mora d’Andorra, uns quants, i d’Andorsoft, que potser fa 10 anys que vénen a dinar cada dia... un directiu d’Andorra 2000 que ve cada dia...el 50% de la clientela són fixos, això és una bona base. Jo tinc feina per fer cada dia, per fer-ho millor i per superar-me.” Ara hi vénen a dinar unes 80 persones diàries.

Una de les raons de l’èxit del restaurant, segons en Vicenç, és la rotació constant del menjar. “Sempre has de fer un menjar nou, perquè per a la gent que va a dinar fora cada dia és molt important... i has de saber els gustos del client”. En el menú, de primer, sempre hi ha una crema, una amanida, un plat de pasta o arròs i dos o tres entrants de més. De segon, plats de carn i de peix. Les postres casolanes són boníssimes. Recomano el dolç de llet i els “braços de gitano” amb nata i maduixa; també hi ha fruita i gelats. “Penso que el motor d’un restaurant és la cuina”, diu en Vicenç. “Si el producte que vens no és bo, res no val... i has de ser molt estable. Mires les revistes de cuina, la recepta del dia...quan vas a dinar fora, et donen idees... i tinc un forn que és una meravella”.

Des d’un bon principi en Vicenç es va decidir a dedicar-se personalment a formar el personal. Considera que és molt important motivar els cuiners a aprendre coses noves, a elaborar plats nous. Valora molt el fet de saber aprendre: “És una gran sort trobar una persona que sàpiga aprendre”. Ara hi treballen 7 persones.

La relació de tracte, qualitat i preu del Serch és immillorable, m’agrada la gent que hi trobo. Hi veig al Sr. Porcat que m’explica com Salvador Dalí i Xavier Cugat passejaven per Nova York en un camió, en companyia d’una vaca, mentre pintaven i tocaven música: aquells sí que entenien de màrqueting, nosaltres en som aprenents. Parlo amb la Laura sobre els avantatges comparatius dels sistemes educatius diferents. Somric a l’Àngels i a la Susanna, saludo el Pere, a la Lucia i al Cisco, a la Yolanda i en Raül, hi quedo per fer cafès amb la Montse – acabo d’adonar-me que no podré posar-hi tots els noms, però vosaltres ja ho sabeu, ens hi veiem quasi cada dia... Fins aviat. Ja sabeu on trobar-me: sempre que puc, dino al Serch.

(Publicat al Fòrum.ad el 25 de gener del 2010)

País dels lectors

Una de les coses que van sobtar la Pamela Méndez Rojas en arribar a Andorra era la sensació que als carrers principals, els més freqüentats pels turistes, no es veien llibreries: “estaven totes amagades”. Així va néixer la idea d’obrir una llibreria diferent, “una llibreria que estigués a l’abast de tots: aquell qui acaba d’arribar al país, l’andorrà de tota la vida i el turista. Una llibreria molt alegre, amb un fons no gaire extens però molt ben seleccionat, on puguis anar mirant el que t’interessa sense que ningú estigués pendent de tu”.

Després d’un any i mig d’estudi, l’elaboració d’una base de dades que prenia en consideració els diferents rànquings dels llibres, segons Amazon, Barns & Noble, New York Times i altres fonts d’autoritat, els somnis es van fer realitat al mes de març de l’any 2008. “Llibre Idees” ha tingut èxit des del primer moment de la seva obertura a l’avinguda Príncep Benlloch 10 i va obrir la segona llibreria al Centre Comercial Illa Carlemany el passat juliol. La Pamela comenta que la situació cèntrica de les botigues és molt important: “Hi ha turistes que diuen que és la primera vegada que troben una llibreria a Andorra. Molta gent ens pregunta si estàvem abans a Espanya, d’on som i som una empresa que ha nascut aquí, a Andorra”.

El fet de tenir, en el mateix espai de l’Illa Carlemany, el cine, el supermercat i tota una varietat de botigues, ajuda que ens trobem més còmodes i ben acollits a l’hora de comprar. “Estem molt contents”, diu la Pamela. “La gent del país llegeix molt, sobretot la gent jove, els Reis han regalat molts llibres. M’ha sorprès que les persones són molt sentimentals: es llegeix molt la novel·la romàntica.” Al seu lloc web http://www.llibreidees.com , “Llibre Idees” ens ofereix la llista dels llibres més venuts durant els últims mesos en català i castellà, ficció i no ficció. El que destaquen de la botiga són els espais amplis i lluminosos, la música agradable, l’ambient acollidor.

La Pamela explica que “Llibre Idees” s’ha desenvolupat en el sentit del gust més popular de la gent: “coses entretingudes, coses que a la gent la distreu”. El lema del comerç – “Clàssics de sempre. Èxits d’avui” – ens dóna la definició dels llibres més venuts. El Quixot, la Ilíada, Plató, Aristòtil en formen part conjuntament amb els llibres d’intriga, novel·la romàntica, interpretació dels somnis i els grans èxits del moment. Hi ha molta venda d’impuls: les persones que entren a la botiga per curiositat, sense la intenció prèvia de comprar i compren un llibre que els ha atret l’atenció. La propietària ressalta que “la política molt marcada de l’empresa és la de tractar bé els clients: encara que de vegades és difícil, intentem per tots els nostres mitjans que marxin contents.” Hi ha unes butaques per seure i descansar, i disposen d’un espai on els nens poden jugar mentre els seus pares llegeixen tranquil·lament. La Pamela creu que les dones llegim més que els homes: “hi ha més lectores que lectors”.

El treball de revisió dels rànquings i actualització de l’oferta és constant. Cada mes “Llibre Idees” fa l’estudi de cada secció per determinar quins llibres es venen millor i n’amplia les seccions segons la demanda. La llibreria va acollint el seu estoc a base de la lectura dels clients. “Mai menyspreo un llibre”, diu la Pamela. “Es pot partir d’un llibre molt senzill i molt banal, però t’inicia en el teu camí de lector.” Moltes vegades recorda més al client per allò que compra, que no pas pel seu nom. La llibreria es preocupa molt pels encàrrecs personals que fan els clients i procura complir com més aviat millor.

“Llibre Idees” ofereix llibres en diversos idiomes: català, castellà, francès i anglès. La Pamela destaca que hi ha molta demanda pels llibres en castellà. “El que ens faria falta i no tenim és un bon llibre d’història d’Andorra en castellà, com el de Jordi Guillamet però en llengua castellana. Molts turistes ens ho demanen i no existeix. I també un llibre sobre l’art a Andorra en castellà, o en una edició bilingüe castellà-català, sobre els tresors de l’art romànic a Andorra per exemple”. “Llibre Idees” manté que un bon llibre és el millor regal de tots. Mai no passa de moda, permet viatjar en el temps i en l’espai i no necessita piles ni endolls. Us desitjo un any ple de bons llibres i meravellosos descobriments: records que ens acompanyaran tota la vida.

(Publicat al Fòrum.ad el 16 de gener del 2010)

Continuïtat

La continuïtat en els negocis i en totes les altres esferes de la vida sempre ha sigut una font de la meva més plena admiració. A la família Dolsa hi veig aquesta continuïtat, tant en el respecte absolut al client (“el client no té sempre la raó, però sí que és sempre el rei”, deia el fundador de l’armeria Esteve Dolsa Montanya a les pàgines del llibre “Pioners” editat per Andbanc l’any 2005) com en la seriositat i l’especialització.

El primer comerç muntat a Escaldes l’any 1939 per l’avi dels propietaris d’avui dia Esteve Dolsa Nagol (un senyor que havia vist món, havia treballat en un hotel de cinc estrelles a París i abans d’obrir la botiga treballava de maître a l’hotel Valira) i el germà de la seva esposa (a qui li deien el Pipa) venia “una mica de tot, i ni una sola escopeta”. Els compradors hi acudien per adquirir cafè, pebre, cassoles i altres articles que es poden trobar en un basar, i la secció d’armeria s’hi va adjuntar quan el seu fill es va incorporar al negoci, l’any 1956. Des d’aleshores el negoci ha viscut la transformació d’una mena de “drugstore” que representava inicialment en una armeria especialitzada.

Poden haver-hi armeries on es venen, en una gran part, roba i complements, però el món d’armeria pura és un món extraordinàriament hermètic. És tan poc conegut com podria ser, per al públic general, el món dels afinadors de piano o venedors de cotxes clàssics de sèries limitades o altres articles de luxe. Els propietaris de l’Armeria Dolsa treballen directament amb les fàbriques productores de les marques de la seva elecció, i s’especialitzen principalment en la venda d’articles de caça (“res de pesca”, m’avisen). Hi ha molts clients estrangers, tot i que naturalment la caça també és una gran passió entre la gent del país. Uns clients vénen recomanats pels altres, tant en persona com a través dels fòrums dels aficionats.

El mestre armer que forma part de l’empresa des de fa més de quinze anys, Yves Grandjean, s’ocupa de les tasques especialitzades tales com muntatges d’òptiques, ajustats de bàscules i canons i altres tipus de serveis relacionats amb la reparació, el manteniment i la restauració d’armes. Els interessats en el tema podeu obtenir-ne més informació a la secció “Taller” del lloc web http://www.armeriadolsa.com, que descriu en força detall tant els serveis com també els articles en venda. La secció “Òptica” conté enllaços als catàlegs dels productors de les eines utilitzades pels caçadors, i en alguns casos, com per exemple el catàleg de Swarovski, també els prismàtics per a l’observació d’ocells. La web ofereix la informació de base, i a la botiga en si es porta a terme el procés de selecció de l’arma adequada (segons el tipus de caça que es practica, l’estatura, el físic i el gènere del caçador, la mida de les seves mans, etc.) i de la munició. Els serveis inclouen la posta a punt de l’arma i la possibilitat d’afinar les armes i les òptiques en el camp de tir amb dianes situades a 60, 100 i 175 metres. Entra el client i el tècnic d’armeria – Esteve Dolsa Moya – l’assessora. “L’avantatge del cartutx francès sobre l’italià és ser una mica més suau, la sensació que tinc”, explica amb gran passió.

Néta de dos militars i filla d’una dona que competia en el camp de tir de precisió, neboda de caçadors i filla d’un poble on l’arribada de carn de caça se celebrava i significava la preparació d’una festa, crec que és bo i útil saber identificar un objectiu, calcular les distàncies i impactar el blanc. Tot això, benentès amb la màxima precaució, de l’obligació de tenir cura amb l’arma com si sempre estigués car-regada, de no apuntar mai a cap objectiu al qual no es vulgui disparar i d’avaluar l’entorn de l’objectiu abans de prémer el gallet. No sóc una persona d’un gran coratge natural, però crec que el coratge s’educa adquirint coneixements sobre les maneres de dominar les situacions perilloses.

Esteve Dolsa Moya, amb l’experiència de gairebé trenta anys en el negoci, va aprendre tot el que sap de les armes del seu pare, Esteve Dolsa Montanya, el qual va arribar a ser tirador olímpic als Jocs de Montreal i delegat d’equip als Jocs de Barcelona i d’Atlanta, a part d’haver participat en campionats d’Europa de tir esportiu, i ha guiat molts joves del país en els seus primers passos a la pràctica del tir.

(Publicat al Fòrum.ad el 8 de gener del 2010)

Cava Benito

L’any 1956, Benet Lluelles i Nadal, conegut a Andorra com a Benito de cal Trist, va obrir el negoci que va denominar “Cava Benito”, dedicat a la importació, comercialització i venda de vins provinents d’Espanya. En aquells moments es venia molt al detall, habitualment als turistes francesos què se solien emportar 2-4 litres de beguda escollida després d’haver-la tastat. La Mònica Lluelles i Baró, filla d’en Benito, va continuar el negoci junt amb el seu marit Josep Riberaigua i Aldosa, de cal Tendre. A part de regentar el comerç, posaren en marxa un petit hotel-residència amb el mateix nom que acollia els turistes pioners en la pràctica d’esquí i als amants de l’escalada, les muntanyes i la natura.

La tercera i la quarta generació de la Cava (la filla de Mònica i Josep, Maribel Riberaigua i Lluelles, el seu marit Carles Magdaleno i Tresserra i el seu fill Jordi Magdaleno i Riberaigua, que avui regenten la botiga conjuntament) hi han efectuat diversos canvis estructurals. Primer hi van afegir un bar-restaurant, i l’any 2000, van transformar el negoci en la importació, comercialització i venda dels més prestigiosos whiskies escocesos. Posteriorment s’hi van integrar els whiskies produïts a la resta del món i els millors roms, conyacs, armanyacs, gins i vodkes. És un lloc ple de sorpreses: m’hi han mostrat una ampolla de vodka en forma de fusell Kalashnikov complementada amb la munició de vidre, i una altra, a dins d’un ou gegant de casa Fabergé. Hi he vist un whisky de 46 anys (un Mortlach del 1936) i una multitud de miniatures de col·lecció. L’ampolla més cara que es pot comprar val uns 18.000 euros. No hi falten els productes tradicionals d’origen de la Cava del “Benito”: porto, moscatell, xerès i vins de taula.

Cava Benito és un referent internacional entre les botigues més prestigioses de whisky que figura en les revistes especialitzades tals com “Whisky Magazine” i “Malt Advocate”. Segons “Malt Advocate”, hi ha solament dues botigues d’un grau d’especialització similar a tot Europa: Cava Benito a Andorra i un comerç a Àustria.

El catàleg del Cava Benito que es pot consultar a www.cavabenitowhisky.com té quasi 2.000 referències, i unes 1.500 són de whisky. A part dels clients del país (tant particulars com els millors restaurants i bars) Cava Benito serveix un nombre especialment important de visitants de l’estranger. La meitat de les marques vénen directament de les destil·leries amb les quals es manté una relació molt directa. La majoria d’ampolles són d’edició limitada: se’n fan 500–800 per a tot el món. Cava Benito té whisky de malta produït per totes les destil·leries existents. Els regents de la botiga segueixen les últimes novetats a través de les revistes i pàgines web dedicades al món dels licors, i comparteixen la seva experiència amb els lectors espanyols a través de les pàgines de cata de la revista “Epicur”, escrites pel Carles Magdaleno.

Mai no he estat a Escòcia. No em pregunteu com és la petita illa d’Islay on es destil·la el whisky amb l’olor del fum de la torba, el gust que recorda l’aigua del mar i les algues marines, l’illa que és coneguda com a “la reina de les Hebrides”, “amb una cançó al cor i whisky a l’ànima”. Acabo de descobrir el bonic i estrany nom de Bruichladdich (amb l’ocasió del whisky de 7 anys exclusivament embotellat per a Cava Benito, Andorra, el passat setembre). No he visitat la destil·leria més petita d’Escòcia, la d’Edradour: i és la primera vegada que cato el whisky amb el sabor de vainilla, de mel i d’avellanes. No coneixia la destil·leria de Bladnoch al sud-oest d’Escòcia fa just dues hores: el whisky que cato d’aquesta casa (Sigle Lowland Malt, de 15 anys) és el més afruitat, ideal per a l’aperitiu. El nom de Springbank també m’és nou. Però el whisky té el gust de la terra on es destil·la, de l’aigua que la rodeja, de les barriques on es desa.

En Carles Magdaleno i Tresserra del “Cava Benito” (membre de “The Grand Order of Glenfarclas” i de “Whisky tasters”), la seva esposa Maribel Riberaigua Lluelles i el seu fill, Jordi Magdaleno i Riberaigua ens ajuden a descobrir-lo. Per escollir un whisky especial que més ens agrada, proposen tastar de 3 a 6 varietats completament diferents.

Si et deixes aconsellar, és simplement meravellós, i tornaré a Cava Benito una i altra vegada, perquè tal i com deia el Sr. Winston Churchill, “Sóc una persona de gustos simples, i el millor invariablement em satisfà”.

(Publicat al Fòrum.ad el 3 de gener del 2010)

Antoni Morell

Foto: Jaume Riba Sabaté

La creació és cosa de déus. La creació seriosa és cosa de déus seriosos. Els creadors de tota mena m’inspiren un respecte quasi místic. L’Antoni Morell, escriptor, advocat i diplomàtic, m’és particularment proper com a escriptor –sobretot amb els seus primers llibres, les “Set lletanies de mort” i “Boris I, rei d’Andorra” .

És un creador d’un univers imaginari andorrà ric, fantasmagòric i estrany. Un altre exemple dels seus llibres que més m’agraden són els “693 anys després” que va escriure conjuntament amb Elidà Amigó: un testimoni de l’època inapreciable.

Imagineu-me al seu despatx, amb cara de jovent que ve al Cirque du Soleil. Tenia la premonició de quedar-me parada mirant les cares dels gimnastes, pintades de colors brillants. Gairebé veia, amb els ulls de la meva ment, la brillantor dels teixits de la roba dels domadors. Simpatitzava amb els pobres animals ballarins imaginaris, i amb els pallassos de cara maquillada i ulls desamparats. Em sentia a la porta d’un espectacle que canviava la vida: no pas la vida quotidiana, sinó l’aparença de totes les coses al món del somni, en la invisibilitat. Sap que en aquell despatx, jo hi hagués passat totes les tardes, tots els matins, molts dies.

Antoni Morell em fascina. En la seva personalitat, reuneix contrastos bruscos. La seva cortesia a l’antiga captiva instantàniament. Els seus retrets arriben al cor. La bona paraula que et dirigeix pot contenir ironia oculta. Té interès pels cementiris i una passió per la història, mai no va a bodes i viu en una casa de l’any dels Pareatges. Quan era petit, vivia a Barcelona. Per arribar a Andorra, agafaven el tren i cotxe de línia, i després, fins a Escàs, en mula. Des d’aleshores, Andorra ha canviat tant que he de reconèixer que l’exotisme dels mitjans de transport viscut a la seva infància s’assembla més a la meva memòria dels pobles russos que no pas a les meves experiències andor-ranes. Ambdós vam tenir una infància semirural. Ambdós hem passat mitja vida llegint. De fet, una gran part de la nostra segona entrevista la passarem fent malabarismes de noms d’autors llegits, lector a lectora. Em recità Dant en italià; em recità “Beatus ille”, en llatí, i deia que li agradaria poder-se dirigir a mi en rus.

Antoni Morell és clau. Si no el tinguéssim, qui l’inventaria? Té una visió d’Andorra generosa, Andorra com a centre del món pirinenc. Per a ell, “l’andorranitat és la universalitat”: per a mi l’andorranitat, si mai la definissim, seria la particularitat més destacada.

Un andorrà que pensa és un home sol. Acostuma pensar en solitari, intentant construir el seu propi univers, reconstruir la seva pròpia vall – “en realitat som una vall”, recordeu?... L’Andorra d’Òscar Ribas no és la mateixa que la d’Antoni Morell – se sent distinta. Pere Moles, Josep Dallerès, Àlvar Valls, Albert Villaró descriuen Andorres que s’assemblen marginalment.

En el terreny literari, filosòfic i teòric no es percep una presència d’escoles. Cadascú se separa de la resta dels pensadors i forma la seva pròpia escola d’un home sol, apropiadament andorrana. Aquest fundador reuneix les característiques d’un profeta al desert, un mestre ignorat, un alumne abandonat i un enamorat – de la Pàtria! – insatisfet. I no hi ha ningú, al meu parer, que reuneixi aquestes característiques en més totalitat que el nostre Antoni Morell.

Els llibres, un cop escrits, s’escapen del seu autor. Ell deixa de participar-hi. La personalitat de l’escriptor és alhora semblant i distinta de la dels seus personatges.

Antoni Morell s’assembla a un llibre, vell, savi i ple de secrets. Un manuscrit antic, difícil d’obrir i de mantenir obert. Dels noms d’Andorra amb els que em quedo per sempre, sempre tindré un sentiment especial per l’Antoni Morell.

(Publicat al http://forum.ad el 29 de novembre del 2009)

La tècnica del nus africà

Vaig triar la perruqueria on em pentino perquè és bona, ràpida, barata i està a prop d’on he de ser tot el dia: a l’avinguda doctor Mitjavila. També tinc una palmària debilitat per les cançons del Fari que s’hi poden sentir a qualsevol hora de la setmana laboral. És un negoci que va bé: així ho veig i per poder-ho dir em van prometre que no anaven a la fallida. Treballen molt, comencen d’hora, pleguen tard i no tenen temps per sortir a dinar.

La Mari, la Maria, la Tània i la Sílvia pentinen, depilen, fan la manicura, tallen el cabell i l’hi canvien el color en un tres i no res. El local sempre està ple de gent: clientes, marits i fills de les clientes, família de les perruqueres, amics de la família de les perruqueres i algun que altre espectador ociós. Entre tots aquests i els participants de les trucades telefòniques, es desenvolupa una obra inacabada de teatre còmic en llengua castellana amb elements de català i portuguès. Alguna vegada agafen el telèfon amb la frase “La peluquería de los chistes, dígame?”

Els amants de tots els gèneres populars i folklòrics s’hi troben ben a gust, i gaudeixen de l’espectacle. La Mari, una dels divuit germans d’una família nombrosa, es posa a ballar als matins i anima la festa.

Sempre estan farcides d’idees de diverses menes. Algun error ha portat a resultats perfectes. Expliquen anècdotes de treball conjunt i es fan bromes interminables. Van organitzar reunions Tappersex per les clientes on es donava informació sobre els productes dels sex-shops amb la possibilitat de comprar-los. La formació resultant va portar la propietària al costum d’espantar els visitants de gènere masculí amb les descripcions dels artefactes adquirits. El riure és constant, normalment per raons simpàtiques. Si algú avisa amb antelació que és l’aniversari d’una de les clientes, li canten el “Cumpleaños feliz”.

Van ser les autores de l’estil de pentinat que portava la representant andorrana a l’Eurovisió Sussane Georgi. Fa dies que parlen de la possibilitat d’organitzar a Andorra una gala de perruqueria on es faria el color i es pentinaria els voluntaris en directe. Una de les integrants de l’equip va ser una de les assessores d’imatge de Miss Andorra del 2005. Però el que més distingeix la perruqueria Fascinació, la raó per la qual de vegades els vénen clientes de les altres perruqueries del país per recomanació del seu perruquer, és el fet de ser l’única perruqueria d’Espanya i Andorra on s’utilitza l’anomenada tècnica del nus africà. Després de tot el que us vaig explicar, potser pensareu que és una manera exquisida de fer plaer a les persones, però de fet es tracta d’una enginyosa tècnica de col·locació d’extensions de cabell natural.

La tècnica del nus africà és efectiva i popular. Una perruquera de França, impressionada pels resultats que va donar a una de les seves clientes, les va trucar per telèfon per felicitar-les. Els representants d’una casa important de perruqueria a Espanya els van proposar dedicar-se a donar cursos d’aquesta tècnica als professionals espanyols. S’hi van negar i ara per ara en tenen el coneixement exclusiu.

Es tracta de col·locar les extensions de la manera òptima per no fer mal als cabells, sense utilitzar pegues artificials ni grapes, que representa una fusió de tècniques nadiues africanes amb les europees. Amb aquesta tècnica, les extensions s’han de repassar cada quatre mesos, en lloc de cada mes, i es pot utilitzar per cobrir els cabells amb les extensions completament: és especialment recomanada a les persones d’origen africà que busquen l’efecte llis.

Si us voleu posar extensions, és el lloc idoni. Jo, de moment, no me les he posat, tot i que vaig demanar els detalls: el preu per a que jo tingui, demà mateix, una cabellera fins a la cintura, seria el de 200 euros aproximadament. Les meves amigues, les perruqueres, segueixen treballant i tenen moltíssima gent. Pentinen, maquillen i canvien els cabells de color en un obrir i tancar d’ulls. Si voleu demanar hora, és recomanable trucar amb antelació. I recordeu: millor que us agradi allò del “Torito bravo”.

(Publicat al Fòrum.ad el 16 de novembre del 2009)

Traços de llum sobre un fons fosc

Un ex-libris és una vinyeta -habitualment un gravat al boix- que conté el nom del propietari d’un llibre. A Gran Bretanya, l’autor que més excel·lí en la producció dels ex-libris va ser Walter Crane. A Catalunya, l’exlibrisme va ser especialment important durant l’època del Modernisme. Hi destacaren les figures d’Alexandre de Riquer i Josep Triadó.

La imatge que s’hi veu sol ser fruit d’una complicitat entre el bibliòfil i l’exlibrista. Pot ser una representació gràfica del sentit literal del nom i/o cognoms del propietari del llibre (en aquest sentit, si et dius Molins Rius, per exemple, és probable que hi aparegui un molí d’aigua), o un retrat psicològic d’aquesta persona: sol tenir contingut simbòlic o al·legòric. Crec que els símbols també hi poden aparèixer a demanda. La meva filla, després d’haver mirat tota una sèrie d’ex-libris de Sergi Mas, em va dir de seguida que volia un ex-libris de grandalles que posi “Laura” en rus i català.  Segur que hi ha gent més gran de quatre anys amb la mateixa claredat d’objectius.

A la portada del llibre “Ex-libris i altres gravats de petit format de Sergi Mas” editat l’any 2004 per la Societat Andorrana de Ciències amb el suport d’Enric Palmitjavila i Ribó trobem un ex-baculis: el de la gossa d’atura “Rúbia”. A la pàgina 11 del mateix llibre, Maria Carme Illa i Munné (bibliotecària de la Real Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i Conservadora responsable de la col·lecció d’ex-libris Pepita Pallé) ens informa sobre la recent aparició d’una “nova gamma, anàloga als ex-libris, destinada a uns altres objectes culturals: ex-musicis, ex-discis, etc.” L’ex-baculis de la gossa d’atura es deu ajustar en aquests nous fenòmens: la gossa col·leccionista necessita que els objectes de la seva propietat estiguin marcats amb una impremta de la seva personalitat, semblant als escuts dels nobles de la Edat Mitjana. És un dels exemples del costumisme original característic de Sergi Mas: no és ben bé un retrat d’un passat real i perdut. De fet, retrata un passat mai ocorregut, amb un somriure d’amor.

¿Acabo de dir que no era real? Però ¿què és real? ¿Quantes vegades hem dubtat de l’existència de la realitat enfora de les nostres percepcions? Tot i així volem fer-la nostra, tota la realitat que es pot tenir a l’abast, fictícia o existent. Ens mou la passió de conèixer-la, de compartir els nostres sabers amb ella, de fer-ne ús, d’explicar-nos i fer-nos entendre. Volem canviar-la: sempre volem canviar-la, ni que fos precisament per protegir-la. Treiem l’entrellat a la realitat reconeixent-hi les històries que se’ns expliquen. Les emocions són el motor ocult de la vida.

La gossa dorm, rodejada per una multitud d’ovelles fetes de neu, fetes de llum. Aquesta és l’essència de la xilografia: deixar traços de llum en un fons originalment fosc, fixar-los profundament en la matèria dura. La gossa somnàmbula camina pel bàcul del seu pastor; les ovelles passegen per l’altre costat del mateix bàcul; el cel nocturn s’il·lumina amb flocs de neu i estels en forma dels ornaments tradicionals de talla de fusta andorrana. La composició és exquisida, en tota la seva complexitat tridimensional; té un sentit d’equilibri genial. El fet d’estar limitat al blanc i negre potencia l’experimentació amb l’ombrejat que captiva l’espectador i no el deixa anar mai més.

De tots els ex-libris que hi trobem, els que Sergi Mas ha fet per si mateix semblen els més austers. Tenen el màxim espai blanc: només una part de la planxa de fusta, petita i essencial, s’ha quedat intacta, sense cap modificació. L'espai blanc simbolitza la presència de l'artista a través de les seves eines.

Els ex-libris de Sergi Mas parlen dels seus destinataris d’una manera subtil i sincera. He passat llargues estones mirant els ex-libris dedicats a les persones que conec o que m’agradaria conèixer: el mussol que llegeix atentament al llum d’una llàntia , acompanyat d’un altre ocell, la canya de pescar a mosca, a punt d’atrapar la truita de riu enorme; l’au fènix angulós i noble; dues mosques estudioses desplegant una grandalla a sobre d’un llibre...

La superfície dels gravats és rica, molt treballada, amb una varietat de traços sorprenent. Algunes imatges són francament fantasmagòriques. Com per exemple l’orella que s’està fabricant de llana, sense que hi hagi mans visibles fent mitja.

Tinc el plaer i el privilegi de ser destinatària d’un ex-libris que porta la imatge de Sant Sergi: en coincidir-hi el nom del seu autor amb el nom del meu pare, per a mi sempre serà la imatge d’un sant que em protegeix.

(Publicat al Fòrum.ad el 2 de novembre del 2009)

Tal com ho veiem

La meva òptica preferida es troba a Sant Julià, adjunta a la farmàcia Creu Verda. Està situada davant de l’antiga oficina de turisme, al costat d’una font de múltiples braços i a pocs metres del bust del síndic Francesc Cairat, fet per Josep Viladomat. Sempre he tingut una curiositat pels síndics d’abans i he pensat que quan es va introduir la institució de cap de Govern, hauria d’haver heretat la indumentària d’aquells –i en canvi, el president del parlament podria portar vestit més modern. Els síndics d’abans combinaven les funcions de cap de govern i president de parlament: per descomptat les combinaven en una mesura molt més reduïda que avui dia.

L’única mostra visible d’una relació existent entre el síndic Cairat amb l’òptica situada a prop del seu cap coronat pel bicorni és que l’avinguda on es troba la botiga porta el seu nom. No hi anava a comprar ulleres. L’òptica és relativament nova – fa uns cinc anys que hi és – tot i que la farmàcia a la qual està adjunta és força més antiga.

Quan hi vas, el llicenciat, Bertrand Pagès, et dóna hora per un examen ocular extensiu: depenent dels problemes de vista que pots tenir, aquest pot durar de trenta minuts a una hora. T’explica el procediment en gran detall i et familiaritza amb els diferents tipus de lents que s’ajusten millor a les teves necessitats. Hi ha gent que s’acostuma als seus defectes de vista i prefereix veure-hi malament que canviar, com a una persona de caràcter marcadament tradicionalista, els entenc molt bé! Però la gran majoria de la població acceptem qualsevol tipus de canvis a millor amb il·lusió. Veure-hi millor et dóna la garantia d’una vida més conscient.

En Bertrand assegura que sempre intenta trobar la muntura més corresponent a la personalitat del client. Se’m fa difícil imaginar com es pot endevinar la personalitat d’algú a la primera aproximació – a part de les memòries sinistres de “El silenci dels anyells” conec pocs exemples d’un mestratge de retrat psicològic instantani – però he de reconèixer que les persones que he vist comprar ulleres en aquesta botiga les trobo més atractives amb ulleres que sense, tant si es tracta d’ulleres de sol com de les que serveixen per corregir els problemes de vista. Naturalment, l’elecció és fruit de complicitat entre la persona interessada i el professional que l’atén. Tots ens trobem bonics, i la temptació de fer-nos encara més bonics pot ser irresistible.

En Bertrand defineix la seva manera de portar el negoci com a “romàntica”. Els seus consells i les decisions resultants poden tenir una gran influència en la salut de les persones: però no solament en els temes de salut sinó també en qüestions d’imatge és bàsic d’aprendre que guanyar diners és secundari. Vol creure que l’única manera de portar una òptica és la de construir una confiança absoluta entre el client i el seu òptic.

En el seu ofici, confessa tenir defectes d’un artista que necessita inspiració: de vegades la visita pot durar més estona del previst; intenta tenir, a la seva botiga, alguns tipus de muntura poc coneguts que només satisfaran uns pocs clients però per a aquests, seran idonis. Algunes de les marques que ven no deixen vendre el seu producte a totes les botigues: elegeixen personalment els venedors que corresponen a la seva filosofia, i prefereixen que a la botiga no hi hagués més d’un exemplar de cada muntura.

En un moment de la conversa en Bertrand desenvolupa una teoria de l’òptica que em sembla força “comunista”. Diu que li agradaria que aquest fos un servei per la societat, un d’aquells llocs on els ciutadans saben que els professionals cobren un sou fix i no depenen de cap comissió ni la quantitat de muntures venudes.

No és el seu cas, però treballa com si fos així. No fa cap mena de publicitat de la botiga, la majoria dels clients hi vénen perquè algú l’ha recomanat. No hi ha descomptes especials; les ulleres no porten cap etiqueta amb el preu. L’òptic fa la seva feina amb la major honestedat, i li fem confiança. Poden haver-hi altres maneres de portar negocis però ja us he dit que és la meva òptica preferida.

Tots anem a botigues que més s’ajusten al nostre ideal, i quan les expectatives del client corresponen a les intencions del botiguer, ningú, mai, no es queda completament decebut. Almenys així ho volem veure; així ho veiem.

(Publicat a la secció "Oficis i beneficis" del Fòrum.ad el 9 de novembre del 2009)

Pa i postres

El senyor Josep Vives té una energia d’un volcà, erudició immensa, modèstia socràtica. Fins i tot als moments delicats per la salut com ara – desitgem-li una ràpida recuperació! -sempre està fent coses: ara mateix, està escrivint un article sobre unes postres que són un misteri per a la gent. Al seu despatx hi ha una fotografia de la pastisseria del seu avi: es diu “Esmero”. És pastisser en tercera generació, professió a la qual ha aplicat també el seu coneixement de les Belles Arts. Ser pastisser, per a ell, demana més precisió que ser cuiner. És un incansable enginyer de projectes: fou un dels organitzadors i impulsors del Primer Certamen Nacional Artístic de Pastisseria (1957), sotsdirector a l’Escola Professional de Confiteria i Pastisseria de Sant Cugat, professor, conferenciant, participant i guardonat en exposicions nacionals i internacionals de pastisseria. La seva trajectòria vital es caracteritza per una aplicació seriosa d’una cadena d’idees.

Té un sentit de l’humor irreverent: irremeiablement català. Catalanista i més montserratí del que sembla a primera aproximació, admet influències franceses i no gaires castellanes. Diu que la història d’Espanya va ser condicionada per la burocràcia militar, i Catalunya alberga la vera aristocràcia d’esperit de la Península... Va néixer al barri de Sants de Barcelona, viu a Andor-ra des de fa mig segle i escaig, i el seu amor a Andor-ra és lligat a la necessitat de millora constant. Hi va ser un dels fundadors de l’Agrupació de Pastissers d’Andorra i un dels organitzadors principals dels coneguts Festivals de Pastisseria d’Andorra. La seva activitat a les Valls d’Andor-ra ha estat dedicada, entre d’altres coses, a l’elaboració de torrons, confits i xocolata, incorporant més tard la fleca i pastisseria artesana. Dóna una gran importància a la família, i agraeix especialment l’ajuda i el suport de la persona que l’ha acompanyat sempre: la seva esposa Maria Àngels Lorenzo. Considera que la seva generació de nouvinguts ha tingut un paper decisiu en el progrés del país: l’Andorra d’avui dia, amb tots els seus avantatges i mancances, en una gran part l’han bastida ells, somniadors i comerciants, generadors de canvis.

Té una forma d’impartir coneixement molt divertida. Si menciona que quelcom no té importància, apunto la referència per si de cas. Quan diu que no entén d’alguna cosa, sé que m’ha arribat l’hora d’aprendre’n un xic. “El Llibre de les Neules i dels Torrons” és tot un clàssic de l’aproximació històrica al sentit cultural de les postres. A les seves conferències manté que les postres són un premi que la humanitat s’atorga pel fet d’haver-se d’alimentar. M’explica que l’antropologia no té sentit sense l’estudi de l’alimentació. Em fa llegir Violant i Simorra i la “Fisiologia del gust” de Brillat-Savarin. Considera que els pastissers artesans un dia desapareixeran, i només quedaran, a cada lloc de status cultural rellevant, una dotzena de pastissers testimonials, i surto de l’entrevista convençuda de la necessitat de fer la seva coneixença.

Acostumem a parlar del pa i de les postres: sempre des del punt de vista d’un estudiós de la cultura. El seu projecte conjunt amb en Sergi Mas m’entusiasma enormement, i passem hores amb el tema de les cultures de blat i arròs, el canvi produït en l’elaboració del pa per la introducció del llevat químic, el paper de les espècies; quant a les postres, aprenc la història de l’elaboració del sucre, la dificultat de treballar la mel, el paper dels mestres pastissers de Catalunya en la fabricació europea de les postres de xocolata. A cap de les converses no hi són oblidats el Costumari Català i les formes artístiques pròpies de l’ofici. A la foto que acompanya el present article, apareix amb els seus alumnes d’un dels cursos de pastisseria que va impartir, ara fa anys.

Es considera un pastisser atípic, ja que els pastissers normalment no acostumen a preocupar-se tant pel costat etnogràfic del seu ofici. “Pastisser, intel·lectual i escriptor”, li digué Josep Pla, i com a entusiasta de l’estudi de les cultures, jo no podria prescindir de la seva escola. La magnitud dels seus projectes i la seva trajectòria professional que inclou la participació en congressos i fundació de l’Institut Internacional Vives Molins dedicat a l’ensenyança i divulgació de la pastisseria i confiteria, activitats comercials i mercantils, intel·lectuals i artístiques (com l’organització d’un premi literari “Assaig sobre gastronomia”), em fa pensar que tot és possible. Entre els acudits i sentències filosòfiques, em fa palesa l’altra Andorra, l’Andorra dels erudits i comerciants, galants i crítics, una altra cara del nostre petit i multiforme món.

(Publicat a la secció "Oficis i beneficis" del Fòrum.ad el 12 d'octubre del 2009)

Les nostres mans

Si pregunteu al meu home i es dóna el cas que se’n recordi (al cap i a la fi, em coneix des de fa deu anys i s’hi podria haver fixat) us diria que tinc unes mans petites, dits quadrats amb ungles trencadisses, d’aquestes que hom pensa que te les mossegues però no és veritat, simplement són curtes i es resisteixen a créixer. Sense entrar en detalls que revelarien els secrets professionals de Nailsclub, us he de dir que fa gairebé dos anys que llueixo una manicura impecable i em puc permetre el luxe de vernissos de colors. Ja no amago les mans sota la taula i he descobert el plaer de portar anells. Les meves mans m’agraden, i us ho diu algú que ha passat llargs anys de joventut acomplexada pel tema.

Quan vaig conèixer la Susanne i l’Eli tenien un local súper petit a l’Avinguda Doctor Mitjavila, i no impressionava tant com el d’ara que es troba a l’edifici Domus, al costat de l’aparcament del Parc Central. També em diuen que les clientes se solien queixar perquè no trobaven aparcament i ara estan molt contentes. Jo no porto cotxe i vaig a peu a tot arreu (també agafo l’autobús, però això és una altra història que no ve al cas), però s’ha de dir que el nou lloc és espaiós i agradable, tot de disseny, aquelles cadires corbades de silueta plaent a la vista, làmpades boniques, tot blanc i negre, molta llum xic i estil.

Sempre t’ofereixen un te o un cafè: esculls de tota una selecció d’aquells cafès que fan les noves màquines expresso, amb noms exòtics i envasos de colors. Jo solc prendre un cafè amb llet que sempre arriba amb una galeta.

La Susanne i l’Eli també van de blanc i negre, sempre elegants i belles. Els tractaments de les ungles les fan amb uns guants posats. Al final d’una manicura et posen una crema de combinacions exòtiques d’aromes que mai no aconsegueixo recordar correctament: préssecs o cireres, vainilla o gessamins, i un oli per a la pell més delicada que rodeja les ungles.

Utilitzen unes màquines angleses especialment portades d’Anglaterra, vernissos que s’assequen ràpidament, productes especials per fer-te i sentir-te més maca. A part de manicura i pedicura, ofereixen tractaments de cabina i massatges, i han arribat a tenir 1.500 clientes a la base de dades en uns quatre anys. Quan diem clientes, es dóna per entès que hi ha pocs homes que es fan manicura i pedicura: bàsicament els nuvis abans de la boda.

Els homes que són clients habituals vénen a fer-se els tractaments d’estètica, i l’Eli em comenta que tot i que d’entrada de vegades els costa començar a cuidar-se de la manera que ho fem les dones, un cop s’hi acostumen et fan molta confiança i són un exemple incomparable de client fidel.

L’avantatge més destacat del seu negoci, segons la Susanne, és el fet de ser els únics distribuïdors oficials de tota una sèrie de productes exclusius, incloent-hi el gel orgànic que s’utilitza en pocs establiments selectes dedicats a la cura de les ungles arreu del món. També ressalta la importància d’estar al dia quant als estàndards internacionals d’empreses de serveis, especialment en el nostre país on la competència entre els petits negocis sembla més relaxada i els clients poden ser menys exigents pel simple fet de viure i treballar en un espai geogràfic molt reduït. Tenen un esquema de fidelització que consisteix en oferir productes o tractaments de regal després d’un nombre fix de visites.

L’altre dia em va tocar un tractament amb parafina: un procediment molt curiós que es veu que és bo per a la pell. .

..Cada matí en aixecar-nos trobem una cara estimada a la profunditat del mirall. Un home que s’afaita, una dona que es maquilla, un nen que es despentina a consciència i una nena que es fa la trena s’estan reinventant per afrontar el nou dia. Una visita a un saló de bellesa ens sol deixar més bonics i segurs de si mateixos. Volem millorar en cos i ànima, i quan estàs segur de la teva bellesa exterior, sols adquirir la mínima i necessària tranquil·litat d’esperit.

La tranquil·litat d’esperit que en temps de crisi necessitem especialment. No és qüestió de mentir-nos, de dir-nos que no ens passa res. “Treballem bé,” em diuen la Susanne i l’Eli. “I si aconseguim superar aquesta crisi, ja ho superarem tot”. Passi el que passi, tot està a les nostres mans.

(Publicat a la secció "Oficis i beneficis" del Fòrum.ad el 5 d'octubre del 2009)