Sessions fotogràfiques

Des de fa cinc anys -des del primer any de naixement de la nostra filla Laura- cada desembre anem a “Foto Imatge” i fem sessions de fotografia amb l’Eduardo Losilla. És una tradició familiar i es manté, com es manté la tradició de menjar aquella sopa de galets boníssima que fa la meva sogra Trini i segurament tantes mares i sogres de tots vostès. Jo sempre hi vaig, em quedo al segon pla i de vegades surto a la foto. A l’últim retrat de família sortim rient, jo despentinada, pèl-roja -el color dels meus cabells és canviant, -en Jordi amb el cap inclinat i expressió de bon jan, la Laura al mig, fent caminar els dits per sobre del cap del seu pare. És una foto feliç.

La vocació de l’Eduardo com a retratista té una orientació comercial: habitualment treballa com a fotògraf de bodes, comunions i batejos. A la botiga - de fet, a les dues botigues, a la del darrera de l’Escale, què van establir l’any 1996, i a la nova botiga d’Encamp, -tenen tot un assortiment de tasses i davantals, jocs de parxís i coixins en els quals es poden estampar les fotos. També ha estat reporter fotogràfic del BonDia. Aquesta feina li agradava molt, sobretot quan hi havia molt treball a fer, però jo el conec principalment a l’ambient de la botiga i durant molts anys, del laboratori: abans de l’adveniment de l’era digital era un gran afeccionat al blanc i negre. El procés del revelat, de l’enquadrament, la química del laboratori formava una part important del seu amor per la fotografia. Encara m’ho diu ara: “El blanc i negre era el meu món, que em rodejava”. Troba un cert encís a les fotos mogudes i desenfocades, a la fotografia experimental, a recrear -amb els mitjans al seu abast- les coses al seu voltant, el petit univers de moments quotidians.

M’intriga veure com treballa. D’entrada, pateix molt. Demana que no vinguem amb urgència, perquè els nens tinguin temps d’acostumar-se a l’estudi, sense presses ni pressions. Tímid innat i convençut, té un respecte sagrat per la timidesa aliena. Quan la timidesa es dóna en un ésser indefens que és un nen, la respecta encara més. Dues persones estranyades es miren al mig d’un estudi mig fosc, des dels dos costats d’una càmera. No es coneixen gaire o gens i per fer la foto és necessària una confiança que pot donar-se o no donar-se. Es dóna. La nena riu. El fotògraf comprèn que potser no plorarà. “Posa’t allà... mira’m a mi... mira la mama... val, no la miris... és igual, ja et segueixo. Ara agafa el ninot... vols agafar aquell altre? Fes, fes, com si jo no hi fos.” La càmera clica gairebé sense parar. L’Eduardo només fa pauses per canviar fons, per ajustar la llum. No sé quantes fotos fa en una sessió: només arribem a veure les millors. Els nens -aquells que jo he vist- s’ho passen en gran. Les fotos resultants tenen una frescor i naturalitat que sempre, a tots els llocs del món, es troben en totes les coses que es fan per inspiració. Quan veu que n’ha sortit una d’especialment bonica, fa veure que l’ha fet bé per casualitat. Tot i així, amb ell mai no se sap si parla seriosament o amb ironia: és un irònic total i absolut.

“Foto Imatge” és una empresa familiar: tots treballen tot el dia. L’Eduardo fotografia, la Mireia i la Maria José fan els muntatges finals -que trobo molt bons. El treball de muntatge de vegades inclou les combinacions de fotos diferents, amb la participació del client. La foto resultant es pot fer en suports tan diferents com la fusta, el metall o el llenç. Es fa la restauració de fotos antigues i per descomptat, el revelat de còpies.

Quan ens vam casar, l’any 2001, l’Eduardo i la Mireia van fer fotos de la nostra boda. Diuen que als reportatges de bodes arriba un moment quan s’ha de tenir una complicitat molt forta amb els nuvis, que ells mateixos et tinguin confiança, per poder-los veure tal com són, amb naturalitat. També van fer les fotos del bateig de la nostra filla. El resultat ens agrada, i cada Nadal, els membres de la nostra família reben calendaris i felicitacions fets per l’Eduardo, la Maria José i la Mireia, cada any diferents i sempre fets amb il·lusió. De vegades s’hi afegeixen unes fotos addicionals, estampades per sobre de tasses i davantals.

(Publicat al Fòrum.ad el 27 de febrer del 2010)